Autor: Sandra Cuadrado

Cineastes escriptores

Contrazines feministes* és un club de lectura per recórrer en companyia les genealogies del pensament cinematogràfic feminista. Aquest text que us presentem és només la porta d’entrada al fanzine que hem editat aquest any. A qui pertany la història? De qui és el seu relat? Al llarg de la història del cinema moltes dones creadores s’han rebel·lat contra el sistema patriarcal per reescriure el guió que els havia estat injustament imposat. Juntes han repensat el cànon formal, han obert formes tancades fins llavors i han plantejat les seves propostes cinematogràfiques sense necessitat d’encabir-se en les escletxes cedides, utilitzant el seu propi llenguatge i en els seus propis termes. Durant la primera sessió de Contrazines Feministes d’aquest any, vam posar en diàleg el llegat de Lis Rhodes i VALIE EXPORT, el seus manifestos i les seves projeccions creatives.  Ens agrada pensar que es van conèixer i que potser juntes van conspirar contra les estructures establertes. Totes dues tenen un perfil creatiu similar i fins i tot els seus manifestos tenen molt punts coincidents. Són artistes totals …

Donostia 2024

Quin és el cost humà de la solitud? Com ens connectem amb els altres? A qui demanem ajuda quan ens sentim fràgils? Quin és el límit de silenci que podem absorbir com a humans? Aquestes són algunes de les preguntes que m’han acompanyat i he vist reflectides en les creacions individuals i col·lectives d’aquesta edició del Festival de San Sebastián. Acabo de tornar a casa, és la vegada que més m’ha costat acomiadar-me. Mai m’havia emocionat tant al cinema o potser no ho havia fet amb la regularitat d’aquestes dies. Com a mínim, no ho recordo o no en soc conscient. He plorat cada dia. La mort i la solitud han estat ben presents cada dia del festival. I entrar i sortir de la mort en totes les seves variants no m’ha resultat fàcil. M’ha costat marxar de Donostia, com si em costés dir adeu a les coses que tant m’agraden, a aquests dies tan plens de vida a través del cinema encara que aquest cop hagi estat per parlar de la mort i d’aïllament. …

Su Friedrich

Su Friedrich és una de les figures centrals del cine documental d’avantguarda estatunidenc. Des de finals dels anys 70 ha realitzat més de vint pel·lícules. Forma part del col·lectiu Heresies i és activista a The Lesbian Avenger. Aquest text és una traducció de la declaració original Statement of Purpose que va ser escrit, segons l’autora, en una data incerta* però ja fa un cert temps. Sempre començo a fer una pel·lícula quan ensopego amb alguna cosa que, quan hi penso, em fa molta por. Per exemple: la meva relació de trenta-set anys amb el meu pare… o el desig de tenir sexe amb la meva professora de cinquè (que és monja)… o la part de mi que és alemanya per tot allò de l’herència alemanya de la meva mare… o les ganes de proposar matrimoni a la meva amant. Treballo amb tot allò i amb qui conec perquè (espero) això m’obliga a ser més honesta. Ser concret per a una persona, un lloc, un esdeveniment és un gran repte; és temptador convertir-se en teories o …

La habitación de al lado

Durant el recent Festival de Donostia he de reconèixer que comptava els dies perquè arribés el moment de veure La habitación de al lado (Pedro Almodóvar, 2024). Quan per fi va arribar el dia, vaig anar al Kursaal seguint aquella mena de ritual de les grans ocasions. Un cop triat el vestit, vaig arribar a l’auditori amb el temps suficient per gaudir del silenci previ a la projecció. La tria del vestit vermell va venir una mica condicionat pels meravellosos outfits que en algun fotograma havia vist que lluïa Julianne Moore fent d’Ingrid. Aquest sentit del color que és sempre tan present en la filmografia de Pedro Almodóvar. Com una mena de justícia poètica autoimposada no volia desentonar des de les butaques. Cada element de la pel·lícula està tan acuradament triat que sincerament no volia que la nota discordant vingués per part meva. Estava neguitosa i amb moltes ganes de veure la pel·lícula. L’emoció mentre els assistents buscaven el seus seients i esperaven en silenci la primera escena envaïa cada racó del Kursaal. La felicitat …

Els marges de la violència. A propòsit de Royal Hotel de Kitty Green

En els darrers anys, hem vist representades en el cinema experiències diverses sobre l’impacte que genera la violència masclista en els cossos de les dones i en les seves vides. En la darrera sessió de Contrazines Feministes, a propòsit de les lectures de Susan Sontag i Ariella Aïsha Azoulay, reflexionàvem sobre la representativitat d’aquesta violència a través de les imatges, des de quina posició la llegim i quin efecte ens produeix. Deia Susan Sontag (Ante el dolor de los demás, 2003) que la compassió és una emoció inestable que necessita traduir-se en accions si no vol fer-se malbé. Comentàvem també durant la sessió com n’estàvem de saturades de veure reflectides en imatges la il·lustració d’una agressió en termes sovint pornogràfics. Hi ha una única manera de veure representada una violació? Azoulay, en el seu assaig Potential History: Unlearning imperialism (2019), ens ajudava a resseguir, a través de referències visuals, el testimoni de violacions en massa a dones alemanyes al final de la segona guerra mundial on no es mostrava cap rastre de sang, cap cos …

