Autor: Marian Z

Mientras Dure la Guerra

“Estiguem al lloc correcte de la història”, clamà Spike Lee quan va rebre l’óscar pel guió de Blackkklansman. En un moment com aquest esperar a que la història ens posi a lloc podria semblar imprudent perquè, és clar, per aquí ja hi hem passat. Fer un paral·lelisme amb el nostre present d’allò que s’explica a Mientras Dure la Guerra, no és només una tasca estèril sinó també, i per sobre de tot, la confirmació del fracàs de les nostres capacitats com a societat. Amenábar obre i tanca la pel·lícula amb una bandera, un motiu que muta i banalitza la representació d’una identitat. I Mientras Dure la Guerra s’eleva igual que aquesta bandera, com a excusa, com a simple objecte, incapaç d’abastir la complexitat de les raons que ens arrosseguen. Les intencions d’Amenábar no les discuteixo (ni en tinc ganes perquè no puc evitar veure’l com un director honest) però en Mientras Dure la Guerra sembla haver deixat de banda el cine per anteposar l’artefacte. Roda, escriu i composa amb una manca de subtilesa i originalitat per abocar-nos a un debat que, a …

La Virgen de Agosto

Los anhelos románticos se materializan en las películas de Jonás Trueba. Lo cotidiano adquiere una forma exquisita de ideal, sin tener por ello que renunciar a lo auténtico. Jonás Trueba e Itsaso Arana escriben un guion, estructurado en días (podrían ser pasajes de un evangelio castizo), para lanzar a Eva a un verano de desconcierto en su propia ciudad, Madrid. En esos días de agosto y en el marco de un Madrid festivo, Eva rastreará su ciudad con ojos virginales y, en una suerte de azar improbable, se darán una serie de encuentros y reencuentros en los que Eva -y el resto de personajes- verbalizarán sus inquietudes. Se encadenan así reflexiones y conversaciones (marca de la casa), intencionadamente ligeras, calculadamente profundas, en cuyo eje estaría la búsqueda de lo genuino: qué decisiones tomamos o debemos tomar para alcanzar algo parecido a intentar ser nosotros mismos. En ese universo de afines (todos los personajes parecen compartir un mismo idioma) es donde el cine de Jonás Trueba construye su propia identidad, una identidad con la que poder …

Rojo

En una escena del film, Paula, la hija del protagonista, le pregunta a su profesora de arte dramático: “qué es intención?”. La profesora le pide que se le acerque, cada vez más, hasta generar en la alumna una especie de tensión extraña, vibrante, y vemos en el rostro de la chica una expresión automática de entender. El dilatado arranque de Rojo es toda una declaración de intenciones. Nos ubica: Argentina, 1975 (el año previo a la llegada de la dictadura), pero eso son sólo coordenadas. Será a través de su apuesta formal, nada discreta, cuando realmente nos situará en un espacio y un tiempo ajenos, pero insólitamente nuestros. Con un tono y una trama entre el thriller y el noir, todas las posibilidades del lenguaje cinematográfico (en especial: tipos de plano, fotografía, puesta en escena, música) adquieren carácter propio, transformándose en un anzuelo ideal para trazar la crónica social de la que Benjamín Naishtat quiere hablarnos. Rojo es una película desigual, pero su coherencia es irreprochable. Darío Grandinetti es Claudio, un señor respetable, abogado, al que se le plantea …

The Dead Don’t Die

Jim Jarmusch ven amb destresa un cotxe usat a un grup de músics finesos que van de gira per l’Amèrica profunda, parla de cafès i cigarrets en un quiosc regentat per Harvey Keitel, conforta a una vacil·lant Lisa Simpson en ple festival de Sundance. Els referents i les afinitats són una condició a defensar en l’univers Jarmusch. Forma part de la seva personalitat l’homenatge a l’amalgama cultural que un absorbeix i que constitueix part del que és. La diversitat dins la constant. A The Dead Don’t Die sembla natural que totes les referències, militades des de l’obvietat que el film defensa, representin l’essència diletant que el propi Jarmusch reivindica. Free Cable, Wifi, Chardonnay, Coffee. Aquestes són les demandes dels morts que no moren a The Dead Don’t Die, on l’apocalipsi zombi és deguda a una variació de l’eix de la terra que provoca una lluna tòxica, entre altres efectes mediambientals estranys. El missatge està clar, i s’exposa en multitud de situacions (metàfores visuals i discursos explícits, molts de la mà de l’ermità Waits, que renega d’una societat-formiga). I …

El Estado contra Mandela y los otros

Imatges de cues inacabables de sud-africans negres esperant per votar certifiquen la fi de l’apartheid. Som al 1994. Al 1964 Nelson Mandela i altres acusats havien estat condemnats a cadena perpètua per defensar aquella llibertat. El gran espai temporal entre una cosa i l’altra es presenta com un forat tan vast, tan fosc, que només serveix per sumar un fracàs més a la història de la humanitat del segle XX. El documental del judici a Nelson Mandela i els seus camarades del Congrés Nacional Africà s’articula en base als recentment revelats àudios del procés (del que no se’n guarden imatges). La força de la paraula serà suficient recurs narratiu, però els autors del documental recorren a l’animació per, potser, fer-ho més accessible: uns dibuixos toscos i obscurs (una mena d’estranya barreja entre Satrapi i Kentridge), fets a carbonet, on s’aprofita la imatge en moviment construïda per a reforçar el discurs sense subtileses. La memòria completa el relat (testimonis -els condemnats encara vius, els seus familiars, els advocats, el fill del fiscal-). El valor d’una obra ajustada, ben …

