Les vrais mystères ont la clarté aveuglante de midi. Eugène Green La primera projecció de Ich war zuhause, aber…, a la darrera Berlinale, va desconcertar una mica el personal. El cinema d’Angela Schanelec, de ritme lent i fragmentari, allunyat de les estructures narratives tradicionals, va calant com una pluja fina, i costa fer-ne lectures ràpides. La paraula voreja el silenci, la imatge s’omple d’invisibles. El misteri hi pren sempre la claror encegadora d’un migdia. La pel·lícula gira al voltant d’una dona que es fa càrrec a soles dels seus fills després de la mort del marit. L’ús suggerent del fora de camp que impera en la imatge troba el seu eco en l’estructura narrativa: d’allò que va passar, en sabem ben poca cosa. Tan sols se’ns mostren les peces d’un naufragi silenciós, quotidià, fet de matins i de migdies i de vespres a Berlín; d’una aparença de calma que s’esquerda definitivament quan el fill gran desapareix i torna al cap d’una setmana sense dir paraula; d’una tendresa devastadora que es barreja amb la còlera i …