All posts filed under: Personal

Grand Vide de Noémie Goudal | © Loop Barcelona, 2025, All rights reserved. Photos by Nereis Ferrer.

Una tarda al Loop 2025

Quan arriba el fred, una cita doble ens convida a posar en dubte unes quantes certeses que ens guien pel camí de les imatges. A Barcelona comparteixen dates L’Alternativa, un festival de cinema d’autor, i el Loop, un esdeveniment dedicat al cinema d’artista, amb una estructura triangular que comprèn un festival, un simposi i una fira. No son compartiments estancs, però tret d’alguns elements comuns –una part del públic (i d’aquella manera), alguns cineastes (pocs), tres o quatre peces que podrien intercanviar-se sense cap daltabaix–, fan una mica l’efecte de mons paral·lels. Precisament per això, saltar de l’un a l’altre és un bon exercici quan es comença a sentir que tot és massa a lloc; sobretot si un es mou amb certa comoditat en una òrbita concreta, i en canvi a l’altra se sent un cos estrany. Desembarco a la fira del Loop sabent-me un espectador més aviat clàssic, però amb la convicció que cal mirar sempre més enllà de les sales per seguir pensant el que hi passa. Avui tampoc no anirem massa lluny: …

Il buco

En la foscor de la pantalla es dibuixa, poc a poc, la boca d’una cova retallada contra el cel. Així comença el tercer llargmetratge de Michelangelo Frammartino que, després de Il dono (2003) i Le quattro volte (2010), torna als paisatges rurals de Calàbria per narrar lliurement la primera expedició a l’Abisme de Bifurto, una de les coves més fondes del món, l’estiu del 1961. Són els anys del boom econòmic. A Milà s’enllesteix la Torre Pirelli que, amb una alçada de 127 metres, esdevé símbol dels nous temps; i als Estats Units, John F. Kennedy guanya les eleccions presidencials. Els ecos d’aquestes notícies arriben a la petita localitat calabresa de la pel·lícula a través d’un televisor instal·lat a la plaça, o bé en revistes, com si fossin registres d’un altre món. Tan sols cal recordar els dos anys que separen I dimenticati (Vittorio de Seta, 1959) i Il posto (Ermanno Olmi, 1961), i imaginar-ne el retrat social com a dues cares d’un mateix país –o, sense anar més lluny, tornar a les pel·lícules anteriors …