Cau la nit a Brussel·les, i una sala d’estar va perdent la llum fins a quedar a les fosques. La imatge és senzilla i eficaç: captura l’espai, i captura el pas del temps en l’espai. Implícit en els objectes –un sofà, una alfombra, una taula, un televisor, un cossi ple de roba– hi ha el rastre de les persones que habiten l’espai. Una veu en off es demana en un xiuxiueig: “Si de sobte un estrany vingut de qui sap on entrés en aquesta sala, què hi veuria? Què hi sentiria?” La pregunta interpel·la directament la naturalesa del cinema, i Bas Devos sap que la resposta passa per la qüestió estètica. Des del seu debut Violet (2014), i especialment en l’anterior Hellhole (2019), Devos ha anat consolidant un dispositiu formal propi des d’on abordar els eixos centrals de la seva obra: els espais urbans i les formes d’ocupar-los. Ghost Tropic (2019) ens passeja de nou pels escenaris nocturns habituals, improvitzant una ciutat fragmentada, inconnexa i fantasmal. La Brussel·les de Devos és porosa i plena d’angles, …