All posts filed under: Bazar Bazin

Un cinema d’horitzons

A Le fils de Joseph (2016), Eugène Green hi fa aparèixer una conversa que podria llegir-se com una declaració d’intencions, un esbós de la seva poètica cinematogràfica, dibuixant una certa actitud davant la vida que és tan característica de la seva filmografia com ho són el hieratisme dels seus personatges o la simetria en les composicions. “Les pel·lícules d’aquella època sempre transmeten esperança, fins i tot quan tracten temes obscurs” comenta una dona, sortint d’una projecció de Il deserto rosso (Michelangelo Antonioni, 1964); en contraposició, opina que “avui en dia, la gent es complau en la desesperació o el cinisme” i “ni tan sols no s’adonen que estan desesperats.” Recupero ara aquesta escena, que ja havia evocat en parlar de Le lion est mort ce soir (Nobuhiro Suwa, 2017), per mirar de fer balanç del nostre dos mil divuit. El punt de partida: l’edició especial del Take Five, on cada col·laborador escollia les cinc millors pel·lícules de l’any. La resta: un vol de ratpenat, xisclant en la fosca per mirar d’entendre on comença la roca …

Decàleg Brossa

1. El cinema és l’art del nostre temps. 2. L’art és una reflexió, una forma d’arribar al coneixement d’un mateix. 3. La poesia és un fragment de vida atrapat en una pàgina en blanc. 4. No vull ser un poeta de diumenge a la tarda. 5. La poesia és fer de la prosa una altra cosa. 6. Publicar és interessant però no és essencial. 7. Quan estic pensatiu m’agrada tenir obert. No puc afegir res més a la veritat que porto dintre. 8. Si vols tenir un gran èxit, fes un festival de merda que hi aniran totes les mosques. 9. El pedestal són les sabates. 10. Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida. ‘El cinema, era per a Brossa, l’art del nostre temps.’ Des de sempre el va fascinar, va ser un dels seus grans temes de conversa i una font d’inspiració per a tota la seva poètica. El seu imaginari visual i el seu gust per les acotacions teatrals el van seduir a provar un nou gènere: el guió cinematogràfic (Foc al …

Carta a Sitges = Acreditació denegada

Att. Dept. Prensa del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya-Sitges, La web Muelle5 es un proyecto creado a partir del Taller de Crítica Cinematográfica del CCCB, impartido por Mónica Jordan e Ignasi Franch en el 2018. Cinco de los alumnos que hicimos el taller decidimos crear un espacio de actualidad cinematográfica y debate sobre la crítica y sus derivas. Requeriríamos una acreditación para nuestro redactor Ricard Andiñach. Pedir la acreditación, el año que según se comenta es el año en que es más difícil conseguirla, tiene un karma jodido. Nuestro proyecto ha surgido hace tres meses, nuestro bagaje se antoja insuficiente, pero nada más lejos de la realidad futura (menuda virtualidad). Muelle5 desea estar en Sitges para seguir creciendo. Podríamos decir que los padres del redactor que enviamos fueron asesinados por un psychokiller, a lo mejor se lo merecerían, pero no es cierto. Podríamos decir que su oso de peluche se convirtió en un cabronazo despiadado, pero no, simplente fue olvidado. Podríamos afirmar que vive en una casa encantada, pero tampoco, vive en Premià, …

Trash Humpers

Avui dimarts 18 de setembre de 2018 els membres de Muelle5 ens reunim a casa Marian Z per xalar de Trash Humpers (2009), l’obra fornicadora d’Harmony Korine. Donem fe que en el transcurs de la projecció passarem per molts estats: alegria, fàstic, gana, son, sorpresa, repulsió… En els lapsus emotius i vomitius d’aquest terrabastall d’emocions, anotar: 1-Del cine de Korine es diu: Poesia puríssima de la diferència, tendresa del monstruós, disfuncionalitat sobreactuada, realitat sòrdida, revers del somni americà. Sempre s’escriu el mateix, suposem que cal per emmarcar per on van els trets d’un veritable outsider. Nosaltres ho vam notar i molt, ho vam patir i molt, en èxtasi vam contemplar l’objecte perdut (Trash Humpers ve a ser una “sort” de cinta VHS trobada a les escombraries). 2-L’oda de Muelle5 al puto Korine: Exalta la diferència respecte als paràmetres consensuats del sofert bon gust. Recalca el que s’acostuma a amagar, la misèria, les conductes submergides. Lluita per evidenciar que la càmera no és el límit. Adora les no limitacions conductuals, l’alliberament de tot judici social inculcat. …

