All posts filed under: Actualitat

El mirador (març 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Old Joy (Kelly Reichardt, 2006) Una road movie sobre el reencuentro de dos viejos amigos de excursión a unas aguas termales, Old Joy marca ya algunas primeras constantes de la filmografía de Kelly Reichardt: adaptación de una historia de Jonathan Raymond, el retrato paisajístico americano, y hasta la primera aparición de la labrador de la directora, Lucy (que co-protagonizaría con Michelle Williams Wendy & Lucy, y a quien iría dedicada Certain Women). La atmósfera de las montañas de Oregón les reconecta poco a poco, al tiempo que se acercan a la calidez de las aguas termales: a Mark (Daniel London) el viaje le aleja de las obligaciones (va a ser padre), del pesar de la inminente crisis del sistema intuída en esos programas radiofónicos que escucha en el coche al encuentro de Kurt (Will Oldham); éste lucha por recuperar a su amigo, imbuido en una nostalgia del pasado a la que que volver. Mark se irá dejando llevar, acercamiento que …

Cemetery

Els crèdits de la pel·lícula descriuen Cemetery com “un projecte de Carlos Casas”. La terminologia ja apunta al caràcter obert de l’obra, que explora els límits del llenguatge audiovisual i que s’ha anat ramificant en projectes paral·lels, com la instal·lació audiovisual Sanctuary (Tate Modern, 2017) o l’exposició Notes on a film about elephants (2021), que es pot veure actualment a la galeria Àngels de Barcelona. Si alguna cosa defineix Cemetery és la recerca: sonora, visual, expressiva, metafísica. Organitzada en quatre moviments, la pel·lícula s’articula a partir d’un eix narratiu mínim: la recerca del cementiri d’elefants, un paratge de llegenda on s’encaminen el darrer elefant i el seu cuidador, encalçats per un estol de caçadors furtius. Casas inicia així una travessa sensorial per la selva, marcant un ritme gràvid que sembla replicar el pas feixuc del paquiderm. Ressona en aquesta itinerància l’imaginari de la literatura d’aventures, des de Salgari a Kipling passant per Conan Doyle; el seu llegat hi és gairebé un vestigi, una línia estructural que determina encara la progressió de l’obra, però que és …

The father

Les poques coses que queden en el temps de descompte de la vida d’un home que pateix un trastorn mental (Anthony Hopkins) se’ns presenten a The Father (2020) sota la seva mirada: coneixem la filla, ens endinsem a casa seva, contemplem les estances, reconeixem els seus objectes i assistim les seves obsessions. Florian Zeller sosté una peça perfecta amb un guió teatral que embolcalla una estructura d’orfebreria amb unes interpretacions sòbries i sublims. El pes narratiu recau en la visió de les restes d’un món en plena decadència i el sofriment que això produeix en l’estat emocional del malalt; tot ho veiem a través de la seva fràgil veritat, l’acompanyem en la seva confusió i en els marges permeables de les últimes traces de raó. Tot i així, hi ha un espai de lucidesa que l’ocupa la filla (Olivia Colman), un personatge que construïm a partir dels fragments de realitat desordenada del pare i que encara aporta més patiment que la del propi malalt perquè és a ella qui li tocarà decidir quin ha de …

El dolor a The Human Voice

Deia Brossa que madurar creativament volia dir escriure sense adjectius en una composició que s’havia de poder construir únicament a partir de conceptes, com l’únic camí possible per arribar a l’essència de les coses. Després de veure The Human Voice, m’ha fet pensar que molts dels elements que hi conflueixen comparteixen en certa mesura aquest ideari brossià. Almodóvar despulla el seu discurs narratiu en una càpsula poètica que depura tot el seu univers anterior i aconsegueix transmetre la bellesa més essencial en un nou format de curtmetratge inspirat en un monòleg teatral de Jean Cocteau. Una dona espera impacient, al costat de les maletes del seu examant, el pas del temps i un retorn que sospita impossible. Les escenes acullen el trànsit de pensaments de la dona que amaguen molts dies en un dia, unes hores interminables que serveixen per traduir el dolor en venjança. Un cop més, Almodóvar s’endinsa en el terreny del drama passional, que va arrencar amb la Ley del Deseo (1987) i va continuar amb Mujeres al borde de un ataque …

Sole

Sole (2019) és la història d’una transformació lenta però inexorable. L’ópera prima de Carlo Sironi, presentada l’any 2019 a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia, aborda el tema de la maternitat subrogada a partir de la història de Lena, una jove polonesa que arriba a Itàlia per vendre la criatura que duu al ventre, i Ermanno, nebot dels pares adoptius i peça clau per a esquivar les barreres legals del sistema. Durant les darreres setmanes d’embaràs, Lena i Ermanno hauran de conviure, simulant ser parella, conjugant dues soledats estanques a la deriva dels dies. Filmada en 4:3, la pel·lícula proposa un exercici formalista de contenció paral·lel a la profunda apatia que governa la vida dels personatges. Els enquadraments són senzills, estudiadíssims però defugint sempre la bellesa; els colors, deslluïts, suggereixen un vincle camaleònic entre les ànimes desorientades de la parella accidental i els interiors de clíniques, pisos i locals on transcorre gairebé sempre l’acció. Els exteriors són escassos, i quan Sironi filma el mar, malgrat la força vital del trencar de les onades, …

