All posts filed under: Bazar Bazin

Les nits experimentals (III)

Els caminants de Ferraro És nit entrada i plovisqueja. Un home recorre infatigablement els carrers de París. En el seu caminar hi ha un balanceig rítmic que l’emparenta amb els grans caminants del cinema, braços inerts, les mans esteses com una fruita madura que penja de la branca. En un moment donat –un moment qualsevol, semblaria–, arrenca a córrer i es fon amb la nit; les imatges, en un blanc i negre contrastat, fan més densa la penombra. La càmera no s’atura: desposseïda de subjecte, segueix avançant pels carrers de París amb una obstinació estranya. És pura inèrcia, el moviment? O l’impulsa una presència? Que potser es tracta d’un gest autoreflexiu de la ficció plegant-se sobre ella mateixa, deixant-nos sols, d’improvís, amb la nostra mirada? El cert és que l’avanç imparable de la càmera té una aura fantasmal, que esdevé encara més obscura per les particularitats del seu moviment: no es tracta d’un pla seqüència límpid, sinó que és ple de minúsculs gestos inorgànics, com d’un capejar d’animal mecànic, que no són fruit de l’atzar. …

Les nits experimentals (II)

La casa-cinema A Sabotage (Alfred Hitchcock, 1936), els Verloc viuen a l’interior del petit cinema que regenten. La porta de casa és al fons de la sala, allà on normalment hi hauria una sortida d’emergència o el lavabo, de manera que per entrar-ne o sortir-ne s’ha de creuar el pati de butaques. L’espai domèstic s’insereix així en un territori de ficció, on res no és el que sembla, i el llindar entre el real i l’imaginari esdevé més boirós que mai. El moment àlgid d’aquesta imbricació té lloc durant una visita del verdulaire de la cantonada, que de fet és un agent secret de la Scotland Yard. La finestra del menjador dels Verloc s’obre de sobte, i un crit esfereïdor, que alhora sona una mica com un gemec de frontisses rovellades, posa en suspensió l’ambient distès de l’escena. – I thought someone was comitting a murder –diu el verdulaire. – Someone probably is… in the screen there –respon el senyor Verloc. Aquest podria ser un bon camí d’entrada al cinema: no pas travessant la pantalla …

Les nits experimentals (I)

Principi De nou, la primavera. Els dies passen amb les seves corresponents nits experimentals, “en què alguna cosa es belluga, cobra vida i parla davant nostre”, en paraules de Jean-Louis Schefer. Entrant i sortint de les sales, davant pantalles de portàtil, televisors o parets (més o menys) blanques on hi cau la llum d’un projector, anem fent camí, a vegades de manera imperceptible, i ja no som al mateix lloc que ara fa un any. Un gest precís i original, o un moviment de càmera, o un comentari apassionat sobre un moviment de càmera, ens han fet créixer la imaginació, i ara som capaços de pensar el cinema d’una manera una mica més àmplia. Noves vies s’han obert; i al llindar entre la imatge vista i la imatge somiada, fremim davant la possibilitat. Aquest és un quadern de viatge, senzill i fragmentari; una superfície que reculli el solatge dels dies i les nits. Si, com apunten Deleuze i Guattari, l’escriptura no té res a veure amb la significació, sinó més aviat amb la mesura i …

Els condemnats

This boy… and this girl… were never properly introduced to the world we live in. Els rostres de Bowie i Keechie brillen sota una llum blanca, tremolosa, mentre es miren i es besen; de sobte, es giren per observar, amb una ganyota d’espant, alguna cosa que queda fora de pla. La llum que fins llavors els havia acariciat el rostre ara els fa semblar dos animals encegats pels fars d’un cotxe. Entra el títol: They live by night. Els crèdits inicials passen sobre imatges no menys premonitòries del seu destí: les vistes aèries d’un cotxe filmades des d’un helicòpter, una perspectiva llavors inusual que es repetirà en d’altres escenes. I si bé no hi ha cap helicòpter a la pel·lícula, la petitesa de la figura humana enmig del paisatge, on tots els seus moviments són visibles, ja apunta que, en la fugida, no hi haurà escapatòria. Bowie i Keechie són molt joves, gairebé dues criatures. Travessen la pantalla amb el fulgor d’un amor intens i impossible que els agermana amb Eddie i Joan, protagonistes de …

El món vist des del cel

Quan les hores se’m comencen a confondre en algun punt de l’oceà, miro un cop més per la finestreta i després encenc la pantalla. Poc avesat als vols transatlàntics, encara conservo un deix d’il·lusió infantil pels avions amb pantalla, si bé costa d’imaginar unes condicions de visionat més deficients. Se’m fa impossible dormir en les dotze hores que dura el vol, i així encadeno tres pel·lícules que potser no hauria vist en altres circumstàncies: The Amazing Spiderman (Marc Webb, 2012), Last Night in Soho (Edgar Wright, 2021), The Green Knight (David Lowery, 2021). D’entrada, em fa gràcia una coincidència banal entre les dues primeres: en alguna escena qualsevol, tant Peter Parker com Ellie Turner atonyinen un despertador gairebé idèntic que, amb un bip metàl·lic molt irritant, anuncia les vuit del matí. Potser és aquest primer detall que em porta a observar una altra coincidència, segurament més significativa: els plans zenitals. Es dibuixa una rima atzarosa entre l’Emma Stone apartant el paraigües per mirar el cel i la Thomasin McKenzie estesa en un carrer del Soho, …

