Autor: Xavier Montoriol

Camins de la fantasia

“Per fer renéixer [els somnis] no em calia sinó pronunciar aquells noms: Balbec, Venècia, Florència, a l’interior dels quals havia acabat acumulant-s’hi el desig que m’havien inspirat els llocs que designaven.” (M. Proust, “Du côté de Chez Swann”)   La pintura romàntica és una font inesgotable de fantasia. Passada la Revolució Francesa, quan el pèndol abandona el dictat de l’ordre i la raó imperants en l’estil neoclassicista per abraçar els impulsos irracionals del cor, les teles s’omplen de castells i de naufragis, de valls escarpades i monestirs, de caminants petits entre la boira. Són famoses les tempestes de Turner, gairebé una abstracció; les ruïnes de Caspar David Friedrich, boiroses i crepusculars; les revoltes furioses de Delacroix. A segona línia, reivindicats per uns i oblidats per d’altres, hi trobem pintors com Blechen, Schinkel, Oehme. Les seves obres s’exhibeixen tan aviat en galeries nacionals de primer ordre com en saletes oblidades de palaus i belvederes, entre empaperats de flors i ocells i atuells de porcellana, flanquejades per quadres d’autors pràcticament anònims. Tant és. Aquí no parlem de rellevància …

Venècia 76: TOP10

  10. Joker (Todd Phillips) / Babyteeth (Shannon Murphy) Són dues pel·lícules que em feien una mandra immensa i que m’han sorprès d’una manera o altra: prou mèrit com per colar-se al darrer número d’aquest Top10. El Joker brilla per la dimensió social de la història: no és una cisterna de residus radioactius el que empeny el monstre a néixer, sinó un seguit d’injustícies comeses enmig d’un clima de violència i desigualtat. La seva és essencialment una sublevació contra el poder encarnat per figures com Thomas Wayne. Fins a quin punt es replanteja el binomi Batman-Joker com una lluita de classes, com una tensió entre l’ordre burgès i el caos desfermat per una classe oprimida que vol capgirar el món? Al cor de la pel·lícula, Joaquin Phoenix brilla amb una energia ferotge. Babyteeth té els seus defectes, però s’allunya prou de l’estètica indie que semblava prometre i manté (gairebé sempre) una certa rigorositat en el to, esquivant una sèrie de clichés que semblaven insalvables. No entraria en aquesta llista si no fos per les interpretacions electritzants dels seus …

Cròniques venecianes (IV)

Trajectòries A l’òpera prima d’Antoine de Bary, Mes jours de gloire (2019), Adrien es presenta amb la soltesa d’un nou Antoine Doinel. D’entrada, ens sembla trobar en el jove Vincent Lacoste la mateixa frescor insolent que vam conèixer de la mà de Jean-Pierre Léaud; però la il·lusió es desfà de seguida per mostrar-nos un personatge rosegat per les inseguretats, apàtic i irresponsable, que poc a poc es va enfonsant en un espiral de fracassos. Mes jours de gloire apunta a l’esperit d’una Nouvelle Vague que es revela ja llunyana, desconnectada d’uns temps que corren al seu propi ritme. De Bary n’és conscient a l’hora de traçar l’evolució del seu personatge, enfrontant-lo a una sèrie de patologies i disfuncions d’una societat vacil·lant, volcada a l’anàlisi i judici de si mateixa, que sap que tot és impossible i per això no ho fa. A nivell de to, però, no mostra la mateixa resolució, i suavitza la caiguda del seu anti-heroi sostenint la lleugeresa de l’inici i advocant per un final satisfactori, on totes les jaquetes acaben penjades …

Cròniques venecianes (III)

