All posts filed under: Portada

FIRST COW

First Cow

Del tren de mercancías que inauguraba los créditos en Certain Women, al carguero que entra en plano al empezar First Cow, y de una mujer que pasea a su perro pero que ya no son Wendy & Lucy (a quien recordemos que iba dedicada Certain Woman), al descubrimiento de éstas dos que da apertura a la película, que remite también muy claramente al Viaggio in Italia de Rossellini. En el flashback que es en sí la película, vemos a Cookie (John Magaro), poniendo una salamandra boca-arriba para ayudarla y la delicadeza con que recolecta setas y las deposita en su pañuelo para que pueda después cocinarlas, nos dice todo lo que debemos saber del personaje. De su desubicación y de su otredad, con el mundo que le rodea, se encarga la misma secuencia, en el momento en el que vuelve con el grupo de hombres (rudos, cazadores, violentos) para los que trabaja como cocinero. Su segundo encuentro con King-lu (Orion Lee), después de haberlo salvado, también se produce a los márgenes del entorno hostil que los rodea, …

Annette

Deia Leos Carax en alguna entrevista pretèrita que amb les dues primeres pel·lícules –Boy Meets Girl i Mauvais Sang– saldava el deute contret amb els seus grans referents, procedents sobretot del cinema mut, i que iniciava a partir d’allà la recerca d’una imatge pròpia i alliberada. Holy Motors va arribar l’any 2012 com a culminació d’aquest procés, oferint un espectacle d’una bellesa rara i salvatge, i la promesa d’obrir camins. Nou anys després la segueix Annette, un accelerador de partícules fora de control que enfosqueix el sentit de la imatge caraxiana. Si bé els elements més cridaners de la premissa (un musical–en llengua anglesa–en absència de Denis Lavant) ja feien anticipar un cert distanciament respecte a les obres precedents, Annette no se situa en un buit sideral. Hi ha marques evidents d’una continuïtat en l’estètica tardana de Carax, que s’assenta en limusines, carreteres, la predominància del verd: una línia visual que agermana feblement les dues darreres pel·lícules del cineasta i que allunya l’ensopegada en pilot automàtic de Pola X. No obstant, allà on Holy Motors …

Passion simple

“I couldn’t adapt Annie Ernaux’s novel sentence by sentence, it wouldn’t have worked. The film was like an empty apartment that I had to furnish again”. Tota una declaració d’intencions per part de la directora Danielle Arbid, però a Passion Simple (2020) pot quedar la impressió que en aquesta reconstrucció de la bugada literària s’ha perdut més d’un llençol. Hélène (Laetitia Dosch) és una professora de literatura que manté una sèrie de trobades sexuals amb un misteriós jove rus (Sergei Polunin) que va conèixer durant unes vacances a Oporto. “We make an obsession on another person based on chemical reactions. Sometimes we obsess on the person we can’t have” Sergei Polunin Només començar, la protagonista obre l’escena amb un monòleg que definirà tot el fil discursiu de la pel·lícula: ‘Des de setembre de l’any passat, no he fet res más que esperar un home.’ L’inici és certament potent i pertorbador, llàstima que probablement ja queda tot dit en una frase. A partir d’aquí el relat avança una mica a empentes entre esperes, trucades i les successives …

El mirador (juny 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Eighth Grade (Bo Burnham, 2018) Más que un coming of age, uno de los más honestos retrato de la ansiedad, en la figura de una adolescente de 14 años a punto de pasar del colegio al instituto. Su guionista y director Bo Burnham se convirtió con 16 años en una sensación en Youtube hasta llegar a sus especiales en Netflix (el último fue mi recomendación del pasado mes), y lidia desde los veintipocos con ataques de pánico, lo que le hizo dejar los escenarios, permitiéndole dirigir la película. Lejos de aleccionar o culpar de todo a las redes sociales (porque el aparentar algo que no se es, el deseo de ser querido o aceptado, no viene repentinamente de ellas, ni tampoco es la primera herramienta que se utiliza para evadirse de la dolorosa realidad), las integra orgánicamente en la vida de la protagonista Kayla, una Elsie Fisher absoluta revelación, vulnerable y auténtica, y una dirección sensible que muestra como terroríficas experiencias …

El mirador (maig 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Bo Burnham: Inside (Bo Burnham, 2021) Tú te pasas un confinamiento en el que te aíslas con la familia (y todo lo que eso conlleva), te quedas sin trabajo (y todo lo que eso conlleva) y en que das cuenta de que lo que normalmente te hace feliz ni te llena ni aciertas a poder escribir sobre ello (a las pruebas me remito: solo hay que clicar en mi firma), unido a puñaladas al corazón que en otras circunstancias habrían sido más llevaderas, y eres incapaz de hacer nada productivo. Hay quien sigue trabajando para sacar su habitual registro con pegadizas y sarcásticas canciones llenas de ingenio, timing y creatividad sobre los tiempos en que vivimos (aunque esta vez prácticamente encerrado en una habitación durante un año), y tiene ademas la capacidad de añadirles aún más intimidad (al hilo del último cuarto de hora de su anterior especial Make Happy -Netflix-, en el que se sinceraba ante el espectador sobre …

