All posts filed under: Take Five

TAKE FIVE (Agost 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Booksmart  (Olivia Wilde, 2019) Amy y Molly descubren, el día antes de la graduación (un momento que puebla las más conocidas comedias adolescentes americanas) que el nivel académico de los que creían inferiores, está a la par del que ellas se han esforzado por conseguir renunciando a divertirse, mientras para los demás los estudios no era lo único que les importaba. Así que deciden irse el último día de fiesta, encontrando que los prejuicios y etiquetas que los demás les han estado aplicando, ellas en gran medida también los han aplicado injustamente. El encanto que Olivia Wilde le da a la relación de amistad de la pareja protagonista, ayudada por el gran trabajo de Beanie Feldstein y Kaitlyn Dever (sin olvidarme de la robaescenas de Billie Lourd), y su manejo en determinadas escenas (la de la piscina, la pelea en la fiesta o la secuencia stop-motion) hacen de la película algo más que la Superbad femenina, y a su directora alguien a tener en cuenta. Cristina …

TAKE FIVE (Juliol 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Rufufú (I soliti ignoti – Mario Monicelli, 1958) Assenyalada sovint com a tret de sortida de la commedia all’italiana, I soliti ignoti és una d’aquelles pel·lícules d’engranatge perfecte, divertida i trepidant, que fan passar volant l’estona i deixen traça en acabar-se. Sota els diàlegs brillants, servits per un repartiment de luxe (de Gassman a Mastroianni, passant per Cardinale i Totò), hi ha sempre un aire melancòlic, una tristesa de fons, que ens recorda que tota comèdia perdurable és, de fet, un organisme tràgic que no pot ser explicat de cap altra manera. Xavier Montoriol [Disponible a Filmin]   American Graffiti (George Lucas, 1973) L’estiu crida a estiu. Som al 1962 i és la darrera nit de les vacances d’estiu per als protagonistes d’American Graffiti. Les tribulacions (els dubtes, els ideals, el desig) d’aquells que van deixant l’adolescència enrere es manifesten amb la mateixa convicció que li pressuposem al propi Lucas en la seva manera d’entendre (la indústria d)el cine. Curiosament, alhora que Lucas lluitava per …

TAKE FIVE (Juny 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Transit (Christian Petzold, 2018) Al igual que en Phoenix, la anterior obra de Christian Petzold, la trama comienza con otro baile de identidades, en el que Georg (Franz Rogowski) asume la de un escritor suicida para utilizar su visado rumbo a América. En Marsella, donde aceptan refugiados siempre que demuestren que no se van a quedar, se enamorará de Marie (Paula Beer), la esposa del fallecido, que está esperando que vuelva para poder escapar juntos… con ecos a Casablanca, Petzold sitúa en el presente una historia sobre refugiados europeos en la Francia ocupada durante la II Guerra Mundial, confiriendo la cercanía necesaria a la vez que incómoda, en contraste a esa distancia a veces impuesta por la ambientación de época de otros films. De esta manera, aplica al “tránsito” (referida al visado de los refugiados para emigrar) aún otro sentido, verbalizado por una parábola contada a mitad de la película: un hombre debía entrar en el infierno y llega ante una enorme puerta. Las horas pasan, los días …

TAKE FIVE (Maig 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   C’eravamo tanto amati (Ettore Scola, 1974) És una d’aquelles pel·lícules que sembla abarcar el món sencer. Partint d’una amistat a tres bandes, forjada en els darrers anys de lluita contra el nazisme, Scola traça una crònica de país, resseguint les sensibilitats que li donen forma: de l’empenta idealista d’una generació decidida a canviar el món a l’esgotament amarg, irònic, que acompanya l’erosió dels ideals. Agermanada amb tantes altres pel·lícules de la dècada a través d’aquesta constatació resignada d’un fracàs, C’eravamo tanto amati defuig el derrotisme i exhibeix un domini extraordinari del to, equilibrant el relat emocional (i polític) amb els jocs formalistes de muntatge i narració. I que així és la vida, ens diu Scola, tot oferint-nos una lliçó de cinema plena d’homenatges i amb cameos esplèndids dels més grans: De Sica, Fellini, Mastroianni. Xavier Montoriol [Disponible a YouTube]   El Mundo Sigue (Fernando Fernán-Gómez, 1963) Fernán Gomez procuró un resumen al inicio de la película, de letra de Fray Luis de Granada: “Verás maltratados …

