All posts filed under: Take Five

TAKE FIVE (Octubre 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ The boy who would be king (Joe Cornish, 2019) Joe Cornish, que debutó como director en aquella divertida Attack the block que ganara en el festival de Sitges en 2011, y después de sus guiones con Edgar Wright para Tintín o Ant-Man, nos trajo una deliciosa película de aventuras infantiles basada en las leyendas artúricas. Tal y como hiciera en aquel debut, no olvida el contexto social, esta vez con unos chavales en la era del Brexit, pasando de la ciencia ficción a la fantasía épica, en unas aventuras infantiles con todas las letras dado que la película está dirigida a un público de 10-12 años. Sin embargo, ésta está dotada de una notable ausencia de cinismo y condescendencia, y con un corazón clásico más en línea con el Gilliam de Los héroes del tiempo que del sello Amblin (que también, en la dinámica de los protagonistas, with a twist, ya que recluta a los bullys del colegio). También a destacar está un Merlín robaescenas en …

TAKE FIVE (Setembre 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   The Party (Sally Potter, 2017) Una comèdia política embastada en un escenari a l’italiana i amb un conjunt d’actors en estat de gràcia (Cillian Murphy, Patricia Clarkson, Emily Mortimer, Kristin Scott Thomas, Timothy Spall, Cherry Jones, Bruno Ganz) és el que trobarem a The Party. Janet (Kristin Scott Thomas) ha estat nomenada ministra del govern anglès i per celebrar el nou i desitjat càrrec convida un grup d’amics a casa. El viratge de la trama podria recordar l’estructura de Festen (Thomas Vinterberg, 1998) on tot es precipita arrel d’un anunci sobtat i traumàtic que desplegarà un afectament divers en cadascun dels personatges. Rodada en blanc i negre i amb girs narratius de guió més propis de la dramatúrgia, se serveix d’una posada en escena teatral que permet accentuar amb precisió les textures d’uns personatges que destil·len una mala llet irònica sense escletxes. De fons, Potter posa en evidència  tot un discurs esquerranós que fa aigua per totes bandes: lesbianes intel·lectuals que s’aboquen a …

TAKE FIVE (Agost 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Booksmart  (Olivia Wilde, 2019) Amy y Molly descubren, el día antes de la graduación (un momento que puebla las más conocidas comedias adolescentes americanas) que el nivel académico de los que creían inferiores, está a la par del que ellas se han esforzado por conseguir renunciando a divertirse, mientras para los demás los estudios no era lo único que les importaba. Así que deciden irse el último día de fiesta, encontrando que los prejuicios y etiquetas que los demás les han estado aplicando, ellas en gran medida también los han aplicado injustamente. El encanto que Olivia Wilde le da a la relación de amistad de la pareja protagonista, ayudada por el gran trabajo de Beanie Feldstein y Kaitlyn Dever (sin olvidarme de la robaescenas de Billie Lourd), y su manejo en determinadas escenas (la de la piscina, la pelea en la fiesta o la secuencia stop-motion) hacen de la película algo más que la Superbad femenina, y a su directora alguien a tener en cuenta. Cristina …

TAKE FIVE (Juliol 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Rufufú (I soliti ignoti – Mario Monicelli, 1958) Assenyalada sovint com a tret de sortida de la commedia all’italiana, I soliti ignoti és una d’aquelles pel·lícules d’engranatge perfecte, divertida i trepidant, que fan passar volant l’estona i deixen traça en acabar-se. Sota els diàlegs brillants, servits per un repartiment de luxe (de Gassman a Mastroianni, passant per Cardinale i Totò), hi ha sempre un aire melancòlic, una tristesa de fons, que ens recorda que tota comèdia perdurable és, de fet, un organisme tràgic que no pot ser explicat de cap altra manera. Xavier Montoriol [Disponible a Filmin]   American Graffiti (George Lucas, 1973) L’estiu crida a estiu. Som al 1962 i és la darrera nit de les vacances d’estiu per als protagonistes d’American Graffiti. Les tribulacions (els dubtes, els ideals, el desig) d’aquells que van deixant l’adolescència enrere es manifesten amb la mateixa convicció que li pressuposem al propi Lucas en la seva manera d’entendre (la indústria d)el cine. Curiosament, alhora que Lucas lluitava per …

TAKE FIVE (Juny 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Transit (Christian Petzold, 2018) Al igual que en Phoenix, la anterior obra de Christian Petzold, la trama comienza con otro baile de identidades, en el que Georg (Franz Rogowski) asume la de un escritor suicida para utilizar su visado rumbo a América. En Marsella, donde aceptan refugiados siempre que demuestren que no se van a quedar, se enamorará de Marie (Paula Beer), la esposa del fallecido, que está esperando que vuelva para poder escapar juntos… con ecos a Casablanca, Petzold sitúa en el presente una historia sobre refugiados europeos en la Francia ocupada durante la II Guerra Mundial, confiriendo la cercanía necesaria a la vez que incómoda, en contraste a esa distancia a veces impuesta por la ambientación de época de otros films. De esta manera, aplica al “tránsito” (referida al visado de los refugiados para emigrar) aún otro sentido, verbalizado por una parábola contada a mitad de la película: un hombre debía entrar en el infierno y llega ante una enorme puerta. Las horas pasan, los días …

