Una història sobre líders polítiques al s. XVI serveix d’excusa per centrar el rol del poder femení també en el gènere històric. Concretament, la narració es construeix a partir d’un relat èpic que basteix la complexa relació entre dues reines que lluiten per sobreviure al seu llegat amb orgull i dignitat.
La primera escena ens situa en un espai fosc només il·luminat per la flama d’una espelma que dona pas un gran pla del seu rostre. És ella, la mateixa Saoirse Ronan que fa poc més d’un any protagonitzava Lady Bird. Personatges sens dubte molt diferents però amb certs punts de contacte. L’actriu ara també interpreta una jove forta i independent que reivindica allò a què té dret malgrat tenir tota una comunitat en contra. A Mary, Queen of Scots, Ronan es posa sota la pell d’una jove catòlica Mary Stuart, reina de França i vídua amb 18 anys, que torna a Escòcia l’any 1561 amb el ferm propòsit de fer-se amb el tro anglès, en aquell moment en mans d’Elizabeth I (Margot Robbie), la seva cosina i defensora de la fe protestant.
La pel·lícula és el debut com a directora de Josie Rourke (2019), que fins ara havia restringit la seva creació a l’àmbit teatral al capdavant de Donmar Warehouse, un espai escènic londinenc que es dedica sobretot a la recreació de clàssics europeus. De fet, la posada en escena s’inspira força en la dramatúrgia anglesa amb una gran aposta per la comunicació no verbal que juntament amb la grandiloqüència del vestuari i el maquillatge sembla ofegar la dialèctica del discurs narratiu. El guió, inspirat en els treballs de l’historiador anglès John Guy sobre els Tudor i els Estuard, és interessant però la cinta avança una mica a empentes. El duel emocional entre les dues reines no surt gaire ben parat i es desequilibra ben aviat a favor d’una Mary I segura, brilliant i imparable que deixa en l’ombra una Elizabeth I massa encorsetada en un cos excessivament estrany. Per no parlar de les escenes de les lluites a cavall, lluny d’albirar una croada, s’acosten més a un Sant Medir quan cau en diumenge que sempre és més lluït perquè aplega més tropa.
El gran repte i la complexitat del projecte és sens dubte la definició de la identitat d’una dona amb poder. El desig de visualitzar sobretot les semblances entre les dues reines, apostant per una sororitat i deixant en un segon pla les rivalitats, forma part també d’aquesta reivindicació d’un procés de feminització en la política. I en la bona voluntat de construir aquesta aposta és probablement per on s’escola la pel·lícula lentament.
La idea que el cinema ens recordi que, en l’època de Braveheart, nosaltres ja hi érem i que també la vam liar sense gaires miraments d’entrada és fantàstica. Ara bé, potser la relliscada arriba quan de cop es vol omplir un buit de quatre segles i s’atribueixen tots els ingredients de les quatre onades feministes a un únic personatge històric amb el permís de la ficció. En aquest marc, se’ns situa doncs una Mary Stuart postfeminista en una cort amb diversitat racial i presència de la comunitat LGBTI, que reivindica el drets socials de les minories, la igualtat de vot, la paritat, es divorcia, aposta per la sororitat, és capaç de compartir un fill amb la seva rival, gaudeix de la sexualitat i del poder, denuncia la violència sexual i el masclisme, és solidària, valenta, forta i també sensible. I tot aquest manifest de reivindicacions les empeny ella, ben sola, i en contra de tota una comunitat patriarcal poderosa que conspira en contra seva en tots els fronts possibles.
En sortir de la sala, em va costar veure-hi clar després de tant excés. La voluntat per legitimar el passat d’un present postfeminista pot patir si se’l sotmet a aquesta elevada pressió per atomitzar conceptes. Suposo que caldrà una mica de perspectiva també en el cinema per veure en quin calaix pot anar a parar aquest fil. Si al postfeminisme li cal també una èpica caldrà estar atents del quadre que en resulti. En continuarem parlant.