All posts filed under: Portada

TAKE FIVE (Octubre 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ The boy who would be king (Joe Cornish, 2019) Joe Cornish, que debutó como director en aquella divertida Attack the block que ganara en el festival de Sitges en 2011, y después de sus guiones con Edgar Wright para Tintín o Ant-Man, nos trajo una deliciosa película de aventuras infantiles basada en las leyendas artúricas. Tal y como hiciera en aquel debut, no olvida el contexto social, esta vez con unos chavales en la era del Brexit, pasando de la ciencia ficción a la fantasía épica, en unas aventuras infantiles con todas las letras dado que la película está dirigida a un público de 10-12 años. Sin embargo, ésta está dotada de una notable ausencia de cinismo y condescendencia, y con un corazón clásico más en línea con el Gilliam de Los héroes del tiempo que del sello Amblin (que también, en la dinámica de los protagonistas, with a twist, ya que recluta a los bullys del colegio). También a destacar está un Merlín robaescenas en …

Donosti 2019 (II)

La poética de lo cotidiano  La opera prima de la directora Belen Funes ha sido una de las gratas sorpresas del festival. Su película La hija de un ladrón (Sección Oficial) sigue a Sara (inspirada en el anterior corto de la directora Sara a la fuga), que intenta encontrar trabajo para ganarse la vida con su bebé, y que vive en una casa de acogida. Greta Fernandez es Sara, y es la hija de un ladrón interpretado por Eduard Fernández, su padre en la vida real, y tiene el gran acierto de ser un personaje muy secundario pero con unas escenas significativas : ese “es bueno tener hijos, así no te mueres solo”, esos encuentros en los que además, solo necesita de la profunda mirada de su magnífica actriz para transmitir desamparo y ese profundo miedo que tiene, claro,  a la soledad. Sin maniqueísmos a lo Loach (detalles más sutiles que éste, como la escena del vino que vacía en el fregadero), y con apuntes de ternura y dosis de esperanza, la sensibilidad de la …

SITGES 2019

“Cada festival sueña el siguiente.” Anónimo sitgetano Hay momentos que el cronista desfallece y no es por falta de oferta, es por hastío. Aburrimiento y esperanza, esa mezcla tan de cinéfilo imbécil sobrevuela cualquier nido festivalero. Luchando por seguir siendo humano (entendido como ser pensante) y no caer en la zombi/fiesta (entendida como exceso de maquillaje), el narrador tiende a repetirse, a escribir siempre las mismas ideas en diferentes críticas. Uno espera evolucionar o involucionar con las películas y si no se da el caso, el estatismo puede resultar motivo de suspensión de las hostilidades. Sitges era una fiesta. Había suficientes motivos para escribir una crónica con líneas constantes, con apuntes para una esperanza. Construir un discurso que arrancando pautas en cada película estableciera un camino común. Pensando en la edición de este año cuesta encontrar afinidades puramente cinematográficas, la tendencia es una constatación de un nexo más social que del arte de la imagen/tiempo. Creamos conexiones narrativas, dramáticas, una manera de contar historias, deudora del instante: inicios de situación/localización, personajes estereotipados, guiones con un …

Mientras Dure la Guerra

“Estiguem al lloc correcte de la història”, clamà Spike Lee quan va rebre l’óscar pel guió de Blackkklansman. En un moment com aquest esperar a que la història ens posi a lloc podria semblar imprudent perquè, és clar, per aquí ja hi hem passat. Fer un paral·lelisme amb el nostre present d’allò que s’explica a Mientras Dure la Guerra, no és només una tasca estèril sinó també, i per sobre de tot, la confirmació del fracàs de les nostres capacitats com a societat. Amenábar obre i tanca la pel·lícula amb una bandera, un motiu que muta i banalitza la representació d’una identitat. I Mientras Dure la Guerra s’eleva igual que aquesta bandera, com a excusa, com a simple objecte, incapaç d’abastir la complexitat de les raons que ens arrosseguen. Les intencions d’Amenábar no les discuteixo (ni en tinc ganes perquè no puc evitar veure’l com un director honest) però en Mientras Dure la Guerra sembla haver deixat de banda el cine per anteposar l’artefacte. Roda, escriu i composa amb una manca de subtilesa i originalitat per abocar-nos a un debat que, a …

Joker

  Una película tan ideológicamente confusa que se hiere a sí misma, Joker es algo más que “deudora” del cine de Scorsese: se ha dicho hasta la saciedad, pero repitámoslo porque no hay otra: Joker es Taxi Driver + El rey de la comedia. Y no es que, como Paul Thomas Anderson con el cine clásico en El hilo invisible, reaproveche las formas de las películas del director neoyorquino para convertirlo en algo nuevo, no. Tampoco es que se inspire en el cine político de los 70, Robert Redford incluido, como en El soldado de invierno (igual alguien se ha llevado un susto aquí). No, Todd Phillips le crea un conveniente disfraz de Scorsese y true cinema a una película tan meticulosamente ambigua como para gustar a variados espectros de la población. La jugada ha salido más redonda que colocar una infatigable peonza al final de Inception y dejar que el público discuta el significado entero de la película (si es que lo tiene). La oscuridad, el realismo y la violencia, como ya sucediera con Logan, dan una respuesta revestida de qualité a los …

Donosti 2019 (I)

