All posts filed under: Destacats

Els marges de la violència. A propòsit de Royal Hotel de Kitty Green

En els darrers anys, hem vist representades en el cinema experiències diverses sobre l’impacte que genera la violència masclista en els cossos de les dones i en les seves vides. En la darrera sessió de Contrazines Feministes, a propòsit de les lectures de Susan Sontag i Ariella Aïsha Azoulay, reflexionàvem sobre la representativitat d’aquesta violència a través de les imatges, des de quina posició la llegim i quin efecte ens produeix. Deia Susan Sontag (Ante el dolor de los demás, 2003) que la compassió és una emoció inestable que necessita traduir-se en accions si no vol fer-se malbé. Comentàvem també durant la sessió com n’estàvem de saturades de veure reflectides en imatges la il·lustració d’una agressió en termes sovint pornogràfics. Hi ha una única manera de veure representada una violació? Azoulay, en el seu assaig Potential History: Unlearning imperialism (2019), ens ajudava a resseguir, a través de referències visuals, el testimoni de violacions en massa a dones alemanyes al final de la segona guerra mundial on no es mostrava cap rastre de sang, cap cos …

Lis Rhodes

El mes de juny de 1979, a la Hayward Gallery de Londres, va tenir lloc l’exposició Film as Film que aplegava els treballs d’un grup de cineastes amb la voluntat de posar en diàleg peces visuals i artístiques sobre la filmografia i la recerca de les avantguardes històriques. En un mateix espai compartien sala assaigs il·lustrats sobre cinema des de perspectives diverses: des del cinema futurista passant pel cinema abstracte alemany fins a l’avantguarda francesa dels anys 20. L’única dona cineasta convidada a l’exposició va ser Lis Rhodes. Rhodes, com a mostra de rebuig a la selecció del Comitè de l’Art’s Council, va decidir llançar una contraproposta a la programació imposada i va decidir convidar la seva companya Felicity Sparrow perquè s’unís en la seva recerca, formant així el seu propi grup de treball. Aviat altres cineastes com Annabel Nicolson i Jane Clarke es van adherir a la iniciativa i juntes van difondre l’assaig Whose History? (“La història de qui?”), on exposaven la seva intenció de reescriure la visió de l’exposició des d’una perspectiva feminista, …

Jean Renoir, el Tècnic

[Aquest text de Glauber Rocha fou publicat originalment a O CRUZEIRO l’any 1968]   Vaig conèixer Jean Renoir l’any passat, a Montréal, durant l’Expo-67. Per una feliç coincidència, ambdós érem membres del jurat del Festival de Cinema Canadenc. La feina començà, de fet, abans de l’arribada de Renoir, que venia de Los Angeles. Havia perdut la maleta a l’aeroport. La seva salut se’n ressentí. Vam rebre instruccions del director del Festival: començar sense el mestre. Érem en un cinema de barri mirant un documental quan el gerent vingué a avisar-nos que monsieur Renoir havia arribat. Vam interrompre la projecció, i l’escultor canadenc Richard Lacroix, també del jurat, es preparà, visiblement nerviós, per rebre el mestre. El jurat estava format per gent jove dels Estats Units, de Canadà, d’Itàlia. Per a tots nosaltres, veure Renoir era una experiència emocionant. Mentre Lacroix es precipitava cap a la porta del cinema, jo m’encongia a la butaca, intimidat. Vaig veure emergir la silueta de cap blanc, acompanyat de la dona. Lacroix ens presentà: Mr. Chapman, documentalista canadenc, Beryl Fox, cineasta …

Les millors del 2023

Escollim les millors experiències cinematogràfiques del 2023  Aquest cop vam decidir que no faríem cap llista i que potser seria millor que parléssim de les millors experiències cinèfiles de l’any. ‘Era una noia cinèfila i assídua de la filmoteca.’ Aquest és l’exemple que dona el DIEC per a l’entrada cinèfil. Hi estaria prou d’acord. El concepte no només es restringeix als visionats sinó que inclou també tota aquella pràctica o experiència al voltant de la cinematografia. De vegades, en un visionat conflueix també una experiència més àmplia que expandeix l’imaginari inicial que es proposa. Si hagués de triar una de les pel·lícules que el darrer any em va provocar aquest impacte expansiu, crec que apostaria per Anatomía de una caída de Justine Triet. No gaire més lluny arribarien Trenque Lauquen de Laura Citarella i Past lives de Celine Song. En un altre ordre de coses, però també en un lloc visible, voldria destacar el dia que vaig anar al cinema a veure Wonka de Paul King. Em vaig sentir radiant, com si la banda sonora …

Donostia 2023 II

Kimitachi wa do ikiru ka / The Boy and the Heron (Sección Oficial) Sencilla y compleja a la vez (por las múltiples interpretaciones que puede tener), belleza en la animación marca de la casa (el incendio del inicio me dejó con la boca abierta un buen rato), la película habla del duelo y el legado que expresa Miyazaki a través del personaje de Mahito. Este perdió a su madre en la guerra y ahora afronta el segundo matrimonio de su padre (con la hermana de su madre fallecida, es decir su tía) y el traslado a la finca familiar donde una misteriosa garza le guía hasta una torre abandonada, que servirá como puerta a otro mundo donde conviven los vivos y los muertos. Aquí es donde Miyazaki vuela más alto aún, desplegando toda la imaginería que no será extraña a los aficionados a Ghibli: las siete abuelas, los periquitos (dos mujeres a mi lado no podían dejar de reír y señalarlos cada vez que salían), los warawara, y el tío abuelo, que según Toshio Suzuki, …

