Diu Jean-Michel Frodon a la conferència No ‘qué es el cine’ sino ‘qué hace el cine’, publicada al  número de Caimán d’octubre 2018, que en el visionat d’una pel·lícula es produeix “una triangulación única entre lo que se muestra, lo que es perceptible por los sentidos aunque no forme parte del proyecto mostrarlo, y lo que puede formarse en la mente de cada espectador a partir de la combinación de esas dos aportaciones.” D’aquest joc a tres bandes en què assentem la mirada, les dues primeres variables són compartides pel conjunt dels espectadors i queden, en major o menor mesura, sota control del cineasta. Dins el tercer calaix, que Frodon anomena “l’invisible”, podríem encabir-hi moltes coses. És aquí on pren cos la percepció més íntima i personal de les imatges, on es gesta aquesta apropiació que sembla indestriable de la nostra mirada i que aspirem a acoblar a l’obra amb harmonia ferrateriana, sense discontinuïtats. D’entrada, penso que al fons d’aquest calaix hi trobaríem, en la mesura del bagatge cultural de cadascú, el pes de la tradició, …

Sota el títol de Terres disputades, l’Arsenal Kino de Berlín ha programat aquest darrer mes de juny una àmplia retrospectiva dels cineastes Arthur i Corinne Cantrill. L’obra del matrimoni se centra principalment en l’exploració dels paisatges australians, i ho fa sempre des de la recerca d’una comunió entre forma i contingut: l’experimentació sonora, cromàtica o compositiva com a instrument per fer manifestes les complexitats d’una terra extensament connotada. Es tracta d’un cinema profundament lligat a l’espai en totes les seves vessants, i això, en territori colonitzat, inclou sens dubte una dimensió política. La cultura aborigen és omnipresent en el cinema dels Cantrill, a vegades de forma directa en curtmetratges com Two Women (1980), sovint implícita en la recerca sensorial d’un imaginari mític arrelat en les vastes extensions de desert, l’anarquia de la selva o l’esquena abrupte de grans formacions rocoses. Les possibilitats interpretatives d’aquest cinema experimental, sorgides d’un espai mínim, són inesgotables. Agafem, per exemple, Heat Shimmer (1978), un curtmetratge filmat en 16mm seguint el principi de separació de tres colors: la imatge s’enregistra per …

A Le fils de Joseph (2016), Eugène Green hi fa aparèixer una conversa que podria llegir-se com una declaració d’intencions, un esbós de la seva poètica cinematogràfica, dibuixant una certa actitud davant la vida que és tan característica de la seva filmografia com ho són el hieratisme dels seus personatges o la simetria en les composicions. “Les pel·lícules d’aquella època sempre transmeten esperança, fins i tot quan tracten temes obscurs” comenta una dona, sortint d’una projecció de Il deserto rosso (Michelangelo Antonioni, 1964); en contraposició, opina que “avui en dia, la gent es complau en la desesperació o el cinisme” i “ni tan sols no s’adonen que estan desesperats.” Recupero ara aquesta escena, que ja havia evocat en parlar de Le lion est mort ce soir (Nobuhiro Suwa, 2017), per mirar de fer balanç del nostre dos mil divuit. El punt de partida: l’edició especial del Take Five, on cada col·laborador escollia les cinc millors pel·lícules de l’any. La resta: un vol de ratpenat, xisclant en la fosca per mirar d’entendre on comença la roca …

1. El cinema és l’art del nostre temps. 2. L’art és una reflexió, una forma d’arribar al coneixement d’un mateix. 3. La poesia és un fragment de vida atrapat en una pàgina en blanc. 4. No vull ser un poeta de diumenge a la tarda. 5. La poesia és fer de la prosa una altra cosa. 6. Publicar és interessant però no és essencial. 7. Quan estic pensatiu m’agrada tenir obert. No puc afegir res més a la veritat que porto dintre. 8. Si vols tenir un gran èxit, fes un festival de merda que hi aniran totes les mosques. 9. El pedestal són les sabates. 10. Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida. ‘El cinema, era per a Brossa, l’art del nostre temps.’ Des de sempre el va fascinar, va ser un dels seus grans temes de conversa i una font d’inspiració per a tota la seva poètica. El seu imaginari visual i el seu gust per les acotacions teatrals el van seduir a provar un nou gènere: el guió cinematogràfic (Foc al …

Att. Dept. Prensa del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya-Sitges, La web Muelle5 es un proyecto creado a partir del Taller de Crítica Cinematográfica del CCCB, impartido por Mónica Jordan e Ignasi Franch en el 2018. Cinco de los alumnos que hicimos el taller decidimos crear un espacio de actualidad cinematográfica y debate sobre la crítica y sus derivas. Requeriríamos una acreditación para nuestro redactor Ricard Andiñach. Pedir la acreditación, el año que según se comenta es el año en que es más difícil conseguirla, tiene un karma jodido. Nuestro proyecto ha surgido hace tres meses, nuestro bagaje se antoja insuficiente, pero nada más lejos de la realidad futura (menuda virtualidad). Muelle5 desea estar en Sitges para seguir creciendo. Podríamos decir que los padres del redactor que enviamos fueron asesinados por un psychokiller, a lo mejor se lo merecerían, pero no es cierto. Podríamos decir que su oso de peluche se convirtió en un cabronazo despiadado, pero no, simplente fue olvidado. Podríamos afirmar que vive en una casa encantada, pero tampoco, vive en Premià, …

Avui dimarts 18 de setembre de 2018 els membres de Muelle5 ens reunim a casa Marian Z per xalar de Trash Humpers (2009), l’obra fornicadora d’Harmony Korine. Donem fe que en el transcurs de la projecció passarem per molts estats: alegria, fàstic, gana, son, sorpresa, repulsió… En els lapsus emotius i vomitius d’aquest terrabastall d’emocions, anotar: 1-Del cine de Korine es diu: Poesia puríssima de la diferència, tendresa del monstruós, disfuncionalitat sobreactuada, realitat sòrdida, revers del somni americà. Sempre s’escriu el mateix, suposem que cal per emmarcar per on van els trets d’un veritable outsider. Nosaltres ho vam notar i molt, ho vam patir i molt, en èxtasi vam contemplar l’objecte perdut (Trash Humpers ve a ser una “sort” de cinta VHS trobada a les escombraries). 2-L’oda de Muelle5 al puto Korine: Exalta la diferència respecte als paràmetres consensuats del sofert bon gust. Recalca el que s’acostuma a amagar, la misèria, les conductes submergides. Lluita per evidenciar que la càmera no és el límit. Adora les no limitacions conductuals, l’alliberament de tot judici social inculcat. …