Autor: Marian Z

The Dead Don’t Die

Jim Jarmusch ven amb destresa un cotxe usat a un grup de músics finesos que van de gira per l’Amèrica profunda, parla de cafès i cigarrets en un quiosc regentat per Harvey Keitel, conforta a una vacil·lant Lisa Simpson en ple festival de Sundance. Els referents i les afinitats són una condició a defensar en l’univers Jarmusch. Forma part de la seva personalitat l’homenatge a l’amalgama cultural que un absorbeix i que constitueix part del que és. La diversitat dins la constant. A The Dead Don’t Die sembla natural que totes les referències, militades des de l’obvietat que el film defensa, representin l’essència diletant que el propi Jarmusch reivindica. Free Cable, Wifi, Chardonnay, Coffee. Aquestes són les demandes dels morts que no moren a The Dead Don’t Die, on l’apocalipsi zombi és deguda a una variació de l’eix de la terra que provoca una lluna tòxica, entre altres efectes mediambientals estranys. El missatge està clar, i s’exposa en multitud de situacions (metàfores visuals i discursos explícits, molts de la mà de l’ermità Waits, que renega d’una societat-formiga). I …

El Estado contra Mandela y los otros

Imatges de cues inacabables de sud-africans negres esperant per votar certifiquen la fi de l’apartheid. Som al 1994. Al 1964 Nelson Mandela i altres acusats havien estat condemnats a cadena perpètua per defensar aquella llibertat. El gran espai temporal entre una cosa i l’altra es presenta com un forat tan vast, tan fosc, que només serveix per sumar un fracàs més a la història de la humanitat del segle XX. El documental del judici a Nelson Mandela i els seus camarades del Congrés Nacional Africà s’articula en base als recentment revelats àudios del procés (del que no se’n guarden imatges). La força de la paraula serà suficient recurs narratiu, però els autors del documental recorren a l’animació per, potser, fer-ho més accessible: uns dibuixos toscos i obscurs (una mena d’estranya barreja entre Satrapi i Kentridge), fets a carbonet, on s’aprofita la imatge en moviment construïda per a reforçar el discurs sense subtileses. La memòria completa el relat (testimonis -els condemnats encara vius, els seus familiars, els advocats, el fill del fiscal-). El valor d’una obra ajustada, ben …

Quiero comerme tu páncreas

Quiero comerme tu páncreas (Shin’ichirô Ushijima, 2018) s’estrena de la mà de Selecta Vision, una distribuïdora obstinada en fer arribar al nostre país una grata selecció d’animes a través de les diferents finestres audiovisuals. Com passa amb tots els segells de confiança, es genera així un públic que celebra el filtre, la valentia i la feina feta. Quiero comerme tu páncreas arriba amb un èxit precedit -com és l’habitual- al seu país: neix com a novel·la, escrita per Yori Sumino i publicada a través d’una web d’user-generated content, per després derivar en un manga, un film d’imatge real i, finalment, en l’anime que ara ens ocupa. Guiats per èxits previs com Your Name (Makoto Shinkai, 2016), potser el més clar dels darrers anys, esperem trobar una obra que pugui comparar-se en sofisticació visual i amb potència argumental, però, com sol passar sovint, no deixa de ser un anhel basat en res, en fum. La primera connexió fallida és pensar que ens trobarem amb una col·lisió màgica entre el món quotidià i la fantasia (error 1) i que el tema tractat …

Maya

“El riu flueix, el món gira. L’alba i la llum de la làmpada; la mitjanit, el migdia. El sol segueix al dia, la nit a les estrelles i a la lluna. El dia acaba. La fi comença” són les darreres paraules que ressonen a El río (Jean Renoir, 1951) i que, connectades amb les frases inicials del film [“aquesta és la història del meu primer amor, de créixer a la vorera d’un ampli riu”] es revela la dualitat de l’essència del nostre passar per aquí: la convivència entre la perdurabilitat d’allò inabastable i la caducitat d’allò que (en qualque moment del nostre present) crèiem etern. A l’hora d’aproximar-se a Maya, Mia Hansen-Løve admet com a referència directa la pel·lícula de Renoir, amb la que connecta -cadascuna des del prisma del seu moment- en una doble vessant: per una banda, la història d’iniciació romàntica com a preludi del pas a la maduresa i, per altra banda, el retrat d’una Índia enigmàtica i sensual des dels ulls de l’occidental que hi resideix (sense penúries, és clar). L’espiritualitat del film de Renoir es …

Three Identical Strangers

Sabria greu utilitzar aquest espai (breu espai) per rebentar el vertader tema del que parla Three Identical Strangers (Tim Wardle, 2018). Intentaré no fer-ho. Amics i enemics dels spoilers, aquí van 5 raons per les quals aquest documental mereix ser vist: 1. Genera preguntes, vitals, eternes, primigènies, sobre la condició humana. I en contesta unes quantes. 2. Explica una història al·lucinant. I en treu rèdit amb desimboltura, sentiment i pols narratiu. 3. Articula idees i les transmet únicament a través de la seva estructura. 4. Tira del catàleg de recursos del documental televisiu (recreacions, testimonis que parlen a càmera, ampli repertori d’imatges d’arxiu, música incidental per reforçar emocions) i en fa una peça ajustada i sensible. 5. Família, identitat, supervivència, Holocaust, Madonna, jugar a ser déu, Lost. Tot el que som, i el que podem arribar a ser. Si us interessa alguna d’aquestes qüestions, ja ho sabeu.

