Punts generals: 1- Primer a dir: L’Aquila no té mar. 2- Després pensem en tòpics que ens venen al cap quan pensem en Itàlia. Piano, piano. Ja els tenim, puix seguim. Ara, darrere la fanfàrria, els crits, la gestualitat, la sensualitat, la seducció, la xerrameca, la voluptuositat tan física com monumental, la simbologia religiosa, el calcio corrupte, la camorra omnipresent, l’hedonisme nihilista o primitiu, les runes infinites i les estètiques impecables de l’hora de l’aperitiu… bé, doncs ara, intentem apartar tot això, superar aquestes façanes i mirar més enllà. Què hi veiem? 3- Tot seguit, polititzem. La política italiana (potser com moltes) no és política, és psicologia barata. Buidar tot el discurs per afavorir revelacions, eslògans, frases contundents. El que mana ha de transmetre les pautes i comportaments que demanda el poble, actituds primitives, fàcils i envejables. No fer massa, governar és fer el mínim, és mostrar els avantatges del poder i fer-les país, identitat, etiquetar-les com a denominació d’origen identificable. En definitiva, majoria absoluta amb els ulls clucs. 4- Ara dividim Itàlia en tres: …

Una història sobre líders polítiques al s. XVI serveix d’excusa per centrar el rol del poder femení també en el gènere històric. Concretament, la narració es construeix a partir d’un relat èpic que basteix la complexa relació entre dues reines que lluiten per sobreviure al seu llegat amb orgull i dignitat. La primera escena ens situa en un espai fosc només il·luminat per la flama d’una espelma que dona pas un gran pla del seu rostre. És ella, la mateixa Saoirse Ronan que fa poc més d’un any protagonitzava Lady Bird. Personatges sens dubte molt diferents però amb certs punts de contacte. L’actriu ara també interpreta una jove forta i independent que reivindica allò a què té dret malgrat tenir tota una comunitat en contra. A Mary, Queen of Scots, Ronan es posa sota la pell d’una jove catòlica Mary Stuart, reina de França i vídua amb 18 anys, que torna a Escòcia l’any 1561 amb el ferm propòsit de fer-se amb el tro anglès, en aquell moment en mans d’Elizabeth I (Margot Robbie), la …

“Hace tiempo que te acompaño.” El Séptimo Sello Contextualicemos o no o sí o que más da… Cada cabronazo necesita demostrar que es muy cabronazo. Es como cuando se tiene que demostrar la inteligencia en cada frase del texto (y sirva esta como excepción que espero demuestre mis ganas de ser pillado). Escribir es asesinar el concepto. Esa idea que arrastras días y días por el fondo y tienes que plasmar para aniquilarla. Asumir que sabes lo que eres y lo que haces. Explotemos nuestra condición: 1- Primer incidente: La imprevisibilidad de la obra, del artista, generará desconcierto e interés. La exigencia para cumplir las expectativas ante la idiotez humana facilitará las cosas. El peor de los seres humanos tendría que tener un lado humano. El héroe americano como antítesis del camino. La rima es previsible. Vulgaridad no rima con gato. 2-Segundo incidente: Asumir nuestras debilidades. Ejecutar el juego. Crear la acción. El absurdo para derivar al interpelado a la fuga de lo acontecido. Rizar el rizo para demostrar que todo es banal. ¿A quién …

La crítica, en general, ha alabado el trabajo de Barry Jenkins en esta adaptación de la novela de James Baldwin (conocido escritor norteamericano -negro y homosexual- por sus obras de calado crítico y social en los ’60-’70), atendiendo a su delicadeza y sensibilidad. Supongo que, en ese aspecto, una película puede parecer más o menos honesta en función del movimiento afectivo creado en el espectador. En Moonlight (2016), Jenkins ya se acercó a una historia de márgenes (en ese caso, basada en su historia personal) de manera preciosista, asumiendo el riesgo que eso pueda conllevar. La jugada entonces le salió fetén, arrebatándole el Óscar a mejor película a otra gran rival esteta. Ahora vuelve a practicar el ejercicio formal con una historia de amor entre dos jóvenes negros en los ’70, recreando un contexto histórico no superado y quizás, por eso mismo, con cierta responsabilidad latente. La idea podía parecer buena, aplicar todos esos trucos de virtuosismo de cámara y luz, con una puesta en escena elegante, colorista, sensual, que tiñe de suavidad aterciopelada cada fotograma de …