Vitalina Varela

De Vitalina Varela (2019) se n’ha dit tanta cosa aquestes darreres setmanes, i alguna de tan encertada, que aviat vaig abandonar la idea d’escriure’n res, malgrat la profunda impressió que em va causar el segon visionat a la Filmoteca. El primer havia tingut lloc a principis d’estiu en un menjador de Barcelona: a recer de la treva de juny, i amb la lleugeresa de les primeres nits de calor, vam projectar els clarobscurs de Pedro Costa damunt un llençol blanc que havíem fixat a la paret amb esparadrap. Ja des de llavors, diverses idees em rondaven pel cap; quan vaig llegir el text que l’Ignasi Franch li dedicava a Transit, una resposta va començar a prendre forma dins meu a partir de les inquietuds que vaig trobar-hi exposades. (L’Ignasi va guiar els meus primers passos en el món de la crítica, i durant tres o quatre setmanes emocionantíssimes vaig pensar que encara m’hi dedicaria: vocació una mica més longeva que la d’esdevenir urbanista i una mica menys que la de solcar els rius d’Europa a …

Too Funny to Fail: The Life & Death of The Dana Carvey Show

Permítanme, estimado ¿público?, ponerme un poco personal. En una entrada de mi antiguo blog con fecha de enero del 2006, escribí, en una lista de cosas que tenía por hacer, la siguiente frase: -Conseguir Veronica Mars, Sports Night y el Daily Show ése. Fue a principios de enero de aquel año cuando se anunció que Jon Stewart presentaría los Oscar, y yo, que tenía una ligera idea de quienes eran los nombres del late show americano (Letterman los había presentado en 1995), decidí zambullirme en Youtube a investigar. Poco imaginaba entonces que aquel anuncio, y “el Daily Show ése”, me abriría la puerta al mundo de los “Even Stevphen”, a la compostura que Stephen Colbert (no su personaje) perdería muy pocas veces, a una mítica cena de corresponsales nunca superada, y en definitiva una serie de momentos que llegué a recopilar e incluso hasta subtitular (vídeos ya tumbados, gracias Viacom!), en una web de poco recorrido creada a 6 manos. Por aquel entonces yo ya llegaba tarde al fenómeno (Colbert y Steve Carell habían dejado el …

El juicio de los 7 de Chicago

En pleno revival de los que repetimos The West Wing (o la empiezan ahora), debido a su incorporación al catálogo de Amazon, llega a Netflix El juicio de los 7 de Chicago, escrita y dirigida por Aaron Sorkin. La película recrea el momento en el que, tras la recién investidura de Nixon y la nueva fiscalía que designa (la anterior rechazó hacerlo), ésta decide aplicar una ley creada expresamente en el sur contra el activismo negro, y acusar de conspiración a 7, inicialmente 8, de los líderes de varios grupos activistas que se enfrentaron a la violencia de la policía en los disturbios de 1968 durante la convención demócrata, en una manifestación contra la guerra del Vietnam.  Sorkin, admirador de guionistas como Paddy Chayefsky (Network, 1976) y cuyo mentor fue William Goldman (All the president’s men, 1976), sabe utilizar los ingredientes clásicos en la tradición del subgénero de juicios de forma inteligente, a un ritmo endiablado que hace que no apartes los ojos de la pantalla. Un eléctrico montaje de 7 minutos da el pistoletazo de salida al film, en …

Rifkin’s Festival

Des de la primeríssima imatge –un picat mandrós i estèril–, Rifkin’s Festival s’instal·la en un principi de capvespre que ja no abandonarà. Woody Allen fa vida en aquesta hora daurada des que un servidor té edat d’anar-lo a veure al cinema: en té prou amb quatre ingredients per a desplegar una trama àgil on tot plegat pren un regust agredolç. Com qui no vol la cosa, entre crisis matrimonials i aventures, els personatges s’enfronten a les seves pors i en surten amb una lliçó de vida. La nostàlgia és lleugera i el paisatge, bonic. Podríem parlar dels tantíssims homenatges que travessen la pel·lícula –de Welles a Truffaut, passant per Bergman i Godard–, i preguntar-nos què n’hi ha quedat, a Allen, d’aquests grans mestres que tant admira, i que aquí invoca des d’una intertextualitat purament lúdica, sense forma ni objectiu; podríem comentar la dicotomia eterna entre l’atemporalitat d’un Art en majúscules –desgranat en incomptables al·lusions a Shakespeare, Michelangelo, Fellini, Joyce o Dostoievski– i la vacuïtat d’un cinema purament comercial, un debat ple d’ironia (es pot plantejar …

Una ventana al mar

La història d’Una ventana al Mar (Miguel Ángel Jiménez, 2019) la coneixem a través de la María (Emma Suàrez), una dona de 55 anys a qui recentment li han diagnosticat un càncer i que decideix fer un viatge a Grècia amb unes amigues que li canviarà la vida i sobretot la seva actitud davant la malaltia. La pel·lícula se sosté en ella, una Emma Suàrez immensa que es fa seu el personatge i que projecta amb la mirada i els silencis el trànsit interior i revelador d’una dona que en l’etapa final de la seva vida decideix per fi viure lliurement. Deia Emma Suárez, a la presentació de la cinta al BCN Film Festival, que li agradaria que els espectadors acompanyessin la María en aquest viatge interior per entendre aquesta acceptació de la mort com una via per viure intensament les últimes decisions de la vida. I és en aquest pla conceptual on progressa la força de la història; una pel·lícula que es presenta senzilla i honesta, probablement sense cap objectiu de transcendir, però amb …