Autor: Sandra Cuadrado

Elisa y Marcela

‘Mi vida normal es contigo.’  Marcela Això és el que li diu Marcela (Greta Fernàndez) a Elisa (Natalia de Molina) en algun moment proper al 1.900 en un poble de Galícia. Potser tots tenim una idea diversa del concepte de normalitat i potser també totes aquestes idees podrien coexistir, però no, sempre hi ha qui per alguna estranya raó se sent guanyador en posseir una suposada veritat que es fonamenta en sotmetre els altres a l’escala de més avall. Deia David Trueba a La tirania sin tiranos: ‘El que gana obliga a a los demás a dejar de pensar, dejar de ser’. I en aquesta reafirmació per voler ser qui som, Isabel Coixet ens introdueix la història d’Elisa i Marcela (2019), dues mestres gallegues que es van conèixer el 1898 i es van casar el 1901 perquè malgrat tenir-ho tot en contra i patir una brutal repressió, no es van resignar mai a deixar de pensar ni a ser qui eren. La pel·lícula s’articula al voltant de dos grans eixos: la coneixença, el desplegament del …

Doubles vies

Com la pressió digital ha canviat la manera d’acostar-nos a un text creatiu? Quines fases del procés editorial pertanyen encara a l’escenari analògic? L’ocurrència vers la reflexió, idees que es contraposen a algoritmes, tuits que generen més debat que un assaig. Lectors o consumidors? En un moment com el present on la cultura es troba sotmesa a la submissió digital d’un consum ràpid i oblit immediat, Olivier Assayas a Doubles vies ens aboca a aquest temps canviant i ens fa una proposta: entrar en el debat llibre paper vs llibre electrònic a través d’un grup de personatges i ho fa sense judicis ni condicionants preestablerts. La càmera resulta testimoni d’allò que sorgeix en l’escena cinematogràfica. Així se’ns presenta Léonard (Vincent Macaigne), un escriptor en crisi que negocia amb Alain (Guillaume Canet), un editor de prestigi, la publicació de la seva darrera novel·la. Una llarga seqüència inicial de deu minuts introdueix de cop tots els eixos del guió que després aniran desenvolupant la resta de personatges. Ajuden a enfilar el relat un segon cercle de personatges …

Dolor y Gloria

“Creo que fue Cocteau quien dijo que la belleza puede resultar dolorosa. Supongo que se refería a la belleza de las personas, yo creo que las situaciones que entrañan momentos de belleza inesperados y extraordinarios pueden hacerte saltar las lágrimas, lágrimas que se parecen más al dolor que al placer. Lágrimas que ocupan en nuestros ojos el lugar de los ausentes.” Pedro Almodóvar En sortir del cine em van venir les paraules del Prof. Evans (2002) quan ens parlava del trànsit de l’obra d’Almodóvar de comedies of desire al drama passional, un drama passional que, segons Poyato (2015), va arrencar amb la Flor de mi secreto i que esdevé la porta d’entrada als drames manifestament corporals, vertebrats al voltant del desig, el dolor, la pèrdua i la mort. I és que Dolor y Gloria (2019) posa en escena la sublimació de tots els elements del procés creatiu d’Almodóvar en una única obra i es converteix més que una pel·lícula, en un testimoni i un manifest sobre el concepte d’autoria i el fet creatiu en ell mateix. …

Mary, Queen of Scots

Una història sobre líders polítiques al s. XVI serveix d’excusa per centrar el rol del poder femení també en el gènere històric. Concretament, la narració es construeix a partir d’un relat èpic que basteix la complexa relació entre dues reines que lluiten per sobreviure al seu llegat amb orgull i dignitat. La primera escena ens situa en un espai fosc només il·luminat per la flama d’una espelma que dona pas un gran pla del seu rostre. És ella, la mateixa Saoirse Ronan que fa poc més d’un any protagonitzava Lady Bird. Personatges sens dubte molt diferents però amb certs punts de contacte. L’actriu ara també interpreta una jove forta i independent que reivindica allò a què té dret malgrat tenir tota una comunitat en contra. A Mary, Queen of Scots, Ronan es posa sota la pell d’una jove catòlica Mary Stuart, reina de França i vídua amb 18 anys, que torna a Escòcia l’any 1561 amb el ferm propòsit de fer-se amb el tro anglès, en aquell moment en mans d’Elizabeth I (Margot Robbie), la …

Mujeres

‘No puedo vivir sin ti, no hay manera’ (No puedo vivir sin ti, Anni B. Sweet) Si hi ha cançons que il·lustren com ningú la vida dels que ara estem en la dècada dels 40 són les de Coque Malla. Ens vam conèixer enmig d’una gran eufòria quan volíem deixar el niu (‘Adios papa’, Ronaldos 1988) i ara ens acompanya en les misèries actuals quan tendim a autoflagelar-nos en un racó d’un diumenge qualsevol. Els eterns temes en què estem enganxats: sexe, amor i  relacions de parella seran els conceptes que enfilaran el relat. Ens els situa tots junts a l’escenari a través de les seves cançons (‘en el escenario todo cuenta algo’). La base del document és Mujeres (2013), un disc recopilatori, que Coque Malla va gravar amb diverses dones que el van inspirar (Leonor Watling, Maria Rodés, Anni B. Sweet, Amparo Valle, Angela Molina, Rebeca Jiménez). Ara els dona veu en un documental per conèixer les seves inquietuds agafant com a punt de reflexió les cançons que han interpretat en el disc. Només …