TAKE FIVE (Maig 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   C’eravamo tanto amati (Ettore Scola, 1974) És una d’aquelles pel·lícules que sembla abarcar el món sencer. Partint d’una amistat a tres bandes, forjada en els darrers anys de lluita contra el nazisme, Scola traça una crònica de país, resseguint les sensibilitats que li donen forma: de l’empenta idealista d’una generació decidida a canviar el món a l’esgotament amarg, irònic, que acompanya l’erosió dels ideals. Agermanada amb tantes altres pel·lícules de la dècada a través d’aquesta constatació resignada d’un fracàs, C’eravamo tanto amati defuig el derrotisme i exhibeix un domini extraordinari del to, equilibrant el relat emocional (i polític) amb els jocs formalistes de muntatge i narració. I que així és la vida, ens diu Scola, tot oferint-nos una lliçó de cinema plena d’homenatges i amb cameos esplèndids dels més grans: De Sica, Fellini, Mastroianni. Xavier Montoriol [Disponible a YouTube]   El Mundo Sigue (Fernando Fernán-Gómez, 1963) Fernán Gomez procuró un resumen al inicio de la película, de letra de Fray Luis de Granada: “Verás maltratados …

TAKE FIVE (Abril 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Hotel by the River (Gangbyeon hotel – Hong Sang-soo, 2018) La darrera pel·lícula de Hong Sang-soo, que vam poder veure al D’A, transcorre amb l’aire incert d’un somni d’un matí d’hivern. Malgrat l’aparent lleugeresa que acompanya la proposta –divertida i exasperant a parts iguals quan enfila l’enèsima reformulació dels diàlegs habituals i s’hi recrea–, de seguida s’endevina una pesantor inusual en el passar de les escenes. Potser sigui la somnolència que cau damunt l’hotel i els personatges que el transiten, element distorsionador que tenyeix la pel·lícula d’una irrealitat tan o més suggerent que la de Lo tuyo y tú (2016); potser és cosa del blanc i negre, d’una imatge un pèl més depurada, d’un to més marcadament poètic o de l’efecte d’un gir temàtic; el cas és que, sense abandonar el segell de la casa, Hong Sang-soo firma la pel·lícula més fosca i continguda que li hem vist fins ara –i també, potser, la millor. Xavier Montoriol   Más allá de las montañas …

TAKE FIVE (Març 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Carga maldita (Sorcerer – William Friedkin, 1977) Recientemente se ha estrenado en Netflix la última película de J.C. Chandor Triple Frontera y, en casi todas las reseñas que he leído sobre ella una película se nombraba a menudo: Carga Maldita, de William Friedkin. Películas que se inspiran y se retroalimentan: durante su visionado no he podido evitar acordarme no solo de Apocalypse Now (otro rodaje infernal, esa maldita escena del puente…), sino también de Deliverance. El argumento trata del instinto de supervivencia contra (también) una naturaleza desatada, con un estilo que, a veces, da la sensación que solo se podía conseguir en los años 70. Friedkin consigue la proeza de hacernos desear que unos tipos indeseables sobrevivan a una última apuesta, una misión suicida consistente en trasladar camiones llenos de nitroglicerina a través de la selva, como última oportunidad de dejar de ser muertos en vida. Y cómo lo consigue. Cristina Peris. [Disponible a Filmin]   After life (Ricky Gervais, 2019)   Sis episodis que fusionen la …

TAKE FIVE (Febrer 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Custodia Compartida (Jusqu’à la garde – Xavier Legrand, 2017)  La duresa del tema tractat representa un repte d’articulació visual i narrativa que Xavier Legrand aborda amb fermesa i astúcia. El film comença de manera estratègica (què és veritat, què és mentida) per anar desvetllant, sense trampes, la tragèdia que es denuncia des de bon principi, però de la que ningú (ningú?) se’n pot fer càrrec. Judicis que no garanteixen justícia com a punt de partida d’una història de terror, el més profund, el més terrible, terror a l’altre. L’aposta formal, eixuta, neta, i amb l’el·lipsi com a epicentre, és un potent artefacte d’agitació emocional. L’in crescendo de violència (que arriba al seu zenit en una darrera escena demolidora, de muntatge sublim) genera multitud de preguntes que la realitat no ens sap respondre, estem condemnats a viure així? Marian Z. [Disponible a Filmin]   Siempre Hace Buen Tiempo (It’s always fair weather – Stanley Donen, Gene Kelly , 1955) Si no existiera Cantando bajo la lluvia, mi película …

TAKE FIVE (Gener 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Personal Shopper (Olivier Assayas, 2016) Reacciones a Personal Shopper durante el visionado: abucheos, resoplidos, miradas apartadas de la pantalla, ronquidos, destacar la trama menos importante. Hoy el espectador podría dividirse entre el que desgrana/interpreta las imágenes y el que quiere un todo entendible, con motivos visuales recurrentes. Assayas dualiza (profesional/personal) la existencia para narrar el desconcierto del yo. Buscando definirnos a través de los otros, deseando ser otras personas. Buscando razones en el más allá, mientras lo real emerge dudoso y virtual. Una espiritualidad, inquietud, desconcierto que es plasmada en la película con un juego constante entre lo real y lo irreal. La multiplicidad de la imagen crea una trascendencia que nos conecta con la pregunta: ¿quiénes somos? Ricard Andiñach [Disponible en RakutenTV/Google Play]   Foc al càntir (Frederic Amat, 2001) Foc al càntir és el primer guió de cinema que va escriure Joan Brossa l’any 1948. La seva concepció visual de la poètica i el gust per les acotacions teatrals el van seduir …