Autor: Sandra Cuadrado

The Worst Person in the World

Pròleg Life just happens Acceptar que la vida pot ser un caos és una bona proposta. Com a tesi funciona a qualsevol edat i tenir-ho clar d’entrada, pot alleugerir molts episodis tensos. Deia Joachim Trier, en una entrevista recent, que justament això és el que ha volgut reflectir a The worst person in the world: la recerca d’un cert ordre en el desordre a través del catàleg biogràfic d’una jove. Aquesta dona jove es diu Julie (Renate Reinsve) té uns 30 anys i observem la seva vida en el moment actual com un llistat de contradiccions i certeses, anades i vingudes, encerts i errors, decisions i dubtes. Julie cerca el seu espai al món a través de les seves tries. Ha aconseguit estudiar medicina però se n’adona que, de fet, li interessa més l’ànima que el cos, així que ben aviat explorarà altres opcions com la psicologia i la fotografia. En l’amor, les coses no van gaire diferents, quan sembla que ha trobat certa estabilitat al costat d’Aksel, un escriptor de còmics de 45 anys, …

The Lost Daughter

Una dona arriba a la platja, no hi ha ningú. S’estira a l’hamaca amb els llibres preparats al costat, també té un llapis a mà per subratllar aquelles coses que després potser traslladarà a una llibreta. Mira el mar, està sola, decideix relaxar-se i prendre un geladet mentre espera que la tarda faci plàcidament el seu camí. Tot està per fer i en calma però, de sobte, l’escena s’espatlla amb l’arribada d’una família nombrosa i sorollosa que envaeix la platja i el seu espai trencant aquell moment de pau que tot just començava. The Lost Daughter (Maggie Gyllenhaal, 2022), basada en la novel·la homònima d’Elena Ferrante, arrenca amb el breu relat d’una ocupació. Una ocupació del temps, de la pau i de l’espai de la vida d’una dona. Un breu relat inicial que marcarà el ritme de la resta de les seqüències. Aquest compàs trencat encaixa la textura del fil narratiu, un tret que reforça el to de la pel·lícula i que il·lustrarà el desassossec permanent que perfila el retrat psicològic de Leda. Una dona …

La veu de les dones II. El mirall d’una ocupació

“Si et quedes asseguda a la cadira en una habitació i aguantes que un home amb poder t’assetgi o et maltracti, és, en part, perquè ben poques vegades has vist un final diferent per a les dones. A les novel·les que has llegit, a les pel·lícules que has vist, a les històries que t’han explicat des de petita, les dones tenen ben sovint un final desastrós.” Brit Marling* De la cultura de la violació a la cultura del consentiment A la ficció sovint es mostra la violació i les agressions sexuals com una porta d’entrada a la història de fons dels personatges femenins o bé com una manera d’animar intencionadament l’atenció dels espectadors, però només puntualment es posa el focus en l’impacte traumàtic que aquestes agressions han pogut deixar en la vida de les supervivents. Com apunta Caetlin Benson_Allott aquesta aproximació fa un gir considerable a la sèrie I May Distroy You (Michaela Coel). En la proposta de Coel, el perfil de les supervivents mai es defineix per les agressions que han patit i, com a …

La veu de les dones I. A propòsit de Titane

La mort d’una dona bonica és sense cap mena de dubte, el tema més poètic del món, va dir Edgar Allan Poe, que no es devia plantejar la qüestió (gràcies, Rebecca Solnit*) des del punt de vista de les dones que prefereixen viure. D’aquest supòsit romàntic que simplement és l’embolcall d’un pur relat de terror (almenys per al 50 % de la població) han passat dos segles i aquesta mena de discurs pretesament esteticista que posiciona les dones en l’escenari de les víctimes és malauradament vigent. El canvi de paradigma de la cultura de la violació a la cultura del consentiment (cultura en què es reconeix plenament l’autodeterminació sexual de les persones, es garanteix un consentiment sexual efectiu i s’assumeix responsabilitat social en l’erradicació de les violències sexuals) i la seva representació en el cinema és encara una gran escletxa per explorar. Per això, quan apareix alguna proposta que capgira el sistema i aposta per explicar la història des d’un nou territori (com succeeix a Titane) s’obre el camí d’una certa esperança cap a la …

¿Qué hicimos mal?

Per què aquella història es va acabar? Què no vam saber veure? Com hauria estat el nostre present si aquella relació hagués continuat? Si som sincers, algun cop o altre, aquestes preguntes ens han tornat a tots amb més o menys intensitat. El que trobem a ¿Qué hicimos mal? (2021) és una història fragmentada a través d’uns anys de la vida de la Liliana Torres, una cineasta que s’interpreta a ella mateixa en un docuficció en què visita les seves relacions anteriors per preguntar-los directament això: què van fer malament. La pel·li arrenca amb la vida actual de la Lili i les seves circumstàncies presents. La veiem vivint en un poble gallec on aparentment manté una relació estable amb un músic. És des d’aquest punt del present que repassa el seu passat amorós i aquest rescat de la memòria torna en format d’entrevistes. El projecte la porta a llocs com Mèxic i Itàlia per entrevistar les seves exparelles sobre la relació que van tenir. Gairebé tots els homes són reals, formen part de la vida …

