All posts filed under: Featured

El mirador (febrer 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / The Assistant (Kitty Green, 2019) A The Assistant seguim l’angoixant experiència d’una dona jove, Jane (Julia Garner), que troba la seva primera feina en una gran productora de cinema. La jornada laboral es converteix en un engranatge massiu d’opressió encapçalat pel poder assetjador d’un gran productor que allargassa la seva ombra invisible en la resta de peces que constitueixen aquesta oficina (masclisme implícit dels companys, jerarquies de gènere…). Qualsevol intent de sublevació contra aquest sistema és fallit perquè el monstre i el seu mecanisme són aclaparadors. És interessant com s’aborda el tema de l’assetjament, sense estridències, però amb una tensió i un aïllament tangibles en cada detall (cap company li torna la mirada quan parla, l’interrompen constantment, li dicten el que ha de dir…). El procés orquestrat de la destrucció d’una dona a partir de la complicitats del silenci en un escenari, que se centra en aquest cas en una gran productora, però que podria ser qualsevol entorn laboral, és …

Cemetery

Els crèdits de la pel·lícula descriuen Cemetery com “un projecte de Carlos Casas”. La terminologia ja apunta al caràcter obert de l’obra, que explora els límits del llenguatge audiovisual i que s’ha anat ramificant en projectes paral·lels, com la instal·lació audiovisual Sanctuary (Tate Modern, 2017) o l’exposició Notes on a film about elephants (2021), que es pot veure actualment a la galeria Àngels de Barcelona. Si alguna cosa defineix Cemetery és la recerca: sonora, visual, expressiva, metafísica. Organitzada en quatre moviments, la pel·lícula s’articula a partir d’un eix narratiu mínim: la recerca del cementiri d’elefants, un paratge de llegenda on s’encaminen el darrer elefant i el seu cuidador, encalçats per un estol de caçadors furtius. Casas inicia així una travessa sensorial per la selva, marcant un ritme gràvid que sembla replicar el pas feixuc del paquiderm. Ressona en aquesta itinerància l’imaginari de la literatura d’aventures, des de Salgari a Kipling passant per Conan Doyle; el seu llegat hi és gairebé un vestigi, una línia estructural que determina encara la progressió de l’obra, però que és …

El mirador (gener 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / I’m your woman (Julia Hart, 2020) A raíz del personaje de Tuesday Weld en Thief (Michael Mann, 1981), a la que incluso una de sus frases inspiró el título, Julia Hart imaginó qué sucedía con esas mujeres en las películas de género que sirven como meras excusas para desarrollar el personaje masculino principal. Jean (Rachel Brosnahan, The Marvelous Mrs. Maisel), supeditada a la vida criminal de su marido, debe huir con su bebé cuando éste desaparece, y confiar en un desconocido para protegerla. El viaje de huida, de descubrimiento de verdades ocultas, y también el de autodescubrimiento de la protagonista, es intimista y realista, de ritmo sosegado pero increscendo. Nexos en común (y otros, como la utilización de las canciones y la música) con el anterior trabajo de la directora: Fast Colors (2018), una película sobre superheroínas en clave minimalista. Cristina Peris [Disponible a Amazon] Duvidha (Mani Kaul, 1973) Un fantasma s’enamora d’una dona i pren la forma del seu …

Les millors de l’any

Escollim les millors pel·lícules estrenades en sales, festivals i plataformes del país aquest 2020… i una sèrie, també. /Xavier Montoriol/ The woman who ran (Hong Sang-soo) Vitalina Varela (Pedro Costa) Martin Eden (Pietro Marcello) About endlessness (Roy Andersson) Sole (Carlo Sironi) / Undine (Christian Petzold) …i How to with John Wilson (John Wilson, HBO) /Sandra Cuadrado/ Martin Eden (Pietro Marcello) The Human Voice (Pedro Almodóvar) Two/One (Juan Cabral) / The Father (Florian Zeller) Chambre 212 (Christophe Honoré) I’m Thinking of Ending Things (Charlie Kaufman) …i I may destroy you (Michaela Coel, HBO) /Cristina Peris/ First Cow (Kelly Reichardt) The Souvenir (Joanna Hogg) Never, rarely, sometimes, always (Eliza Hittman) Undine (Christian Petzold) Bacurau (Kleber Mendonça Filho, Juliano Dornelles) …i Better Call Saul (T5, Vince Gilligan & Peter Gould, AMC)

Campanades

“Un 1 de gener, al tombant de vespre, davant una columna d’anuncis, havia descobert la il·lusió que suposa creure que certs dies de festa difereixen en essència dels altres” escriu Proust al tercer volum de la Recerca. En un estadi posterior d’aquesta conclusió, Josep Pla registra, en una entrada de diari d’un 31 de desembre, una indiferència absoluta cap a l’arbitrarietat d’aquestes festes: a quarts de deu ja és al llit. Malgrat tot, la nit de cap d’any sol venir acompanyada d’un cert vertigen, el de veure’s sobtadament amb un peu a cada cantó del temps. Passa el mateix amb les fronteres, línies il·lusòries que duen a prendre consciència de l’espai d’una forma gairebé violenta: “Allò d’allà ja és França”, i la indefinició desapareix. Així, d’entre la massa de dies confusos que han conformat aquest any, quan arribi l’hora de pelar el raïm i treure’n la grana –n’hi ha que som així–, les busques del rellotge, tot acostant-se a la frontera de la mitjanit, ens diran que “allò d’allà ja és el 2021.” Sovint voldríem …