Burgesies decadents Hi ha uns quants noms que reapareixen sempre a competició als grans festivals, sigui el que sigui que portin sota el braç (ja arribarem a Assayas, no hi ha pressa). Potser és per això que cal buscar cineastes com Jayro Bustamante en seccions paral·leles com les Giornate degli Autori, on enguany s’ha projectat La llorona (2019). Després de passar per la Berlinale amb la notable Temblores (2019), Bustamante insisteix en l’anàlisi incisiu de la seva Guatemala natal. Si a la darrera pel·lícula abordava la repressió brutal de l’Església a la comunitat homosexual, ara és el torn del genocidi perpetrat durant la dictadura militar. El director reprèn la sobrietat de Temblores en una posada en escena freda, penombrosa, que imprimeix caràcter a través de lentíssims zoom-ins; aquesta vegada, però, el realisme s’esquerda davant l’element sobrenatural, que es filtra poc a poc dins la casa d’Enrique Monteverde, un vell oficial absolt dels seus crims. Amb una deriva que l’acosta al cinema de terror, La llorona apel·la al fantàstic per invocar una justícia implacable: allà on …

Cròniques venecianes (II)

Espiritualitat i progrés El programa de la Biennale College, en marxa ja fa unes quantes edicions, ofereix cada any tutorització i un pressupost més aviat escàs a tres projectes seleccionats, amb la condició que han de ser debut o segona pel·lícula. Malgrat l’objectiu encomiable de fer espai a noves veus, les limitacions del programa –tant econòmiques com de temps– desemboquen sovint en resultats irregulars: projectes erràtics o parits a mitges entre els quals brillen, a vegades, troballes sensacionals. Aquest any, sobta el magnetisme de This is not a burial, it’s a resurrection (2019), la segona pel·lícula de Lemonhang Jeremiah Mosese; i més quan la seva òpera prima va ser una de les poquíssimes que vaig abandonar a mitja projecció la darrera Berlinale. El talent de Mosese per la posada en escena és inqüestionable. A través de les decisions estilístiques –des dels enquadraments subtilment orquestats fins a la reorganització dels elements que hi intervenen, passant pel cromatisme–, és capaç de convocar una força tel·lúrica que embolcalla els paisatges i les figures que els habiten, i que …

Cròniques venecianes (I)

A les acaballes de l’estiu, altre cop aquest deliri febril que és Venècia: una ciutat que sembla improvitzar-se a cada cantonada, que sembla néixer a cada pas, i que s’omple durant uns dies de les reverberacions de tantes i tantes pel·lícules. Si, poc a poc, la Mostra es converteix en una cita anual, i tornes als mateixos racons, i refàs les petites rutines, aquests dies de setembre esdevenen un punt de referència a partir del qual mesurar el temps. L’any passat escrivia: “Desbordado por el exceso de imágenes, que me empujaba a ver mi entorno casi como una ficción más, el cartel [Time/Space/Existence] me parecía un centro de gravedad, un punto de encuentro para tantas visiones dispares.” Avui és al revés: persegueixo de sala en sala alguna imatge que m’expliqui la ciutat i la gent que s’hi passeja. Revelacions minúscules que escriguin un nou centre de gravetat. Al cap i a la fi, el cinema no funciona tan sols com a mirall: també ens ensenya a pensar i a veure el món, a construir la …

Acid

[L’Atlàntida Film Fest ha tancat aquesta setmana la seva novena edició. Juntament amb el palmarès, s’ha donat a conèixer la llista de les pel·lícules més vistes, que encapçala Acid (Kislota, 2018) del jove cineasta rus Aleksandr Gorchilin. Recuperem aquí, adaptada en forma d’entrada breu, la ressenya que en vam fer dins la crònica de la Berlinale.]   El debut d’Aleksandr Gorchilin, com tants altres debuts de joves cineastes vistos aquests darrers temps, gira al voltant d’una profunda desorientació vital. Acid (2018) no és subtil ni en el to ni en el missatge, i s’encamina cap a un diagnòstic rotund. A través del muntatge associatiu, els clubs nocturns esdevenen cementiris en aquesta pel·lícula que arrenca amb el salt al buit, des d’un balcó, d’un noi drogat fins les celles. El seu pessimisme glacial fa pensar en l’obra d’Andrei Zvyagintsev i, concretament, en Leviathan (2014), que remetia a la figura bíblica de Job per acabar revelant, rere tot el sufriment, un món sense justícia, ni divina ni de cap altre tipus, on no hi ha marge per a la …

