All posts filed under: Festivals

Donostia 2023 II

Kimitachi wa do ikiru ka / The Boy and the Heron (Sección Oficial) Sencilla y compleja a la vez (por las múltiples interpretaciones que puede tener), belleza en la animación marca de la casa (el incendio del inicio me dejó con la boca abierta un buen rato), la película habla del duelo y el legado que expresa Miyazaki a través del personaje de Mahito. Este perdió a su madre en la guerra y ahora afronta el segundo matrimonio de su padre (con la hermana de su madre fallecida, es decir su tía) y el traslado a la finca familiar donde una misteriosa garza le guía hasta una torre abandonada, que servirá como puerta a otro mundo donde conviven los vivos y los muertos. Aquí es donde Miyazaki vuela más alto aún, desplegando toda la imaginería que no será extraña a los aficionados a Ghibli: las siete abuelas, los periquitos (dos mujeres a mi lado no podían dejar de reír y señalarlos cada vez que salían), los warawara, y el tío abuelo, que según Toshio Suzuki, …

Donostia 2023 I

El meu festival Imaginar el cinema. Somniar una pel·lícula. Tot tancant els ulls, el cinema mental es projecta sobre la pantalla de les nostres parpelles. El film serà imaginari o no serà, deia Érik Bullot* mentre ens convida a repensar el cinema des de diferents finestres. Desplegar en l’espai les escenes d’una pel·lícula que ha d’arribar i acabar entre tots un joc visual del qual només en coneixem l’esbós que tracen els personatges d’un relat en construcció. Imaginar el cinema forma part també de l’experiència global com a espectadors. I aquest cinema expandit de què parla Bullot, com una realitat virtual que a través del joc de pantalles multiplica els punts de vista, ja el vaig començar a viure abans d’arribar a Donostia. Aquest cop l’experiència cinematogràfica no es va esperar al festival perquè va començar al tren, on vaig conèixer les dones meravelloses que gestionen la programació del Festival Internacional de Cinema Social Clam de Manresa. Així, de manera conjunta, vam posar en pràctica una mena d’ecosistema fílmic que consistia a avançar al visionat …

Un amor

El primer cop que vaig llegir Un amor recordo que, després de tancar el llibre, vaig tardar unes hores a ser capaç d’explicar per què m’havia agradat. M’havia agradat molt i n’estava convençuda però volia parlar-ne amb una amiga i primer havia de trobar el perquè. La novel·la de Sara Mesa va ser un petit daltabaix en el meu discret sistema organitzatiu dels pensaments. Tornaven els dubtes. El que jo creia que tenia un gran valor, potser ara ja no el tenia. I a l’inrevés, el que fins aleshores em semblava insignificant, des d’aquell moment havia escalat moltes posicions. Em recordava la vulnerabilitat de certes èpoques i em sentia identificada amb la Nat, la protagonista de l’obra. De fet, la podia veure. No li posava una cara determinada però sí que la veia caminar, com es movia, quins eren els seus gestos i com treballava traduint davant l’ordinador aquells informes de denúncia sobre la situació de les refugiades. També mirant-la sense veure-hi podia observar si era feliç, si començava a estimar, si sentia desig i …

O Corno

És l’any 1971 i som en un poble petit de Pontevedra, Illa d’Arousa. María (Janet Novas) ajuda les dones del poble com a llevadora, una tasca que combina amb la seva feina de mariscadora. Les coses es torcen de manera sobtada i ha d’escapar de l’illa on viu, però la fugida només serà possible amb la complicitat d’altres dones, que com ella, també cerquen la seva llibertat. O Corno (2023), segona pel·lícula de Jaione Camborda (després d’Arima 2019) i guanyadora de  la Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià, ha estat rodada en gallec i va participar en el projecte de residències Ikusmira Berriak 2020 en la seva fase de projecte. En paraules de la directora, la idea de la pel·lícula neix de la necessitat d’explorar la capacitat de donar vida de les dones i de fer dialogar aquest procés tan orgànic amb aquella part més ancestral que ens connecta amb la terra i l’essència més animal de la natura. I així és. Els primers minuts, a través d’una seqüencia molt impactant per la …

A los libros y las mujeres canto

Quan ens pensem que ja no queda res, sempre ens queden els llibres. Els llibres sobreviuen a tot. A l’amor, a les mudances, a la memòria i també a la mort. Tinc un amic que ha perdut el seu pare fa poc i em deia que llegint ara les notes que ell havia deixat en els seus llibres l’havia ajudat a conèixer-lo més. Si més no, a través dels petits escrits al marge d’una pàgina a l’atzar havia entès altres finestres possibles de la vida del pare. Els llibres li havien permès habitar a títol pòstum espais íntims i reflexions que no havien pogut compartir quan era viu. I ara resseguir les petites anotacions entre els llibres del pare s’havia convertit per al meu amic en alguna cosa semblant a compartir amb ell una última conversa. I justament sobre el llegat que ens deixen els llibres ens parla A los libros y a las mujeres canto (2022). El primer llargmetratge de María Elorza és una oda a la literatura. Un relat molt íntim que ens …