TAKE FIVE (Abril 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Hotel by the River (Gangbyeon hotel – Hong Sang-soo, 2018) La darrera pel·lícula de Hong Sang-soo, que vam poder veure al D’A, transcorre amb l’aire incert d’un somni d’un matí d’hivern. Malgrat l’aparent lleugeresa que acompanya la proposta –divertida i exasperant a parts iguals quan enfila l’enèsima reformulació dels diàlegs habituals i s’hi recrea–, de seguida s’endevina una pesantor inusual en el passar de les escenes. Potser sigui la somnolència que cau damunt l’hotel i els personatges que el transiten, element distorsionador que tenyeix la pel·lícula d’una irrealitat tan o més suggerent que la de Lo tuyo y tú (2016); potser és cosa del blanc i negre, d’una imatge un pèl més depurada, d’un to més marcadament poètic o de l’efecte d’un gir temàtic; el cas és que, sense abandonar el segell de la casa, Hong Sang-soo firma la pel·lícula més fosca i continguda que li hem vist fins ara –i també, potser, la millor. Xavier Montoriol   Más allá de las montañas …

TAKE FIVE (Març 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Carga maldita (Sorcerer – William Friedkin, 1977) Recientemente se ha estrenado en Netflix la última película de J.C. Chandor Triple Frontera y, en casi todas las reseñas que he leído sobre ella una película se nombraba a menudo: Carga Maldita, de William Friedkin. Películas que se inspiran y se retroalimentan: durante su visionado no he podido evitar acordarme no solo de Apocalypse Now (otro rodaje infernal, esa maldita escena del puente…), sino también de Deliverance. El argumento trata del instinto de supervivencia contra (también) una naturaleza desatada, con un estilo que, a veces, da la sensación que solo se podía conseguir en los años 70. Friedkin consigue la proeza de hacernos desear que unos tipos indeseables sobrevivan a una última apuesta, una misión suicida consistente en trasladar camiones llenos de nitroglicerina a través de la selva, como última oportunidad de dejar de ser muertos en vida. Y cómo lo consigue. Cristina Peris. [Disponible a Filmin]   After life (Ricky Gervais, 2019)   Sis episodis que fusionen la …

TAKE FIVE (Febrer 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Custodia Compartida (Jusqu’à la garde – Xavier Legrand, 2017)  La duresa del tema tractat representa un repte d’articulació visual i narrativa que Xavier Legrand aborda amb fermesa i astúcia. El film comença de manera estratègica (què és veritat, què és mentida) per anar desvetllant, sense trampes, la tragèdia que es denuncia des de bon principi, però de la que ningú (ningú?) se’n pot fer càrrec. Judicis que no garanteixen justícia com a punt de partida d’una història de terror, el més profund, el més terrible, terror a l’altre. L’aposta formal, eixuta, neta, i amb l’el·lipsi com a epicentre, és un potent artefacte d’agitació emocional. L’in crescendo de violència (que arriba al seu zenit en una darrera escena demolidora, de muntatge sublim) genera multitud de preguntes que la realitat no ens sap respondre, estem condemnats a viure així? Marian Z. [Disponible a Filmin]   Siempre Hace Buen Tiempo (It’s always fair weather – Stanley Donen, Gene Kelly , 1955) Si no existiera Cantando bajo la lluvia, mi película …

