All posts filed under: Take Five

TAKE FIVE (Abril 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Ex Libris: La Biblioteca Pública de Nueva York (Ex Libris: The New York Public Library – Frederick Wiseman, 2017) En una de las conferencias que se muestran en este documental, una mujer describe a la perfección el objetivo del mismo: aún existe la percepción de que las bibliotecas no son mas que almacenes de libros. Y la existencia de Ex Libris se afana a desmentir ese mito: desde el trabajo menos visible, como los encargados de clasificar los envíos, hasta los conferenciantes más ilustres, pasando por los funcionarios que atienden a las consultas por teléfono, todos tienen una importancia fundamental en la composición del tejido que crea la comunidad en la ciudad de Nueva York. El equilibrio de Wiseman en el montaje entre las diferentes partes que componen ese tejido se hace ameno, y nunca deja indiferente, de manera que hasta resulta difícil destacar alguna en particular. Entre todas las reuniones para organizar presupuestos y objetivos comunes, las clases para todas las edades, las charlas o …

TAKE FIVE (Març 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Una chica vuelve sola a casa de noche (A girl walks home alone at night – Ana Lily Amirpour, 2014) La poderosa estética de A Girl Walks Home Alone at Night se resume en la icónica imagen de la vampira protagonista en chador, skate y camiseta de rayas, en un film rodado como si fuera un western en una ciudad fantasma iraní (falsa). Su estilo visual lo es todo, apoyando en largos planos fijos y travellings una escasa trama (la historia de amor de la protagonista con un remedo de James Dean), en un compendio de las películas indie de los ’90 : Ana Lily Amirpour no esconde sus muy obvios referentes (Jarmusch, Ferrara, Lynch…). A destacar la escena en la habitación a ritmo del vinilo del Death de White Lillies. Aviso para navegantes: no recomendada para los haters del deudor estilo Wong Kar-Wai del Barry Jenkins de Beale Street.  Cristina Peris [Disponible a Filmin] Little Crusader (Křižáček – Václav Kadrnka, 2017) En un escenari medieval mínim, suggerit a través de …

TAKE FIVE (Febrer 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Tell me who I am (Ed Perkins 2019) Alex Lewis pateix un accident als 18 anys i després de tres setmanes inconscient finalment es desperta sense memòria. Durant més de 15 anys intenta reconstruir la seva identitat a través dels records i els objectes que coneix pel seu germà bessó, Marcus, que és l’única persona a qui recorda del seu passat. El documental se sosté hàbilment sobre una estructura dramatúrgica en tres actes on se superposen les veus i les visions del dos germans en la construcció d’un relat aparentment conegut però que amaga un substrat corprenent. Des d’un punt de vista formal, les seqüències gravades com a entrevistes en un estudi afavoreixen un retrat íntim que esdevindrà gradualment opressiu adoptant textures de thriller psicològic a mesura que avança la història. Si el procés de reconstrucció dels fonaments d’una nova identitat de l’Àlex a partir de la història feliç manllevada del seu germà (on no hi apareix cap esment als abusos que van patir …

TAKE FIVE (Gener 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Delphine y Carole (Delphine et Carole, insoumuses – Callisto McNulty, 2019) Resultaría a ratos un poco frustrante ver en este documental cómo los reclamos feministas de los ’70 siguen aun vigentes, a pesar de ese mito tan instaurado de los avances al respecto, uno de los culpables de la marcha atrás en la que estamos viviendo. Pero afortunadamente se contagian la vitalidad, el humor, y la insolencia con que las protagonistas, la videoartista Carole Roussopoulos y la actriz Delphine Seyrig se implicaron en el activismo de los años ’70. De la misma manera que la cuarta ola del feminismo llegó gracias a la democratización de internet, como con las redes sociales, las cámaras de vídeo fueron las herramientas que se utilizaron entonces para darles voz a las mujeres, filmando asambleas feministas o respuestas en vídeo, con mucha sorna, a declaraciones televisivas de algunos misóginos intelectuales de la época. Y la posición que Seyrig, actriz a las órdenes de Demy, Truffaut o Godard, utilizó como altavoz y …

ESPECIAL TAKE FIVE 2019

TAKE5 2019: Cada col·laborador tria les cinc pel·lícules més reveladores de l’any. ANTITAKE5 2019: Cada col·laborador tria les cinc pel·lícules més decebedores de l’any. TAKE PLUS: Cada col·laborador tria la pel·lícula que vol destacar de totes les vistes durant l’any.   /Ricard Andiñach/ TAKE5 2019 1-Demasiado viejo para morir joven (Too Old to Die Young, Nicolas Winding Refn) 2-Mindhunter T2 (Mindhunter, Joe Penhall) 3-Los Hermanos Sisters (The Sisters brothers, Jacques Audiard) 4-Silvio (y los otros) (Loro, Paolo Sorrentino) 5-La Casa de Jack (The house that Jack built, Lars Von Trier) ANTITAKE 2019 1-Foodie Love (Isabel Coixet) 2-Dolor y Gloria (Pedro Almodóvar) 3-El Blues de Beale Street (If Beale Street Could Talk, Barry Jenkins) 4-The Laundromat. Dinero Sucio (The Laundromat, Steven Soderbergh) 5-Los Muertos NO Mueren (The dead don’t die, Jim Jarmusch) TAKEPLUS -Jeannette, la infancia de Juana de Arco (Jeannette, l’Enfance de Jeanne d’Arc, Bruno Dumont)   /Xavier Montoriol/ TAKE5 2019 1-I was at home, but (Ich war zuhause, aber… , Angela Schanelec) 2-Largo viaje hacia la noche (Diqiu zuihou de yewan , Bi Gan) 3-La Portuguesa (A Portuguesa, Rita Azevedo Gomes) 4-Retrato …