Schrader, Isaac - The Card Counter

Schrader, audiencias y nostalgia

Llevo un tiempo pensando en lo que dijo Paul Schrader en una entrevista con motivo del estreno de First Reformed en 2018. Básicamente, que las audiencias le habían dado la espalda al cine adulto: Schrader explicó que en el apogeo del Nuevo Hollywood había un equilibrio entre el público que quería que las películas exploraran y se comprometieran con los temas sociales y políticos del momento y las películas que ofrecían al público precisamente eso. “Mucho de lo que ocurría en el mundo tenía a la gente consternada: los derechos de la mujer, los derechos de los homosexuales, la liberación sexual, la liberación de las drogas, la lucha contra la guerra”, dijo Schrader. “Todas estas cosas estaban unas encima de otras y la gente recurría a las artes, concretamente al cine, para saber qué debíamos sentir al respecto…”. ‘Bob & Carol & Ted & Alice’ (1969) sobre el intercambio de esposas, y ‘Coming Home’ (1978) sobre los veteranos de Vietnam, ‘An Unmarried Woman’ (1978) sobre la liberación femenina”. Culpar a la audiencia no suele ser …

Catàleg brevíssim del gest

Escriu el poeta Lluís Solà, glossant l’obra de Joan Vinyoli: “Ens colpeix un gest musical. Apareix literalment com a irrefutable. És el gest de la captació de la cosa.”[1] Les paraules de Solà apunten a la dimensió negativa de la poesia, a l’esfera d’allò indicible; i, no obstant, el gest apareix literament i és irrefutable. En un exercici de ressonàncies, podríem dur aquestes mateixes paraules a l’obra de Jean Epstein. Malgrat les trames precises que estructuren les seves pel·lícules, Epstein té molt més de poeta que de narrador, i el seu cinema sembla fet també d’aquests gestos en què alguna cosa és captada. Les seves imatges són plenes de misteri perquè orbiten al voltant de l’invisible, que s’endevina a contraclaror d’allò que es mostra, i ho fan d’una forma estranya, recorrent una i altra vegada al maridatge de l’ésser i la mecànica (recordem, per exemple, com la unió ambigua entre el vell i la natura a Le Tempestaire es concreta en una sèrie de jocs formals que desfan la tempesta). Servint-nos altra vegada de les …

Campanades

“Un 1 de gener, al tombant de vespre, davant una columna d’anuncis, havia descobert la il·lusió que suposa creure que certs dies de festa difereixen en essència dels altres” escriu Proust al tercer volum de la Recerca. En un estadi posterior d’aquesta conclusió, Josep Pla registra, en una entrada de diari d’un 31 de desembre, una indiferència absoluta cap a l’arbitrarietat d’aquestes festes: a quarts de deu ja és al llit. Malgrat tot, la nit de cap d’any sol venir acompanyada d’un cert vertigen, el de veure’s sobtadament amb un peu a cada cantó del temps. Passa el mateix amb les fronteres, línies il·lusòries que duen a prendre consciència de l’espai d’una forma gairebé violenta: “Allò d’allà ja és França”, i la indefinició desapareix. Així, d’entre la massa de dies confusos que han conformat aquest any, quan arribi l’hora de pelar el raïm i treure’n la grana –n’hi ha que som així–, les busques del rellotge, tot acostant-se a la frontera de la mitjanit, ens diran que “allò d’allà ja és el 2021.” Sovint voldríem …

London, escapada en temps de confinament

“A bridge between reality and imagination must be built.” Al 1992, el director Patrick Keiller va filmar Londres sota el punt de vista d’un personatge imaginari anomenat Robinson (manllevant el nom de l’omnipresent Daniel Defoe) que, a manera de flâneur, observava la ciutat mentre connectava geografies literàries amb els circuits urbans més marginals. El resultat d’aquest experiment va ser, London, una mena de dietari visual londinenc en format de documental, que es va publicar l’any 1994. La cinta captura de manera pausada el moviment constant de la ciutat fent èmfasi sobretot en tots aquells espais de silenci que han quedat immbolitzats en substrats històrics amagats en edificis i carrers: vivendes de poetes, vistes que van inspirar pintors en les seves obres i tot això amb una finestra de fons que batega amb els atacs de l’IRA i una societat anglesa en ple declivi amb un estrenat John Major al poder. Robinson s’endinsa en els escenaris urbans i mentre retrata les múltiples capes de la ciutat, experimenta un viatge en el temps a través de l’estranya …

Fons d’armari

Un matí de divendres vaig anar a la Filmoteca a revisar la còpia d’una pel·lícula que s’havia de passar uns dies després. El projeccionista encara ens va donar la mà, però tots plegats vam aprofitar el gel desinfectant que ens oferien abans d’entrar a la sala. Va ser la darrera visita al cinema abans del confinament: aquella mateixa tarda, la Filmoteca anunciava el tancament de portes fins a nou avís. La pel·lícula en qüestió era Checkpoint Berlin (2020), de Fabrizio Ferraro. Després de l’estrena al festival de Rotterdam el passat mes de gener, se’n preparava una projecció simultània a diverses filmoteques europees. És una pel·lícula irregular, d’estructura interessant però un pèl complexa per a un primer visionat. Malgrat tenir una lògica interior ben trabada, sovint fa l’efecte que avança sense rumb, i el caràcter discursiu de l’obra, habitual en Ferraro, no hi ajuda gaire. La solemnitat de la reflexió es menja les imatges. No obstant, aquests dies penso sovint en una escena de la pel·lícula: una parella que s’endinsa en el bosc, obrint-se camí entre …