“Els anys més bells d’una vida són els que encara no s’han viscut.” Amb aquesta cita de Víctor Hugo arrenca aquesta pel·lícula que introdueix de ple un drama romàntic sobre l’amor i el pas del temps, sobre el que podria haver estat i més en concret sobre la construcció d’un present que en el millor dels casos, es viu a través del record.

Quan un s’enamora apassionadament però no s’atreveix a prendre segons quina decisió, hi ha qui prefereix viure amb la il·lusió que per aquella història hi haurà una segona oportunitat, qui sap si una retrobada a la residència. Claude Lelouch fantasieja amb aquest concepte del mai és tard (amb el qual, siguem sincers qui més qui menys, s’ha il·lusionat alguna vegada) i ho fa a través de la recreació d’una història d’amor entre un home i una dona, Jean-Louis Duroc (Jean-Louis Trintignant) i Anne Gauthier (Anouk Aimée), i les seves anades i vingudes al llarg de tota una vida. I aquesta és la idea romàntica que resideix en la pel·lícula i que Duroc trasllada a Anne Gauthier, quan després de retrobar-se a la vellesa, manifesta: ‘Ja que no hem pogut viure junts podríem almenys morir junts.’ Després d’aquesta declaració d’intencions el drama queda ben situat i s’inicia el desplegament d’un fil argumental ensucrat que lluita per mantenir-se a l’alçada.

Anne, script, i Jean-Louis, pilot de cotxes de carreres, es van conèixer a Deauville a l’escola dels seus fills respectius fa més de 50 anys. Una nit viatgen junts cap a París després que Anne perdés l’últim tren i el magnetisme entre tots dos és immediat. Tot i l’enamorament, no continuen la relació i cadascú enfila la seva vida. Ara, assistim a la història d’una retrobada i de retruc a la dels seus fills. Les plus belles années d’une vie (2019) és una seqüela d’Un home et une femme (Claude Lelouch 1966), obra amb la qual estableix un contrast constant a través d’un diàleg amb les imatges dels dos protagonistes de joves que funciona com a evasió discursiva allà no arriba la memòria actual. Al 1985, Lelouch reprèn la història de Jean Louis i Anne a ‘Un home et une femme, vingt ans après’. I gairebé 35 anys després es tanca aquesta trilogia amb aquesta nova entrega. En el present Jean-Louis viu en una residència, té símptomes d’Alzheimer i només sembla recordar una dona i la seva mirada. El fill de Jean Louis, Antoine, s’encarrega de cercar aquesta dona perquè vagi a veure al seu pare i l’ajudi a recordar.

Què desem a la memòria quan ja no recordem? Diu Jean-Louis Duroc que es pot perdre la memòria però mai la mirada d’algú. Duroc no recorda la història que va compartir amb l’Anne, però recorda el seu gest, la seva mirada i la seva veu. I, ara que la té al costat,  se sent envaït per la mateixa plenitud que sentia llavors. La pel·lícula manté una sensualitat pausada en aquest ritme còmplice de les converses i aconsegueix transmetre la idea d’una vellesa serena que manté l’esperança que el millor moment de la vida és ara i que per a l’amor mai és tard. Trintignant està immens en aquell parlar entre mirades que no miren però que diuen tantes coses, Aimée, des de l’altra banda del banc, l’acompanya magnífica en el gest. Entre tots dos es manté encara una connexió sense escletxes que sosté el fràgil fil d’un miratge. Si en pel·lícules que aborden el tema de la vellesa, com Amour (protagonitzada pel mateix Trintignant; Michael Haneke, 2012) i 45 años (Andrew Haigh, 2015), hi havia una voluntat per la incidència tèrbola en la decrepitud física i en la decadència incòmoda de la parella, aquí només hi ha espai per a l’humor i l’optimisme, l’esperança i sobretot la calma. La cinta té alguna cosa de testimoniatge, de resoldre el ha quedat pendent i de reconciliar-se amb la vida, per emprendre l’última fugida en pau.

Si alguna cosa es pot retreure a Lelouch és estirar massa el fil d’aquesta gran història d’ amor i voler-la fer extensiva també als fills respectius, Antoine i Françoise. Aquesta subtrama produeix un efecte de mismatch d’última hora que fa perdre pes semàntic a la composició. I és que el sucre estava ben lligat però aquesta extradosi acaba per embafar. Probablement, hauria estat millor aturar el relat en la trama principal del pares que ja és prou intensa. Quedem-nos, doncs, aquí, on els gestos i les mirades marquen textures i acompanyen el to del discurs d’una manera orgànica, sense matisos. El sexe ja no hi és, però s’observa un desig essencial més intangible, potser el de voler transcendir en l’altre. I la pel·lícula, sense adonar-te’n et trasllada a la teva pròpia vellesa; les últimes converses entre l’Anne i el Jean-Louis sobre la vida t’interpel·len i en sortir tens ben present quin sóns els fils que han quedat pendents i et demanes si seràs capaç de resoldre’ls abans de començar a perdre la memòria potser en aquella residència.