Punts generals:

1- Primer a dir: L’Aquila no té mar.

2- Després pensem en tòpics que ens venen al cap quan pensem en Itàlia. Piano, piano. Ja els tenim, puix seguim. Ara, darrere la fanfàrria, els crits, la gestualitat, la sensualitat, la seducció, la xerrameca, la voluptuositat tan física com monumental, la simbologia religiosa, el calcio corrupte, la camorra omnipresent, l’hedonisme nihilista o primitiu, les runes infinites i les estètiques impecables de l’hora de l’aperitiu… bé, doncs ara, intentem apartar tot això, superar aquestes façanes i mirar més enllà. Què hi veiem?

3- Tot seguit, polititzem. La política italiana (potser com moltes) no és política, és psicologia barata. Buidar tot el discurs per afavorir revelacions, eslògans, frases contundents. El que mana ha de transmetre les pautes i comportaments que demanda el poble, actituds primitives, fàcils i envejables. No fer massa, governar és fer el mínim, és mostrar els avantatges del poder i fer-les país, identitat, etiquetar-les com a denominació d’origen identificable. En definitiva, majoria absoluta amb els ulls clucs.

4- Ara dividim Itàlia en tres:
a) La que sedueix.
b) La seduïda.
c) La invisible.

5- I per finalitzar, ja en teoria calmats, amb  la ressaca  que tot artista hauria de tenir, després de l’obra, amb vistes a un precipici que queda darrere de l’anàlisi i la reflexió. L’artista buit, ja curat de l’embriaguesa, a què s’aferra? Pot estimar tant un país, retratar les seves grans temàtiques, desmitificar mitificant la gran bellesa per uns moments d’esperança, de patiment i de plaer. Serà suficient? Alguna espurna encendrà el ramat? Hi haurà valentia per agafar una nova borratxera?

SILVIO Y LOS OTROS:

1- Terratrèmol de L’Aquila, 2009, 308 morts. Al final de la pel·lícula, Crist és rescatat de les runes, Sorrentino, en panoràmica d’enquadrament renaixentista, deixa escoltar el so del mar, onades impossibles. Esperança de miracle. Truc de prestidigitador que davant el desencís, el dolor, la pèrdua, i mitjançant el muntatge, que esdevé màgia, en treu la poètica dels seus, els desemparats.

2- Veiem una corrua de festes, bacanals, cossos, discursos, imatges de buidor. La paraula a Itàlia serà hiperbòlica, emfàtica, exclamada, no rellevant. Silvio no és una emfatització, és una personalització. L’essència serà tornar a engegar el volcà.

3- Tot ha de seguir en venda. El producte s’ha de col·locar. Un governant és un venedor de falsedats. El Berlusconi de Sorrentino queda expulsat de la redempció mitjançant les seves pròpies armes, tant les del director (estil grandiloqüent i estètic) com les del polític (estil fanfarró i entabanador). Aquesta reiteració exagerada de vicis genera patetisme i banalitat. La decadència és no veure la pròpia decadència i la penitència d’un país no ser valent i negar l’existència dels Déus.

4- Aquesta lluita contra l’angoixa de l’envelliment, el fet de deixar de seduir, només sembla substituïble amb l’engany del poder. L’Itàlia de la seducció reflectida en un dirigent que necessita convèncer un poble per saber-se ell seductor. El realment rellevant no és el país i la seva supervivència, el que cal salvaguardar és la figura del líder insubstituïble i aquesta visió és la que té Silvio. En contraposició, tenim la visió de la seva dona (Verònica), aquella Itàlia seduïda per la mentida que ja cansada reclama l’alliberament. I per acabar, els invisibles, el poble que sempre és l’esperança del creador i la mofa del governant.

5- Sorrentino, cansat, sempre mira, escolta el mar. Aquell record que sempre ressona. Com aquell primer petó (del que parla Erri de Luca) per iniciativa de l’altre que en el moment que el reps, s’enduu tot el cos. Itàlia seria això, en quedes raptat i amb la necessitat de fer el retaule que aclareixi que cal estimar.