Quiero comerme tu páncreas

Quiero comerme tu páncreas (Shin’ichirô Ushijima, 2018) s’estrena de la mà de Selecta Vision, una distribuïdora obstinada en fer arribar al nostre país una grata selecció d’animes a través de les diferents finestres audiovisuals. Com passa amb tots els segells de confiança, es genera així un públic que celebra el filtre, la valentia i la feina feta. Quiero comerme tu páncreas arriba amb un èxit precedit -com és l’habitual- al seu país: neix com a novel·la, escrita per Yori Sumino i publicada a través d’una web d’user-generated content, per després derivar en un manga, un film d’imatge real i, finalment, en l’anime que ara ens ocupa. Guiats per èxits previs com Your Name (Makoto Shinkai, 2016), potser el més clar dels darrers anys, esperem trobar una obra que pugui comparar-se en sofisticació visual i amb potència argumental, però, com sol passar sovint, no deixa de ser un anhel basat en res, en fum. La primera connexió fallida és pensar que ens trobarem amb una col·lisió màgica entre el món quotidià i la fantasia (error 1) i que el tema tractat …

Maya

“El riu flueix, el món gira. L’alba i la llum de la làmpada; la mitjanit, el migdia. El sol segueix al dia, la nit a les estrelles i a la lluna. El dia acaba. La fi comença” són les darreres paraules que ressonen a El río (Jean Renoir, 1951) i que, connectades amb les frases inicials del film [“aquesta és la història del meu primer amor, de créixer a la vorera d’un ampli riu”] es revela la dualitat de l’essència del nostre passar per aquí: la convivència entre la perdurabilitat d’allò inabastable i la caducitat d’allò que (en qualque moment del nostre present) crèiem etern. A l’hora d’aproximar-se a Maya, Mia Hansen-Løve admet com a referència directa la pel·lícula de Renoir, amb la que connecta -cadascuna des del prisma del seu moment- en una doble vessant: per una banda, la història d’iniciació romàntica com a preludi del pas a la maduresa i, per altra banda, el retrat d’una Índia enigmàtica i sensual des dels ulls de l’occidental que hi resideix (sense penúries, és clar). L’espiritualitat del film de Renoir es …

Three Identical Strangers

Sabria greu utilitzar aquest espai (breu espai) per rebentar el vertader tema del que parla Three Identical Strangers (Tim Wardle, 2018). Intentaré no fer-ho. Amics i enemics dels spoilers, aquí van 5 raons per les quals aquest documental mereix ser vist: 1. Genera preguntes, vitals, eternes, primigènies, sobre la condició humana. I en contesta unes quantes. 2. Explica una història al·lucinant. I en treu rèdit amb desimboltura, sentiment i pols narratiu. 3. Articula idees i les transmet únicament a través de la seva estructura. 4. Tira del catàleg de recursos del documental televisiu (recreacions, testimonis que parlen a càmera, ampli repertori d’imatges d’arxiu, música incidental per reforçar emocions) i en fa una peça ajustada i sensible. 5. Família, identitat, supervivència, Holocaust, Madonna, jugar a ser déu, Lost. Tot el que som, i el que podem arribar a ser. Si us interessa alguna d’aquestes qüestions, ja ho sabeu.

If Beale Street Could Talk

La crítica, en general, ha alabado el trabajo de Barry Jenkins en esta adaptación de la novela de James Baldwin (conocido escritor norteamericano -negro y homosexual- por sus obras de calado crítico y social en los ’60-’70), atendiendo a su delicadeza y sensibilidad. Supongo que, en ese aspecto, una película puede parecer más o menos honesta en función del movimiento afectivo creado en el espectador. En Moonlight (2016), Jenkins ya se acercó a una historia de márgenes (en ese caso, basada en su historia personal) de manera preciosista, asumiendo el riesgo que eso pueda conllevar. La jugada entonces le salió fetén, arrebatándole el Óscar a mejor película a otra gran rival esteta. Ahora vuelve a practicar el ejercicio formal con una historia de amor entre dos jóvenes negros en los ’70, recreando un contexto histórico no superado y quizás, por eso mismo, con cierta responsabilidad latente. La idea podía parecer buena, aplicar todos esos trucos de virtuosismo de cámara y luz, con una puesta en escena elegante, colorista, sensual, que tiñe de suavidad aterciopelada cada fotograma de …

Juliet, Naked

En una de las escenas finales de Boyhood (Richard Linklater, 2014), el personaje de Patricia Arquette estalla en un arrebato de frustración y tristeza cuando ve a su hijo abandonar el hogar para ir a la universidad. Con un “simplemente pensé que habría más”, finaliza su discurso-radiografía de lo que ha sido su vida hasta ese momento. Esta escena refleja de manera sagaz y conmovedora cómo el echar la mirada atrás arroja una certeza, lúcida y dolorosa, de que esto de la vida es una colección de instantes que pasan, pasan a toda velocidad, y que esperar mucho más que eso no solo no es real sino un acto baldío. Pues bien, en Juliet, Naked (Jesse Peretz, 2018), que comparte con Boyhood un Ethan Hawke interpretando a un personaje que se resiste a la maduración, el balance vital de los personajes lleva a un discurrir diferente: a la decisión firme de aprovechar cada momento a partir de ahora, porque AHORA SÍ viene lo bueno, lo verdadero. La película, basada en una novela de Nick Hornby (solvencia contrastada), preserva la accesibilidad y ligereza …