Carta 2- No Tenim Remei

Compartir idees sobre les que reafirmar o contradir un impuls, una reacció, una sensació. És igual de complex que fascinant. Potser per això gaudim tant parlant de cinema. O, senzillament, és que no tenim remei. L’absència rellevant d’una discontinuïtat entre l’obra i l’espectador, resseguint les paraules de Joan Ferraté, em fa pensar: és l’experiència del visionat i tot el que es deriva d’ell (estats i les mutacions d’aquests estats) una experiència íntima i individual? Com es modifica (i quina és aquí la nostra renúncia) quan entren en joc factors externs o ànsies interpretatives? Deia Dondis en la seva Sintaxi de la Imatge: “allò que un veu és una part fonamental del que un sap, i l’alfabetització visual ens pot ajudar a veure el que veiem, i a saber el que sabem”. Comparteixo profundament la visió de Dondis, i de com aquest aprendre a mirar és important per conformar i confirmar el que som. I aleshores, confesso que no puc evitar rendir-me a aquell instant precís en el que s’esdevé la connexió, entre obra i espectador, i relegar …

Carta 1- Apropiació

Arran d’un article de Martí Sales sobre la figura de Joan Ferraté, m’enlluerno amb el concepte APROPIACIÓ. Ferraté en fa ús per la lectura: “Al més sovint, l’apropiació de la que parlo no ha anat més enllà (i no és pas poc!) de la consecució d’un estil de lectura a fons, extremadament egoista quasi sempre però, al mateix temps, del tot abnegat, en el qual entre el lector, la consciència actual del lector, i l’obra, el complex dels sentits proposats per l’obra, arriba a no haver-hi cap discontinuïtat que valgui la pena de reconèixer o definir, ja que la forma de l’obra hi és també, tant com es pugui, la forma que adopta l’experiència del lector”. Canviant ús per la lectura per ús del visionament, podríem arribar a aquesta apropiació en el cinema? Una mirada detallada de les pel·lícules fins a mimetitzar-les. Seria com un estat mental plaent i relaxat que comportés una atenció ja assimilada. Des del respecte per l’artista creador, fer l’obra nostra i intentar desxifrar al màxim l’utòpic tot. No cal dir …

Nostalgia, ¿tenemos un problema?

En su artículo sobre la segunda temporada de Stranger Things, Noel Ceballos menciona el artículo de Ben Ho “Como Hollywood te manipula usando tus recuerdos de infancia”, donde se habla de la nostalgia como fuerza económica, poniendo como antecedente a Star Wars de George Lucas y adjudicando el éxito de las franquicias actuales (Marvel, Jurassic Park) a la conjunción del poder adquisitivo de los que eran adolescentes en la época de mayor apogeo, y una nueva generación que nacieron después y ven las franquicias como algo nuevo. Es curioso pero nunca nadie piensa en la incombustible Los Simpson (Matt Groening, 1989), a la que se le han dedicado no pocos vídeomontajes con las escenas homenajeadas, desde Ciudadano Kane a Spiderman, de La Gran Evasión a Thelma y Louise. Cuando se habla de nostalgia en los productos audiovisuales se tiende a pensar en primer lugar en Stranger Things (Duffer Brothers, 2016), aunque en realidad el éxito de la serie se trata de la constatación de que el producto nostálgico ha llegado para quedarse. Remakes han habido …

El retrat familiar com a experiència cinematogràfica

“Tot és autobiogràfic i tot és un retrat”, deia Lucian Freud. “Pinto a la gent que m’interessa i que m’importa”. Les obres basades en un mateix o el que s’ha vingut a anomenar l’autoficció (un terme provinent de la literatura) són un lloc fèrtil on el cinema d’autor s’hi ha sentit, en moltes ocasions, còmode per poder arrelar. Directors com Woody Allen o Xavier Dolan tenen el seu alter ego representat en algunes de les seves obres, i en els darrers temps trobem multitud de cintes, molt habitualment òperes primes, on autores i autors han partit de la seva biografia per a construir els seus relats i explorar els temes que els interessa (Estiu 1993 (Carla Simón), Julia Ist (Elena Martín) o No Sé Decir Adiós (dirigida per Lino Escalera i escrita per Pablo Remón)). Hi trobem dintre d’aquestes inquietuds i línies temàtiques, alguns directors que han optat per un camí particular, on integren el seu entorn de manera molt més directa i frontal: la seva família. Arran de l’estrena del premiat curt documental de …