Sortides imprevistes em fan passar estones a trens, on rumio sobre l’últim film d’Oliver Laxe vist fa unes setmanes. Primer tren: recordo Sirat amb desconcert. Segon: mesuro la pel·lícula no tant pel visionat, com pel pòsit. Tercer tren: em desdic, sobreposant l’experiència del visionat a tot allò rumiat. Sirat demana molts trens per pensar, si un vol treure res en clar.
De primeres, un punt de partida atractiu: pare, fill, gos i un grup de ravers en un road trip pel desert, amb aires de Mad Max i música techno de Kangding Ray. La missió que entrecreua el Luis (pare-Sergi López) i l’Esteban (fill-Bruno Núñez) amb els ravers és trobar la filla i germana dels primers, vista per darrer cop a una rave al Sàhara. Tot i estar advertits dels perills, tots dos decideixen seguir els ravers a través del desert, cap a una altra festa.
Partint d’aquí, sembla que veiem dues pel·lícules en una sola, que si fa no fa coincideixen amb les dues meitats del metratge. Primera meitat: al llarg de la perillosa aventura, el Luis transforma els seus prejudicis envers els ravers, que es revelen companys de viatge responsables i empàtics. Segona: l’hedonisme i la neciesa dels ravers es fan palesos al final del viatge, arrossegant el Luis cap a la seva filosofia menfotista i cobrant-se la vida d’uns quants personatges.
Aquesta via, més radical que la primera, explota a la cara de l’espectador. Comença quan la furgoneta del Luis cau accidentalment amb l’Esteban i el gos pel penya-segat d’un camí costerut. Més tard, unes mines lleven la vida dels ravers que, drogats, s’han posat a ballar per superar la pèrdua de l’Esteban, tot ignorant que posaven els peus al Mur Marroquí −un dels territoris més minats del món−. A hores d’ara, el to de la pel·lícula s’assembla més al de gènere de terror que espanta i fa riure a parts iguals, que no pas al del road trip que se’ns ha presentat en un inici. Finalment, després de travessar el camp de mines a cegues, el Luis i dos ravers més, únics supervivents de la catàstrofe, són vistos al capdamunt d’un comboi en marxa ple de connotacions, envoltats per desenes d’africans amb destí desconegut, potser sahrauís que no podran tornar mai a casa per culpa del Mur Marroquí.
Sigui per xoc o per violència, el cop de volant que es produeix a l’equador de Sirat ens deixa esmaperduts. On han quedat els lúcids ravers que hem conegut al principi? És un canvi significatiu en el punt de vista narratiu: si fins aleshores havíem vist la pel·lícula a través dels ulls del Luis i de l’Esteban, ara, a causa de la brutalitat i el sarcasme dels esdeveniments −just abans de morir calcinada per la primera mina, una de les ravers, enardida per la música, crida “fes que peti!”−, ens n’hem allunyat dràsticament, situant-nos en un efecte de distanciament, el Verfremdungseffekt popularitzat per Brecht i tan utilitzat per cineastes com Haneke, on ja no confiem en el món il·lusori que ens havia presentat Sirat, sinó que reflexionem sobre les idees morals que desprenen les imatges.
Aquesta segona pel·lícula és, potser, força més atrevida i interessant que la primera. Ens fa pensar, confrontats amb la irreverència dels ravers i la seva voluntat d’ignorar el que passa a un món que cau a trossos, sobre els límits d’estupidesa als que pot arribar la inconsciència dels occidentals. I aquell personatge del Sergi López que ens havia guiat fins ara, tot i els diàlegs fluixos i una millorable direcció d’actors, s’ha convertit en el rei dels irreverents. “Com s’ha deixat endur per un grapat d’irresponsables?”, ens preguntem. “Com ens n’hem deixat endur nosaltres?”
Tot i l’originalitat del gir moral de Sirat, o aquest arriba massa tard, o no acaba de complir les lleis del món que se’ns ha presentat. Si aquesta deriva encaixa en la trama de la pel·lícula, és més aviat per una qüestió d’impacte, que no pas per coherència dramàtica. En aquest punt, ja no observem el món a través d’una perspectiva ni humana ni divina, sinó distant i alineada amb la natura, on els humans són un element més del paisatge, com formigues tragicòmiques.
Ja sigui pel grau de proximitat amb què la càmera retrata els personatges a la primera meitat del film, o per una tria de preses a la sala de muntatge que no s’acaba de decantar ni per la perspectiva de l’inici ni per la del final, sinó que roman ambigua, rebem la tombada dramàtica de Sirat com una traïció o una incoherència cruel cap als seus propis personatges, que fins aleshores se’ns havien mostrat força espavilats. Tot plegat, la nostra experiència a la sala de cinema resideix no tant en la gravetat o lleugeresa del que se’ns mostra, com en el llenguatge amb què s’explica. No són les mines que fan volar pels aires ni la mort inesperada del fill el que ens trasbalsa: és el canvi dràstic de la proximitat i el punt de vista amb què han estat filmats els personatges.
No sé en quin dels trens, arran de Sirat em ve al cap Rebentats, la primera obra de teatre de Sarah Kane. Aquesta obra conté, també al seu equador, el gir més radical que recordo: una bomba cau a l’escenari i rebenta la paret de l’habitació d’hotel, deixant-hi un gran forat. Poc després, el soldat que ha entrat a l’habitació, interrompent la sòrdida cita entre l’Ian i la Cate, acaba violant el primer, xuclant-li els ulls i suïcidant-se, entre d’altres coses. És un resum maldestre d’una trama plena de crueltats gairebé impossibles d’empassar. En tot cas, la violència de Rebentats ve continguda en les primeres paraules i acotacions de l’Ian, en entrar a l’habitació d’hotel.
Ian: He cagat en llocs millors.
(S’empassa la ginebra)
Quina pudor, estic podrit.
El que em fa pensar que, si algun dels personatges de Sirat hagués estat retratat com algú podrit des del principi, potser hauríem vist la pel·lícula amb ulls diferents, encaixant el canvi de rumb que s’hi produeix i que tant fa parlar.