All posts filed under: Take Five

El mirador (març 2023)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / La chute de la maison Usher (Jean Epstein, 1928) Estem prou acostumats a llegir que s’ha estrenat tal “proposta trencadora”, “atrevida”, “arriscada” o “radical”. A vegades, però, n’hi ha prou amb mirar enrere per constatar que hi ha grans experiments formals, del tot impensables avui dia, que ja freguen el centenari. L’obra de Jean Epstein n’és un bon exemple, i un dels més bells: les sobreimpressions, la càmera lenta, els jocs de ritme o l’atenció al gest en plans detall van construïnt una poètica cinematogràfica que és manté intacta al pas dels anys, com un d’aquells cossos que s’exhumen incorruptes (metàfora incentivada per l’ombra de Poe). La chute de la maison Usher és una pel·lícula estranya i preciosa, agermanada amb Nosferatu (Murnau) o La belle et la bête (Cocteau) per la via de les cases insondables on mai no hauríem hagut d’entrar. Xavier Montoriol [Restauració disponible a Henri i a d’altres plataformes, com YouTube] Vortex (Gaspar Noé, 2022) Deia el …

El mirador (novembre 2022)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Slalom (Charlène Favier, 2020) La Lyz (Noée Abita) té 15 anys i acaba d’entrar en un institut d’elit on podrà compaginar els seus estudis amb la competició d’esquí. Ben aviat, aquest equilibri que tant li ha costat aconseguir es trencarà. El seu entrenador, Fred (Jérémie Renier), s’encarregarà d’ofegar el seu cos i la seva veu. A Slalom, es descriu el procés d’assetjament sexual que pateix una adolescent esportista i les maneres com és silenciada. L’estructura narrativa pot recordar El consentiment de Vanessa Springora. Tal com passa a la novel·la i com veiem també a El sostre groc (Isabel Coixet, 2022), l’òpera prima de Charlène Favier (Cannes 2020) retrata el procés d’agressió sexual al qual es veu sotmesa una jove a mans d’un mentor a qui admirava i que ha resultat ser un depredador sexual (“Maybe he’s only interested in me because I’m winning races, but it’s the first time anybody is interested in me. I like that. I don’t care …

El mirador (abril 2022)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Un rostro en la multitud (A face in the crowd – Elia Kazan, 1957) Tan relevante ahora como el día de su estreno, Un rostro en la multitud narra el descubrimiento, auge y caída de un charlatán populista y manipulador al que descubre en la cárcel una ambiciosa productora de radio (y es la primera que cae bajo su hechizo). Después de que la sociedad le ponga en un pedestal por su “autenticidad”, tan falsa como viejo es el truco de los medios publicitando a todo aquel que grite más alto, Lonesome Rhodes (Andy Griffith) acaba engullido por su propio personaje, incapaz de aceptar nada que no sea puro alimento para su ego, que le lleva de la radio a la televisión y de ahí hasta la política. No tardará en aceptar su descubridora (la gran Patricia Neal, el alma de la película) que es simplemente un estafador. 65 años después y como decía aquel, la vida sigue igual. Cristina …

El mirador (març 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / Old Joy (Kelly Reichardt, 2006) Una road movie sobre el reencuentro de dos viejos amigos de excursión a unas aguas termales, Old Joy marca ya algunas primeras constantes de la filmografía de Kelly Reichardt: adaptación de una historia de Jonathan Raymond, el retrato paisajístico americano, y hasta la primera aparición de la labrador de la directora, Lucy (que co-protagonizaría con Michelle Williams Wendy & Lucy, y a quien iría dedicada Certain Women). La atmósfera de las montañas de Oregón les reconecta poco a poco, al tiempo que se acercan a la calidez de las aguas termales: a Mark (Daniel London) el viaje le aleja de las obligaciones (va a ser padre), del pesar de la inminente crisis del sistema intuída en esos programas radiofónicos que escucha en el coche al encuentro de Kurt (Will Oldham); éste lucha por recuperar a su amigo, imbuido en una nostalgia del pasado a la que que volver. Mark se irá dejando llevar, acercamiento que …

El mirador (febrer 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / The Assistant (Kitty Green, 2019) A The Assistant seguim l’angoixant experiència d’una dona jove, Jane (Julia Garner), que troba la seva primera feina en una gran productora de cinema. La jornada laboral es converteix en un engranatge massiu d’opressió encapçalat pel poder assetjador d’un gran productor que allargassa la seva ombra invisible en la resta de peces que constitueixen aquesta oficina (masclisme implícit dels companys, jerarquies de gènere…). Qualsevol intent de sublevació contra aquest sistema és fallit perquè el monstre i el seu mecanisme són aclaparadors. És interessant com s’aborda el tema de l’assetjament, sense estridències, però amb una tensió i un aïllament tangibles en cada detall (cap company li torna la mirada quan parla, l’interrompen constantment, li dicten el que ha de dir…). El procés orquestrat de la destrucció d’una dona a partir de la complicitats del silenci en un escenari, que se centra en aquest cas en una gran productora, però que podria ser qualsevol entorn laboral, és …