TAKE FIVE (Novembre 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Sorry we missed you (Ken Loach, 2019) L’escena és prou coneguda: retrat de la classe obrera anglesa, torns interminables a la fàbrica, una grisor oprimida entre boires i maons vermells, una cervesa al pub i unes jugades de futbol com a punts d’evasió. La història que evoca la consciència social sembla la mateixa però Ken Loach ha sabut renovar el discurs obrint la porta a una nova casella social, que si és possible es presenta fins i tot més omprimida. La tecnologia, el consum massiu i un aparent individualisme apreten les condicions d’un nou proletariat encara més precari que ara no compta ni amb el suport de la seva comunitat, la resistència social que s’exercia des de les Unions. Quan el marge és tan feble que ja no hi ha cap altre marge, la misèria democratitza tots els seus angles i arriba implacable a totes les peces: la parella, la família, l’escola, la feina, la vida. Quan triar ja no és cap opció …

TAKE FIVE (Octubre 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ The boy who would be king (Joe Cornish, 2019) Joe Cornish, que debutó como director en aquella divertida Attack the block que ganara en el festival de Sitges en 2011, y después de sus guiones con Edgar Wright para Tintín o Ant-Man, nos trajo una deliciosa película de aventuras infantiles basada en las leyendas artúricas. Tal y como hiciera en aquel debut, no olvida el contexto social, esta vez con unos chavales en la era del Brexit, pasando de la ciencia ficción a la fantasía épica, en unas aventuras infantiles con todas las letras dado que la película está dirigida a un público de 10-12 años. Sin embargo, ésta está dotada de una notable ausencia de cinismo y condescendencia, y con un corazón clásico más en línea con el Gilliam de Los héroes del tiempo que del sello Amblin (que también, en la dinámica de los protagonistas, with a twist, ya que recluta a los bullys del colegio). También a destacar está un Merlín robaescenas en …

TAKE FIVE (Setembre 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   The Party (Sally Potter, 2017) Una comèdia política embastada en un escenari a l’italiana i amb un conjunt d’actors en estat de gràcia (Cillian Murphy, Patricia Clarkson, Emily Mortimer, Kristin Scott Thomas, Timothy Spall, Cherry Jones, Bruno Ganz) és el que trobarem a The Party. Janet (Kristin Scott Thomas) ha estat nomenada ministra del govern anglès i per celebrar el nou i desitjat càrrec convida un grup d’amics a casa. El viratge de la trama podria recordar l’estructura de Festen (Thomas Vinterberg, 1998) on tot es precipita arrel d’un anunci sobtat i traumàtic que desplegarà un afectament divers en cadascun dels personatges. Rodada en blanc i negre i amb girs narratius de guió més propis de la dramatúrgia, se serveix d’una posada en escena teatral que permet accentuar amb precisió les textures d’uns personatges que destil·len una mala llet irònica sense escletxes. De fons, Potter posa en evidència  tot un discurs esquerranós que fa aigua per totes bandes: lesbianes intel·lectuals que s’aboquen a …

TAKE FIVE (Agost 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Booksmart  (Olivia Wilde, 2019) Amy y Molly descubren, el día antes de la graduación (un momento que puebla las más conocidas comedias adolescentes americanas) que el nivel académico de los que creían inferiores, está a la par del que ellas se han esforzado por conseguir renunciando a divertirse, mientras para los demás los estudios no era lo único que les importaba. Así que deciden irse el último día de fiesta, encontrando que los prejuicios y etiquetas que los demás les han estado aplicando, ellas en gran medida también los han aplicado injustamente. El encanto que Olivia Wilde le da a la relación de amistad de la pareja protagonista, ayudada por el gran trabajo de Beanie Feldstein y Kaitlyn Dever (sin olvidarme de la robaescenas de Billie Lourd), y su manejo en determinadas escenas (la de la piscina, la pelea en la fiesta o la secuencia stop-motion) hacen de la película algo más que la Superbad femenina, y a su directora alguien a tener en cuenta. Cristina …

TAKE FIVE (Juliol 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Rufufú (I soliti ignoti – Mario Monicelli, 1958) Assenyalada sovint com a tret de sortida de la commedia all’italiana, I soliti ignoti és una d’aquelles pel·lícules d’engranatge perfecte, divertida i trepidant, que fan passar volant l’estona i deixen traça en acabar-se. Sota els diàlegs brillants, servits per un repartiment de luxe (de Gassman a Mastroianni, passant per Cardinale i Totò), hi ha sempre un aire melancòlic, una tristesa de fons, que ens recorda que tota comèdia perdurable és, de fet, un organisme tràgic que no pot ser explicat de cap altra manera. Xavier Montoriol [Disponible a Filmin]   American Graffiti (George Lucas, 1973) L’estiu crida a estiu. Som al 1962 i és la darrera nit de les vacances d’estiu per als protagonistes d’American Graffiti. Les tribulacions (els dubtes, els ideals, el desig) d’aquells que van deixant l’adolescència enrere es manifesten amb la mateixa convicció que li pressuposem al propi Lucas en la seva manera d’entendre (la indústria d)el cine. Curiosament, alhora que Lucas lluitava per …