All posts filed under: Portada

Les plus belles années d’une vie

“Els anys més bells d’una vida són els que encara no s’han viscut.” Amb aquesta cita de Víctor Hugo arrenca aquesta pel·lícula que introdueix de ple un drama romàntic sobre l’amor i el pas del temps, sobre el que podria haver estat i més en concret sobre la construcció d’un present que en el millor dels casos, es viu a través del record. Quan un s’enamora apassionadament però no s’atreveix a prendre segons quina decisió, hi ha qui prefereix viure amb la il·lusió que per aquella història hi haurà una segona oportunitat, qui sap si una retrobada a la residència. Claude Lelouch fantasieja amb aquest concepte del mai és tard (amb el qual, siguem sincers qui més qui menys, s’ha il·lusionat alguna vegada) i ho fa a través de la recreació d’una història d’amor entre un home i una dona, Jean-Louis Duroc (Jean-Louis Trintignant) i Anne Gauthier (Anouk Aimée), i les seves anades i vingudes al llarg de tota una vida. I aquesta és la idea romàntica que resideix en la pel·lícula i que Duroc …

Camins de la fantasia

“Per fer renéixer [els somnis] no em calia sinó pronunciar aquells noms: Balbec, Venècia, Florència, a l’interior dels quals havia acabat acumulant-s’hi el desig que m’havien inspirat els llocs que designaven.” (M. Proust, “Du côté de Chez Swann”)   La pintura romàntica és una font inesgotable de fantasia. Passada la Revolució Francesa, quan el pèndol abandona el dictat de l’ordre i la raó imperants en l’estil neoclassicista per abraçar els impulsos irracionals del cor, les teles s’omplen de castells i de naufragis, de valls escarpades i monestirs, de caminants petits entre la boira. Són famoses les tempestes de Turner, gairebé una abstracció; les ruïnes de Caspar David Friedrich, boiroses i crepusculars; les revoltes furioses de Delacroix. A segona línia, reivindicats per uns i oblidats per d’altres, hi trobem pintors com Blechen, Schinkel, Oehme. Les seves obres s’exhibeixen tan aviat en galeries nacionals de primer ordre com en saletes oblidades de palaus i belvederes, entre empaperats de flors i ocells i atuells de porcellana, flanquejades per quadres d’autors pràcticament anònims. Tant és. Aquí no parlem de rellevància …

Venècia 76: TOP10

  10. Joker (Todd Phillips) / Babyteeth (Shannon Murphy) Són dues pel·lícules que em feien una mandra immensa i que m’han sorprès d’una manera o altra: prou mèrit com per colar-se al darrer número d’aquest Top10. El Joker brilla per la dimensió social de la història: no és una cisterna de residus radioactius el que empeny el monstre a néixer, sinó un seguit d’injustícies comeses enmig d’un clima de violència i desigualtat. La seva és essencialment una sublevació contra el poder encarnat per figures com Thomas Wayne. Fins a quin punt es replanteja el binomi Batman-Joker com una lluita de classes, com una tensió entre l’ordre burgès i el caos desfermat per una classe oprimida que vol capgirar el món? Al cor de la pel·lícula, Joaquin Phoenix brilla amb una energia ferotge. Babyteeth té els seus defectes, però s’allunya prou de l’estètica indie que semblava prometre i manté (gairebé sempre) una certa rigorositat en el to, esquivant una sèrie de clichés que semblaven insalvables. No entraria en aquesta llista si no fos per les interpretacions electritzants dels seus …

Cròniques venecianes (IV)

Trajectòries A l’òpera prima d’Antoine de Bary, Mes jours de gloire (2019), Adrien es presenta amb la soltesa d’un nou Antoine Doinel. D’entrada, ens sembla trobar en el jove Vincent Lacoste la mateixa frescor insolent que vam conèixer de la mà de Jean-Pierre Léaud; però la il·lusió es desfà de seguida per mostrar-nos un personatge rosegat per les inseguretats, apàtic i irresponsable, que poc a poc es va enfonsant en un espiral de fracassos. Mes jours de gloire apunta a l’esperit d’una Nouvelle Vague que es revela ja llunyana, desconnectada d’uns temps que corren al seu propi ritme. De Bary n’és conscient a l’hora de traçar l’evolució del seu personatge, enfrontant-lo a una sèrie de patologies i disfuncions d’una societat vacil·lant, volcada a l’anàlisi i judici de si mateixa, que sap que tot és impossible i per això no ho fa. A nivell de to, però, no mostra la mateixa resolució, i suavitza la caiguda del seu anti-heroi sostenint la lleugeresa de l’inici i advocant per un final satisfactori, on totes les jaquetes acaben penjades …

Cròniques venecianes (III)

Burgesies decadents Hi ha uns quants noms que reapareixen sempre a competició als grans festivals, sigui el que sigui que portin sota el braç (ja arribarem a Assayas, no hi ha pressa). Potser és per això que cal buscar cineastes com Jayro Bustamante en seccions paral·leles com les Giornate degli Autori, on enguany s’ha projectat La llorona (2019). Després de passar per la Berlinale amb la notable Temblores (2019), Bustamante insisteix en l’anàlisi incisiu de la seva Guatemala natal. Si a la darrera pel·lícula abordava la repressió brutal de l’Església a la comunitat homosexual, ara és el torn del genocidi perpetrat durant la dictadura militar. El director reprèn la sobrietat de Temblores en una posada en escena freda, penombrosa, que imprimeix caràcter a través de lentíssims zoom-ins; aquesta vegada, però, el realisme s’esquerda davant l’element sobrenatural, que es filtra poc a poc dins la casa d’Enrique Monteverde, un vell oficial absolt dels seus crims. Amb una deriva que l’acosta al cinema de terror, La llorona apel·la al fantàstic per invocar una justícia implacable: allà on …