El mirador (gener 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / I’m your woman (Julia Hart, 2020) A raíz del personaje de Tuesday Weld en Thief (Michael Mann, 1981), a la que incluso una de sus frases inspiró el título, Julia Hart imaginó qué sucedía con esas mujeres en las películas de género que sirven como meras excusas para desarrollar el personaje masculino principal. Jean (Rachel Brosnahan, The Marvelous Mrs. Maisel), supeditada a la vida criminal de su marido, debe huir con su bebé cuando éste desaparece, y confiar en un desconocido para protegerla. El viaje de huida, de descubrimiento de verdades ocultas, y también el de autodescubrimiento de la protagonista, es intimista y realista, de ritmo sosegado pero increscendo. Nexos en común (y otros, como la utilización de las canciones y la música) con el anterior trabajo de la directora: Fast Colors (2018), una película sobre superheroínas en clave minimalista. Cristina Peris [Disponible a Amazon] Duvidha (Mani Kaul, 1973) Un fantasma s’enamora d’una dona i pren la forma del seu …

Les millors de l’any

Escollim les millors pel·lícules estrenades en sales, festivals i plataformes del país aquest 2020… i una sèrie, també. /Xavier Montoriol/ The woman who ran (Hong Sang-soo) Vitalina Varela (Pedro Costa) Martin Eden (Pietro Marcello) About endlessness (Roy Andersson) Sole (Carlo Sironi) / Undine (Christian Petzold) …i How to with John Wilson (John Wilson, HBO) /Sandra Cuadrado/ Martin Eden (Pietro Marcello) The Human Voice (Pedro Almodóvar) Two/One (Juan Cabral) / The Father (Florian Zeller) Chambre 212 (Christophe Honoré) I’m Thinking of Ending Things (Charlie Kaufman) …i I may destroy you (Michaela Coel, HBO) /Cristina Peris/ First Cow (Kelly Reichardt) The Souvenir (Joanna Hogg) Never, rarely, sometimes, always (Eliza Hittman) Undine (Christian Petzold) Bacurau (Kleber Mendonça Filho, Juliano Dornelles) …i Better Call Saul (T5, Vince Gilligan & Peter Gould, AMC)

TAKE FIVE (Abril 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Ex Libris: La Biblioteca Pública de Nueva York (Ex Libris: The New York Public Library – Frederick Wiseman, 2017) En una de las conferencias que se muestran en este documental, una mujer describe a la perfección el objetivo del mismo: aún existe la percepción de que las bibliotecas no son mas que almacenes de libros. Y la existencia de Ex Libris se afana a desmentir ese mito: desde el trabajo menos visible, como los encargados de clasificar los envíos, hasta los conferenciantes más ilustres, pasando por los funcionarios que atienden a las consultas por teléfono, todos tienen una importancia fundamental en la composición del tejido que crea la comunidad en la ciudad de Nueva York. El equilibrio de Wiseman en el montaje entre las diferentes partes que componen ese tejido se hace ameno, y nunca deja indiferente, de manera que hasta resulta difícil destacar alguna en particular. Entre todas las reuniones para organizar presupuestos y objetivos comunes, las clases para todas las edades, las charlas o …

TAKE FIVE (Març 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Una chica vuelve sola a casa de noche (A girl walks home alone at night – Ana Lily Amirpour, 2014) La poderosa estética de A Girl Walks Home Alone at Night se resume en la icónica imagen de la vampira protagonista en chador, skate y camiseta de rayas, en un film rodado como si fuera un western en una ciudad fantasma iraní (falsa). Su estilo visual lo es todo, apoyando en largos planos fijos y travellings una escasa trama (la historia de amor de la protagonista con un remedo de James Dean), en un compendio de las películas indie de los ’90 : Ana Lily Amirpour no esconde sus muy obvios referentes (Jarmusch, Ferrara, Lynch…). A destacar la escena en la habitación a ritmo del vinilo del Death de White Lillies. Aviso para navegantes: no recomendada para los haters del deudor estilo Wong Kar-Wai del Barry Jenkins de Beale Street.  Cristina Peris [Disponible a Filmin] Little Crusader (Křižáček – Václav Kadrnka, 2017) En un escenari medieval mínim, suggerit a través de …

TAKE FIVE (Febrer 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Tell me who I am (Ed Perkins 2019) Alex Lewis pateix un accident als 18 anys i després de tres setmanes inconscient finalment es desperta sense memòria. Durant més de 15 anys intenta reconstruir la seva identitat a través dels records i els objectes que coneix pel seu germà bessó, Marcus, que és l’única persona a qui recorda del seu passat. El documental se sosté hàbilment sobre una estructura dramatúrgica en tres actes on se superposen les veus i les visions del dos germans en la construcció d’un relat aparentment conegut però que amaga un substrat corprenent. Des d’un punt de vista formal, les seqüències gravades com a entrevistes en un estudi afavoreixen un retrat íntim que esdevindrà gradualment opressiu adoptant textures de thriller psicològic a mesura que avança la història. Si el procés de reconstrucció dels fonaments d’una nova identitat de l’Àlex a partir de la història feliç manllevada del seu germà (on no hi apareix cap esment als abusos que van patir …