Mes: novembre 2018

TAKE FIVE (Novembre 2018)

Published by Muelle5

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Reality (Matteo Garrone, 2012)  L’exquisita i brutalíssima Dogman (Garrone, 2018), encara a cartellera, em condueix a Reality, una de les pel·lícules més aclamades del seu director. D’estètica catòdica, la cinta recrea un univers hortera amb una forta poètica compositiva, una sort de El Show de Truman (Peter Weir, 1998) invers i macarra. Una trama a priori esbojarrada: un home es precipita a la demència al no ser seleccionat per concursar a la nova edició de Grande Fratello. Un tema desoladament actual: els desitjos de prosperar, de ser algú, es confonen en una carrera ambigua entre la legitimitat i la imatge d’èxit quimèrica que ens han venut. Una història humana i tràgica, mordaç i delirant. Un final hiperbòlic que ens recorda que no hi ha res més absurd que la pròpia realitat. Marian Z. [Disponible a Filmin]   The image you missed (Donal Foreman, 2018) Un director de cine irlandès recupera 30 anys d’arxius sobre el conflicte polític a Irlanda del seu pare i també cineasta, Arthur MacCaig. El resultat és un complex exercici d’intertextualitat visual …

Entrevista a Bertrand Mandico

Published by Xavier Montoriol

Bertrand Mandico (Toulouse, 1971) es va donar a conèixer l’any 1999 amb el curtmetratge Le Cavalier Bleu i ha anat bastint des de llavors una filmografia orgànica i mutant, integrant referents d’allò més diversos sempre des d’una veu molt personal. El seu primer llargmetratge, Les Garçons Sauvages (2017), presentat a la 74 Mostra de Venècia, va ser rebut per la crítica com una de les grans revelacions de l’any. [Cliqueu aquí per llegir l’entrevista original en francès.]   Alguns dels teus curtmetratges, com Boro in the Box o 8, giren al voltant de la relació dels personatges amb el cinema. Si la càmera molsosa del jove Boro ens remet a l’aspecte més aviat material del rodatge, els vídeos de l’Octave esdevenen un mitjà d’accés a indrets màgics i desconeguts. Com és la teva pròpia relació amb el cinema? És una relació visceral. Jo enquadro totes les meves pel·lícules: no abraço els actors i les actrius, però sí que abraço la càmera quan filmo, l’acaricio, esdevé un implant, una extensió de mi mateix. Quan filmo, em …

Entretien avec Bertrand Mandico

Published by Xavier Montoriol

Bertrand Mandico (Toulouse, 1971) se fait connaître en 1999 avec son premier court-métrage, Le Cavalier Bleu. C’est le point de départ d’une filmographie organique et mutante, qui intègre des référents très divers en gardant toujours une voix très personnelle. Son premier long-métrage, Les Garçons Sauvages (2017), a été présenté à la 74 Mostra di Venezia et a devenu ensuite une des révélations de l’année.   Quelques de vos court-métrages, comme Boro in the Box ou 8, tournent autour du rapport des personnages avec le cinéma. Si la caméra moussue du jeune Boro nous remet à l’aspect plutôt matériel du tournage, les vidéos d’Octave deviennent un moyen pour accéder à des endroits magiques et inconnus. Quel est votre propre rapport avec le cinéma? C’est un rapport viscéral. Je cadre tous mes films. Je n’embrasse pas les acteurs et les actrices, mais j’embrasse la caméra quand je tourne, je la caresse, elle devient une greffe, un prolongement de ma personne. Quand je filme j’ai l’impression d’être en transe, de ne faire qu’un avec mon film. D’être acteur et spectateur. …

SITGES 2018

Published by Ricard Andiñach

DIA DESPRÉS DE SITGES: Abans d’escriure aquest viatge per Sitges he estat ballant. Porto molta estona ballant, el temps no era relatiu? Un raig travessa la sala d’estar, tanco els ulls, intento buidar la ment. Ballo sol, no sé ballar, l’última vegada que vaig ballar amb algú l’insult final no va ser suau. Rodem amb pla seqüència? Millor que no, això és pels que han de demostrar que en saben. Sona la publicitat de Spotify, si soc un garrepa, soc d’aquí, de Filipines. Deixo de destrossar la cançó, avui no em despullaré per escriure, és la crònica de Sitges. Vinga, som-hi, viatjaré a altres mons. Primer obrir una Voll, no una puta Moritz, glop. He xalat a Sitges? Sí. Glop. He vist cinema? Sí. Com canta REM al final d’Under The Silver Lake: “El que vull sentir, vull sentir-ho ara”. Glop. SUSPIRIA: Tot control de la foscor, entesa com a mal, a condicions de memòria històrica, no ajusticiada, i atmosfera de tensió social, no resolta, esdevindrà llum, si les bruixes (empoderament femení) segueixen ballant. O …

Els finals de El Reino i BlacKkKlansman

Published by Marian Z

Tota forma d’art és política. Una idea que deriva en mantra per a molts cineastes que creuen que una visió del món, impregnada en la pel·lícula, és també una manera de comprometre’s amb ell. El Reino i BlacKkKlansman coincideixen a cartellera, i ambdues aborden la qüestió política de manera directa, fermes en la recerca d’una reacció agitada, d’urgència, en el seu públic. El Reino no tracta cap cas concret, però casos reals són la inspiració i guia de la seva trama. BlacKkKlansman es basa en un cas real, i l’estupefacció de l’espectador mentre va descobrint la història no pot portar més que al desconcert. La versemblança s’imposa a El Reino gràcies al pols de Sorogoyen (potser més per la direcció que pel propi guió) i en canvi a BlacKkKlansman es qüestiona en tot moment. Spike Lee presenta bons i dolents, i la caricaturització és un punt a favor del seu posicionament (ells són els dolents, són retardats mentals, sembla dir); Sorogoyen situa com a protagonista al corrupte, l’humanitza i busca la identificació, amb clara voluntat de denunciar com d’interioritzat tenim l’abús, com de natural …

Un dia més de vida

Published by Xavier Montoriol

Corre l’any 1975 i els portuguesos, després de la Revolució dels Clavells, es retiren de les colònies. La independència d’Angola queda fixada per l’onze de novembre d’aquell mateix any, però esclata la guerra civil. El país, ric en minerals i petroli, esdevé una peça clau de la Guerra Freda: els ianquis mouen els fils del FNLA i els soviètics donen suport al MPLA. Enmig de l’èxode, el foc creuat i les massacres, el reporter polonès Ryszard Kapuściński aterra a Luanda per seguir el conflicte de ben a prop. Un dia més de vida (Another day of life, 2018), pel·lícula d’animació dirigida pel binomi Raúl de la Fuente i Damian Nenow, adapta el relat que Kapuściński va fer d’aquells dies. Ho fa a través d’unes il·lustracions precioses, a vegades excessives, sempre a punt de fragmentar-se, que suavitzen la cruesa d’alguns escenaris; a estones salta a la imatge filmada i esdevé documental per projectar una mirada retrospectiva sobre els fets a través de diversos testimonis encara vius –una maniobra enriquidora que, malgrat tot, acaba trencant el ritme …