Cròniques venecianes (II)

Espiritualitat i progrés El programa de la Biennale College, en marxa ja fa unes quantes edicions, ofereix cada any tutorització i un pressupost més aviat escàs a tres projectes seleccionats, amb la condició que han de ser debut o segona pel·lícula. Malgrat l’objectiu encomiable de fer espai a noves veus, les limitacions del programa –tant econòmiques com de temps– desemboquen sovint en resultats irregulars: projectes erràtics o parits a mitges entre els quals brillen, a vegades, troballes sensacionals. Aquest any, sobta el magnetisme de This is not a burial, it’s a resurrection (2019), la segona pel·lícula de Lemonhang Jeremiah Mosese; i més quan la seva òpera prima va ser una de les poquíssimes que vaig abandonar a mitja projecció la darrera Berlinale. El talent de Mosese per la posada en escena és inqüestionable. A través de les decisions estilístiques –des dels enquadraments subtilment orquestats fins a la reorganització dels elements que hi intervenen, passant pel cromatisme–, és capaç de convocar una força tel·lúrica que embolcalla els paisatges i les figures que els habiten, i que …

TAKE FIVE (Agost 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Booksmart  (Olivia Wilde, 2019) Amy y Molly descubren, el día antes de la graduación (un momento que puebla las más conocidas comedias adolescentes americanas) que el nivel académico de los que creían inferiores, está a la par del que ellas se han esforzado por conseguir renunciando a divertirse, mientras para los demás los estudios no era lo único que les importaba. Así que deciden irse el último día de fiesta, encontrando que los prejuicios y etiquetas que los demás les han estado aplicando, ellas en gran medida también los han aplicado injustamente. El encanto que Olivia Wilde le da a la relación de amistad de la pareja protagonista, ayudada por el gran trabajo de Beanie Feldstein y Kaitlyn Dever (sin olvidarme de la robaescenas de Billie Lourd), y su manejo en determinadas escenas (la de la piscina, la pelea en la fiesta o la secuencia stop-motion) hacen de la película algo más que la Superbad femenina, y a su directora alguien a tener en cuenta. Cristina …

Cròniques venecianes (I)

A les acaballes de l’estiu, altre cop aquest deliri febril que és Venècia: una ciutat que sembla improvitzar-se a cada cantonada, que sembla néixer a cada pas, i que s’omple durant uns dies de les reverberacions de tantes i tantes pel·lícules. Si, poc a poc, la Mostra es converteix en una cita anual, i tornes als mateixos racons, i refàs les petites rutines, aquests dies de setembre esdevenen un punt de referència a partir del qual mesurar el temps. L’any passat escrivia: “Desbordado por el exceso de imágenes, que me empujaba a ver mi entorno casi como una ficción más, el cartel [Time/Space/Existence] me parecía un centro de gravedad, un punto de encuentro para tantas visiones dispares.” Avui és al revés: persegueixo de sala en sala alguna imatge que m’expliqui la ciutat i la gent que s’hi passeja. Revelacions minúscules que escriguin un nou centre de gravetat. Al cap i a la fi, el cinema no funciona tan sols com a mirall: també ens ensenya a pensar i a veure el món, a construir la …

Érase una vez en Hollywood

Aunque no pueda encontrar ahora la cita (o igual la he soñado), creo recordar a Tarantino diciendo algo así como que si tu película preferida de su filmografía es Jackie Brown es que no entiendes mucho su cine… Igual tengo un punto débil con las películas menos celebradas de los directores, pero más allá del espectáculo que previamente nos había brindado con Pulp Fiction, en Jackie Brown se desnudaba de artificio (dejando la violencia en fuera de campo, por ejemplo) para ceder el corazón de la película a la emotiva historia entre los personajes de Pam Grier y Robert Foster. Aunque por diferentes razones, será Malditos Bastardos con la que Érase una vez en Hollywood será más comparada, veo en la historia entre Ricky Dalton (Leonardo DiCaprio, como un actor famoso por una serie de televisión que no ha acabado de encontrar su lugar en el cine), y su amigo, asistente, y doble de acción Cliff Booth (Brad Pitt), una que me recuerda varios temas de Jackie Brown : la historia afectiva entre los protagonistas, las segundas oportunidades… y la de …

La Virgen de Agosto

Los anhelos románticos se materializan en las películas de Jonás Trueba. Lo cotidiano adquiere una forma exquisita de ideal, sin tener por ello que renunciar a lo auténtico. Jonás Trueba e Itsaso Arana escriben un guion, estructurado en días (podrían ser pasajes de un evangelio castizo), para lanzar a Eva a un verano de desconcierto en su propia ciudad, Madrid. En esos días de agosto y en el marco de un Madrid festivo, Eva rastreará su ciudad con ojos virginales y, en una suerte de azar improbable, se darán una serie de encuentros y reencuentros en los que Eva -y el resto de personajes- verbalizarán sus inquietudes. Se encadenan así reflexiones y conversaciones (marca de la casa), intencionadamente ligeras, calculadamente profundas, en cuyo eje estaría la búsqueda de lo genuino: qué decisiones tomamos o debemos tomar para alcanzar algo parecido a intentar ser nosotros mismos. En ese universo de afines (todos los personajes parecen compartir un mismo idioma) es donde el cine de Jonás Trueba construye su propia identidad, una identidad con la que poder …