Chavalas

L’òpera prima de Carol Rodríguez Colas (2021), Chavalas, és la història d’un bitllet d’anada i tornada. La pel·lícula mostra l’experiència de la Marta (Vicky Luengo), una jove fotògrafa que es troba immersa en un conflicte intern en la recerca d’una identitat que trobarà més a prop del que pensava. La Marta és una noia de Cornellà que viu a Barcelona i sobreviu com a freelance en el món del disseny artístic amb contractes precaris que amb prou feines li permeten pagar un pis compartit. L’equilibri vital a la ciutat es fa insostenible i es planteja la possibilitat de tornar al barri. Sovint, perduda tota font d’ingressos, el retorn a casa els pares sembla l’única sortida possible. En aquest viatge de tornada podria haver estat fàcil caure en tòpics i personatges arquetipus a l’hora de retratar la vida a la perifèria, però el mapa geogràfic i conceptual del barri respira sense artificis i se sosté en un bon guió i en una encertada posada en escena marcada per la naturalitat. De fet, la descripció dels espais, …

True Mothers

Sovint en textos d’anàlisi cinematogràfica s’argumenta que aquesta o aquella pel·lícula tracta un tema determinat amb distància i sense fer-ne valoracions morals. Deia Chloé Zhao* en una entrevista recent que el simple fet d’apuntar la càmera a algun lloc ja esdevé un tipus de declaració. I remarcava que és inevitable introduir algun filtre perquè només amb un enquadrament ja s’afegeix una perspectiva sobre aquella primera realitat. Tot això ve a tomb a propòsit de True Mothers (2021), l’última pel·lícula de Naomi Kawase (adaptació de la novel·la homònima de Mizuki Tsujimura) que aquí es va estrenar fa un parell de mesos i de la qual es va comentar a bastament que tractava el tema de les maternitats múltiples sense judicis morals. No voldria aportar cap valoració sobre les cares possibles de la maternitat, potser simplement em va sobtar el plantejament de la història i la desconnexió que em va produir motivada, sobretot, pels múltiples filtres que s’hi afegeixen. Ara ja fa unes setmanes que la vaig veure al cinema i lluny d’oblidar aquella primera impressió, el …

Passion simple

“I couldn’t adapt Annie Ernaux’s novel sentence by sentence, it wouldn’t have worked. The film was like an empty apartment that I had to furnish again”. Tota una declaració d’intencions per part de la directora Danielle Arbid, però a Passion Simple (2020) pot quedar la impressió que en aquesta reconstrucció de la bugada literària s’ha perdut més d’un llençol. Hélène (Laetitia Dosch) és una professora de literatura que manté una sèrie de trobades sexuals amb un misteriós jove rus (Sergei Polunin) que va conèixer durant unes vacances a Oporto. “We make an obsession on another person based on chemical reactions. Sometimes we obsess on the person we can’t have” Sergei Polunin Només començar, la protagonista obre l’escena amb un monòleg que definirà tot el fil discursiu de la pel·lícula: ‘Des de setembre de l’any passat, no he fet res más que esperar un home.’ L’inici és certament potent i pertorbador, llàstima que probablement ja queda tot dit en una frase. A partir d’aquí el relat avança una mica a empentes entre esperes, trucades i les successives …

The father

Les poques coses que queden en el temps de descompte de la vida d’un home que pateix un trastorn mental (Anthony Hopkins) se’ns presenten a The Father (2020) sota la seva mirada: coneixem la filla, ens endinsem a casa seva, contemplem les estances, reconeixem els seus objectes i assistim les seves obsessions. Florian Zeller sosté una peça perfecta amb un guió teatral que embolcalla una estructura d’orfebreria amb unes interpretacions sòbries i sublims. El pes narratiu recau en la visió de les restes d’un món en plena decadència i el sofriment que això produeix en l’estat emocional del malalt; tot ho veiem a través de la seva fràgil veritat, l’acompanyem en la seva confusió i en els marges permeables de les últimes traces de raó. Tot i així, hi ha un espai de lucidesa que l’ocupa la filla (Olivia Colman), un personatge que construïm a partir dels fragments de realitat desordenada del pare i que encara aporta més patiment que la del propi malalt perquè és a ella qui li tocarà decidir quin ha de …

El dolor a The Human Voice

Deia Brossa que madurar creativament volia dir escriure sense adjectius en una composició que s’havia de poder construir únicament a partir de conceptes, com l’únic camí possible per arribar a l’essència de les coses. Després de veure The Human Voice, m’ha fet pensar que molts dels elements que hi conflueixen comparteixen en certa mesura aquest ideari brossià. Almodóvar despulla el seu discurs narratiu en una càpsula poètica que depura tot el seu univers anterior i aconsegueix transmetre la bellesa més essencial en un nou format de curtmetratge inspirat en un monòleg teatral de Jean Cocteau. Una dona espera impacient, al costat de les maletes del seu examant, el pas del temps i un retorn que sospita impossible. Les escenes acullen el trànsit de pensaments de la dona que amaguen molts dies en un dia, unes hores interminables que serveixen per traduir el dolor en venjança. Un cop més, Almodóvar s’endinsa en el terreny del drama passional, que va arrencar amb la Ley del Deseo (1987) i va continuar amb Mujeres al borde de un ataque …