Las habilidades narrativas de Kore-eda están fuera de cuestión, esa capacidad para escoger una premisa dramática más inusual de lo aparente, y contar una historia más compleja también de lo aparente. A veces parece que Kore-eda es “únicamente” un director de relaciones familiares gestadas con elevadas dosis de humanidad, un director que siempre hace la misma película, y eso puede hacer perder de vista lo elaboradas que pueden ser, en realidad, sus narrativas. En Shoplifters, por ejemplo, se destacó esa capacidad para trazar con gesto mínimo la esencia de la familia (la generosidad en contraposición al lazo sanguíneo), y se habló menos de la manera en que transformó la historia en un espejo terrible del funcionamiento de la sociedad, un cambio de tono a través de la dramaturgia y la estética con una cohesión apabullante para apuntalar de forma contundente la sustancia del relato. Shoplifters recuperaba el terror del abandono que ya había tratado de manera reveladora en Nadie Sabe, y que sigue abordando en films posteriores, siendo La Verdad una deriva también de ese mismo tema. 

En este sentido, Kore-eda recoge ese conflicto (una forma de abandono) y lo desplaza hacia un planteamiento más genérico en La Verdad: cuales son las diferentes caras que la conforman y la memoria como prisma que descompone reflejos para convertir la verdad en algo poliédrico. Sustrae del relato la gravedad que considera necesaria, y el resultado es una pequeña obra de cámara, amable (¿salió agotado de Shoplifters?) pero enérgica, profundamente atravesada por la actitud conciliadora -aunque nada ingenua- de su director.

Cuenta Kore-eda que La Verdad empezó hace años como obra de teatro y que fue a raíz del interés de Binoche de trabajar con él, que recuperó ese texto para convertirlo en guion. Esa proposición teatral, de apoyo en la palabra y la confrontación interpretativa, permanece en el film, y sirve para establecer un doble eje: el de madre/hija (Fabienne/Lumir) y el de actriz/actriz (Denueve/Binoche). La historia arranca cuando Lumir, guionista que vive en Hollywood, viaja a París con su familia para visitar a su madre, Fabienne, respetada actriz de cine que está a punto de publicar un libro de memorias. Lumir es el negativo de Fabienne, el narcisismo y talento de la madre son los detonantes de la generosidad y vulnerabilidad de la hija; su relación se erige entre la tensión y la ironía para afrontar un pasado doloroso en el que cada una tiene su propia versión de los hechos. Kore-eda las lanza al reencuentro emocional únicamente cuando ambas están en disposición de conectar a través de su arte (Lumir le escribe un “guion” a su madre para que ésta pueda pedirle perdón a su mayordomo agraviado). La interpretación de Fabienne surgirá de una emoción real, pero cabe darle también una apariencia real para que sea efectiva. Esta misma reflexión sobre el arte y su capacidad para materializar algo certero la traslada Kore-eda a las dos actrices, dejando en sus manos el destello de algo tan complejo como lo que el propio título demanda, lanzando así una pregunta que él mismo parece hacerse: ¿es el cine un acto de verdad? 

Pero no nos pongamos trascendentes. Durante los créditos finales, en un gesto juguetón, Kore-eda nos deja contemplar una larga toma de Denueve interpretando a Fabienne mientras pasea a su perro, y de la cual solo un pequeño momento finalmente se incluyó en el film. El cine es selección, al igual que la memoria. Quizá es que todo esto de dónde está la verdad está sobreestimado y que, tal vez, no siempre es tan importante. O, al menos, no en el cine. 

A Marriage Story (Noah Baumach, 2019) coneixem la història d’un matrimoni a través del seu divorci. La cinta ens permet assistir durant un any al procés de ruptura d’una parella formada per una actriu, Nicole (Scarlett Johansson) i un director de teatre, Charlie (Adam Driver), que lluiten per la custòdia del seu fill. Sovint fins que alguna cosa no s’acaba, no és possible endreçar les peces i visualitzar la història en la seva totalitat. Quan ja no es forma part d’una relació, probablement, és el primer cop que és possible conferir cert sentit a tot allò; però per arribar-hi, abans, un s’ho haurà de mirar des de fora. I en aquest mirar des d’una nova grada tenim un primer cercle d’espectadors constituït per Nicole i Charlie que ressegueixen des de la separació la seva pròpia història com a parella. I, després, una mica més lluny, en un segon cercle d’audiència ens trobem la resta d’espectadors que amb les nostres pròpies misèries assistim alhora a aquest procés de desconstrucció d’un matrimoni.