TAKE FIVE (Gener 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Personal Shopper (Olivier Assayas, 2016) Reacciones a Personal Shopper durante el visionado: abucheos, resoplidos, miradas apartadas de la pantalla, ronquidos, destacar la trama menos importante. Hoy el espectador podría dividirse entre el que desgrana/interpreta las imágenes y el que quiere un todo entendible, con motivos visuales recurrentes. Assayas dualiza (profesional/personal) la existencia para narrar el desconcierto del yo. Buscando definirnos a través de los otros, deseando ser otras personas. Buscando razones en el más allá, mientras lo real emerge dudoso y virtual. Una espiritualidad, inquietud, desconcierto que es plasmada en la película con un juego constante entre lo real y lo irreal. La multiplicidad de la imagen crea una trascendencia que nos conecta con la pregunta: ¿quiénes somos? Ricard Andiñach [Disponible en RakutenTV/Google Play]   Foc al càntir (Frederic Amat, 2001) Foc al càntir és el primer guió de cinema que va escriure Joan Brossa l’any 1948. La seva concepció visual de la poètica i el gust per les acotacions teatrals el van seduir …

ESPECIAL TAKE FIVE 2018

TAKE5 2018: Cada col·laborador tria les cinc pel·lícules més reveladores de l’any. ANTITAKE5 2018: Cada col·laborador tria les cinc pel·lícules més decebedores de l’any. TAKE PLUS: Cada col·laborador tria la pel·lícula que vol destacar de totes les vistes durant l’any.   /Ricard Andiñach/ TAKE5 2018 1-Lazzaro Felice (Alice Rohrwacher) 2-Le Livre d’Image (Jean-Luc Godard) 3-Manbiki Kazoku (Hirokazu Koreeda) 4-Under the Silver Lake (David Robert Mitchell) 5-Killing Eve (Phoebe Waller-Bridge) ANTITAKE 5 2018 1-Ready Player One (Steven Spielberg) 2-On Chesil Beach (Dominic Cooke)                           3-First Man (Damien Chazelle) 4-Call Me by Your Name (Luca Guadagnino) 5-Entre Dos Aguas (Isaki Lacuesta) TAKE PLUS -La Flor (Mariano Llinás, 2018)   /Marian Z/ TAKE5 2018 1-Visages Villages (Agnès Vardà, JR) 2-Under The Silver Lake (David Robert Mitchell) 3-Mirai (Mamoru Hosoda) 4-Dogman (Matteo Garrone) 5-First Reformed (Paul Schrader) ANTITAKE 5 2018 1-On Chesil Beach (Dominic Cooke) 2-Mission: Impossible – Fallout (Cristopher McQuarrie) 3-Las Leyes de la Termodinámica (Mateo Gil) 4-Formentera Lady (Pau Durà) 5-Casi 40 (David Trueba) TAKE PLUS -Winter …

TAKE FIVE (Novembre 2018)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Reality (Matteo Garrone, 2012)  L’exquisita i brutalíssima Dogman (Garrone, 2018), encara a cartellera, em condueix a Reality, una de les pel·lícules més aclamades del seu director. D’estètica catòdica, la cinta recrea un univers hortera amb una forta poètica compositiva, una sort de El Show de Truman (Peter Weir, 1998) invers i macarra. Una trama a priori esbojarrada: un home es precipita a la demència al no ser seleccionat per concursar a la nova edició de Grande Fratello. Un tema desoladament actual: els desitjos de prosperar, de ser algú, es confonen en una carrera ambigua entre la legitimitat i la imatge d’èxit quimèrica que ens han venut. Una història humana i tràgica, mordaç i delirant. Un final hiperbòlic que ens recorda que no hi ha res més absurd que la pròpia realitat. Marian Z. [Disponible a Filmin]   The image you missed (Donal Foreman, 2018) Un director de cine irlandès recupera 30 anys d’arxius sobre el conflicte polític a Irlanda del seu pare i també cineasta, Arthur MacCaig. El resultat és un complex exercici d’intertextualitat visual …