All posts filed under: Featured

A la deriva

A la deriva (2024), la nova pel·lícula de Jia Zhang-ke, és una triple crònica dels darrers vint anys. Filmada entre 2001, 2006 i 2022, funciona en primer lloc com a registre de les transformacions socioeconòmiques de la Xina al segle XXI. Al llarg de la seva filmografia, Jia s’ha mantingut entre la reduïda nòmina de cineastes capaços de captar l’esperit canviant dels temps, de seguir-ne la deriva sense embarrancar, i no és cap sorpresa que aquest sigui, de nou, l’eix gravitacional de la pel·lícula. Els tres moments històrics, a grans trets, són els següents: el boom econòmic de començaments de segle, que coincideix amb l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç; la construcció faraònica de la Presa de les Tres Gorges, que ja apareixia a Naturalesa morta (2006); i la pandèmia de COVID-19. Aquests escenaris no són el teló de fons de cap història. Son més aviat el caldo de cultiu on van agafant forma dues figures que recorren el paisatge, interpretades per habituals de Jia: Zhao Tao i Li Zhubin. Ell desapareix …

Tsai Ming-liang, guionista

Aprofitant l’extensa retrospectiva que la Filmoteca de Catalunya dedica a Tsai Ming-liang, torno a veure The Hole (Dong, 1998), cim de la primera etapa del cineasta abans de la clau de volta que serà, l’any 2003, Goodbye, Dragon Inn (Bu san). El cicle exhaustiu brinda una bona oportunitat de confrontar les idees prèvies –les pròpies i les heretades– a l’obra en qüestió, i en aquest sentit l’exercici de programació és molt profitós: tot i que el discurs de Tsai acostuma a centrar-se en la dimensió instal·lativa que ha marcat el rumb de la seva obra en la darrera dècada, aquí s’han deixat fora les peces de la sèrie Walker –potser les veurem un dia a la sala d’exposicions?– i, en canvi, s’ha estirat el fil d’uns inicis televisius força oblidats. Admetrem que entre aquestes obres per a televisió no hi hem descobert cap meravella, però sí que aporten quatre pinzellades per a repensar l’obra de Tsai. D’entrada, ajuden a entendre que Rebels of the Neon God (1992), un debut sòlid i brillant com n’hi ha …

Els nàufrags de l’illa Tortuga (1976)

Una pel·lícula com Les naufragés de l’île de la Tortue (1976), feta per un cineasta —Jacques Rozier— que va créixer sota el signe del cinema clàssic i va presenciar-ne la desintegració en els seus anys de joventut, s’alimenta de la fèrtil tensió entre aquesta època daurada del cel·luloide —per a Rozier, és de suposar, fortament vinculada a l’imaginari de la infància— i els camins de la modernitat cinematogràfica. En el títol hi ressona la vaga promesa d’una pel·li de pirates, i en certa manera ho és; però ara els pirates s’apleguen sota la bandera del capitalisme i són una colla d’emprenedors de pa sucat amb oli que treballen per una trista agència de viatges. Jean-Arthur Bonaventure (Pierre Richard), una mena de revers còmic de l’Aguirre (1972) de Herzog, capitaneja una expedició turística que promet una “experiència Robinson Crusoe” en una illa deserta del Carib. Aviat, les expectatives del grupet d’aventurers xoquen de ple amb la realitat: l’illa deserta —que ni tan sols és l’Illa Tortuga, un nom que invoca històries de bucaners— està habitada i …

Cineastes escriptores

Contrazines feministes* és un club de lectura per recórrer en companyia les genealogies del pensament cinematogràfic feminista. Aquest text que us presentem és només la porta d’entrada al fanzine que hem editat aquest any. A qui pertany la història? De qui és el seu relat? Al llarg de la història del cinema moltes dones creadores s’han rebel·lat contra el sistema patriarcal per reescriure el guió que els havia estat injustament imposat. Juntes han repensat el cànon formal, han obert formes tancades fins llavors i han plantejat les seves propostes cinematogràfiques sense necessitat d’encabir-se en les escletxes cedides, utilitzant el seu propi llenguatge i en els seus propis termes. Durant la primera sessió de Contrazines Feministes d’aquest any, vam posar en diàleg el llegat de Lis Rhodes i VALIE EXPORT, el seus manifestos i les seves projeccions creatives.  Ens agrada pensar que es van conèixer i que potser juntes van conspirar contra les estructures establertes. Totes dues tenen un perfil creatiu similar i fins i tot els seus manifestos tenen molt punts coincidents. Són artistes totals …

Su Friedrich

Su Friedrich és una de les figures centrals del cine documental d’avantguarda estatunidenc. Des de finals dels anys 70 ha realitzat més de vint pel·lícules. Forma part del col·lectiu Heresies i és activista a The Lesbian Avenger. Aquest text és una traducció de la declaració original Statement of Purpose que va ser escrit, segons l’autora, en una data incerta* però ja fa un cert temps. Sempre començo a fer una pel·lícula quan ensopego amb alguna cosa que, quan hi penso, em fa molta por. Per exemple: la meva relació de trenta-set anys amb el meu pare… o el desig de tenir sexe amb la meva professora de cinquè (que és monja)… o la part de mi que és alemanya per tot allò de l’herència alemanya de la meva mare… o les ganes de proposar matrimoni a la meva amant. Treballo amb tot allò i amb qui conec perquè (espero) això m’obliga a ser més honesta. Ser concret per a una persona, un lloc, un esdeveniment és un gran repte; és temptador convertir-se en teories o …