Sole

Sole (2019) és la història d’una transformació lenta però inexorable. L’ópera prima de Carlo Sironi, presentada l’any 2019 a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia, aborda el tema de la maternitat subrogada a partir de la història de Lena, una jove polonesa que arriba a Itàlia per vendre la criatura que duu al ventre, i Ermanno, nebot dels pares adoptius i peça clau per a esquivar les barreres legals del sistema. Durant les darreres setmanes d’embaràs, Lena i Ermanno hauran de conviure, simulant ser parella, conjugant dues soledats estanques a la deriva dels dies. Filmada en 4:3, la pel·lícula proposa un exercici formalista de contenció paral·lel a la profunda apatia que governa la vida dels personatges. Els enquadraments són senzills, estudiadíssims però defugint sempre la bellesa; els colors, deslluïts, suggereixen un vincle camaleònic entre les ànimes desorientades de la parella accidental i els interiors de clíniques, pisos i locals on transcorre gairebé sempre l’acció. Els exteriors són escassos, i quan Sironi filma el mar, malgrat la força vital del trencar de les onades, …

Vitalina Varela

De Vitalina Varela (2019) se n’ha dit tanta cosa aquestes darreres setmanes, i alguna de tan encertada, que aviat vaig abandonar la idea d’escriure’n res, malgrat la profunda impressió que em va causar el segon visionat a la Filmoteca. El primer havia tingut lloc a principis d’estiu en un menjador de Barcelona: a recer de la treva de juny, i amb la lleugeresa de les primeres nits de calor, vam projectar els clarobscurs de Pedro Costa damunt un llençol blanc que havíem fixat a la paret amb esparadrap. Ja des de llavors, diverses idees em rondaven pel cap; quan vaig llegir el text que l’Ignasi Franch li dedicava a Transit, una resposta va començar a prendre forma dins meu a partir de les inquietuds que vaig trobar-hi exposades. (L’Ignasi va guiar els meus primers passos en el món de la crítica, i durant tres o quatre setmanes emocionantíssimes vaig pensar que encara m’hi dedicaria: vocació una mica més longeva que la d’esdevenir urbanista i una mica menys que la de solcar els rius d’Europa a …

Too Funny to Fail: The Life & Death of The Dana Carvey Show

Permítanme, estimado ¿público?, ponerme un poco personal. En una entrada de mi antiguo blog con fecha de enero del 2006, escribí, en una lista de cosas que tenía por hacer, la siguiente frase: -Conseguir Veronica Mars, Sports Night y el Daily Show ése. Fue a principios de enero de aquel año cuando se anunció que Jon Stewart presentaría los Oscar, y yo, que tenía una ligera idea de quienes eran los nombres del late show americano (Letterman los había presentado en 1995), decidí zambullirme en Youtube a investigar. Poco imaginaba entonces que aquel anuncio, y “el Daily Show ése”, me abriría la puerta al mundo de los “Even Stevphen”, a la compostura que Stephen Colbert (no su personaje) perdería muy pocas veces, a una mítica cena de corresponsales nunca superada, y en definitiva una serie de momentos que llegué a recopilar e incluso hasta subtitular (vídeos ya tumbados, gracias Viacom!), en una web de poco recorrido creada a 6 manos. Por aquel entonces yo ya llegaba tarde al fenómeno (Colbert y Steve Carell habían dejado el …

El juicio de los 7 de Chicago

En pleno revival de los que repetimos The West Wing (o la empiezan ahora), debido a su incorporación al catálogo de Amazon, llega a Netflix El juicio de los 7 de Chicago, escrita y dirigida por Aaron Sorkin. La película recrea el momento en el que, tras la recién investidura de Nixon y la nueva fiscalía que designa (la anterior rechazó hacerlo), ésta decide aplicar una ley creada expresamente en el sur contra el activismo negro, y acusar de conspiración a 7, inicialmente 8, de los líderes de varios grupos activistas que se enfrentaron a la violencia de la policía en los disturbios de 1968 durante la convención demócrata, en una manifestación contra la guerra del Vietnam.  Sorkin, admirador de guionistas como Paddy Chayefsky (Network, 1976) y cuyo mentor fue William Goldman (All the president’s men, 1976), sabe utilizar los ingredientes clásicos en la tradición del subgénero de juicios de forma inteligente, a un ritmo endiablado que hace que no apartes los ojos de la pantalla. Un eléctrico montaje de 7 minutos da el pistoletazo de salida al film, en …

Rifkin’s Festival

Des de la primeríssima imatge –un picat mandrós i estèril–, Rifkin’s Festival s’instal·la en un principi de capvespre que ja no abandonarà. Woody Allen fa vida en aquesta hora daurada des que un servidor té edat d’anar-lo a veure al cinema: en té prou amb quatre ingredients per a desplegar una trama àgil on tot plegat pren un regust agredolç. Com qui no vol la cosa, entre crisis matrimonials i aventures, els personatges s’enfronten a les seves pors i en surten amb una lliçó de vida. La nostàlgia és lleugera i el paisatge, bonic. Podríem parlar dels tantíssims homenatges que travessen la pel·lícula –de Welles a Truffaut, passant per Bergman i Godard–, i preguntar-nos què n’hi ha quedat, a Allen, d’aquests grans mestres que tant admira, i que aquí invoca des d’una intertextualitat purament lúdica, sense forma ni objectiu; podríem comentar la dicotomia eterna entre l’atemporalitat d’un Art en majúscules –desgranat en incomptables al·lusions a Shakespeare, Michelangelo, Fellini, Joyce o Dostoievski– i la vacuïtat d’un cinema purament comercial, un debat ple d’ironia (es pot plantejar …