Un Beau Matin

La veiem asseguda a l’autobús. Torna cap a casa després de visitar el seu pare greument malalt. A fora la vida continua; fragments de paisatges en trànsit, gent que corre amb pressa d’un lloc a un altre, comprar un diari, fer el cafè, entrar a una botiga… Però només l’observem a ella, immòbil, amb el cap recolzat al vidre mira al carrer mentre dins seu només hi ha espai per a una nostàlgia infinita. I amb aquesta imatge senzilla s’expressa visualment la immensitat de la seva tristesa sense cap paraula. En una pel·lícula anterior de Mia Hansen-Løve, L’Avenir (2016), hi havia una escena similar. Se’ns mostrava la solitud i la profunda tristesa de la protagonista, també a l’autobús, tot just després de morir la seva mare. El tall discursiu entre la desolació continguda de Nathalie de L’Avenir (Isabelle Huppert) i la normalitat aparent de tot el que passa al carrer manté un diàleg amb l’escena esmentada d’Un Beau Matin. Aquesta connexió entre les dues imatges enllaça aquesta rima visual que se serveix del mateix recurs …

Los reyes del mundo

Donostia 2022 (II)

Diálogos Las dos primeras películas vistas en el Festival establecieron una suerte de diálogo. Dos películas muy  “ACAB” para empezar, en las historias particulares (ficcionadas, aunque) basadas en hechos históricos. En Modelo 77, Alberto Rodríguez nos cuenta cómo se vivió, durante la mitificada transición española, la ley de amnistía, pero desde el lugar de los presos en la cárcel modelo de Barcelona. En ella, y después de varios intentos de presión por parte de los presos incluyendo el famoso motín de la Modelo, el personaje de Miguel Hernán le contesta  a su abogado, que le asegura esperanzado que el país está cambiando, la frase “nunca cambiará nada. Este país siempre será de los hijos de los dueños”. Esta frase dialoga con la película En los márgenes, presentación en la sección Perlas, donde el director Juan Diego Botto teje unas historias cruzadas que también son Historia de este país, el país en crisis después de la burbuja inmobiliaria, los desahuciados y también los voluntarios, desviviéndose por los desfavorecidos. Consecuentemente, las historias no se cierran (dado que …

Donostia 2022 (I)

Hi vaig aterrar amb la il·lusió de les primeres vegades. Seccions, categories, criteris i moltes etiquetes. Una programació  immensa que em calia reconvertir en una programació sostenible. Una agenda de dies i pel·lícules que anava canviant  i ajustant a mesura que s’acostava el dia de reservar les entrades. I la nit abans, entre somnis estranys em quedava sense entrades per veure Hong Sangsoo, i a la roda de premsa de la Juliette Binoche no em sortia la veu i només podia veure Un beau matin de Mia Hansen-Løve en una última sessió i, des de fora em veia córrer, córrer sense parar però molt que corria no hi arribava. El desig i l’insconscient de vegades ens juguen males passades. No va ser fàcil però vaig aconseguir una treva entre tots els compartiments de la meva vida per agafar el tren a Barcelona destí Donostia amb un únic objectiu: gaudir i sentir plenament el cinema durant els meus 6 dies i així va ser. El festival el vaig viure com una celebració. Després d’uns anys d’aïllament …

Suro

L’imaginari simbòlic que desplega Mikel Gurrea en la seva primera pel·lícula, Suro, em recorda Natura, un conte breu de Narcís Oller que formava part d’un recull de notes i quadrets que va editar l’Avenç l’any 1897 amb el nom de Figura i paisatge. Les evocacions de l’observació exterior oferien una visió plàstica de l’entorn de l’escriptor. Oller, declarava en les seves Memòries que ‘en la contemplació de les coses reals és on he trobat sempre mes principals deliquis, tota la inspiració de mes narracions i mes novel·les.’ Aquests contes, que s’acosten a allò que podríem anomenar contemplacions de la natura, són en definitiva un recull d’impressions, unes narracions on l’escriptor en una mena de preludi dels Drames Rurals (Víctor Català, 1902) assaja la correspondència entre estat d’ànim i paisatge en els personatges així com les descripcions simbòliques dels espais naturals exteriors. De fet, és la mateixa Víctor Català qui elogia el conte en una carta dirigida a Oller en la qual li assenyala ‘després de llegir Natura he après a reconèixer l’ànima irracional de la …

Un año, una noche

L’endemà de veure la pel·lícula em vaig llevar amb aquella imatge al cap. El record d’una boira indefinida de tons grocs. Aquelles partícules en suspensió, barreja de pólvora, humitat i incertesa. Céline i Ramon van anar a veure Eagles of Death Metal a la Sala Bataclán. Sobreviuen a l’atemptat, però una part d’ells queda emocionalment atrapada en aquell fossat i no saben com podran tirar endavant. Un año una noche (Isaki Lacuesta, 2022) es basa en una adaptació lliure del llibre Paz, amor y death metal de Ramón González, supervivent de l’atemptat a la sala Bataclán per part d’una cèl·lula jihadista el 13 de novembre de 2015. Isaki Lacuesta recorre a Stendhal (‘narrar la batalla de Waterloo des de dins et condemna a no veure més enllà de la boira’)* per explicar que per apropar-se a un episodi històric com aquest és obligatori abordar-lo des d’una mirada íntima. En aquest cas, l’acostament és doblement complicat perquè és un fet encara massa recent per poder-lo codificar com a esdeveniment històric. ‘Prendre el llibre de Ramón com …