Mes: Desembre 2019

ESPECIAL TAKE FIVE 2019

TAKE5 2019: Cada col·laborador tria les cinc pel·lícules més reveladores de l’any. ANTITAKE5 2019: Cada col·laborador tria les cinc pel·lícules més decebedores de l’any. TAKE PLUS: Cada col·laborador tria la pel·lícula que vol destacar de totes les vistes durant l’any.   /Ricard Andiñach/ TAKE5 2019 1-Demasiado viejo para morir joven (Too Old to Die Young, Nicolas Winding Refn) 2-Mindhunter T2 (Mindhunter, Joe Penhall) 3-Los Hermanos Sisters (The Sisters brothers, Jacques Audiard) 4-Silvio (y los otros) (Loro, Paolo Sorrentino) 5-La Casa de Jack (The house that Jack built, Lars Von Trier) ANTITAKE 2019 1-Foodie Love (Isabel Coixet) 2-Dolor y Gloria (Pedro Almodóvar) 3-El Blues de Beale Street (If Beale Street Could Talk, Barry Jenkins) 4-The Laundromat. Dinero Sucio (The Laundromat, Steven Soderbergh) 5-Los Muertos NO Mueren (The dead don’t die, Jim Jarmusch) TAKEPLUS -Jeannette, la infancia de Juana de Arco (Jeannette, l’Enfance de Jeanne d’Arc, Bruno Dumont)   /Xavier Montoriol/ TAKE5 2019 1-I was at home, but (Ich war zuhause, aber… , Angela Schanelec) 2-Largo viaje hacia la noche (Diqiu zuihou de yewan , Bi Gan) 3-La Portuguesa (A Portuguesa, Rita Azevedo Gomes) 4-Retrato …

Star Wars : El Ascenso de Skywalker

Por resumir un poco la situación, en los planos finales de The Last Jedi (Ryan Johnson, 2017) y la actual The Rise of Skywalker (J.J. Abrams, 2019) se halla un perfecto compendio de lo que han significado los dos últimos capítulos de la saga galáctica. En la primera, destruyendo la idea del linaje y la herencia del poder de la Fuerza como centro de la space opera, un niño desconocido mira las estrellas con el anillo de la Resistencia y una escoba a modo de sable, que ha cogido haciendo un casi imperceptible uso de la Fuerza. En la presente, la silueta de Rey y BB-8 de espaldas frente a la doble puesta de sol de Tatooine, replicando a la ya mítica de Luke Skywalker. Si The Force Awakens (J.J. Abrams, 2015) proponía unir los puntos de las anteriores sagas con personajes nuevos de mano de los antiguos, en una trama repleta de guiños que a su vez seguía el esquema de Star Wars (George Lucas, 1977), el paso adelante que significaba el siguiente episodio se materializaba a cada minuto …

Decàleg Jonas Mekas

Tradició i modernitat. Humanitat i individu. Memòria i oblit. Des de Lituània a Nova York. Més de 35 anys d’esperit crític que transiten, amb el pes de l’herència cultural, del registre poètic al plàstic sempre a la recerca de la realitat humana en tota la seva complexitat. Jonas Mekas (1922/2019) despulla el cinema de les opressions formals convencionals i ens ofereix tornar a mirar des del desordre organitzat de l’essència visual. Com apuntava Joan Brossa (1919/1998) , amb qui manté moltes connexions creatives, Mekas també reivindica el present com la forma real de tota la vida. Rellegint i visionant el seu llegat, recuperem en aquest decàleg alguns del seus pensaments i reflexions. 1. “No té sentit observar una obra d’art com una entitat indepenent; no és evident_ necessita una història, necessita moltes converses; és part de la vida d’un individu.” (Diaries, 1960) 2. “Ja és hora de fer-ho volar tot.” (Diaries, 1960) 3. “Les regles de les NO-REGLES són també unes regles.” (Diaries, 1966) 4. “Mantiguem-nos desorganitzadament organitzats.” (Report on New American Cinema Group, 1962) 5. “Hi va haver …

Donosti 2019 (III)

Los caballeros oscuros Desconcertante thriller de Kazajistán, A Dark Dark Man (Sección Oficial) narra la investigación de un crimen por parte de un agente de policía corrupto, conocedor y aprovechado de las mafias que operan en el territorio, a la que una periodista que acaba de llegar le pone las cosas difíciles. Un viaje in-crescendo, en el que destacan la inocencia e inconsciencia, personificadas en el acusado de un crimen que el espectador sabe desde un principio inocente; y un sentido del humor que aparece cuando menos se le espera, en una puesta en escena estudiada, de tempo pausado, dentro de un procedimental algo visto y disperso, pero con  algunas escenas de tremenda fuerza. Aunque acaba como un thriller insustancial que se cree muy listo, The Burnt Orange Heresy (Perlas) empieza como una propuesta interesante, en la historia de un crítico de arte que busca algo de reconocimiento, y cree encontrar su oportunidad de la mano de un coleccionista (un acartonado Mick Jagger que bien podría haber protagonizado The disaster artist), que le pone en …

TAKE FIVE (Novembre 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Sorry we missed you (Ken Loach, 2019) L’escena és prou coneguda: retrat de la classe obrera anglesa, torns interminables a la fàbrica, una grisor oprimida entre boires i maons vermells, una cervesa al pub i unes jugades de futbol com a punts d’evasió. La història que evoca la consciència social sembla la mateixa però Ken Loach ha sabut renovar el discurs obrint la porta a una nova casella social, que si és possible es presenta fins i tot més omprimida. La tecnologia, el consum massiu i un aparent individualisme apreten les condicions d’un nou proletariat encara més precari que ara no compta ni amb el suport de la seva comunitat, la resistència social que s’exercia des de les Unions. Quan el marge és tan feble que ja no hi ha cap altre marge, la misèria democratitza tots els seus angles i arriba implacable a totes les peces: la parella, la família, l’escola, la feina, la vida. Quan triar ja no és cap opció …