Carta 3 – El tercer calaix

Diu Jean-Michel Frodon a la conferència No ‘qué es el cine’ sino ‘qué hace el cine’, publicada al  número de Caimán d’octubre 2018, que en el visionat d’una pel·lícula es produeix “una triangulación única entre lo que se muestra, lo que es perceptible por los sentidos aunque no forme parte del proyecto mostrarlo, y lo que puede formarse en la mente de cada espectador a partir de la combinación de esas dos aportaciones.” D’aquest joc a tres bandes en què assentem la mirada, les dues primeres variables són compartides pel conjunt dels espectadors i queden, en major o menor mesura, sota control del cineasta. Dins el tercer calaix, que Frodon anomena “l’invisible”, podríem encabir-hi moltes coses. És aquí on pren cos la percepció més íntima i personal de les imatges, on es gesta aquesta apropiació que sembla indestriable de la nostra mirada i que aspirem a acoblar a l’obra amb harmonia ferrateriana, sense discontinuïtats. D’entrada, penso que al fons d’aquest calaix hi trobaríem, en la mesura del bagatge cultural de cadascú, el pes de la tradició, …

Long Day’s Journey Into Night

Fa de mal dir l’origen de la tensió palpable que revesteix certes escenes i les converteix en un miracle irrepetible. Podríem desgranar fredament tots els elements que hi intervenen, mirar de disseccionar el joc d’equilibris, contrapesos i contraris que conjuren el pes dramàtic de l’obra, l’entramat de decisions que hi ha darrere, però perdríem pel camí l’energia de l’instant. Aquesta tensió tan sols neix lluny dels llocs comuns i d’inèrcies narratives, allà on la veu del cineasta, malgrat la petja clara de les seves herències, es reivindica com a única. Ja la primera escena de Kaili Blues (2015), la carta de presentació de Bi Gan, s’obria a l’espectador com una mostra de geni. Hi teníem la càmera lenta, com l’ull d’una presència, descobrint l’espai i els personatges; una veu de tessitura estranya, el parpelleig d’una bombeta, fragments de conversa fora de camp, una foguera, un gos erràtic. Amb un sol pla, el cineasta ja imprimia el ritme calmós i l’atmosfera subtropical que basteixen el seu cinema de meandres. Vista amb perspectiva –i també llavors–, Kaili …

Cantrill, Cantrill i els carteristes de l’espai-temps

Sota el títol de Terres disputades, l’Arsenal Kino de Berlín ha programat aquest darrer mes de juny una àmplia retrospectiva dels cineastes Arthur i Corinne Cantrill. L’obra del matrimoni se centra principalment en l’exploració dels paisatges australians, i ho fa sempre des de la recerca d’una comunió entre forma i contingut: l’experimentació sonora, cromàtica o compositiva com a instrument per fer manifestes les complexitats d’una terra extensament connotada. Es tracta d’un cinema profundament lligat a l’espai en totes les seves vessants, i això, en territori colonitzat, inclou sens dubte una dimensió política. La cultura aborigen és omnipresent en el cinema dels Cantrill, a vegades de forma directa en curtmetratges com Two Women (1980), sovint implícita en la recerca sensorial d’un imaginari mític arrelat en les vastes extensions de desert, l’anarquia de la selva o l’esquena abrupte de grans formacions rocoses. Les possibilitats interpretatives d’aquest cinema experimental, sorgides d’un espai mínim, són inesgotables. Agafem, per exemple, Heat Shimmer (1978), un curtmetratge filmat en 16mm seguint el principi de separació de tres colors: la imatge s’enregistra per …