All posts filed under: Destacats

Les millors de l’any

Escollim les millors pel·lícules estrenades en sales, festivals i plataformes del país aquest 2021… i una sèrie, també. /Sandra Cuadrado/ Petite Maman (Céline Sciamma) Rizi (Tsai Ming-liang) The Woman Who Ran (Hong Sang-soo) The Assistant (Kitty Green) Another Round (Thomas Vinterberg) …i Scenes from a Marriage (Hagai Levi, HBO) /Cristina Peris/ Malmkrog (Cristi Puiu) Small Axe: Lover’s Rock (Steve McQueen) Bo Burnham: Inside (Bo Burnham) The French Dispatch (Wes Anderson) Promising Young Woman (Emerald Fennell) …i Succession T3 (Jesse Armstrong, HBO) /Xavier Montoriol/ Rizi (Tsai Ming-liang) The Wheel of Fortune & Fantasy (Ryûsuke Hamaguchi) First Cow (Kelly Reichardt) Petite Maman (Céline Sciamma) A metamorfose dos pássaros (Catarina Vasconcelos) …i How To With John Wilson T2 (John Wilson, HBO)

El mirador (novembre 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / La première nuit (Georges Franju, 1958) La primera nit és un curtmetratge que es desplega com una rondalla. En un primer impuls amorós, un nen de casa bona s’endinsa en el metro de París seguint una companya de classe, però aviat la perd de vista. La xarxa de metro és immensa, laberíntica, i a mesura que es buida del ritme frenètic de la jornada, va agafant un aire misteriós. A l’abric d’un escenari suggerent –nocturn, subterrani–, espai de somni, desig i fantasia, la càmera de Franju es mira les coses amb una claredat infantil. Els gestos, els moviments, el ritme, la llum que cau damunt els rostres i les coses, tot plegat convida a imaginar que el cinema pot retornar-nos la il·lusió de la primera mirada. Xavier Montoriol [Disponible a Vimeo] Tick, Tick… Boom! (Lin-Manuel Miranda, 2021) Algo ubicuo últimamente Lin-Manuel Miranda (tras la adaptación de su In the Heights, y la composición de las bandas sonoras de Vivo y …

Chavalas

L’òpera prima de Carol Rodríguez Colas (2021), Chavalas, és la història d’un bitllet d’anada i tornada. La pel·lícula mostra l’experiència de la Marta (Vicky Luengo), una jove fotògrafa que es troba immersa en un conflicte intern en la recerca d’una identitat que trobarà més a prop del que pensava. La Marta és una noia de Cornellà que viu a Barcelona i sobreviu com a freelance en el món del disseny artístic amb contractes precaris que amb prou feines li permeten pagar un pis compartit. L’equilibri vital a la ciutat es fa insostenible i es planteja la possibilitat de tornar al barri. Sovint, perduda tota font d’ingressos, el retorn a casa els pares sembla l’única sortida possible. En aquest viatge de tornada podria haver estat fàcil caure en tòpics i personatges arquetipus a l’hora de retratar la vida a la perifèria, però el mapa geogràfic i conceptual del barri respira sense artificis i se sosté en un bon guió i en una encertada posada en escena marcada per la naturalitat. De fet, la descripció dels espais, …

True Mothers

Sovint en textos d’anàlisi cinematogràfica s’argumenta que aquesta o aquella pel·lícula tracta un tema determinat amb distància i sense fer-ne valoracions morals. Deia Chloé Zhao* en una entrevista recent que el simple fet d’apuntar la càmera a algun lloc ja esdevé un tipus de declaració. I remarcava que és inevitable introduir algun filtre perquè només amb un enquadrament ja s’afegeix una perspectiva sobre aquella primera realitat. Tot això ve a tomb a propòsit de True Mothers (2021), l’última pel·lícula de Naomi Kawase (adaptació de la novel·la homònima de Mizuki Tsujimura) que aquí es va estrenar fa un parell de mesos i de la qual es va comentar a bastament que tractava el tema de les maternitats múltiples sense judicis morals. No voldria aportar cap valoració sobre les cares possibles de la maternitat, potser simplement em va sobtar el plantejament de la història i la desconnexió que em va produir motivada, sobretot, pels múltiples filtres que s’hi afegeixen. Ara ja fa unes setmanes que la vaig veure al cinema i lluny d’oblidar aquella primera impressió, el …

El mirador (setembre 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Let him go (Thomas Bezucha, 2020) Let him go (con el desacertado título español Uno de nosotros) es una mezcla de neowestern y thriller que reformula toda una Centauros del desierto (ahí es nada) que maneja con pericia varios tonos: del drama de un matrimonio que lidia de distinta manera con la pérdida, al thriller más inspirado (la tensión de esa cena se podía cortar con cuchillo; ojo ahí a Lesley Manville). Incorporando incluso un cambio de los roles tradicionales (Diane Lane es la protagonista de facto, haciendo que todo gravite a su alrededor, y Costner su apoyo, como la dinámica del matrimonio), a una no le hubiera importado ver más de esa pareja antes de la tragedia.  Cristina Peris Varieté (Ewald André Dupont, 1925) Tot va començar a Hamburg i cada dia, des d’aleshores, tot va adoptar un ritme de varieté. Varieté és el nom d’una pel·lícula muda que es basa en la novel·la El jurament d’Stephen Huller (1912) …