Donostia 2023 I

El meu festival Imaginar el cinema. Somniar una pel·lícula. Tot tancant els ulls, el cinema mental es projecta sobre la pantalla de les nostres parpelles. El film serà imaginari o no serà, deia Érik Bullot* mentre ens convida a repensar el cinema des de diferents finestres. Desplegar en l’espai les escenes d’una pel·lícula que ha d’arribar i acabar entre tots un joc visual del qual només en coneixem l’esbós que tracen els personatges d’un relat en construcció. Imaginar el cinema forma part també de l’experiència global com a espectadors. I aquest cinema expandit de què parla Bullot, com una realitat virtual que a través del joc de pantalles multiplica els punts de vista, ja el vaig començar a viure abans d’arribar a Donostia. Aquest cop l’experiència cinematogràfica no es va esperar al festival perquè va començar al tren, on vaig conèixer les dones meravelloses que gestionen la programació del Festival Internacional de Cinema Social Clam de Manresa. Així, de manera conjunta, vam posar en pràctica una mena d’ecosistema fílmic que consistia a avançar al visionat …

Un amor

El primer cop que vaig llegir Un amor recordo que, després de tancar el llibre, vaig tardar unes hores a ser capaç d’explicar per què m’havia agradat. M’havia agradat molt i n’estava convençuda però volia parlar-ne amb una amiga i primer havia de trobar el perquè. La novel·la de Sara Mesa va ser un petit daltabaix en el meu discret sistema organitzatiu dels pensaments. Tornaven els dubtes. El que jo creia que tenia un gran valor, potser ara ja no el tenia. I a l’inrevés, el que fins aleshores em semblava insignificant, des d’aquell moment havia escalat moltes posicions. Em recordava la vulnerabilitat de certes èpoques i em sentia identificada amb la Nat, la protagonista de l’obra. De fet, la podia veure. No li posava una cara determinada però sí que la veia caminar, com es movia, quins eren els seus gestos i com treballava traduint davant l’ordinador aquells informes de denúncia sobre la situació de les refugiades. També mirant-la sense veure-hi podia observar si era feliç, si començava a estimar, si sentia desig i …

O Corno

És l’any 1971 i som en un poble petit de Pontevedra, Illa d’Arousa. María (Janet Novas) ajuda les dones del poble com a llevadora, una tasca que combina amb la seva feina de mariscadora. Les coses es torcen de manera sobtada i ha d’escapar de l’illa on viu, però la fugida només serà possible amb la complicitat d’altres dones, que com ella, també cerquen la seva llibertat. O Corno (2023), segona pel·lícula de Jaione Camborda (després d’Arima 2019) i guanyadora de  la Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià, ha estat rodada en gallec i va participar en el projecte de residències Ikusmira Berriak 2020 en la seva fase de projecte. En paraules de la directora, la idea de la pel·lícula neix de la necessitat d’explorar la capacitat de donar vida de les dones i de fer dialogar aquest procés tan orgànic amb aquella part més ancestral que ens connecta amb la terra i l’essència més animal de la natura. I així és. Els primers minuts, a través d’una seqüencia molt impactant per la …

Els misteris d’Ostende

D’Ostende a Trenque Lauquen, les ficcions desbordants de Laura Citarella semblen brotar sempre d’alguna petita ciutat de la província de Buenos Aires. Invariablement, n’adopten el nom: Ostende (2011), Trenque Lauquen (2022) esdevenen títols d’una suggerència opaca, com enigmes a resoldre. Laura, interpretada per l’actriu Laura Paredes, és el denominador comú que recorre aquesta cartografia fantàstica. Podria ser que es tractés d’un mateix personatge –diversos articles apunten que Trenque Lauquen es plantejava, si més no d’inici, com una seqüela d’Ostende–, tot i que en el fons no importa massa. Ella és la porta d’entrada a un misteri que es presenta com un lleuger decalatge en la realitat: primer, fent el paper d’observadora externa que elucubra teories improbables; després, endinsant-se en les intrigues fins a desaparèixer en l’ull de l’huracà. Citarella és hereva d’una tradició que, en el cinema, es remunta fins als serials de Louis Feuillade –Trenque Lauquen, com una progressió desfermada d’Ostende, n’adopta l’extensió episòdica–, els quals deriven, al seu torn, dels fulletons del segle XIX. La multiplicació de les línies narratives n’és una característica …

Creatura

Per poder relacionar-te sexualment amb llibertat si ets dona ho tens una mica més difícil. D’entrada, has de carregar amb unes quantes pors, uns quants prejudicis i precaucions de més. Una estructura que se’ns ha imposat i que la societat patriarcal s’ha encarregat de mantenir sota control. Tal com apunta Alba Alfageme en el seu assaig Quan cridem els nostres noms, el sistema patriarcal ens ha robat la vida i l’existència, sacrificant els nostres drets i llibertats. I ens ha robat també el control sobre el nostre propi cos perquè un muntatge sistèmic s’ha encarregat de mostrar-nos-el des de la seva mirada, que res té a veure amb la nostra. En definitiva, unes experiències i unes situacions que senzillament no hauríem d’haver viscut si aquest món no estigués infectat de masclisme. La necessitat d’investigar el desig i la sexualitat femenina és l’eix temàtic de Creatura. La pel·lícula explora la relació d’una dona jove, la Mila, amb el seu propi desig al llarg de totes les etapes de la seva vida. A través de les seves …