Un matí de divendres vaig anar a la Filmoteca a revisar la còpia d’una pel·lícula que s’havia de passar uns dies després. El projeccionista encara ens va donar la mà, però tots plegats vam aprofitar el gel desinfectant que ens oferien abans d’entrar a la sala. Va ser la darrera visita al cinema abans del confinament: aquella mateixa tarda, la Filmoteca anunciava el tancament de portes fins a nou avís.
La pel·lícula en qüestió era Checkpoint Berlin (2020), de Fabrizio Ferraro. Després de l’estrena al festival de Rotterdam el passat mes de gener, se’n preparava una projecció simultània a diverses filmoteques europees. És una pel·lícula irregular, d’estructura interessant però un pèl complexa per a un primer visionat. Malgrat tenir una lògica interior ben trabada, sovint fa l’efecte que avança sense rumb, i el caràcter discursiu de l’obra, habitual en Ferraro, no hi ajuda gaire. La solemnitat de la reflexió es menja les imatges.
No obstant, aquests dies penso sovint en una escena de la pel·lícula: una parella que s’endinsa en el bosc, obrint-se camí entre l’espessor, guiats per l’estranya figura d’un passeur. Som en temps de la RDA, i les opcions per creuar el mur que divideix Berlín escassegen. En aquests quatre o cinc minuts d’escena, Ferraro fa callar les veus en off i les imatges s’apoderen de la pantalla. Alguna cosa en la conjunció dels elements em fa creure que som davant una de les millors seqüències que veurem aquest any (i no ho dic pas pel tancament dels cinemes): en la boscúria hi brillen mil esclats de verd, i la càmara s’abandona a una coreografia atzarosa i persistent, s’entrega a la repetició del gest –una mà que aparta les branques– en una mena de via ascètica cap al cor de la imatge.
Ja de petit, una convicció íntima se’m va instal·lar en algun racó del cos i no m’ha abandonat mai: hi ha un lligam ocult entre l’espessor del bosc i un fons d’armari. El gest, en essència, és el mateix: apartar branques, apartar abrics. La transició esdevé llavors un simple acte de fe. La fantasia infantil encara permet trobar un bosc sencer rere un bosc de jaquetes: ho veiem a Les cròniques de Narnia (2005). Amb els anys, un topa de manera indefectible amb el cul de fusta de l’armari.
D’una banda, penso en els ecos de l’imaginari místic que impregnen aquesta travessa, tant en la pel·lícula de Ferraro com en l’escena de Narnia; el bosc com a espai transitori, com a superfície espessa però penetrable, camí d’una altra realitat. Ferraro parla de superar la pantalla com se supera el mur, d’obrir un espai a l’altra banda, lliure de fronteres. A mi m’interessa més el procés, l’instant en què la imatge es perd en la imatge i el ritme esdevé lletania. Les idees es difuminen i queda tan sols el valor sostingut del gest, dels colors, de la composició; la dansa fortuïta de la vegetació i els cossos.
D’altra banda, penso en l’acte de fe que uneix el bosc i el fons d’armari –la fe entesa aquí com a capacitat de fabular. Ja vaig intentar, en un text anterior, esbossar un mapa d’aquests camins de la fantasia (sense gaire èxit, tot sigui dit). Ja llavors em va semblar entendre que la fascinació que em despertaven de petit tant la primera pel·lícula de Narnia com la de Harry Potter va lligada al caràcter inciàtic de totes dues; al fet que descobrim les peculiaritats d’un món nou alhora que els seus protagonistes. Això les converteix en obres atmosfèriques, preocupades per assentar les bases d’un espai que es regeix per unes altres regles. Hi ha temps per al detall, per a la fascinació, per a l’embadaliment.
Fa uns quants dies, vaig ensopegar amb el text d’un internauta que agrupava diverses pel·lícules dels últims anys sota l’etiqueta de New Fabulism –terme que circula, amb definicions més o menys imprecises, en el món de la literatura. Suggeria una tendència que, en oposició a l’anomenat slow cinema, contemplatiu i dilatat, s’entrega sense complexes als artificis de la narració, explorant-los a vegades des d’una vessant metaficcional, i reivindicant sempre el plaer d’explicar històries. Aquests són, de fet, els postulats de Mariano Llinás, artífex de La Flor (2018), descomunal exemple d’aquesta manera d’encarar el cinema. No vull pas parlar de tendències; la llista de pel·lícules que acompanya el text és força dispar, amb exemples que més aviat semblen contradir la teoria exposada. Simplement, constato en aquest afany fabulador la fantasia desbocada que de petit buscava en els fulletons de Dumas, recuperada per a l’espectador adult, i em sembla reconèixer-hi el gest de la criatura que remena el fons d’armari amb l’esperança de descobrir-hi un bosc.
[Durant la quarantena, de manera excepcional, La Flor està disponible a Filmin i a Kabinett]
