Mes: juliol 2019

TAKE FIVE (Juliol 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Rufufú (I soliti ignoti – Mario Monicelli, 1958) Assenyalada sovint com a tret de sortida de la commedia all’italiana, I soliti ignoti és una d’aquelles pel·lícules d’engranatge perfecte, divertida i trepidant, que fan passar volant l’estona i deixen traça en acabar-se. Sota els diàlegs brillants, servits per un repartiment de luxe (de Gassman a Mastroianni, passant per Cardinale i Totò), hi ha sempre un aire melancòlic, una tristesa de fons, que ens recorda que tota comèdia perdurable és, de fet, un organisme tràgic que no pot ser explicat de cap altra manera. Xavier Montoriol [Disponible a Filmin]   American Graffiti (George Lucas, 1973) L’estiu crida a estiu. Som al 1962 i és la darrera nit de les vacances d’estiu per als protagonistes d’American Graffiti. Les tribulacions (els dubtes, els ideals, el desig) d’aquells que van deixant l’adolescència enrere es manifesten amb la mateixa convicció que li pressuposem al propi Lucas en la seva manera d’entendre (la indústria d)el cine. Curiosament, alhora que Lucas lluitava per …

Els dies que vindran

En parlàvem a l’Almirall en una trobada dels Muelles. Els qui l’havíem vista, coincidíem que el tractament entre ficció i documental a Els dies que vindran resultava un encert. La Vir (María Rodríguez Soto) i el Lluís (David Verdaguer) fa poc que estan junts quan descobreixen que esperen un fill. La pel·lícula es filma coincidint amb els 9 mesos de gestació real dels actors. Les dificultats erosionen la parella que, segons sembla, continua; no sabem fins quan. El discurs narratiu evoluciona des de l’observació amb fluïdesa, sense judicis, i amb una sensibilitat íntima que s’apropa als personatges càmera en mà. Les escenes interiors guanyen en inquietud i reflecteixen amb naturalitat el trànsit de les urgents contradiccions. Aquelles contradiccions que cantava l’Ovidi Montllor A la vida enllacen amb les pors que s’evoquen en la versió actual (“Espero tant i tant de tu que no noto el meu cos”), però les antilogies no són les mateixes perquè l’escenari actual ha canviat o potser som nosaltres que no ens hi hem sabut adaptar o no ho hem sabut …

Spiderman : Lejos de casa

La película que finiquita la Fase 3 del Marvel Cinematic Universe (MCU) Spiderman: Far From Home funciona a la vez como post-créditos de Endgame (o lo que sería un epílogo de toda la vida) y como entretenido e ingenioso blockbuster veraniego. Un juego de espejismos, que nos lleva del barrio de Queens y el escenario del instituto, a un viaje por Europa con el resto de la clase de Peter Parker (perfecto Tom Holland, que se ha adueñado del papel en 2 entregas, aparte de sus intervenciones en la saga). Es decir, bigger on the outside pero bajo el prisma del original, para no dejar el cercano y divertido tono, deudor de John Hughes, de aquella primera Homecoming. El bigger on the outside también es válido (y más evidente) para el papel y poderes de Mysterio (otro sólido villano para el MCU que viene con el hombre araña; no ha sido uno de los puntos fuertes del MCU). Y convertir a Tony Stark en la figura paternal que Peter echa de menos tras su desaparición lo convierte …

Varda por Agnès

Concebida a modo de masterclass, con una silla de director con su nombre, Varda se sitúa en un escenario frente a un joven público compuesto por estudiantes, e irá alternando éste con otros diferentes, siempre acordes al discurso sobre sus películas, empezando por La pointe courte (su debut de 1955) y probablemente su obra más conocida Cleo de 5 a 7 (preguntando a su público que cuantos la han visto). Y llegando hasta la penúltima Caras y lugares, donde utiliza para esta pieza la despedida que quería darle en aquella, Varda por Agnès también nos da a conocer una parte más ignorada de su obra audiovisual, las videocreaciones e instalaciones para museos, que relaciona con lo que aprendió en Los espigadores y la espigadora. Siempre más allá de la anécdota, Varda nos explica cómo Cleo pasó de ser observada a observar, con un simple movimiento de cámara, delante de un espejo; también cómo utilizó el sonido en su debut, el por qué de las repeticiones para la escena de encuentro en Uncle Yanco, o cuando, con las dos …

