Autor: Xavier Montoriol

Els misteris d’Ostende

D’Ostende a Trenque Lauquen, les ficcions desbordants de Laura Citarella semblen brotar sempre d’alguna petita ciutat de la província de Buenos Aires. Invariablement, n’adopten el nom: Ostende (2011), Trenque Lauquen (2022) esdevenen títols d’una suggerència opaca, com enigmes a resoldre. Laura, interpretada per l’actriu Laura Paredes, és el denominador comú que recorre aquesta cartografia fantàstica. Podria ser que es tractés d’un mateix personatge –diversos articles apunten que Trenque Lauquen es plantejava, si més no d’inici, com una seqüela d’Ostende–, tot i que en el fons no importa massa. Ella és la porta d’entrada a un misteri que es presenta com un lleuger decalatge en la realitat: primer, fent el paper d’observadora externa que elucubra teories improbables; després, endinsant-se en les intrigues fins a desaparèixer en l’ull de l’huracà. Citarella és hereva d’una tradició que, en el cinema, es remunta fins als serials de Louis Feuillade –Trenque Lauquen, com una progressió desfermada d’Ostende, n’adopta l’extensió episòdica–, els quals deriven, al seu torn, dels fulletons del segle XIX. La multiplicació de les línies narratives n’és una característica …

Les nits experimentals (III)

Els caminants de Ferraro És nit entrada i plovisqueja. Un home recorre infatigablement els carrers de París. En el seu caminar hi ha un balanceig rítmic que l’emparenta amb els grans caminants del cinema, braços inerts, les mans esteses com una fruita madura que penja de la branca. En un moment donat –un moment qualsevol, semblaria–, arrenca a córrer i es fon amb la nit; les imatges, en un blanc i negre contrastat, fan més densa la penombra. La càmera no s’atura: desposseïda de subjecte, segueix avançant pels carrers de París amb una obstinació estranya. És pura inèrcia, el moviment? O l’impulsa una presència? Que potser es tracta d’un gest autoreflexiu de la ficció plegant-se sobre ella mateixa, deixant-nos sols, d’improvís, amb la nostra mirada? El cert és que l’avanç imparable de la càmera té una aura fantasmal, que esdevé encara més obscura per les particularitats del seu moviment: no es tracta d’un pla seqüència límpid, sinó que és ple de minúsculs gestos inorgànics, com d’un capejar d’animal mecànic, que no són fruit de l’atzar. …

Les nits experimentals (II)

La casa-cinema A Sabotage (Alfred Hitchcock, 1936), els Verloc viuen a l’interior del petit cinema que regenten. La porta de casa és al fons de la sala, allà on normalment hi hauria una sortida d’emergència o el lavabo, de manera que per entrar-ne o sortir-ne s’ha de creuar el pati de butaques. L’espai domèstic s’insereix així en un territori de ficció, on res no és el que sembla, i el llindar entre el real i l’imaginari esdevé més boirós que mai. El moment àlgid d’aquesta imbricació té lloc durant una visita del verdulaire de la cantonada, que de fet és un agent secret de la Scotland Yard. La finestra del menjador dels Verloc s’obre de sobte, i un crit esfereïdor, que alhora sona una mica com un gemec de frontisses rovellades, posa en suspensió l’ambient distès de l’escena. – I thought someone was comitting a murder –diu el verdulaire. – Someone probably is… in the screen there –respon el senyor Verloc. Aquest podria ser un bon camí d’entrada al cinema: no pas travessant la pantalla …

Les nits experimentals (I)

Principi De nou, la primavera. Els dies passen amb les seves corresponents nits experimentals, “en què alguna cosa es belluga, cobra vida i parla davant nostre”, en paraules de Jean-Louis Schefer. Entrant i sortint de les sales, davant pantalles de portàtil, televisors o parets (més o menys) blanques on hi cau la llum d’un projector, anem fent camí, a vegades de manera imperceptible, i ja no som al mateix lloc que ara fa un any. Un gest precís i original, o un moviment de càmera, o un comentari apassionat sobre un moviment de càmera, ens han fet créixer la imaginació, i ara som capaços de pensar el cinema d’una manera una mica més àmplia. Noves vies s’han obert; i al llindar entre la imatge vista i la imatge somiada, fremim davant la possibilitat. Aquest és un quadern de viatge, senzill i fragmentari; una superfície que reculli el solatge dels dies i les nits. Si, com apunten Deleuze i Guattari, l’escriptura no té res a veure amb la significació, sinó més aviat amb la mesura i …

Els condemnats

This boy… and this girl… were never properly introduced to the world we live in. Els rostres de Bowie i Keechie brillen sota una llum blanca, tremolosa, mentre es miren i es besen; de sobte, es giren per observar, amb una ganyota d’espant, alguna cosa que queda fora de pla. La llum que fins llavors els havia acariciat el rostre ara els fa semblar dos animals encegats pels fars d’un cotxe. Entra el títol: They live by night. Els crèdits inicials passen sobre imatges no menys premonitòries del seu destí: les vistes aèries d’un cotxe filmades des d’un helicòpter, una perspectiva llavors inusual que es repetirà en d’altres escenes. I si bé no hi ha cap helicòpter a la pel·lícula, la petitesa de la figura humana enmig del paisatge, on tots els seus moviments són visibles, ja apunta que, en la fugida, no hi haurà escapatòria. Bowie i Keechie són molt joves, gairebé dues criatures. Travessen la pantalla amb el fulgor d’un amor intens i impossible que els agermana amb Eddie i Joan, protagonistes de …

Fairytale [Skazka]

