Mes: juny 2018

Autoritarismo, Mito y Abstracción: Síntomas del Tercer Reich en el Cine Expresionista Alemán

Godard dijo que el cine es la verdad veinticuatro veces por segundo. Puede incluso que las películas contengan múltiples verdades y que algunas de ellas solo estén inscritas en la sucesión de fotogramas como una latencia. El cine articula un imaginario colectivo, leyéndolo y reinterpretándolo, y participa de alguna forma de las tendencias psicológicas de su entorno. Siguiendo esta premisa, Siegfried Kracauer analiza en su libro Von Caligari zu Hitler el cine alemán desde sus inicios hasta el régimen del Tercer Reich y observa una serie de premoniciones y motivos que anticipan el ascenso del nazismo. Ante este planteamiento, surgen algunas preguntas que quizás no hallen una respuesta precisa. ¿Qué discursos genera el cine sin que apenas nos demos cuenta? ¿De qué forma lo hace? ¿Cuáles son los ejes temáticos que vertebran el cine alemán prehitleriano y cómo logran formular ese atisbo de futuro? Según el director Fatih Akin, hay algo en los bosques alemanes que acaba imprimiéndose en la pantalla (Suchsland 47:20). La primera imagen que asoma tras esa sugerencia es la del Siegfried …

La Reconquista

El pas del temps i els primers amors impossibles d’oblidar. Un tàndem àmpliament explotat en el cinema, en part gràcies a l’essència de la seva naturalesa: el discurs temporal. La il·lusió de poder tornar enrere, de reviure un temps passat que sempre ens semblarà millor, és una idea amb la que tothom, en un moment o altre, pot fantasiar. És probable que a Jonás Trueba, la nostàlgia, però també la recerca constant d’allò precís i vertader, li siguin llocs familiars, atesa la seva filmografia. Fins i tot, hi podríem trobar un punt militant en aquesta recerca, una mena d’inconformisme, al menys, pel que fa l’amor, que també sembla present en alguns dels títols de les seves pel·lícules (Los ilusos, Los exiliados Románticos o en la cinta que ens ocupa: La Reconquista). Jonás Trueba ens explica la història de dos joves de 30 anys, Manuela (Itsaso Arana) i Olmo (Francesco Carril), que es retroben després de molt temps sense veure’s, i que van viure junts aquella arcàdia que és el primer amor. Aquest encontre se succeeix …

Call Me by Your Name, la llibertat de triar el desig

La construcció de la identitat, el procés de descoberta sexual i el pas del temps són els eixos centrals sobre els quals gira Call me by your name (Luca Guadgnino 2017). La pel·lícula explica de manera senzilla la història d’amor entre dos joves: l’Elio (Timothée Chalamet) i l’Oliver (Armie Hammer) durant l’estiu de 1983 en un poble italià. Call me by your name es basa en la novel·la d’André Aciman (2007). James Ivory (Howards End) es va encarregar d’adaptar un guió que sembla filar a la perfecció el classicisme, el gust per la bellesa dels detalls i una ajustada tria de les paraules que podrien connectar el discurs d’aquesta pel·lícula amb altres obres del seu itinerari com A room with a view, Maurice o The Remains of the Day. Les referències a l’art, a través de la recerca arqueològica del pare, Mr. Perlman (Michael Stuhlbarg) i del doctorand Oliver, així també com de la literatura i la música són constants i afavoreixen un ritme clàssic i culte que esdevé inherent a tota la pel·lícula. El …

The Florida Project

El año pasado irrumpió en carteleras una historia sobre la infancia y madurez de un chico afroamericano criado en uno de los barrios más violentos de las afueras de Miami. Moonlight (2016), que acabó alzándose con el óscar a la mejor película, venía envuelta por una estética apabullante para contar la historia de ese joven, con padre ausente y madre adicta, que tenía que encontrar su sitio en un entorno feroz. Aunque la cinta de Barry Jenkins competía con una vistosa película llamada La la land (2016), que abogaba por perseguir los sueños desde un lugar profundamente más confortable, los académicos de Hollywood acabaron fallando a favor de la historia de Jenkins, una travesía espinosa que alza la voz a los preceptos de la era Trump y la entelequia del sueño americano. The Florida Project llega con unas intenciones similares, desmarcarse del punto de vista de la comunidad privilegiada para retratar la realidad más desgarradora de una parte de la sociedad norteamericana, la de los márgenes. Aunque esta vez, los premios parecen solo reservados a …

Lady Bird

Una estudiant de Sacramento que es fa anomenar Lady Bird (Saoirse Ronan) es troba en el seu darrer any d’institut. Enamorada de l’art i la cultura, té una aspiració ferma i clara: anar a estudiar a Nova York, però la seva mare (Laurie Metcalf) no comparteix les seves inquietuds. La direcció i el guió originals són de Greta Gerwig (coautora del guió de Frances Ha 2012). Textures de coming-of-age amb certs tons d’humor i algunes notes autobiogràfiques. Greta Gerwig i Lady Bird neixen a la mateixa ciutat, Sacramento, comparteixen un escenari similar durant la infantesa, i també totes dues evoquen la literatura i l’art com a fonts d’inspiració per a construir la seva identitat. La primera escena situa mare i filla al cotxe escoltant amb atenció un fragment de The grapes of wrath de John Steinbeck, un contrapunt premonitori que ja fa augurar el nivell de tensió hostil i de desencontre que marcarà la relació entre totes dues durant tota la cinta. D’aquest punt de partida, probablement inusual (mare i filla adolescent compartint aquesta afició), …

El Hilo Invisible

A la manera de un Hitchcock usando de McGuffin el mundo de la moda, el director nos lleva a su terreno, las relaciones de poder, en una historia de amor envenenada (pun intended). La figura del mago del suspense se lleva buena parte de las referencias, como el nombre de la protagonista (Alma, tal que Alma Reville aka Lady Hitchcock), el apellido Woodcock o esa Cyril haciendo las veces de Mrs. Danvers de Rebecca. Obviamente, con Paul Thomas Anderson la película no se reduce a simples guiños cinéfilos, sino que establece diálogo y construye desde los referentes de los que bebe. Ambientada como decía en el mundo de la moda, ésta le sirve a Paul Thomas Anderson como excusa para envolver de elegancia la narración, con un montaje suave, acentuado también con la elegante partitura de Jonny Greenwood que se aleja de los trabajos anteriores con el director y le permite a éste integrar piezas clásicas con total fluidez. Con una meticulosidad por el detalle digna de Stanley Kubrick (desde los pasteles y el té del desayuno, hasta …