All posts filed under: Featured

Suro

L’imaginari simbòlic que desplega Mikel Gurrea en la seva primera pel·lícula, Suro, em recorda Natura, un conte breu de Narcís Oller que formava part d’un recull de notes i quadrets que va editar l’Avenç l’any 1897 amb el nom de Figura i paisatge. Les evocacions de l’observació exterior oferien una visió plàstica de l’entorn de l’escriptor. Oller, declarava en les seves Memòries que ‘en la contemplació de les coses reals és on he trobat sempre mes principals deliquis, tota la inspiració de mes narracions i mes novel·les.’ Aquests contes, que s’acosten a allò que podríem anomenar contemplacions de la natura, són en definitiva un recull d’impressions, unes narracions on l’escriptor en una mena de preludi dels Drames Rurals (Víctor Català, 1902) assaja la correspondència entre estat d’ànim i paisatge en els personatges així com les descripcions simbòliques dels espais naturals exteriors. De fet, és la mateixa Víctor Català qui elogia el conte en una carta dirigida a Oller en la qual li assenyala ‘després de llegir Natura he après a reconèixer l’ànima irracional de la …

Fairytale [Skazka]

Som al purgatori. Entre soques d’arbres ressecs i ruïnes impossibles, en paisatges deutors dels gravats que Gustave Doré va fer per la Divina Comèdia, s’hi passegen Hitler, Stalin, Mussolini i Churchill. La boira és constant i les figures, imprecises. Tot transcorre amb una parsimònia ultraterrenal. Els protagonistes d’aquest “conte de fades” no són actors ni tampoc animacions: Aleksandr Sokúrov conjura els grans tirans del segle XX mitjançant una recopilació extensa de material d’arxiu que manipula posteriorment amb tecnologies d’animació. Les imperfeccions de les imatges generades per ordinador, els contorns borrosos de les faccions o els moviments a vegades poc orgànics fan que aquestes figures siguin encara més inquietants. Som als llimbs, també pel que fa a la materialitat del cinema. La posada en escena accentua aquesta ambigüitat: si bé les imatges no estan compostes amb una càmera, sinó que es tracta d’una mescla d’animació i de material d’arxiu, els marges de l’enquadrament es mouen com si algú estigués sostenint una càmera… o de fet, és un moviment tan suau i regular que sembla més aviat …

EO

Eo és l’ase dels cops: des que una entitat animalista l’allibera del circ al començament de la pel·lícula, vagarà pels racons de món sense rumb ni propòsit, a mercè de la voluntat de les persones que se’l creuen pel camí. Emparentat amb el Balthazar de Robert Bresson –descendent, a la vegada, de L’idiota de Fiódor Dostoievski–, Eo encarna d’alguna manera la figura del sant, assumint impassible les adversitats del destí, amb una mirada inalterable davant les coses; o potser seria més adequat dir que se situa en allò que Rilke anomenava l’obert, i que definia d’aquesta manera en una carta adreçada a un lector: “Usted debe entender el concepto de ‘abierto’, que he intentado proponer en esa elegía, de tal manera que el grado de conciencia del animal sitúa a éste en el mundo sin que tenga que enfrentarse permanentemente a él (como hacemos nosotros); el animal está en el mundo; nosotros estamos ante el mundo debido a ese curioso giro y a la intensificación que ha desarrollado nuestra conciencia.” És interessant confrontar aquesta idea …

Les millors de l’any 2022

Escollim les millors pel·lícules estrenades en sales, festivals i plataformes del país aquest 2022… la millor experiència cinematogràfica i una sèrie, també. /Sandra Cuadrado/ Aftersun (Charlotte Wells) Un beau matin (Mia Hansen-Løve) The Lost Daughter (Maggie Gyllenhaal) / In Front of Your Face (Hong Sang-soo) Drive my car (Ryûsuke Hamaguchi) Un año, una noche (Isaki Lacuesta) / Vortex (Gaspar Noé) La millor experiència de l’any és la retrobada amb Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles (Chantal Akerman)… i la millor sèrie, Derry Girls T3 (Lisa McGee, Netflix). /Xavier Montoriol/ Le mur des morts (Eugène Green) Introduction / The Novelist’s Film / In front of your face (Hong Sang-soo) Il buco (Michelangelo Frammartino) Pacifiction (Albert Serra) Drive my car (Ryûsuke Hamaguchi) La millor experiència de l’any és la reestrena en sales de La maman et la putain (Jean Eustache), juntament amb la retrospectiva Manoel de Oliveira a la Filmoteca de Catalunya. /Cristina Peris/ Licorice Pizza (Paul Thomas Anderson) Souvenir II (Joanna Hogg) Aftersun (Charlotte Wells) Alcarràs (Carla Simón) Un año, una noche (Isaki Lacuesta) …

El mirador (novembre 2022)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Slalom (Charlène Favier, 2020) La Lyz (Noée Abita) té 15 anys i acaba d’entrar en un institut d’elit on podrà compaginar els seus estudis amb la competició d’esquí. Ben aviat, aquest equilibri que tant li ha costat aconseguir es trencarà. El seu entrenador, Fred (Jérémie Renier), s’encarregarà d’ofegar el seu cos i la seva veu. A Slalom, es descriu el procés d’assetjament sexual que pateix una adolescent esportista i les maneres com és silenciada. L’estructura narrativa pot recordar El consentiment de Vanessa Springora. Tal com passa a la novel·la i com veiem també a El sostre groc (Isabel Coixet, 2022), l’òpera prima de Charlène Favier (Cannes 2020) retrata el procés d’agressió sexual al qual es veu sotmesa una jove a mans d’un mentor a qui admirava i que ha resultat ser un depredador sexual (“Maybe he’s only interested in me because I’m winning races, but it’s the first time anybody is interested in me. I like that. I don’t care …

