Com ens hem relacionat amb les imatges? Quina ha estat la nostra experiència del visionat? Ha canviat la nostra mirada al llarg dels darrers cinc anys? Potser estar bé recordar com és que opinem sobre les pel·lícules que veiem. La imaginació no imaginada. Les paraules no habitades. Les geografies oblidades. Em vénen al cap les reflexions de Valentina Giraldo a La Rabia mentre dialoga amb cinc records al voltant de la crítica cinematogràfica. I sobre aquella sensació de com resulta de poc creïble allò que escrius. I del silenci després de veure una pel·lícula, un silenci que potser mai podrem traduir en un text però que ho provem amb la il·lusió que les paraules no ens traexin.

Muelle 5 va néixer de les ganes d’aprendre i de la necessitat de fer-ho a través del cinema. Ens vam trobar en un taller de cinema i, contemplant les reveladores imatges de La Jetée de Chris Marker, vam saber que estàvem condemnats a perdre’ns (junts). I no vam saber trobar una manera millor que creant un espai digital desubicat en els fraudulents fons de qualsevol buscador. 5, deducció complicada  (n’érem conscients), 5 estranyes maneres de viure que no ens vam voler comprometre a res, només a ser honestos i estimar el cinema.

I ara que han passat cinc anys podríem subscriure cada paraula d’aquest discret manifest. Bé, potser només va fallar la construcció associativa d’algun sintagma. El meu primer record del taller va ser el d’un dia que vaig estar a punt de caure de la cadira enmig d’un visionat però un noi que seia just al darrere molt amablement va aguantar el respatller i va evitar el que s’augurava inevitable. Era en Xavier. Des de llavors i de les cerveses posteriors a La Monroe i al desaparegut Cafè Godot, on es van anar concretant els detalls per crear Muelle5, han passat moltes coses.

Hem creat un espai de crítica i reflexió sobre cinema. Hem passat pels festivals de Berlín, Venècia, San Sebastián, Bologna, unes quantes edicions del D’A, l’Americana i també Sitges (malgrat la resistència inicial!). I ara volem continuar habitant nous espais. Muelle 5 ha estat sempre un espai de llibertat, d’anàlisi i de discussió al voltant del cinema. Un lloc on crear diàlegs entre les mirades, obrir finestres, generar dubtes i iniciar debats. Un punt on trobar-nos, sí, i retrobar-nos, potser també. Hem construït des de la reescriptura, també des del dubte i hem après que volíem aprendre.

La imatge de la portada és una interpretació d’una de les escenes de la pel·lícula que dona nom al nostre espai, La Jetée (d’aquí algú va pensar que ens podríem dir Muelles i a la resta ens va agradar la idea). La il·lustració ens la va fer Tià Zanoguera i cinc anys després continua sent tot un símbol per al nostre projecte.

Nous llenguatges

Tot el que es fa sense experiència cau en el buit, deia Robert Bresson. És possible. Penso també en el que escrivim i com ho fem, de quines eines ens servim, quins fils estirem, quina llengua fem servir. I també en el significat de les paraules. Hi ha paraules que fixades en el text perden sentit però poden també adquirir un nou significant quan hi arribem des de la imatge. Aquell pla, aquell gest, un silenci, una absència. Un espai que, com la crítica, ens obliga a repensar les nostres mirades i que manté un diàleg obert amb el llenguatge del cinema i la seva interpretació. Volem obrir nous itineraris. Trobar ordre en el desordre. Ara és el moment de continuar estirant el fil. I, agafant en prèstec un dels records que mencionava Valentina Giraldo, qui sap si podem provar d’inventar las parts de la película que ens vam perdre just en aquell moment en què parpallejàvem.