El mirador (agost 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Floating clouds (Mikio Naruse, 1955) Mikio Naruse adapta en aquesta pel·lícula l’obra de Fumiko Hayashi (Ukigumo, 1951). Yukiko i Tomioka van ser amants a Indoxina durant la II Guerra Mundial, un cop acabada la guerra Yukiko torna a Tokio per retrobar Tomioka però sembla que el passat és l’única realitat que els queda. L’ús continuat dels flashbacks permet reconstruir amb un estil molt auster la memòria psicològica d’un fracàs sentimental. En una segona capa, Naruse ofereix un retrat històric del Japó dels anys 50, tot un univers sociològic conflueix en el relat: la precarietat, les divisions de classes, les mobilitat socials, la ruralitat vs els canvis urbans, la presència americana… I per sobre de tot, la visió de Yukiko (Hideko Takamine) domina la història. La voluntat de l’autor de reflectir-la sempre en un gran primer pla i amb veu pròpia evidencia l’aposta per un feminisme incipient que sens dubte ha deixat empremta (més encara si tenim en compte obres posteriors …

El mirador (juliol 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Tokyo Godfathers (Satoshi Kon, 2003) Aunque pueda parecer una rara avis dentro de la filmografía de su autor, Satoshi Kon también nos habla aquí, como en Perfect Blue o Millenium Actress, sobre la diatriba realidad / fantasía. En este caso, y siendo el catalizador el hallazgo de un bebé que han abandonado en la noche de Navidad por tres vagabundos (la drag queen Hana, la adolescente Miyuki y el alcohólico Gin), los protagonistas emprenderán el camino para intentar encontrar a la madre. En este viaje se enfrentarán a su pasado, e irán descubriendo la realidad agazapada detrás de las mentiras (todas imaginadas por ellos mismos) que les llevó a su situación actual. Combinando drama con humor e insuflando a sus personajes humanidad y ternura, el cuento de Satoshi Kon se convierte en un  clásico instantáneo de Navidad. Cristina Peris [Disponible a Filmin] Crock of Gold: A Few Rounds with Shane MacGowan (Julien Temple, 2020) Moltes de les lletres de The Pogues funcionen per la combinació harmònica …

FIRST COW

First Cow

Del tren de mercancías que inauguraba los créditos en Certain Women, al carguero que entra en plano al empezar First Cow, y de una mujer que pasea a su perro pero que ya no son Wendy & Lucy (a quien recordemos que iba dedicada Certain Woman), al descubrimiento de éstas dos que da apertura a la película, que remite también muy claramente al Viaggio in Italia de Rossellini. En el flashback que es en sí la película, vemos a Cookie (John Magaro), poniendo una salamandra boca-arriba para ayudarla y la delicadeza con que recolecta setas y las deposita en su pañuelo para que pueda después cocinarlas, nos dice todo lo que debemos saber del personaje. De su desubicación y de su otredad, con el mundo que le rodea, se encarga la misma secuencia, en el momento en el que vuelve con el grupo de hombres (rudos, cazadores, violentos) para los que trabaja como cocinero. Su segundo encuentro con King-lu (Orion Lee), después de haberlo salvado, también se produce a los márgenes del entorno hostil que los rodea, …

Annette

Deia Leos Carax en alguna entrevista pretèrita que amb les dues primeres pel·lícules –Boy Meets Girl i Mauvais Sang– saldava el deute contret amb els seus grans referents, procedents sobretot del cinema mut, i que iniciava a partir d’allà la recerca d’una imatge pròpia i alliberada. Holy Motors va arribar l’any 2012 com a culminació d’aquest procés, oferint un espectacle d’una bellesa rara i salvatge, i la promesa d’obrir camins. Nou anys després la segueix Annette, un accelerador de partícules fora de control que enfosqueix el sentit de la imatge caraxiana. Si bé els elements més cridaners de la premissa (un musical–en llengua anglesa–en absència de Denis Lavant) ja feien anticipar un cert distanciament respecte a les obres precedents, Annette no se situa en un buit sideral. Hi ha marques evidents d’una continuïtat en l’estètica tardana de Carax, que s’assenta en limusines, carreteres, la predominància del verd: una línia visual que agermana feblement les dues darreres pel·lícules del cineasta i que allunya l’ensopegada en pilot automàtic de Pola X. No obstant, allà on Holy Motors …

Passion simple

“I couldn’t adapt Annie Ernaux’s novel sentence by sentence, it wouldn’t have worked. The film was like an empty apartment that I had to furnish again”. Tota una declaració d’intencions per part de la directora Danielle Arbid, però a Passion Simple (2020) pot quedar la impressió que en aquesta reconstrucció de la bugada literària s’ha perdut més d’un llençol. Hélène (Laetitia Dosch) és una professora de literatura que manté una sèrie de trobades sexuals amb un misteriós jove rus (Sergei Polunin) que va conèixer durant unes vacances a Oporto. “We make an obsession on another person based on chemical reactions. Sometimes we obsess on the person we can’t have” Sergei Polunin Només començar, la protagonista obre l’escena amb un monòleg que definirà tot el fil discursiu de la pel·lícula: ‘Des de setembre de l’any passat, no he fet res más que esperar un home.’ L’inici és certament potent i pertorbador, llàstima que probablement ja queda tot dit en una frase. A partir d’aquí el relat avança una mica a empentes entre esperes, trucades i les successives …