El mirador (abril 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Yuki & Nina (Nobuhiro Suwa, Hippolyte Girardot, 2009) Sería recomendable tan solo como un sensible retrato de la infancia, un retrato muy a la Miyazaki, con esas dos niñas obstinadas en que la inminente separación de los padres de Yuki y su posterior traslado a Japón con su madre no las separe. Incluso como contraste entre dos culturas, tanto en la relación entre los padres de Yuki como entre las niñas (Nina, mucho más vocal e inquisidora, en ese cuestionario a su madre repleto de “por qué?”, y que incluso acusará a Yuki de conformista ante la situación; mientras una Yuki más callada se rebela con un simple y firme gesto, alejando de sí el billete de avión). Pero el verdadero quid de la película se encuentra en la secuencia en el bosque, cuando las niñas deciden escapar allí. Un bosque que borra, en una excepcional y mágica elipsis, la distancia entre Francia y Japón, y cuyo transcurrir del tiempo difumina …

El mirador (març 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Old Joy (Kelly Reichardt, 2006) Una road movie sobre el reencuentro de dos viejos amigos de excursión a unas aguas termales, Old Joy marca ya algunas primeras constantes de la filmografía de Kelly Reichardt: adaptación de una historia de Jonathan Raymond, el retrato paisajístico americano, y hasta la primera aparición de la labrador de la directora, Lucy (que co-protagonizaría con Michelle Williams Wendy & Lucy, y a quien iría dedicada Certain Women). La atmósfera de las montañas de Oregón les reconecta poco a poco, al tiempo que se acercan a la calidez de las aguas termales: a Mark (Daniel London) el viaje le aleja de las obligaciones (va a ser padre), del pesar de la inminente crisis del sistema intuída en esos programas radiofónicos que escucha en el coche al encuentro de Kurt (Will Oldham); éste lucha por recuperar a su amigo, imbuido en una nostalgia del pasado a la que que volver. Mark se irá dejando llevar, acercamiento que …

El mirador (febrer 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / The Assistant (Kitty Green, 2019) A The Assistant seguim l’angoixant experiència d’una dona jove, Jane (Julia Garner), que troba la seva primera feina en una gran productora de cinema. La jornada laboral es converteix en un engranatge massiu d’opressió encapçalat pel poder assetjador d’un gran productor que allargassa la seva ombra invisible en la resta de peces que constitueixen aquesta oficina (masclisme implícit dels companys, jerarquies de gènere…). Qualsevol intent de sublevació contra aquest sistema és fallit perquè el monstre i el seu mecanisme són aclaparadors. És interessant com s’aborda el tema de l’assetjament, sense estridències, però amb una tensió i un aïllament tangibles en cada detall (cap company li torna la mirada quan parla, l’interrompen constantment, li dicten el que ha de dir…). El procés orquestrat de la destrucció d’una dona a partir de la complicitats del silenci en un escenari, que se centra en aquest cas en una gran productora, però que podria ser qualsevol entorn laboral, és …

Cemetery

Els crèdits de la pel·lícula descriuen Cemetery com “un projecte de Carlos Casas”. La terminologia ja apunta al caràcter obert de l’obra, que explora els límits del llenguatge audiovisual i que s’ha anat ramificant en projectes paral·lels, com la instal·lació audiovisual Sanctuary (Tate Modern, 2017) o l’exposició Notes on a film about elephants (2021), que es pot veure actualment a la galeria Àngels de Barcelona. Si alguna cosa defineix Cemetery és la recerca: sonora, visual, expressiva, metafísica. Organitzada en quatre moviments, la pel·lícula s’articula a partir d’un eix narratiu mínim: la recerca del cementiri d’elefants, un paratge de llegenda on s’encaminen el darrer elefant i el seu cuidador, encalçats per un estol de caçadors furtius. Casas inicia així una travessa sensorial per la selva, marcant un ritme gràvid que sembla replicar el pas feixuc del paquiderm. Ressona en aquesta itinerància l’imaginari de la literatura d’aventures, des de Salgari a Kipling passant per Conan Doyle; el seu llegat hi és gairebé un vestigi, una línia estructural que determina encara la progressió de l’obra, però que és …

The father

Les poques coses que queden en el temps de descompte de la vida d’un home que pateix un trastorn mental (Anthony Hopkins) se’ns presenten a The Father (2020) sota la seva mirada: coneixem la filla, ens endinsem a casa seva, contemplem les estances, reconeixem els seus objectes i assistim les seves obsessions. Florian Zeller sosté una peça perfecta amb un guió teatral que embolcalla una estructura d’orfebreria amb unes interpretacions sòbries i sublims. El pes narratiu recau en la visió de les restes d’un món en plena decadència i el sofriment que això produeix en l’estat emocional del malalt; tot ho veiem a través de la seva fràgil veritat, l’acompanyem en la seva confusió i en els marges permeables de les últimes traces de raó. Tot i així, hi ha un espai de lucidesa que l’ocupa la filla (Olivia Colman), un personatge que construïm a partir dels fragments de realitat desordenada del pare i que encara aporta més patiment que la del propi malalt perquè és a ella qui li tocarà decidir quin ha de …