Aquest no reconeixement de la Nicole i el Charlie del present amb els personatges que van esdevenir dins el matrimoni potser és un dels punts més encertats de la pel·lícula. És un procés dur de desarrelament i de recerca de noves identitats on el procés creatiu corre paral·lel al de la parella. Les cartes que s’escriuen per encàrrec del terapeuta fan de pròleg i epíleg de l’estructura narrativa i constitueixen un fil conductor que destil·la delicades dosis d’amor i afecte enmig d’una espiral de destrucció. I és que aquest trànsit en l’intent de continuar sent una família malgrat la separació es converteix en un ferotge especejament mutu amb la irrupció dels advocats (brillant Laura Dern, Nora, en el paper d’advocada de Nicole). Un contrapunt interessant també és la definició gradual del perfil dels altres personatges (família i membres de la companyia de teatre) que durant el procés de divorci es veuen obligats a modular el seu punt de vista i a redefinir la seva relació amb cadascun dels membres de la parella.

Pel que fa als actors protagonistes, tant l’un com l’altre, tenen un pes emocional que transcendeix l’escena i arriba en tota la seva plenitud a l’espectador. Hi ha un moment clau on l’escalada de tensió entre tots dos arriba al seu punt més extrem. La discussió es tradueix en una escena brillant amb una estudiada ordenació dels cossos que comparteixen un espai físic que els ofega i que lluiten fràgilment per una crua salvació emocional. La intensa comunicació no verbal en uns primeríssims plans dels personatges completa els torns dialèctics que se superposen amb una força destructora corprenedora. No m’atreveixo a decantar-me per un dels dos i si ho fes estaria clarament dirigida per la voluntat del director que atorga a Charlie un tracte preferent. Com a anècdota, només cal veure l’escena musical final on Charlie interpreta Being alive cantant a l’amor etern, mentre que a Nicole li toca interpretar un ball més aviat còmic juntament amb la seva mare i la seva germana.

I sí, si alguna cosa es pot retreure a la cinta va justament en aquesta direcció, en aquest desequilibri a l’hora de situar els personatges davant el conflicte. No és a l’atzar que ja en l’inici de la cinta Charlie diu sobre Nicole: ‘li encanta trobar la forma d’executar les meves ocurrències’. O sigui, se’ns planteja un Charlie, director de teatre, ocurrent i ideòleg i una Nicole, actriu de telesèries, més aviat neuròtica en el paper de cuidadora de la família (els talla els cabells, té cura que la nevera sempre estigui plena, és bona filla i bona germana). Ell, en canvi, se’ns defineix com un home d’ordre, autosuficient i ‘que té claríssim el que vol, no com jo que dubto’, Nicole dixit). Com a contrapès expiatori, ens quedarem amb el monòleg d’una genial Laura Dern sobre el model judeocristià del patriarcat en què deixa anar que encara bevem d’aquell fotut patró basat en Maria, mare patidora, cuidadora i esposa d’un deu absent que no es va presentar ni per fotre un polvo. Amén.

En qualsevol cas, la cinta ressona com una obra perfectament orquestrada que beu de molts gèneres, que té punts dramàtics, còmics, musicals i que fins i tot incorpora certs fils argumentals que l’acosten a una trama judicial. I més enllà de possibles ressons autobiogràfics sobre si la pel·lícula podria evocar al divorci del mateix Baumbach, el que aquí és especialment torbador és com l’espectador es pot arribar a reconèixer en aquest mateix procés si és que algun cop hi ha ensopegat. A Marriage story es planteja una representació que podria fugir del naturalisme i que manté l’objectiu posat en què l’espectador s’hi pugui reconèixer més enllà d’intentar reproduir un concepte de realitat.

Probablement, el primer punt d’arribada d’un visionat som nosaltres mateixos,  el nostre propi canvas i tot el que hi ha quedat traçat com a resultat de les nostres experiències. De l’acarament de la pel·lícula amb la nostra pròpia vida en resultarà un primer sediment que anirem modelant a mesura que aquella empremta inicial es comparteixi amb altres visions, altres lectures i altres perspectives que conferiran cercles concèntrics a aquell impacte que haurà deixat en nosaltres aquella col·lisió inicial. Si aquest procés entre representació i reconeixement és escalable al visionat de qualsevol pel·lícula, a Marriage Story, en el supòsit que s’hagi passat per un divorci, l’efecte d’aquest acarament entre pel·lícula i espectador és si més no convuls. La necessitat de donar sentit i entendre allò que un dia es va construir com a parella genera una gran empatia com a història. Tal com els succeeix a ells, també a l’altra banda de la pantalla, sembla que és necessari fer les paus amb el passat per reconèixer-se en el present. Perquè, en definitiva, qualsevol que ho ha provat sap que deixar d’estimar és un procés dur, sobretot si s’ha estimat abans.