Autor: Sandra Cuadrado

Passion simple

“I couldn’t adapt Annie Ernaux’s novel sentence by sentence, it wouldn’t have worked. The film was like an empty apartment that I had to furnish again”. Tota una declaració d’intencions per part de la directora Danielle Arbid, però a Passion Simple (2020) pot quedar la impressió que en aquesta reconstrucció de la bugada literària s’ha perdut més d’un llençol. Hélène (Laetitia Dosch) és una professora de literatura que manté una sèrie de trobades sexuals amb un misteriós jove rus (Sergei Polunin) que va conèixer durant unes vacances a Oporto. “We make an obsession on another person based on chemical reactions. Sometimes we obsess on the person we can’t have” Sergei Polunin Només començar, la protagonista obre l’escena amb un monòleg que definirà tot el fil discursiu de la pel·lícula: ‘Des de setembre de l’any passat, no he fet res más que esperar un home.’ L’inici és certament potent i pertorbador, llàstima que probablement ja queda tot dit en una frase. A partir d’aquí el relat avança una mica a empentes entre esperes, trucades i les successives …

The father

Les poques coses que queden en el temps de descompte de la vida d’un home que pateix un trastorn mental (Anthony Hopkins) se’ns presenten a The Father (2020) sota la seva mirada: coneixem la filla, ens endinsem a casa seva, contemplem les estances, reconeixem els seus objectes i assistim les seves obsessions. Florian Zeller sosté una peça perfecta amb un guió teatral que embolcalla una estructura d’orfebreria amb unes interpretacions sòbries i sublims. El pes narratiu recau en la visió de les restes d’un món en plena decadència i el sofriment que això produeix en l’estat emocional del malalt; tot ho veiem a través de la seva fràgil veritat, l’acompanyem en la seva confusió i en els marges permeables de les últimes traces de raó. Tot i així, hi ha un espai de lucidesa que l’ocupa la filla (Olivia Colman), un personatge que construïm a partir dels fragments de realitat desordenada del pare i que encara aporta més patiment que la del propi malalt perquè és a ella qui li tocarà decidir quin ha de …

El dolor a The Human Voice

Deia Brossa que madurar creativament volia dir escriure sense adjectius en una composició que s’havia de poder construir únicament a partir de conceptes, com l’únic camí possible per arribar a l’essència de les coses. Després de veure The Human Voice, m’ha fet pensar que molts dels elements que hi conflueixen comparteixen en certa mesura aquest ideari brossià. Almodóvar despulla el seu discurs narratiu en una càpsula poètica que depura tot el seu univers anterior i aconsegueix transmetre la bellesa més essencial en un nou format de curtmetratge inspirat en un monòleg teatral de Jean Cocteau. Una dona espera impacient, al costat de les maletes del seu examant, el pas del temps i un retorn que sospita impossible. Les escenes acullen el trànsit de pensaments de la dona que amaguen molts dies en un dia, unes hores interminables que serveixen per traduir el dolor en venjança. Un cop més, Almodóvar s’endinsa en el terreny del drama passional, que va arrencar amb la Ley del Deseo (1987) i va continuar amb Mujeres al borde de un ataque …

Una ventana al mar

La història d’Una ventana al Mar (Miguel Ángel Jiménez, 2019) la coneixem a través de la María (Emma Suàrez), una dona de 55 anys a qui recentment li han diagnosticat un càncer i que decideix fer un viatge a Grècia amb unes amigues que li canviarà la vida i sobretot la seva actitud davant la malaltia. La pel·lícula se sosté en ella, una Emma Suàrez immensa que es fa seu el personatge i que projecta amb la mirada i els silencis el trànsit interior i revelador d’una dona que en l’etapa final de la seva vida decideix per fi viure lliurement. Deia Emma Suárez, a la presentació de la cinta al BCN Film Festival, que li agradaria que els espectadors acompanyessin la María en aquest viatge interior per entendre aquesta acceptació de la mort com una via per viure intensament les últimes decisions de la vida. I és en aquest pla conceptual on progressa la força de la història; una pel·lícula que es presenta senzilla i honesta, probablement sense cap objectiu de transcendir, però amb …

Chambre 212

El director francès Christophe Honoré presenta en aquesta nova pel·lícula sobre l’amor i els records del passat la història d’una dona, Maria (Chiara Mastroianni), que decideix deixar el seu marit, Richard (Benjamin Biolay), després de vint anys de matrimoni. Fi del primer acte. Cau el teló, es fa fosc i veiem París de fons. La dona travessa el carrer i s’instal·la en un habitació d’hotel just davant de la seva antiga casa. Des d’aquest nou escenari, la protagonista revisarà el seu historial d’amants (començant per la versió jove del seu recent exmarit abandonat), i, a manera de flâneur, observarà com continua la vida a la finestra del davant. Aquesta comèdia romàntica que va inaugurar el Festival D’A és un assaig dialèctic sobre l’amor, la lleialtat, el sentiment de culpa i potser també sobre els límits fantasiosos de la monogàmia. La cinta, que té molts fils de complicitat amb la nouvelle vague (hi ha escenes que semblen recordar l’habitació que compartien Jean Seberg i Jean Paul Belmondo a À bout de souffle, Jean-Luc Godard 1960), es …

