En els darrers anys, hem vist representades en el cinema experiències diverses sobre l’impacte que genera la violència masclista en els cossos de les dones i en les seves vides. En la darrera sessió de Contrazines Feministes, a propòsit de les lectures de Susan Sontag i Ariella Aïsha Azoulay, reflexionàvem sobre la representativitat d’aquesta violència a través de les imatges, des de quina posició la llegim i quin efecte ens produeix. Deia Susan Sontag (Ante el dolor de los demás, 2003) que la compassió és una emoció inestable que necessita traduir-se en accions si no vol fer-se malbé. Comentàvem també durant la sessió com n’estàvem de saturades de veure reflectides en imatges la il·lustració d’una agressió en termes sovint pornogràfics. Hi ha una única manera de veure representada una violació? Azoulay, en el seu assaig Potential History: Unlearning imperialism (2019), ens ajudava a resseguir, a través de referències visuals, el testimoni de violacions en massa a dones alemanyes al final de la segona guerra mundial on no es mostrava cap rastre de sang, cap cos …

Kimitachi wa do ikiru ka / The Boy and the Heron (Sección Oficial) Sencilla y compleja a la vez (por las múltiples interpretaciones que puede tener), belleza en la animación marca de la casa (el incendio del inicio me dejó con la boca abierta un buen rato), la película habla del duelo y el legado que expresa Miyazaki a través del personaje de Mahito. Este perdió a su madre en la guerra y ahora afronta el segundo matrimonio de su padre (con la hermana de su madre fallecida, es decir su tía) y el traslado a la finca familiar donde una misteriosa garza le guía hasta una torre abandonada, que servirá como puerta a otro mundo donde conviven los vivos y los muertos. Aquí es donde Miyazaki vuela más alto aún, desplegando toda la imaginería que no será extraña a los aficionados a Ghibli: las siete abuelas, los periquitos (dos mujeres a mi lado no podían dejar de reír y señalarlos cada vez que salían), los warawara, y el tío abuelo, que según Toshio Suzuki, …

El meu festival Imaginar el cinema. Somniar una pel·lícula. Tot tancant els ulls, el cinema mental es projecta sobre la pantalla de les nostres parpelles. El film serà imaginari o no serà, deia Érik Bullot* mentre ens convida a repensar el cinema des de diferents finestres. Desplegar en l’espai les escenes d’una pel·lícula que ha d’arribar i acabar entre tots un joc visual del qual només en coneixem l’esbós que tracen els personatges d’un relat en construcció. Imaginar el cinema forma part també de l’experiència global com a espectadors. I aquest cinema expandit de què parla Bullot, com una realitat virtual que a través del joc de pantalles multiplica els punts de vista, ja el vaig començar a viure abans d’arribar a Donostia. Aquest cop l’experiència cinematogràfica no es va esperar al festival perquè va començar al tren, on vaig conèixer les dones meravelloses que gestionen la programació del Festival Internacional de Cinema Social Clam de Manresa. Així, de manera conjunta, vam posar en pràctica una mena d’ecosistema fílmic que consistia a avançar al visionat …

El primer cop que vaig llegir Un amor recordo que, després de tancar el llibre, vaig tardar unes hores a ser capaç d’explicar per què m’havia agradat. M’havia agradat molt i n’estava convençuda però volia parlar-ne amb una amiga i primer havia de trobar el perquè. La novel·la de Sara Mesa va ser un petit daltabaix en el meu discret sistema organitzatiu dels pensaments. Tornaven els dubtes. El que jo creia que tenia un gran valor, potser ara ja no el tenia. I a l’inrevés, el que fins aleshores em semblava insignificant, des d’aquell moment havia escalat moltes posicions. Em recordava la vulnerabilitat de certes èpoques i em sentia identificada amb la Nat, la protagonista de l’obra. De fet, la podia veure. No li posava una cara determinada però sí que la veia caminar, com es movia, quins eren els seus gestos i com treballava traduint davant l’ordinador aquells informes de denúncia sobre la situació de les refugiades. També mirant-la sense veure-hi podia observar si era feliç, si començava a estimar, si sentia desig i …