Esta edición del Zinemaldia ha sido en general un poco decepcionante. El nivel de la sección oficial han sido películas con características “de festival”, y aunque sí que hemos tenido la tradicional nadería en la clausura con The song of names, ninguna ha sido una apuesta valiente como han habido en otros años (un High Life, un In Fabric, un Enemy, un High-Rise, un Nocturama …  películas atrevidas que suelen suponer un soplo de aire fresco y a la vez se saben imposibles de aparecer en el palmarés, por esas dichosas cuestiones del consenso del jurado… no, no incluyo The disaster artist. Por algo la premiaron). A pesar de que por distintos motivos me perdí 4 de las películas de Sección Oficial (de salud física en caso de Lhamo and Skalbe, de salud mental en la equidistancia de Amenábar y por imposibilidad de cuadrarlas en caso de la inauguración Blackbird y de Mano de Obra, de la cual se ha hablado bastante bien), ahí van unos apuntes sobre lo visto en el festival. Una cuestión de tiempo La …

TAKE FIVE (Setembre 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   The Party (Sally Potter, 2017) Una comèdia política embastada en un escenari a l’italiana i amb un conjunt d’actors en estat de gràcia (Cillian Murphy, Patricia Clarkson, Emily Mortimer, Kristin Scott Thomas, Timothy Spall, Cherry Jones, Bruno Ganz) és el que trobarem a The Party. Janet (Kristin Scott Thomas) ha estat nomenada ministra del govern anglès i per celebrar el nou i desitjat càrrec convida un grup d’amics a casa. El viratge de la trama podria recordar l’estructura de Festen (Thomas Vinterberg, 1998) on tot es precipita arrel d’un anunci sobtat i traumàtic que desplegarà un afectament divers en cadascun dels personatges. Rodada en blanc i negre i amb girs narratius de guió més propis de la dramatúrgia, se serveix d’una posada en escena teatral que permet accentuar amb precisió les textures d’uns personatges que destil·len una mala llet irònica sense escletxes. De fons, Potter posa en evidència  tot un discurs esquerranós que fa aigua per totes bandes: lesbianes intel·lectuals que s’aboquen a …

Les plus belles années d’une vie

“Els anys més bells d’una vida són els que encara no s’han viscut.” Amb aquesta cita de Víctor Hugo arrenca aquesta pel·lícula que introdueix de ple un drama romàntic sobre l’amor i el pas del temps, sobre el que podria haver estat i més en concret sobre la construcció d’un present que en el millor dels casos, es viu a través del record. Quan un s’enamora apassionadament però no s’atreveix a prendre segons quina decisió, hi ha qui prefereix viure amb la il·lusió que per aquella història hi haurà una segona oportunitat, qui sap si una retrobada a la residència. Claude Lelouch fantasieja amb aquest concepte del mai és tard (amb el qual, siguem sincers qui més qui menys, s’ha il·lusionat alguna vegada) i ho fa a través de la recreació d’una història d’amor entre un home i una dona, Jean-Louis Duroc (Jean-Louis Trintignant) i Anne Gauthier (Anouk Aimée), i les seves anades i vingudes al llarg de tota una vida. I aquesta és la idea romàntica que resideix en la pel·lícula i que Duroc …

Camins de la fantasia

“Per fer renéixer [els somnis] no em calia sinó pronunciar aquells noms: Balbec, Venècia, Florència, a l’interior dels quals havia acabat acumulant-s’hi el desig que m’havien inspirat els llocs que designaven.” (M. Proust, “Du côté de Chez Swann”)   La pintura romàntica és una font inesgotable de fantasia. Passada la Revolució Francesa, quan el pèndol abandona el dictat de l’ordre i la raó imperants en l’estil neoclassicista per abraçar els impulsos irracionals del cor, les teles s’omplen de castells i de naufragis, de valls escarpades i monestirs, de caminants petits entre la boira. Són famoses les tempestes de Turner, gairebé una abstracció; les ruïnes de Caspar David Friedrich, boiroses i crepusculars; les revoltes furioses de Delacroix. A segona línia, reivindicats per uns i oblidats per d’altres, hi trobem pintors com Blechen, Schinkel, Oehme. Les seves obres s’exhibeixen tan aviat en galeries nacionals de primer ordre com en saletes oblidades de palaus i belvederes, entre empaperats de flors i ocells i atuells de porcellana, flanquejades per quadres d’autors pràcticament anònims. Tant és. Aquí no parlem de rellevància …

Venècia 76: TOP10

  10. Joker (Todd Phillips) / Babyteeth (Shannon Murphy) Són dues pel·lícules que em feien una mandra immensa i que m’han sorprès d’una manera o altra: prou mèrit com per colar-se al darrer número d’aquest Top10. El Joker brilla per la dimensió social de la història: no és una cisterna de residus radioactius el que empeny el monstre a néixer, sinó un seguit d’injustícies comeses enmig d’un clima de violència i desigualtat. La seva és essencialment una sublevació contra el poder encarnat per figures com Thomas Wayne. Fins a quin punt es replanteja el binomi Batman-Joker com una lluita de classes, com una tensió entre l’ordre burgès i el caos desfermat per una classe oprimida que vol capgirar el món? Al cor de la pel·lícula, Joaquin Phoenix brilla amb una energia ferotge. Babyteeth té els seus defectes, però s’allunya prou de l’estètica indie que semblava prometre i manté (gairebé sempre) una certa rigorositat en el to, esquivant una sèrie de clichés que semblaven insalvables. No entraria en aquesta llista si no fos per les interpretacions electritzants dels seus …