Mes: Setembre 2018

TAKE FIVE (Setembre 2018)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ 1-Mirai, Mi Hermana Pequeña (Mirai no Mirai, 2018 – Mamoru Hosoda) Humanos y bestias se confunden en el universo Hosoda. Saltos en el tiempo y viajes a otras realidades. Un Japón contemporáneo que se refleja en el pasado para mirar hacia adelante. Niños que maduran. Sí, la sombra de Ghibli es alargada, pero Mamoru Hosoda es ya un autor reconocible. Mirai, Mi Hermana Pequeña es una preciosa historia sobre la familia, cómo encontrar su sitio en ella y, sobre todo, cómo explorar los lazos de amor y compresión que nos unen a cada uno de sus miembros. Su sencillez, en lo narrativo y lo formal, refuerza su carácter, rebajarla por esa razón sería como dejar pasar aquellos gestos cotidianos que nos hacen humanos. Y a pesar de cierta irregularidad en las aventuras del pequeño protagonista, la ternura se impone de forma tan abrumadora que no se me ocurre motivo para no recomendarla a cualquiera que haya sido niño, o bestia.  Marian Z. [Pendent data d’estrena a cines / …

Trash Humpers

Avui dimarts 18 de setembre de 2018 els membres de Muelle5 ens reunim a casa Marian Z per xalar de Trash Humpers (2009), l’obra fornicadora d’Harmony Korine. Donem fe que en el transcurs de la projecció passarem per molts estats: alegria, fàstic, gana, son, sorpresa, repulsió… En els lapsus emotius i vomitius d’aquest terrabastall d’emocions, anotar: 1-Del cine de Korine es diu: Poesia puríssima de la diferència, tendresa del monstruós, disfuncionalitat sobreactuada, realitat sòrdida, revers del somni americà. Sempre s’escriu el mateix, suposem que cal per emmarcar per on van els trets d’un veritable outsider. Nosaltres ho vam notar i molt, ho vam patir i molt, en èxtasi vam contemplar l’objecte perdut (Trash Humpers ve a ser una “sort” de cinta VHS trobada a les escombraries). 2-L’oda de Muelle5 al puto Korine: Exalta la diferència respecte als paràmetres consensuats del sofert bon gust. Recalca el que s’acostuma a amagar, la misèria, les conductes submergides. Lluita per evidenciar que la càmera no és el límit. Adora les no limitacions conductuals, l’alliberament de tot judici social inculcat. …

Un Océano Entre Nosotros

A l’hora d’afrontar-me al visionat d’Un Océano Entre Nosotros ressonaven fortament dos referents. Un era La Teoría del Todo (2014), l’anterior pel·lícula del seu director James Marsh, un insuls biòpic grandiloqüent d’un Stephen Hawking que s’enamora i se desenamora. L’altre referent, d’origen molt més banal pel fet que es basava en les similituds gràfiques de la campanya promocional, era Chesil Beach (Dominic Cooke, 2017), adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Ian McEwan on es mostraven tots els defectes de l’avorridíssim costumisme britànic. Potser per això, i si hi sumem la meva reticència a les aventures marines, els meus recels de trobar-me davant d’un producte infumable eren elevats.   El film ens situa al 1968, quan Donald Crowhurst, propietari d’un ruïnós negoci de maquinària per navegació, s’assabenta del premi Sunday Times Golden Globe Race, una cursa per donar la volta al món, per mar i sense parades. El premi pot suposar un gran alleujament financer per la família però, a banda d’això, la il·lusió pel repte, la voluntat de ser admirat pels seus fills i, sense massa autoconsciència, la necessitat d’apropar-se a una proesa còsmica, el fan abocar-se a …

Carta 2- No Tenim Remei

Compartir idees sobre les que reafirmar o contradir un impuls, una reacció, una sensació. És igual de complex que fascinant. Potser per això gaudim tant parlant de cinema. O, senzillament, és que no tenim remei. L’absència rellevant d’una discontinuïtat entre l’obra i l’espectador, resseguint les paraules de Joan Ferraté, em fa pensar: és l’experiència del visionat i tot el que es deriva d’ell (estats i les mutacions d’aquests estats) una experiència íntima i individual? Com es modifica (i quina és aquí la nostra renúncia) quan entren en joc factors externs o ànsies interpretatives? Deia Dondis en la seva Sintaxi de la Imatge: “allò que un veu és una part fonamental del que un sap, i l’alfabetització visual ens pot ajudar a veure el que veiem, i a saber el que sabem”. Comparteixo profundament la visió de Dondis, i de com aquest aprendre a mirar és important per conformar i confirmar el que som. I aleshores, confesso que no puc evitar rendir-me a aquell instant precís en el que s’esdevé la connexió, entre obra i espectador, i relegar …

Les distàncies

Un grup d’amics decideixen visitar per sorpresa un antic company d’universitat, l’Àlex (Miki Esparbé), que ara viu a Berlín. La sorpresa, però, no és del tot ben acollida i destapa un fil de desencantaments, crisis, retrets i frustacions diverses. Elena Trapé (Blog 2010) dirigeix la cinta amb una aposta ben clara per la naturalitat i amb una mirada molt personal, que s’atura en els petits detalls per explorar les intimitats i les foscors d’uns personatges que ja no es reconeixen entre ells. La precarietat econòmica i emocional que deriva en decepció és un dels eixos centrals de la pel·lícula. Se’ns presenta un grup d’amics mil·lennistes en crisi que intenta replantejar-se la seva situació actual, però que abans haurà de passar revista a les misèries pròpies i a les dels altres. Deia David Trueba, a propòsit de la seva darrera pel·lícula Casi 40, que ‘la peor nostalgia es la de uno mismo’. I potser és d’això també del que parla Les distàncies, d’aquesta nostàlgia personal i de la gestió particular del record. L’Olivia (Alexandra Jiménez), 15 …

Rodin

Al final de la desgarradora e inabarcable, Las Dos Inglesas y el Amor, Truffaut nos sitúa en el Museo Rodin y nos transmite a través del narrador una frase: “La estatua de Balzac por fin es admirada por todos”, y flota una panorámica a través de la obra maestra de Rodin. Jacques Doillon en su biopic de Rodin nos sitúa en el intervalo que va de 1883 (en plena elaboración de La Puerta del Infierno) a 1889 (finalización del monumento a Honoré de Balzac), en plena madurez artística del escultor. ¿Aporta Doillon algún destello, alguna magia, sobre la lucha de Rodin? No. La lucha de Rodin fue para mostrar lo verdadero, transmitir la vida a través de la escultura, la deformidad, los pliegues, la fealdad, las arrugas, las dudas, los miedos y las frustraciones de los seres que plasmaba. Este anhelo lo llevó a enfrentarse con los gustos imperantes y a desafiar los rígidos dictámenes de las academias. La película de Doillon es teatral, limitada, de manual, y repleta de recursos manidos. Al inicio tiene …