A l’hora d’afrontar-me al visionat d’Un Océano Entre Nosotros ressonaven fortament dos referents. Un era La Teoría del Todo (2014), l’anterior pel·lícula del seu director James Marsh, un insuls biòpic grandiloqüent d’un Stephen Hawking que s’enamora i se desenamora. L’altre referent, d’origen molt més banal pel fet que es basava en les similituds gràfiques de la campanya promocional, era Chesil Beach (Dominic Cooke, 2017), adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Ian McEwan on es mostraven tots els defectes de l’avorridíssim costumisme britànic. Potser per això, i si hi sumem la meva reticència a les aventures marines, els meus recels de trobar-me davant d’un producte infumable eren elevats.   El film ens situa al 1968, quan Donald Crowhurst, propietari d’un ruïnós negoci de maquinària per navegació, s’assabenta del premi Sunday Times Golden Globe Race, una cursa per donar la volta al món, per mar i sense parades. El premi pot suposar un gran alleujament financer per la família però, a banda d’això, la il·lusió pel repte, la voluntat de ser admirat pels seus fills i, sense massa autoconsciència, la necessitat d’apropar-se a una proesa còsmica, el fan abocar-se a …

Un grup d’amics decideixen visitar per sorpresa un antic company d’universitat, l’Àlex (Miki Esparbé), que ara viu a Berlín. La sorpresa, però, no és del tot ben acollida i destapa un fil de desencantaments, crisis, retrets i frustacions diverses. Elena Trapé (Blog 2010) dirigeix la cinta amb una aposta ben clara per la naturalitat i amb una mirada molt personal, que s’atura en els petits detalls per explorar les intimitats i les foscors d’uns personatges que ja no es reconeixen entre ells. La precarietat econòmica i emocional que deriva en decepció és un dels eixos centrals de la pel·lícula. Se’ns presenta un grup d’amics mil·lennistes en crisi que intenta replantejar-se la seva situació actual, però que abans haurà de passar revista a les misèries pròpies i a les dels altres. Deia David Trueba, a propòsit de la seva darrera pel·lícula Casi 40, que ‘la peor nostalgia es la de uno mismo’. I potser és d’això també del que parla Les distàncies, d’aquesta nostàlgia personal i de la gestió particular del record. L’Olivia (Alexandra Jiménez), 15 …

Al final de la desgarradora e inabarcable, Las Dos Inglesas y el Amor, Truffaut nos sitúa en el Museo Rodin y nos transmite a través del narrador una frase: “La estatua de Balzac por fin es admirada por todos”, y flota una panorámica a través de la obra maestra de Rodin. Jacques Doillon en su biopic de Rodin nos sitúa en el intervalo que va de 1883 (en plena elaboración de La Puerta del Infierno) a 1889 (finalización del monumento a Honoré de Balzac), en plena madurez artística del escultor. ¿Aporta Doillon algún destello, alguna magia, sobre la lucha de Rodin? No. La lucha de Rodin fue para mostrar lo verdadero, transmitir la vida a través de la escultura, la deformidad, los pliegues, la fealdad, las arrugas, las dudas, los miedos y las frustraciones de los seres que plasmaba. Este anhelo lo llevó a enfrentarse con los gustos imperantes y a desafiar los rígidos dictámenes de las academias. La película de Doillon es teatral, limitada, de manual, y repleta de recursos manidos. Al inicio tiene …