All posts filed under: Festivals

Venècia 76: TOP10

  10. Joker (Todd Phillips) / Babyteeth (Shannon Murphy) Són dues pel·lícules que em feien una mandra immensa i que m’han sorprès d’una manera o altra: prou mèrit com per colar-se al darrer número d’aquest Top10. El Joker brilla per la dimensió social de la història: no és una cisterna de residus radioactius el que empeny el monstre a néixer, sinó un seguit d’injustícies comeses enmig d’un clima de violència i desigualtat. La seva és essencialment una sublevació contra el poder encarnat per figures com Thomas Wayne. Fins a quin punt es replanteja el binomi Batman-Joker com una lluita de classes, com una tensió entre l’ordre burgès i el caos desfermat per una classe oprimida que vol capgirar el món? Al cor de la pel·lícula, Joaquin Phoenix brilla amb una energia ferotge. Babyteeth té els seus defectes, però s’allunya prou de l’estètica indie que semblava prometre i manté (gairebé sempre) una certa rigorositat en el to, esquivant una sèrie de clichés que semblaven insalvables. No entraria en aquesta llista si no fos per les interpretacions electritzants dels seus …

Cròniques venecianes (IV)

Trajectòries A l’òpera prima d’Antoine de Bary, Mes jours de gloire (2019), Adrien es presenta amb la soltesa d’un nou Antoine Doinel. D’entrada, ens sembla trobar en el jove Vincent Lacoste la mateixa frescor insolent que vam conèixer de la mà de Jean-Pierre Léaud; però la il·lusió es desfà de seguida per mostrar-nos un personatge rosegat per les inseguretats, apàtic i irresponsable, que poc a poc es va enfonsant en un espiral de fracassos. Mes jours de gloire apunta a l’esperit d’una Nouvelle Vague que es revela ja llunyana, desconnectada d’uns temps que corren al seu propi ritme. De Bary n’és conscient a l’hora de traçar l’evolució del seu personatge, enfrontant-lo a una sèrie de patologies i disfuncions d’una societat vacil·lant, volcada a l’anàlisi i judici de si mateixa, que sap que tot és impossible i per això no ho fa. A nivell de to, però, no mostra la mateixa resolució, i suavitza la caiguda del seu anti-heroi sostenint la lleugeresa de l’inici i advocant per un final satisfactori, on totes les jaquetes acaben penjades …

Cròniques venecianes (III)

Burgesies decadents Hi ha uns quants noms que reapareixen sempre a competició als grans festivals, sigui el que sigui que portin sota el braç (ja arribarem a Assayas, no hi ha pressa). Potser és per això que cal buscar cineastes com Jayro Bustamante en seccions paral·leles com les Giornate degli Autori, on enguany s’ha projectat La llorona (2019). Després de passar per la Berlinale amb la notable Temblores (2019), Bustamante insisteix en l’anàlisi incisiu de la seva Guatemala natal. Si a la darrera pel·lícula abordava la repressió brutal de l’Església a la comunitat homosexual, ara és el torn del genocidi perpetrat durant la dictadura militar. El director reprèn la sobrietat de Temblores en una posada en escena freda, penombrosa, que imprimeix caràcter a través de lentíssims zoom-ins; aquesta vegada, però, el realisme s’esquerda davant l’element sobrenatural, que es filtra poc a poc dins la casa d’Enrique Monteverde, un vell oficial absolt dels seus crims. Amb una deriva que l’acosta al cinema de terror, La llorona apel·la al fantàstic per invocar una justícia implacable: allà on …

Cròniques venecianes (II)

Espiritualitat i progrés El programa de la Biennale College, en marxa ja fa unes quantes edicions, ofereix cada any tutorització i un pressupost més aviat escàs a tres projectes seleccionats, amb la condició que han de ser debut o segona pel·lícula. Malgrat l’objectiu encomiable de fer espai a noves veus, les limitacions del programa –tant econòmiques com de temps– desemboquen sovint en resultats irregulars: projectes erràtics o parits a mitges entre els quals brillen, a vegades, troballes sensacionals. Aquest any, sobta el magnetisme de This is not a burial, it’s a resurrection (2019), la segona pel·lícula de Lemonhang Jeremiah Mosese; i més quan la seva òpera prima va ser una de les poquíssimes que vaig abandonar a mitja projecció la darrera Berlinale. El talent de Mosese per la posada en escena és inqüestionable. A través de les decisions estilístiques –des dels enquadraments subtilment orquestats fins a la reorganització dels elements que hi intervenen, passant pel cromatisme–, és capaç de convocar una força tel·lúrica que embolcalla els paisatges i les figures que els habiten, i que …

Cròniques venecianes (I)

A les acaballes de l’estiu, altre cop aquest deliri febril que és Venècia: una ciutat que sembla improvitzar-se a cada cantonada, que sembla néixer a cada pas, i que s’omple durant uns dies de les reverberacions de tantes i tantes pel·lícules. Si, poc a poc, la Mostra es converteix en una cita anual, i tornes als mateixos racons, i refàs les petites rutines, aquests dies de setembre esdevenen un punt de referència a partir del qual mesurar el temps. L’any passat escrivia: “Desbordado por el exceso de imágenes, que me empujaba a ver mi entorno casi como una ficción más, el cartel [Time/Space/Existence] me parecía un centro de gravedad, un punto de encuentro para tantas visiones dispares.” Avui és al revés: persegueixo de sala en sala alguna imatge que m’expliqui la ciutat i la gent que s’hi passeja. Revelacions minúscules que escriguin un nou centre de gravetat. Al cap i a la fi, el cinema no funciona tan sols com a mirall: també ens ensenya a pensar i a veure el món, a construir la …