Carta 3 – El tercer calaix

Diu Jean-Michel Frodon a la conferència No ‘qué es el cine’ sino ‘qué hace el cine’, publicada al  número de Caimán d’octubre 2018, que en el visionat d’una pel·lícula es produeix “una triangulación única entre lo que se muestra, lo que es perceptible por los sentidos aunque no forme parte del proyecto mostrarlo, y lo que puede formarse en la mente de cada espectador a partir de la combinación de esas dos aportaciones.” D’aquest joc a tres bandes en què assentem la mirada, les dues primeres variables són compartides pel conjunt dels espectadors i queden, en major o menor mesura, sota control del cineasta. Dins el tercer calaix, que Frodon anomena “l’invisible”, podríem encabir-hi moltes coses. És aquí on pren cos la percepció més íntima i personal de les imatges, on es gesta aquesta apropiació que sembla indestriable de la nostra mirada i que aspirem a acoblar a l’obra amb harmonia ferrateriana, sense discontinuïtats. D’entrada, penso que al fons d’aquest calaix hi trobaríem, en la mesura del bagatge cultural de cadascú, el pes de la tradició, …

Long Day’s Journey Into Night

Fa de mal dir l’origen de la tensió palpable que revesteix certes escenes i les converteix en un miracle irrepetible. Podríem desgranar fredament tots els elements que hi intervenen, mirar de disseccionar el joc d’equilibris, contrapesos i contraris que conjuren el pes dramàtic de l’obra, l’entramat de decisions que hi ha darrere, però perdríem pel camí l’energia de l’instant. Aquesta tensió tan sols neix lluny dels llocs comuns i d’inèrcies narratives, allà on la veu del cineasta, malgrat la petja clara de les seves herències, es reivindica com a única. Ja la primera escena de Kaili Blues (2015), la carta de presentació de Bi Gan, s’obria a l’espectador com una mostra de geni. Hi teníem la càmera lenta, com l’ull d’una presència, descobrint l’espai i els personatges; una veu de tessitura estranya, el parpelleig d’una bombeta, fragments de conversa fora de camp, una foguera, un gos erràtic. Amb un sol pla, el cineasta ja imprimia el ritme calmós i l’atmosfera subtropical que basteixen el seu cinema de meandres. Vista amb perspectiva –i també llavors–, Kaili …

The Dead Don’t Die

Jim Jarmusch ven amb destresa un cotxe usat a un grup de músics finesos que van de gira per l’Amèrica profunda, parla de cafès i cigarrets en un quiosc regentat per Harvey Keitel, conforta a una vacil·lant Lisa Simpson en ple festival de Sundance. Els referents i les afinitats són una condició a defensar en l’univers Jarmusch. Forma part de la seva personalitat l’homenatge a l’amalgama cultural que un absorbeix i que constitueix part del que és. La diversitat dins la constant. A The Dead Don’t Die sembla natural que totes les referències, militades des de l’obvietat que el film defensa, representin l’essència diletant que el propi Jarmusch reivindica. Free Cable, Wifi, Chardonnay, Coffee. Aquestes són les demandes dels morts que no moren a The Dead Don’t Die, on l’apocalipsi zombi és deguda a una variació de l’eix de la terra que provoca una lluna tòxica, entre altres efectes mediambientals estranys. El missatge està clar, i s’exposa en multitud de situacions (metàfores visuals i discursos explícits, molts de la mà de l’ermità Waits, que renega d’una societat-formiga). I …