If Beale Street Could Talk

La crítica, en general, ha alabado el trabajo de Barry Jenkins en esta adaptación de la novela de James Baldwin (conocido escritor norteamericano -negro y homosexual- por sus obras de calado crítico y social en los ’60-’70), atendiendo a su delicadeza y sensibilidad. Supongo que, en ese aspecto, una película puede parecer más o menos honesta en función del movimiento afectivo creado en el espectador. En Moonlight (2016), Jenkins ya se acercó a una historia de márgenes (en ese caso, basada en su historia personal) de manera preciosista, asumiendo el riesgo que eso pueda conllevar. La jugada entonces le salió fetén, arrebatándole el Óscar a mejor película a otra gran rival esteta. Ahora vuelve a practicar el ejercicio formal con una historia de amor entre dos jóvenes negros en los ’70, recreando un contexto histórico no superado y quizás, por eso mismo, con cierta responsabilidad latente. La idea podía parecer buena, aplicar todos esos trucos de virtuosismo de cámara y luz, con una puesta en escena elegante, colorista, sensual, que tiñe de suavidad aterciopelada cada fotograma de …

Juliet, Naked

En una de las escenas finales de Boyhood (Richard Linklater, 2014), el personaje de Patricia Arquette estalla en un arrebato de frustración y tristeza cuando ve a su hijo abandonar el hogar para ir a la universidad. Con un “simplemente pensé que habría más”, finaliza su discurso-radiografía de lo que ha sido su vida hasta ese momento. Esta escena refleja de manera sagaz y conmovedora cómo el echar la mirada atrás arroja una certeza, lúcida y dolorosa, de que esto de la vida es una colección de instantes que pasan, pasan a toda velocidad, y que esperar mucho más que eso no solo no es real sino un acto baldío. Pues bien, en Juliet, Naked (Jesse Peretz, 2018), que comparte con Boyhood un Ethan Hawke interpretando a un personaje que se resiste a la maduración, el balance vital de los personajes lleva a un discurrir diferente: a la decisión firme de aprovechar cada momento a partir de ahora, porque AHORA SÍ viene lo bueno, lo verdadero. La película, basada en una novela de Nick Hornby (solvencia contrastada), preserva la accesibilidad y ligereza …

Els finals de El Reino i BlacKkKlansman

Tota forma d’art és política. Una idea que deriva en mantra per a molts cineastes que creuen que una visió del món, impregnada en la pel·lícula, és també una manera de comprometre’s amb ell. El Reino i BlacKkKlansman coincideixen a cartellera, i ambdues aborden la qüestió política de manera directa, fermes en la recerca d’una reacció agitada, d’urgència, en el seu públic. El Reino no tracta cap cas concret, però casos reals són la inspiració i guia de la seva trama. BlacKkKlansman es basa en un cas real, i l’estupefacció de l’espectador mentre va descobrint la història no pot portar més que al desconcert. La versemblança s’imposa a El Reino gràcies al pols de Sorogoyen (potser més per la direcció que pel propi guió) i en canvi a BlacKkKlansman es qüestiona en tot moment. Spike Lee presenta bons i dolents, i la caricaturització és un punt a favor del seu posicionament (ells són els dolents, són retardats mentals, sembla dir); Sorogoyen situa com a protagonista al corrupte, l’humanitza i busca la identificació, amb clara voluntat de denunciar com d’interioritzat tenim l’abús, com de natural …

Viaje al Cuarto de una Madre

Celia Rico parla de la seva devoció per Ozu. Parla des de la humilitat i això fa que te la creguis. Escoltes les seves reflexions sobre la seva obra i el que penses és que ho ha aconseguit, ha aconseguit el que es proposava, les seves intencions es veuen a la pel·lícula. Les constants del mestre japonès s’albiren en l’òpera prima d’aquesta directora: tracta la història d’una mare i la seva filla (la intimitat, l’empatia, la diferència generacional) en un espai-personatge per on transita una quotidianitat que serveix per despuntar emocions contingudes (el dolor, la por a fer mal, l’enyor). També hi ha alguna cosa de Chantal Akerman (la rutina, el pla fixe, parets que tallen cossos, la mirada curiosa des de l’altra habitació), però és clar, tot passat pel sedàs del costumisme (del cine) espanyol. El resultat és una pel·lícula intimista, amb una forma perfectament reconeixible i tractada darrerament de manera redundant (escenes lentes, talls abruptes) que prioritza l’articulació d’un espai on operin els personatges sense perdre de vista els seus rostres, una atmosfera …

Un Océano Entre Nosotros

A l’hora d’afrontar-me al visionat d’Un Océano Entre Nosotros ressonaven fortament dos referents. Un era La Teoría del Todo (2014), l’anterior pel·lícula del seu director James Marsh, un insuls biòpic grandiloqüent d’un Stephen Hawking que s’enamora i se desenamora. L’altre referent, d’origen molt més banal pel fet que es basava en les similituds gràfiques de la campanya promocional, era Chesil Beach (Dominic Cooke, 2017), adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Ian McEwan on es mostraven tots els defectes de l’avorridíssim costumisme britànic. Potser per això, i si hi sumem la meva reticència a les aventures marines, els meus recels de trobar-me davant d’un producte infumable eren elevats.   El film ens situa al 1968, quan Donald Crowhurst, propietari d’un ruïnós negoci de maquinària per navegació, s’assabenta del premi Sunday Times Golden Globe Race, una cursa per donar la volta al món, per mar i sense parades. El premi pot suposar un gran alleujament financer per la família però, a banda d’això, la il·lusió pel repte, la voluntat de ser admirat pels seus fills i, sense massa autoconsciència, la necessitat d’apropar-se a una proesa còsmica, el fan abocar-se a …