London, escapada en temps de confinament

“A bridge between reality and imagination must be built.” Al 1992, el director Patrick Keiller va filmar Londres sota el punt de vista d’un personatge imaginari anomenat Robinson (manllevant el nom de l’omnipresent Daniel Defoe) que, a manera de flâneur, observava la ciutat mentre connectava geografies literàries amb els circuits urbans més marginals. El resultat d’aquest experiment va ser, London, una mena de dietari visual londinenc en format de documental, que es va publicar l’any 1994. La cinta captura de manera pausada el moviment constant de la ciutat fent èmfasi sobretot en tots aquells espais de silenci que han quedat immbolitzats en substrats històrics amagats en edificis i carrers: vivendes de poetes, vistes que van inspirar pintors en les seves obres i tot això amb una finestra de fons que batega amb els atacs de l’IRA i una societat anglesa en ple declivi amb un estrenat John Major al poder. Robinson s’endinsa en els escenaris urbans i mentre retrata les múltiples capes de la ciutat, experimenta un viatge en el temps a través de l’estranya …

Marriage Story

A Marriage Story (Noah Baumach, 2019) coneixem la història d’un matrimoni a través del seu divorci. La cinta ens permet assistir durant un any al procés de ruptura d’una parella formada per una actriu, Nicole (Scarlett Johansson) i un director de teatre, Charlie (Adam Driver), que lluiten per la custòdia del seu fill. Sovint fins que alguna cosa no s’acaba, no és possible endreçar les peces i visualitzar la història en la seva totalitat. Quan ja no es forma part d’una relació, probablement, és el primer cop que és possible conferir cert sentit a tot allò; però per arribar-hi, abans, un s’ho haurà de mirar des de fora. I en aquest mirar des d’una nova grada tenim un primer cercle d’espectadors constituït per Nicole i Charlie que ressegueixen des de la separació la seva pròpia història com a parella. I, després, una mica més lluny, en un segon cercle d’audiència ens trobem la resta d’espectadors que amb les nostres pròpies misèries assistim alhora a aquest procés de desconstrucció d’un matrimoni. Aquest no reconeixement de la Nicole …

Decàleg Jonas Mekas

Tradició i modernitat. Humanitat i individu. Memòria i oblit. Des de Lituània a Nova York. Més de 35 anys d’esperit crític que transiten, amb el pes de l’herència cultural, del registre poètic al plàstic sempre a la recerca de la realitat humana en tota la seva complexitat. Jonas Mekas (1922/2019) despulla el cinema de les opressions formals convencionals i ens ofereix tornar a mirar des del desordre organitzat de l’essència visual. Com apuntava Joan Brossa (1919/1998) , amb qui manté moltes connexions creatives, Mekas també reivindica el present com la forma real de tota la vida. Rellegint i visionant el seu llegat, recuperem en aquest decàleg alguns del seus pensaments i reflexions. 1. “No té sentit observar una obra d’art com una entitat indepenent; no és evident_ necessita una història, necessita moltes converses; és part de la vida d’un individu.” (Diaries, 1960) 2. “Ja és hora de fer-ho volar tot.” (Diaries, 1960) 3. “Les regles de les NO-REGLES són també unes regles.” (Diaries, 1966) 4. “Mantiguem-nos desorganitzadament organitzats.” (Report on New American Cinema Group, 1962) 5. “Hi va haver …

Portrait de la jeune fille en feu

Portrait de la jeune fille en feu (2019) és la quarta pel·lícula de Céline Sciamma (Tomboy 2011) i se situa a la Bretanya francesa, a finals del s. XVIII. Marianne (Noémie Merlant), una pintora, rep l’encàrrec de fer un retrat d’Héloïse (Adèle Haenel), com a regal de noces per a un promès i indesitjat marit a qui no ha vist mai.  Héloïse no vol acceptar aquest  matrimoni acordat i es nega a fer de model per al quadre. Marianne s’haurà de fer passar per la seva dama de companyia, passar llargues estones al seu costat per observar-la i pintar-la a través del record. I així, a través de la mirada de l’artista memoritzarem en una successió de seqüències pictòriques les mans, el coll, els cabells i sobretot la pell d´Heloïse. I a través de la memòria de la pell durant el procés creatiu creixerà el desig i la tensió sexual entre totes dues. A Portrait hi ha un treball molt elaborat de les textures, emmarcades per una llum intensa i plaent (tant interior com exterior) i …

Les plus belles années d’une vie

“Els anys més bells d’una vida són els que encara no s’han viscut.” Amb aquesta cita de Víctor Hugo arrenca aquesta pel·lícula que introdueix de ple un drama romàntic sobre l’amor i el pas del temps, sobre el que podria haver estat i més en concret sobre la construcció d’un present que en el millor dels casos, es viu a través del record. Quan un s’enamora apassionadament però no s’atreveix a prendre segons quina decisió, hi ha qui prefereix viure amb la il·lusió que per aquella història hi haurà una segona oportunitat, qui sap si una retrobada a la residència. Claude Lelouch fantasieja amb aquest concepte del mai és tard (amb el qual, siguem sincers qui més qui menys, s’ha il·lusionat alguna vegada) i ho fa a través de la recreació d’una història d’amor entre un home i una dona, Jean-Louis Duroc (Jean-Louis Trintignant) i Anne Gauthier (Anouk Aimée), i les seves anades i vingudes al llarg de tota una vida. I aquesta és la idea romàntica que resideix en la pel·lícula i que Duroc …