Com la pressió digital ha canviat la manera d’acostar-nos a un text creatiu? Quines fases del procés editorial pertanyen encara a l’escenari analògic? L’ocurrència vers la reflexió, idees que es contraposen a algoritmes, tuits que generen més debat que un assaig. Lectors o consumidors? En un moment com el present on la cultura es troba sotmesa a la submissió digital d’un consum ràpid i oblit immediat, Olivier Assayas a Doubles vies ens aboca a aquest temps canviant i ens fa una proposta: entrar en el debat llibre paper vs llibre electrònic a través d’un grup de personatges i ho fa sense judicis ni condicionants preestablerts.
La càmera resulta testimoni d’allò que sorgeix en l’escena cinematogràfica. Així se’ns presenta Léonard (Vincent Macaigne), un escriptor en crisi que negocia amb Alain (Guillaume Canet), un editor de prestigi, la publicació de la seva darrera novel·la. Una llarga seqüència inicial de deu minuts introdueix de cop tots els eixos del guió que després aniran desenvolupant la resta de personatges.
Ajuden a enfilar el relat un segon cercle de personatges que s’encarregaran de mostrar la liquidesa dels vincles emocionals i de reflectir la relació entre la literatura i la societat contemporània en una realitat canviant marcada pels nous consums visuals: els formats encapsulats per a sèries a través de Selena, actriu en declivi i dona de l’editor (Juliette Binoche), la postveritat i les fake news en la comunicació política per Valérie, periodista i companya de l’escriptor (Nora Hamzawi) i el màrqueting digital agressiu en la indústria literària a través d’una mil·lenista una mica sobrada, Laure (Christa Théret), responsable digital de l’editorial i amant de l’Alain.
Com assenyala Ángel Quintana* a propòsit de l’obra d’Assayas, existeix una espècie d’osmosi constant entre la manera d’intervenir de la càmera cinematogràfica i el treball dels actors. Certament, també aquí hi ha una veritat en els gestos que revelen els actors i un encaix perfecte amb la intervenció de la càmera que fa de radar de totes les emocions. De seguida, entres i els acompanyes. El punt de partida amb un debat filosòfic sobre el concepte d’autoria en el mercat cultural actual és contundent, intens i interessant, tan que potser en aquella conversa primera entre escriptor i editor ja queda tot dit i pot arribar a semblar que la resta de diàlegs incessants, copa de vi en mà, estiren un fil discursiu monotemàtic ja esgotat.
A mesura que avancen les converses al voltant d’eternes sobretaules queda la sensació que els diàlegs arriben a certa saturació. I llavors no saps com però surts. Tot i que la comicitat podria ajudar a respirar la cinta, aquelles escenes tan dialogades sempre al voltant d’un mateix tema resulten encapsulades, pesen i fan decaure l’atenció. Per què, a veure siguem sincers, qui després d’una nit de sexe enceta de bon matí i des del llit estant un debat que contraposa postmodernitat i humanisme sobre els límits i la permeabilitat del màrqueting digital en la indústria editorial?
Pot quedar la impressió que el joc d’identitats contraposades que a Personal shopper (2016) resultava un encertat desafiament, aquí la proposta dialèctica humanisme analògic vs revolució digital es dilueix en un banc de proves per a una comèdia entre blogs, clics i audiollibres. Llegia en un assaig d’Assayas sobre l’escriptura cinematogràfica una cita sobre Roland Barthes que encapçala un dels seus textos: “No es preciso sufrir buscando qué decir: el material està aquí, frente a nosotros.” Potser sí. Però potser també si aquesta tesi no es desplega en una dosi justa es pot escapar de les mans i sobretot de l’interès de l’espectador.
Notes
* Olivier Assayas. Líneas de fuga por Ángel Quintana. Festival de Cine de Gijón, 2003.