/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
Sorry we missed you (Ken Loach, 2019)
L’escena és prou coneguda: retrat de la classe obrera anglesa, torns interminables a la fàbrica, una grisor oprimida entre boires i maons vermells, una cervesa al pub i unes jugades de futbol com a punts d’evasió. La història que evoca la consciència social sembla la mateixa però Ken Loach ha sabut renovar el discurs obrint la porta a una nova casella social, que si és possible es presenta fins i tot més omprimida. La tecnologia, el consum massiu i un aparent individualisme apreten les condicions d’un nou proletariat encara més precari que ara no compta ni amb el suport de la seva comunitat, la resistència social que s’exercia des de les Unions. Quan el marge és tan feble que ja no hi ha cap altre marge, la misèria democratitza tots els seus angles i arriba implacable a totes les peces: la parella, la família, l’escola, la feina, la vida. Quan triar ja no és cap opció perquè l’angoixa per sobreviure ha ocupat tot l’escenari, només queda fugir, probablement sense retorn. Sandra Cuadrado
[En cartellera]
A New Leaf (Elaine May, 1971)
Extraña y sombría screwball comedy con un despreciable y misántropo bon vivant interpretado por Walter Matthau, que una vez arruinado, empieza la caza y captura de una rica heredera de la que después pueda deshacerse. Éste la encuentra en una suerte de versión femenina del Cary Grant de La fiera de mi niña, interpretada por la también directora y guionista Elaine May, una absoluta torpeza de mujer que poco a poco acaba sacando lo mejor de él, convirtiéndolo en un ser estoico y paciente dispuesto a ayudarla (aunque no falto de miradas asesinas). Esta relación está representada en una de las mejores escenas de la película, cuando la ayuda a ponerse bien el vestido estilo griego en la noche de bodas. A destacar también el montaje en el que Matthau, sabiéndose arruinado, se va despidiendo de su estilo de vida a bordo de su maltrecho Ferrari. Cristina Peris
[Disponible a Filmin]
Distant Voices, Still Lives (Terence Davis, 1988)
Terence Davis rememora a Distant Voices, Still Lives la seva infància i joventut, i és com si la càmera es rendís al seu sentir. Del retrat d’un instant (la boda de la germana) emana la reminiscència, articulada al voltant d’un pare dèspota, d’una mare abnegada, d’unes germanes amb diferents privilegis. La càmera, pausada, transita pel seu passat de manera gairebé intangible i construeix records; Davis retorna als rostres i les veus, sobretot les veus, per fer emergir un cine amb forma pròpia, delicat, vaporós però també aspre, com la pèrdua. Marian Z
[Disponible a Filmin]
Eureka (Nicolas Roeg, 1983)
Relámpagos, pues la puta la vida no es lineal, está llena de laberintos, repleta de engaños. Todo desteñido, quemado o subrayado por una luz que parece irreal, exagerada en sus destellos, pero que es más real que el maldito pantone de Netflix. Como desgarrar el sexo para trascenderlo, para pegarlo para siempre al amor, es decir lo contrario a lo esperado. Búsqueda y descubrimiento y fortuna. Y saberse muerto cuando tendrías que estar más vivo. Y saberse muerto para forzar tu muerte. Y saberse solo para despejar el camino. Y en tu desesperación tener la lucidez de que al gritar Eureka empezó el declive. Roeg sabía que el cine va más allá del cine y que en el viaje siempre hay algo más que lo tangible. Y ahora que el cine se repite, no hay más que buscar el oro que son esas películas inubicables en ningún canon. Ricard Andiñach
[Disponible a Filmin]
Portrait de la jeune fille en feu (Céline Sciamma, 2019)
Tota imatge és mirada; i a través d’una posada en escena que s’imbueix de l’univers pictòric que retrata, Sciamma traça un joc de mirades que reflecteix la pròpia naturalesa del cinema. Íntima, emocional, Portrait és un preludi del record, conjurant-se en els ulls d’un Orfeu sense cap altre remei que el de girar-se ja al llindar. Cova la flama amb lentitud, i acull l’esclat de l’emoció sense perdre –gairebé– ni un sol instant la sobrietat de la narració. La pel·lícula es desplega en coreografies tan mesurades com virtuoses, i en l’aspecte visual fa pensar en una de les obres més destacades de la collita d’enguany, una altra peça d’època a càrrec d’una directora: A Portuguesa, de Rita Azevedo Gomes. Xavier Montoriol
[En cartellera]