Decàleg Brossa

1. El cinema és l’art del nostre temps. 2. L’art és una reflexió, una forma d’arribar al coneixement d’un mateix. 3. La poesia és un fragment de vida atrapat en una pàgina en blanc. 4. No vull ser un poeta de diumenge a la tarda. 5. La poesia és fer de la prosa una altra cosa. 6. Publicar és interessant però no és essencial. 7. Quan estic pensatiu m’agrada tenir obert. No puc afegir res més a la veritat que porto dintre. 8. Si vols tenir un gran èxit, fes un festival de merda que hi aniran totes les mosques. 9. El pedestal són les sabates. 10. Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida. ‘El cinema, era per a Brossa, l’art del nostre temps.’ Des de sempre el va fascinar, va ser un dels seus grans temes de conversa i una font d’inspiració per a tota la seva poètica. El seu imaginari visual i el seu gust per les acotacions teatrals el van seduir a provar un nou gènere: el guió cinematogràfic (Foc al …

Shoplifters

Sang, identitat, lligam, pertinença, arrelament, afecte. Quin d’aquests conceptes és indestriable en un vincle familiar? On comença i on acaba una família? Quins elements han de coincidir perquè la puguem anomenar així? Llaços emocionals, famílies sense vincles biològics, dones i homes que decideixen estimar uns fills, fills que trien els seus pares quan els anomenen per primera vegada. A Shoplifters, fills, pares i avis es troben vivint junts sota un petit sostre, potser sense un ordre lògic ni aparent, però les peces semblen encaixar feliçment. Hirokazu Kore-eda ens presenta una família integrada per uns personatges outsiders que sobreviuen en una situació molt precaria per mitjà de petits furts. Enmig del fred, Osamu Shibata (Lily Franky) i el seu fill, Shota (Kairi Jō), troben al carrer una nena abandonada, Yuri (Miyu Sasaki), i decideixen portar-la a casa. Tot i les dificultats i les reticències inicials de la mare, Nobuyo (Sakura Ando), la nena s’integra amb facilitat i la família aconsegueix traçar uns llaços molt forts i viure feliç. De sobte, però, tot es torça i els …

First Man

L’arribada de l’home a la lluna és un dels moments històrics de la humanitat i un dels reptes científics assolits més rellevants de tota la carrera espacial. Probablement, la fita que assoleix Neil Armstrong és una de les missions que més mites ha evocat al llarg de la història i aquella imatge de l’astronauta deixant la seva petjada a la superfície de la lluna va transportar l’home a anys llum de l’heroi en què es va convertir en aquell precís moment. First man justament vol recuperar la perspectiva de l’home que va quedar atrapat en aquell mite. Però l’heroi té una coexistència complicada en la pell del científic i la pel·lícula gravita justament entre aquestes dues cares del personatge. És inevitable la referència a altres pel·lícules que han tocat el tema espacial, però mentre 2001: A Space Odissey (Stanley Kubrick 1968), Apollo 13 (Ron Howard 1995), Gravity (Alfonso Cuarón 2013), The Martian (Ridley Scott 2015), o fins i tot Interestellar (Christopher Nolan 2014) situen el seu eix narratiu en una missió que es desenvolupa principalment en òrbita, Damien …

Les distàncies

Un grup d’amics decideixen visitar per sorpresa un antic company d’universitat, l’Àlex (Miki Esparbé), que ara viu a Berlín. La sorpresa, però, no és del tot ben acollida i destapa un fil de desencantaments, crisis, retrets i frustacions diverses. Elena Trapé (Blog 2010) dirigeix la cinta amb una aposta ben clara per la naturalitat i amb una mirada molt personal, que s’atura en els petits detalls per explorar les intimitats i les foscors d’uns personatges que ja no es reconeixen entre ells. La precarietat econòmica i emocional que deriva en decepció és un dels eixos centrals de la pel·lícula. Se’ns presenta un grup d’amics mil·lennistes en crisi que intenta replantejar-se la seva situació actual, però que abans haurà de passar revista a les misèries pròpies i a les dels altres. Deia David Trueba, a propòsit de la seva darrera pel·lícula Casi 40, que ‘la peor nostalgia es la de uno mismo’. I potser és d’això també del que parla Les distàncies, d’aquesta nostàlgia personal i de la gestió particular del record. L’Olivia (Alexandra Jiménez), 15 …

Postfeminisme a Lady Bird, The Bookshop i Three Billboards Outside

El postfeminisme* és un corrent de la teoria feminista que fa una revisió de la segona i tercera onada del feminisme que ja considera assolit i que es marca com a nous objectius atendre les categories de diferències d’edat, la posició social de les dones, l’ètnia i el gènere i una atenció constants als micromasclismes. Tot això connectat amb el trencament tradicional del binarisme de gènere que esdevé el marc de la teoria queer* (teoria que rebutja la categorització de les persones segons la concepció binària tradicional dels sexes, els rols que s’atribueixen socialment a homes i dones i l’existència de l’orientació sexual, que considera només construccions culturals del sistema heteronormatiu) i del moviment LGBT. El cinema proveeix un ampli ventall de perspectives sobre les implicacions socials i polítiques del postfeminisme. Si examinem tant el cinema independent com el mainstream fins a les sèries, veurem que els elements postfeministes hi són ben presents, fet que demostra no només la seva ascendent consolidació sinó la necessitat d’establir un nou punt de vista femení critic i molt …