Silvio (y los otros)
Punts generals: 1- Primer a dir: L’Aquila no té mar. 2- Després pensem en tòpics que ens venen al cap quan pensem en Itàlia. Piano, piano. Ja els tenim, puix seguim. Ara, darrere la fanfàrria, els crits, la gestualitat, la sensualitat, la seducció, la xerrameca, la voluptuositat tan física com monumental, la simbologia religiosa, el calcio corrupte, la camorra omnipresent, l’hedonisme nihilista o primitiu, les runes infinites i les estètiques impecables de l’hora de l’aperitiu… bé, doncs ara, intentem apartar tot això, superar aquestes façanes i mirar més enllà. Què hi veiem? 3- Tot seguit, polititzem. La política italiana (potser com moltes) no és política, és psicologia barata. Buidar tot el discurs per afavorir revelacions, eslògans, frases contundents. El que mana ha de transmetre les pautes i comportaments que demanda el poble, actituds primitives, fàcils i envejables. No fer massa, governar és fer el mínim, és mostrar els avantatges del poder i fer-les país, identitat, etiquetar-les com a denominació d’origen identificable. En definitiva, majoria absoluta amb els ulls clucs. 4- Ara dividim Itàlia en tres: …