Les millors del 2024

Escollim les millors pel·lícules estrenades en sales, festivals i plataformes del país aquest 2024… la millor experiència cinematogràfica, el millor curt i una sèrie, també. /Sandra Cuadrado/ Bound in Heaven (Huo Xin) La Habitación de al Lado (Pedro Almodóvar) The Seed of the Sacred Fig (Mohammad Rasoulof)  On Falling (Laura Carreiro) Los Destellos (Pilar Palomero) La millor experiència de l’any: conèixer la filmografia de Su Friedrich a la Filmoteca de Catalunya; el millor curt, Colorado (Sandra Gallego i Pilar Gomez), i la millor sèrie, Querer (Alauda Ruiz de Azúa, Festival de Donosti).   /Xavier Montoriol/  Lázaro de noche (Nicolás Pereda) La habitación de al lado (Pedro Almodóvar) Abiding nowhere (Tsai Ming-liang) In water (Hong Sang-soo) Los capítulos perdidos (Lorena Alvarado)  A destacar: la retrospectiva dedicada a Kōzaburō Yoshimura al Cinema Ritrovato; Saab, un curtmetratge de Liisbeth Kala; i la darrera temporada de Curb your enthusiasm (Larry David).

Donostia 2024

Quin és el cost humà de la solitud? Com ens connectem amb els altres? A qui demanem ajuda quan ens sentim fràgils? Quin és el límit de silenci que podem absorbir com a humans? Aquestes són algunes de les preguntes que m’han acompanyat i he vist reflectides en les creacions individuals i col·lectives d’aquesta edició del Festival de San Sebastián. Acabo de tornar a casa, és la vegada que més m’ha costat acomiadar-me. Mai m’havia emocionat tant al cinema o potser no ho havia fet amb la regularitat d’aquestes dies. Com a mínim, no ho recordo o no en soc conscient. He plorat cada dia. La mort i la solitud han estat ben presents cada dia del festival. I entrar i sortir de la mort en totes les seves variants no m’ha resultat fàcil. M’ha costat marxar de Donostia, com si em costés dir adeu a les coses que tant m’agraden, a aquests dies tan plens de vida a través del cinema encara que aquest cop hagi estat per parlar de la mort i d’aïllament. …

Here

Per al quart llargmetratge, Bas Devos aplega els ingredients habituals del seu cinema, en suavitza algun, n’afegeix d’altres, i assaja diferents mètodes de cocció. Tornem a la Brussel·les dels marges, cada vegada més escorada cap als suburbis on es barregen la naturalesa salvatge i els grans edificis a mig construir, a les nits mal il·luminades de Vilvoorde, a mig camí entre alienadores i reconfortants, als personatges a la deriva en trajectòries atzaroses que s’acaben entrecreuant. Stefan treballa en una obra. Vesteix religiosament pantalons curts, faci el temps que faci, i s’esforça a buidar la nevera abans de tornar a Romania a passar les vacances. De les quatre hortalisses que encara té a casa en fa sopes que reparteix entre amics i familiars. Pel cap li balla una idea: potser serà fora més temps del previst. Vilvoorde, allà on temps enrere arribaven els primers trens del continent, no acaba d’agafar el pes gravitatori d’una casa, i sembla més aviat un indret d’on marxar. Una pluja sobtada provoca el primer encontre entre Stefan i ShuXiu. No és …

La habitación de al lado

Durant el recent Festival de Donostia he de reconèixer que comptava els dies perquè arribés el moment de veure La habitación de al lado (Pedro Almodóvar, 2024). Quan per fi va arribar el dia, vaig anar al Kursaal seguint aquella mena de ritual de les grans ocasions. Un cop triat el vestit, vaig arribar a l’auditori amb el temps suficient per gaudir del silenci previ a la projecció. La tria del vestit vermell va venir una mica condicionat pels meravellosos outfits que en algun fotograma havia vist que lluïa Julianne Moore fent d’Ingrid. Aquest sentit del color que és sempre tan present en la filmografia de Pedro Almodóvar. Com una mena de justícia poètica autoimposada no volia desentonar des de les butaques. Cada element de la pel·lícula està tan acuradament triat que sincerament no volia que la nota discordant vingués per part meva. Estava neguitosa i amb moltes ganes de veure la pel·lícula. L’emoció mentre els assistents buscaven el seus seients i esperaven en silenci la primera escena envaïa cada racó del Kursaal. La felicitat …

Els marges de la violència. A propòsit de Royal Hotel de Kitty Green

En els darrers anys, hem vist representades en el cinema experiències diverses sobre l’impacte que genera la violència masclista en els cossos de les dones i en les seves vides. En la darrera sessió de Contrazines Feministes, a propòsit de les lectures de Susan Sontag i Ariella Aïsha Azoulay, reflexionàvem sobre la representativitat d’aquesta violència a través de les imatges, des de quina posició la llegim i quin efecte ens produeix. Deia Susan Sontag (Ante el dolor de los demás, 2003) que la compassió és una emoció inestable que necessita traduir-se en accions si no vol fer-se malbé. Comentàvem també durant la sessió com n’estàvem de saturades de veure reflectides en imatges la il·lustració d’una agressió en termes sovint pornogràfics. Hi ha una única manera de veure representada una violació? Azoulay, en el seu assaig Potential History: Unlearning imperialism (2019), ens ajudava a resseguir, a través de referències visuals, el testimoni de violacions en massa a dones alemanyes al final de la segona guerra mundial on no es mostrava cap rastre de sang, cap cos …