Som al purgatori. Entre soques d’arbres ressecs i ruïnes impossibles, en paisatges deutors dels gravats que Gustave Doré va fer per la Divina Comèdia, s’hi passegen Hitler, Stalin, Mussolini i Churchill. La boira és constant i les figures, imprecises. Tot transcorre amb una parsimònia ultraterrenal. Els protagonistes d’aquest “conte de fades” no són actors ni tampoc animacions: Aleksandr Sokúrov conjura els grans tirans del segle XX mitjançant una recopilació extensa de material d’arxiu que manipula posteriorment amb tecnologies d’animació. Les imperfeccions de les imatges generades per ordinador, els contorns borrosos de les faccions o els moviments a vegades poc orgànics fan que aquestes figures siguin encara més inquietants. Som als llimbs, també pel que fa a la materialitat del cinema. La posada en escena accentua aquesta ambigüitat: si bé les imatges no estan compostes amb una càmera, sinó que es tracta d’una mescla d’animació i de material d’arxiu, els marges de l’enquadrament es mouen com si algú estigués sostenint una càmera… o de fet, és un moviment tan suau i regular que sembla més aviat …

EO

Eo és l’ase dels cops: des que una entitat animalista l’allibera del circ al començament de la pel·lícula, vagarà pels racons de món sense rumb ni propòsit, a mercè de la voluntat de les persones que se’l creuen pel camí. Emparentat amb el Balthazar de Robert Bresson –descendent, a la vegada, de L’idiota de Fiódor Dostoievski–, Eo encarna d’alguna manera la figura del sant, assumint impassible les adversitats del destí, amb una mirada inalterable davant les coses; o potser seria més adequat dir que se situa en allò que Rilke anomenava l’obert, i que definia d’aquesta manera en una carta adreçada a un lector: “Usted debe entender el concepto de ‘abierto’, que he intentado proponer en esa elegía, de tal manera que el grado de conciencia del animal sitúa a éste en el mundo sin que tenga que enfrentarse permanentemente a él (como hacemos nosotros); el animal está en el mundo; nosotros estamos ante el mundo debido a ese curioso giro y a la intensificación que ha desarrollado nuestra conciencia.” És interessant confrontar aquesta idea …

Il buco

En la foscor de la pantalla es dibuixa, poc a poc, la boca d’una cova retallada contra el cel. Així comença el tercer llargmetratge de Michelangelo Frammartino que, després de Il dono (2003) i Le quattro volte (2010), torna als paisatges rurals de Calàbria per narrar lliurement la primera expedició a l’Abisme de Bifurto, una de les coves més fondes del món, l’estiu del 1961. Són els anys del boom econòmic. A Milà s’enllesteix la Torre Pirelli que, amb una alçada de 127 metres, esdevé símbol dels nous temps; i als Estats Units, John F. Kennedy guanya les eleccions presidencials. Els ecos d’aquestes notícies arriben a la petita localitat calabresa de la pel·lícula a través d’un televisor instal·lat a la plaça, o bé en revistes, com si fossin registres d’un altre món. Tan sols cal recordar els dos anys que separen I dimenticati (Vittorio de Seta, 1959) i Il posto (Ermanno Olmi, 1961), i imaginar-ne el retrat social com a dues cares d’un mateix país –o, sense anar més lluny, tornar a les pel·lícules anteriors …

The Girl and the Spider

El plànol d’un apartament: quatre estances buides, una tela blanca on pintar-hi el principi d’una nova etapa. La Lina ha deixat el pis que compartia amb la Mara, i en aquesta intersecció hi ha coses que acaben, d’altres que comencen, i també tensions que es perpetuen subterràniament. De seguida, l’apartament buit s’omple de cossos que feinegen amunt i avall, dibuixant la coreografia complexa d’una mudança que s’estendrà tot el metratge: amics, parents, operaris traginen capses, mobles, creuen converses i mirades. De manera semblant, el plànol es va omplint de dibuixos, arrugues, taques de cafè, que van connotant l’espai. El ritme segueix sempre el moviment, el tempo ve marcat per les entrades i sortides, i el muntatge és dirigit sovint per la mirada. Gairebé tot el que es diu és vist, és sentit, és escoltat. Damunt aquest seguit de trajectòries entrecreuades que esborren constantment els punts de referència resulta senzill projectar-hi la imatge d’una teranyina que, poc a poc, va sent teixida. Podríem dur fàcilment la metàfora de la teranyina cap a l’estructura de la pel·lícula, …

El món vist des del cel

Quan les hores se’m comencen a confondre en algun punt de l’oceà, miro un cop més per la finestreta i després encenc la pantalla. Poc avesat als vols transatlàntics, encara conservo un deix d’il·lusió infantil pels avions amb pantalla, si bé costa d’imaginar unes condicions de visionat més deficients. Se’m fa impossible dormir en les dotze hores que dura el vol, i així encadeno tres pel·lícules que potser no hauria vist en altres circumstàncies: The Amazing Spiderman (Marc Webb, 2012), Last Night in Soho (Edgar Wright, 2021), The Green Knight (David Lowery, 2021). D’entrada, em fa gràcia una coincidència banal entre les dues primeres: en alguna escena qualsevol, tant Peter Parker com Ellie Turner atonyinen un despertador gairebé idèntic que, amb un bip metàl·lic molt irritant, anuncia les vuit del matí. Potser és aquest primer detall que em porta a observar una altra coincidència, segurament més significativa: els plans zenitals. Es dibuixa una rima atzarosa entre l’Emma Stone apartant el paraigües per mirar el cel i la Thomasin McKenzie estesa en un carrer del Soho, …