An Elephant Sitting Still

D’A 2019

  Hotel by the river – Hong Sang Soo El festival para Muelle5 empezó con un director bastante controvertido en el seno de la web, Hong Sang Soo. Me es mucho más interesante participar en los debates que origina entre nosotros al hablar de sus películas, que realmente verlas; Hotel by the river me ha provocado el mismo cansancio que el resto del director que he visto y ya llego a confundir (Ahora si, antes no, Lo tuyo y tú) a excepción de, en mi caso, En la playa sola de noche (por ahora la que más me ha gustado del director). O también puede ser que, volviendo a la película original, la somnolencia que invade el hotel y personajes (tal y como apunta Xavier en el Take Five del mes) se me acabara contagiando. Todo dentro de un patrón fílmico que es a Hong Sang Soo tan constante como Penny a Desmond. Amanda – Mikhaël Hers He aquí una película con buenas intenciones, y bien ejecutadas durante la mayoría de su metraje: se aprecian el buen hacer …

Berlinale 2019 (II)

Tornem a la idea del cinema com a termòmetre del seu temps amb què acabàvem la primera part d’aquesta crònica. Si Hellhole (Bas Devos, 2019) ja apareixia vinculada de manera més o menys explícita a aquesta voluntat d’encapsular el Zeitgeist, la Berlinale ens va dur un parell més de propostes que giren sobre aquest eix, i que ho fan a partir d’un punt comú: el retrat generacional. Dreissig (2019), òpera prima de Simona Kostova, segueix un grup d’amics per Berlín durant un dia. Tots voregen la trentena i es belluguen pels barris de Neukölln i Kreuzberg, el rostre més jove i canviant de la ciutat. Els elements de l’equació són, si fa no fa, els que esperaríem d’aquesta mena de proposta; al cap i a la fi, Berlín es perfila cada cop més com a capital europea de la joventut, ciutat-aeroport d’encontres i desencontres, de bars, de discoteques i, a l’ull de l’huracà, entre drogues, alcohol i sexe, de buidor existencial. No obstant, Kostova es desmarca de la fòrmula indie que acostuma a revestir aquests …

Berlinale 2019 (I)

Sota les bombes, Potsdamer Platz va esdevenir un desert, i així va romandre durant dècades, travessada pel mur que separava les dues Alemanyes. Un dels testimonis cinematogràfics més celebrats és el que en va deixar Wim Wenders a El cel sobre Berlín (Die Himmel über Berlin, 1987), filmat un parell d’anys abans de la caiguda del mur: enmig d’un gran descampat, vetllat per un àngel, un home busca la glòria passada del cafè Josty, arrasada de fa temps, i s’acaba rendint en un sofà abandonat entre la bardissa. A principis de segle XX, Potsdamer Platz era un dels punts més actius de Berlín, i el famós cafè Josty, freqüentat per artistes i intel·lectuals, la convertia també en un dels epicentres culturals de la ciutat. Reconstruïda a la dècada dels noranta, ara és un desert d’una altra mena: edificis enormes i centres comercials, plens de cadenes de fast-food i cines multisales, avinentesa aprofitada per aplegar-hi, durant uns dies de febrer, la major part de la programació de la Berlinale. Del cafè Josty se’n parla a Heimat …

Hale County

Festival Americana 2019

No he podido evitar, al afrontar la crónica de la 6ª edición del Festival Americana, acordarme del texto de nuestro Xavier Montoriol en el que, tomando como base el ranking del año en Muelle5, hablaba de una tendencia a una nueva sensibilidad en el cine actual, después de un predominio festivalero de pesos pesados en la línea de por ejemplo Haneke, con por ejemplo el americano movimiento New Sincerity. Así, encontramos en Support the girls (Andrew Bujalski, 2018) un producto amable y ligero, en la apropiación de la patriarcal imposición a las mujeres del  “smile”, puesto en el ojo de mira en estos días ya en productos mainstream (desde Jessica Jones a Capitana Marvel). En un bar de temática deportiva con clientela predominantemente masculina, donde las camareras tienen como norma principal el “No drama” impuesta por el propietario, además de uniformes que dejan poco a la imaginación, éstas utilizan esa norma como una impuesta distancia para poder afrontar el día a día. Con el humor como arma aliada para tal propósito, la película aplica esta ligereza al tono general de la …

Donosti 2018

El estreno de la corresponsal de Muelle5 para la 66 edición del Festival de San Sebastián no empezó con buen pie. Después de 5 años asistiendo como aficionada, y arrastrando algunos problemas oculares, las dos horas previas al pase inaugural de las 10 de la mañana acumulaban un total de dos equivocaciones de cola al ir a buscar la acreditación, una confusión en las invitaciones que podía pedir, perderse por el piso inferior del Kursaal y, después del pase de la película de apertura, el tradicional tropiezo en la Sala 1 de los cines Trueba, que por lo visto sería como el bautismo de la prensa acreditada en el SSIFF… El amor menos pensado (Juan Vera) También es tradición, en los años que llevo yendo al festival, asistir a una inauguración anodina, y este año no fue menos (aunque algo más decente ciertamente que las últimas). El amor menos pensado es una película elevada únicamente por el carisma y buen hacer de sus dos intérpretes principales, Ricardo Darín y Mercedes Morán. Un matrimonio se enfrenta al …