Mes: Desembre 2020

Les millors de l’any

Escollim les millors pel·lícules estrenades en sales, festivals i plataformes del país aquest 2020… i una sèrie, també. /Xavier Montoriol/ The woman who ran (Hong Sang-soo) Vitalina Varela (Pedro Costa) Martin Eden (Pietro Marcello) About endlessness (Roy Andersson) Sole (Carlo Sironi) / Undine (Christian Petzold) …i How to with John Wilson (John Wilson, HBO) /Sandra Cuadrado/ Martin Eden (Pietro Marcello) The Human Voice (Pedro Almodóvar) Two/One (Juan Cabral) / The Father (Florian Zeller) Chambre 212 (Christophe Honoré) I’m Thinking of Ending Things (Charlie Kaufman) …i I may destroy you (Michaela Coel, HBO) /Cristina Peris/ First Cow (Kelly Reichardt) The Souvenir (Joanna Hogg) Never, rarely, sometimes, always (Eliza Hittman) Undine (Christian Petzold) Bacurau (Kleber Mendonça Filho, Juliano Dornelles) …i Better Call Saul (T5, Vince Gilligan & Peter Gould, AMC)

Campanades

“Un 1 de gener, al tombant de vespre, davant una columna d’anuncis, havia descobert la il·lusió que suposa creure que certs dies de festa difereixen en essència dels altres” escriu Proust al tercer volum de la Recerca. En un estadi posterior d’aquesta conclusió, Josep Pla registra, en una entrada de diari d’un 31 de desembre, una indiferència absoluta cap a l’arbitrarietat d’aquestes festes: a quarts de deu ja és al llit. Malgrat tot, la nit de cap d’any sol venir acompanyada d’un cert vertigen, el de veure’s sobtadament amb un peu a cada cantó del temps. Passa el mateix amb les fronteres, línies il·lusòries que duen a prendre consciència de l’espai d’una forma gairebé violenta: “Allò d’allà ja és França”, i la indefinició desapareix. Així, d’entre la massa de dies confusos que han conformat aquest any, quan arribi l’hora de pelar el raïm i treure’n la grana –n’hi ha que som així–, les busques del rellotge, tot acostant-se a la frontera de la mitjanit, ens diran que “allò d’allà ja és el 2021.” Sovint voldríem …

Sole

Sole (2019) és la història d’una transformació lenta però inexorable. L’ópera prima de Carlo Sironi, presentada l’any 2019 a la secció Orizzonti de la Mostra de Venècia, aborda el tema de la maternitat subrogada a partir de la història de Lena, una jove polonesa que arriba a Itàlia per vendre la criatura que duu al ventre, i Ermanno, nebot dels pares adoptius i peça clau per a esquivar les barreres legals del sistema. Durant les darreres setmanes d’embaràs, Lena i Ermanno hauran de conviure, simulant ser parella, conjugant dues soledats estanques a la deriva dels dies. Filmada en 4:3, la pel·lícula proposa un exercici formalista de contenció paral·lel a la profunda apatia que governa la vida dels personatges. Els enquadraments són senzills, estudiadíssims però defugint sempre la bellesa; els colors, deslluïts, suggereixen un vincle camaleònic entre les ànimes desorientades de la parella accidental i els interiors de clíniques, pisos i locals on transcorre gairebé sempre l’acció. Els exteriors són escassos, i quan Sironi filma el mar, malgrat la força vital del trencar de les onades, …