Il buco

En la foscor de la pantalla es dibuixa, poc a poc, la boca d’una cova retallada contra el cel. Així comença el tercer llargmetratge de Michelangelo Frammartino que, després de Il dono (2003) i Le quattro volte (2010), torna als paisatges rurals de Calàbria per narrar lliurement la primera expedició a l’Abisme de Bifurto, una de les coves més fondes del món, l’estiu del 1961. Són els anys del boom econòmic. A Milà s’enllesteix la Torre Pirelli que, amb una alçada de 127 metres, esdevé símbol dels nous temps; i als Estats Units, John F. Kennedy guanya les eleccions presidencials. Els ecos d’aquestes notícies arriben a la petita localitat calabresa de la pel·lícula a través d’un televisor instal·lat a la plaça, o bé en revistes, com si fossin registres d’un altre món. Tan sols cal recordar els dos anys que separen I dimenticati (Vittorio de Seta, 1959) i Il posto (Ermanno Olmi, 1961), i imaginar-ne el retrat social com a dues cares d’un mateix país –o, sense anar més lluny, tornar a les pel·lícules anteriors …

Un año, una noche

L’endemà de veure la pel·lícula em vaig llevar amb aquella imatge al cap. El record d’una boira indefinida de tons grocs. Aquelles partícules en suspensió, barreja de pólvora, humitat i incertesa. Céline i Ramon van anar a veure Eagles of Death Metal a la Sala Bataclán. Sobreviuen a l’atemptat, però una part d’ells queda emocionalment atrapada en aquell fossat i no saben com podran tirar endavant. Un año una noche (Isaki Lacuesta, 2022) es basa en una adaptació lliure del llibre Paz, amor y death metal de Ramón González, supervivent de l’atemptat a la sala Bataclán per part d’una cèl·lula jihadista el 13 de novembre de 2015. Isaki Lacuesta recorre a Stendhal (‘narrar la batalla de Waterloo des de dins et condemna a no veure més enllà de la boira’)* per explicar que per apropar-se a un episodi històric com aquest és obligatori abordar-lo des d’una mirada íntima. En aquest cas, l’acostament és doblement complicat perquè és un fet encara massa recent per poder-lo codificar com a esdeveniment històric. ‘Prendre el llibre de Ramón com …

Maternitats, a propòsit de Cinco Lobitos

Deborah Levy va escriure a El cost de viure (2018) sobre l’esforç de moltes dones de la seva generació per intentar construir una estructura familiar que funcionés. ‘Ser arquitecte de la felicitat dels altres és un gran acte de generositat’, deia mentre parlava de dones que al llarg de les seves vides havien trobat un espai per a tothom menys per a elles mateixes. Explicava que coneixia la mare d’una amiga seva, una dona molt humil que cuinava per a les seves sis filles però mai s’asseia a menjar amb elles. La mare sempre menjava sola a la cuina. Amb el temps la seva amiga s’havia acabat adonant que aquell era l’únic moment on la seva mare podia estar tranquil·la, tenir silenci i fer alguna cosa pel seu compte (‘A la meva mare li agradava menjar sola a la cuina perquè era l’únic lloc on podia permetre’s pensar’). Un gest humil i molt significant perquè podem reconèixer en aquesta imatge totes aquelles dones que han trobat en aquest moment una mica de pau. Cinco Lobitos …

Avec Amour et Acharnement (Fuego)

La Sara (Juliette Binoche) i el Jean (Vincent Lindon) avui tornen de vacances. Han gaudit d’uns dies al mar, tots dos sols. S’estimen. Han compartit sexe, converses, banys, silencis, calma i plenitud. L’entrada de Fuego respira una bellesa completa, la bellesa de les coses que ens fan sentir vius. Quan el desig tot ho aclapara i fa que la resta esdevingui petit i insignificant. Aquesta escena de vacances que, de tan bonica sembla irreal, s’interromp de sobte. Ara obren la porta de casa i arriben les coses normals: recullen les cartes, s’ha d’anar a comprar, trucar als fills, els mòbils, tornar a la feina… i amb la quotidianitat, aparentment feliç, sembla que arriben també les interferències. En la vida del seu petit apartament de París veiem que també s’estimen i el desig té també un lloc en el present després de 10 anys de relació. Però amb la tornada de François, antic company del Jean i exparella de la Sara, tots comencen a perdre el control. Amb la irrupció d’aquest tercer personatge s’obren les velles …

The Worst Person in the World

Pròleg Life just happens Acceptar que la vida pot ser un caos és una bona proposta. Com a tesi funciona a qualsevol edat i tenir-ho clar d’entrada, pot alleugerir molts episodis tensos. Deia Joachim Trier, en una entrevista recent, que justament això és el que ha volgut reflectir a The worst person in the world: la recerca d’un cert ordre en el desordre a través del catàleg biogràfic d’una jove. Aquesta dona jove es diu Julie (Renate Reinsve) té uns 30 anys i observem la seva vida en el moment actual com un llistat de contradiccions i certeses, anades i vingudes, encerts i errors, decisions i dubtes. Julie cerca el seu espai al món a través de les seves tries. Ha aconseguit estudiar medicina però se n’adona que, de fet, li interessa més l’ànima que el cos, així que ben aviat explorarà altres opcions com la psicologia i la fotografia. En l’amor, les coses no van gaire diferents, quan sembla que ha trobat certa estabilitat al costat d’Aksel, un escriptor de còmics de 45 anys, …