Donostia 2023 I

El meu festival Imaginar el cinema. Somniar una pel·lícula. Tot tancant els ulls, el cinema mental es projecta sobre la pantalla de les nostres parpelles. El film serà imaginari o no serà, deia Érik Bullot* mentre ens convida a repensar el cinema des de diferents finestres. Desplegar en l’espai les escenes d’una pel·lícula que ha d’arribar i acabar entre tots un joc visual del qual només en coneixem l’esbós que tracen els personatges d’un relat en construcció. Imaginar el cinema forma part també de l’experiència global com a espectadors. I aquest cinema expandit de què parla Bullot, com una realitat virtual que a través del joc de pantalles multiplica els punts de vista, ja el vaig començar a viure abans d’arribar a Donostia. Aquest cop l’experiència cinematogràfica no es va esperar al festival perquè va començar al tren, on vaig conèixer les dones meravelloses que gestionen la programació del Festival Internacional de Cinema Social Clam de Manresa. Així, de manera conjunta, vam posar en pràctica una mena d’ecosistema fílmic que consistia a avançar al visionat …

Un amor

El primer cop que vaig llegir Un amor recordo que, després de tancar el llibre, vaig tardar unes hores a ser capaç d’explicar per què m’havia agradat. M’havia agradat molt i n’estava convençuda però volia parlar-ne amb una amiga i primer havia de trobar el perquè. La novel·la de Sara Mesa va ser un petit daltabaix en el meu discret sistema organitzatiu dels pensaments. Tornaven els dubtes. El que jo creia que tenia un gran valor, potser ara ja no el tenia. I a l’inrevés, el que fins aleshores em semblava insignificant, des d’aquell moment havia escalat moltes posicions. Em recordava la vulnerabilitat de certes èpoques i em sentia identificada amb la Nat, la protagonista de l’obra. De fet, la podia veure. No li posava una cara determinada però sí que la veia caminar, com es movia, quins eren els seus gestos i com treballava traduint davant l’ordinador aquells informes de denúncia sobre la situació de les refugiades. També mirant-la sense veure-hi podia observar si era feliç, si començava a estimar, si sentia desig i …

O Corno

És l’any 1971 i som en un poble petit de Pontevedra, Illa d’Arousa. María (Janet Novas) ajuda les dones del poble com a llevadora, una tasca que combina amb la seva feina de mariscadora. Les coses es torcen de manera sobtada i ha d’escapar de l’illa on viu, però la fugida només serà possible amb la complicitat d’altres dones, que com ella, també cerquen la seva llibertat. O Corno (2023), segona pel·lícula de Jaione Camborda (després d’Arima 2019) i guanyadora de  la Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià, ha estat rodada en gallec i va participar en el projecte de residències Ikusmira Berriak 2020 en la seva fase de projecte. En paraules de la directora, la idea de la pel·lícula neix de la necessitat d’explorar la capacitat de donar vida de les dones i de fer dialogar aquest procés tan orgànic amb aquella part més ancestral que ens connecta amb la terra i l’essència més animal de la natura. I així és. Els primers minuts, a través d’una seqüencia molt impactant per la …

Creatura

Per poder relacionar-te sexualment amb llibertat si ets dona ho tens una mica més difícil. D’entrada, has de carregar amb unes quantes pors, uns quants prejudicis i precaucions de més. Una estructura que se’ns ha imposat i que la societat patriarcal s’ha encarregat de mantenir sota control. Tal com apunta Alba Alfageme en el seu assaig Quan cridem els nostres noms, el sistema patriarcal ens ha robat la vida i l’existència, sacrificant els nostres drets i llibertats. I ens ha robat també el control sobre el nostre propi cos perquè un muntatge sistèmic s’ha encarregat de mostrar-nos-el des de la seva mirada, que res té a veure amb la nostra. En definitiva, unes experiències i unes situacions que senzillament no hauríem d’haver viscut si aquest món no estigués infectat de masclisme. La necessitat d’investigar el desig i la sexualitat femenina és l’eix temàtic de Creatura. La pel·lícula explora la relació d’una dona jove, la Mila, amb el seu propi desig al llarg de totes les etapes de la seva vida. A través de les seves …

Cinc anys de Muelle5

Com ens hem relacionat amb les imatges? Quina ha estat la nostra experiència del visionat? Ha canviat la nostra mirada al llarg dels darrers cinc anys? Potser estar bé recordar com és que opinem sobre les pel·lícules que veiem. La imaginació no imaginada. Les paraules no habitades. Les geografies oblidades. Em vénen al cap les reflexions de Valentina Giraldo a La Rabia mentre dialoga amb cinc records al voltant de la crítica cinematogràfica. I sobre aquella sensació de com resulta de poc creïble allò que escrius. I del silenci després de veure una pel·lícula, un silenci que potser mai podrem traduir en un text però que ho provem amb la il·lusió que les paraules no ens traexin. Muelle 5 va néixer de les ganes d’aprendre i de la necessitat de fer-ho a través del cinema. Ens vam trobar en un taller de cinema i, contemplant les reveladores imatges de La Jetée de Chris Marker, vam saber que estàvem condemnats a perdre’ns (junts). I no vam saber trobar una manera millor que creant un espai digital desubicat en …