Mes: abril 2023

Les nits experimentals (III)

Els caminants de Ferraro És nit entrada i plovisqueja. Un home recorre infatigablement els carrers de París. En el seu caminar hi ha un balanceig rítmic que l’emparenta amb els grans caminants del cinema, braços inerts, les mans esteses com una fruita madura que penja de la branca. En un moment donat –un moment qualsevol, semblaria–, arrenca a córrer i es fon amb la nit; les imatges, en un blanc i negre contrastat, fan més densa la penombra. La càmera no s’atura: desposseïda de subjecte, segueix avançant pels carrers de París amb una obstinació estranya. És pura inèrcia, el moviment? O l’impulsa una presència? Que potser es tracta d’un gest autoreflexiu de la ficció plegant-se sobre ella mateixa, deixant-nos sols, d’improvís, amb la nostra mirada? El cert és que l’avanç imparable de la càmera té una aura fantasmal, que esdevé encara més obscura per les particularitats del seu moviment: no es tracta d’un pla seqüència límpid, sinó que és ple de minúsculs gestos inorgànics, com d’un capejar d’animal mecànic, que no són fruit de l’atzar. …

Les nits experimentals (II)

La casa-cinema A Sabotage (Alfred Hitchcock, 1936), els Verloc viuen a l’interior del petit cinema que regenten. La porta de casa és al fons de la sala, allà on normalment hi hauria una sortida d’emergència o el lavabo, de manera que per entrar-ne o sortir-ne s’ha de creuar el pati de butaques. L’espai domèstic s’insereix així en un territori de ficció, on res no és el que sembla, i el llindar entre el real i l’imaginari esdevé més boirós que mai. El moment àlgid d’aquesta imbricació té lloc durant una visita del verdulaire de la cantonada, que de fet és un agent secret de la Scotland Yard. La finestra del menjador dels Verloc s’obre de sobte, i un crit esfereïdor, que alhora sona una mica com un gemec de frontisses rovellades, posa en suspensió l’ambient distès de l’escena. – I thought someone was comitting a murder –diu el verdulaire. – Someone probably is… in the screen there –respon el senyor Verloc. Aquest podria ser un bon camí d’entrada al cinema: no pas travessant la pantalla …

Un Beau Matin

La veiem asseguda a l’autobús. Torna cap a casa després de visitar el seu pare greument malalt. A fora la vida continua; fragments de paisatges en trànsit, gent que corre amb pressa d’un lloc a un altre, comprar un diari, fer el cafè, entrar a una botiga… Però només l’observem a ella, immòbil, amb el cap recolzat al vidre mira al carrer mentre dins seu només hi ha espai per a una nostàlgia infinita. I amb aquesta imatge senzilla s’expressa visualment la immensitat de la seva tristesa sense cap paraula. En una pel·lícula anterior de Mia Hansen-Løve, L’Avenir (2016), hi havia una escena similar. Se’ns mostrava la solitud i la profunda tristesa de la protagonista, també a l’autobús, tot just després de morir la seva mare. El tall discursiu entre la desolació continguda de Nathalie de L’Avenir (Isabelle Huppert) i la normalitat aparent de tot el que passa al carrer manté un diàleg amb l’escena esmentada d’Un Beau Matin. Aquesta connexió entre les dues imatges enllaça aquesta rima visual que se serveix del mateix recurs …

Les nits experimentals (I)

Principi De nou, la primavera. Els dies passen amb les seves corresponents nits experimentals, “en què alguna cosa es belluga, cobra vida i parla davant nostre”, en paraules de Jean-Louis Schefer. Entrant i sortint de les sales, davant pantalles de portàtil, televisors o parets (més o menys) blanques on hi cau la llum d’un projector, anem fent camí, a vegades de manera imperceptible, i ja no som al mateix lloc que ara fa un any. Un gest precís i original, o un moviment de càmera, o un comentari apassionat sobre un moviment de càmera, ens han fet créixer la imaginació, i ara som capaços de pensar el cinema d’una manera una mica més àmplia. Noves vies s’han obert; i al llindar entre la imatge vista i la imatge somiada, fremim davant la possibilitat. Aquest és un quadern de viatge, senzill i fragmentari; una superfície que reculli el solatge dels dies i les nits. Si, com apunten Deleuze i Guattari, l’escriptura no té res a veure amb la significació, sinó més aviat amb la mesura i …

El mirador (març 2023)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes / La chute de la maison Usher (Jean Epstein, 1928) Estem prou acostumats a llegir que s’ha estrenat tal “proposta trencadora”, “atrevida”, “arriscada” o “radical”. A vegades, però, n’hi ha prou amb mirar enrere per constatar que hi ha grans experiments formals, del tot impensables avui dia, que ja freguen el centenari. L’obra de Jean Epstein n’és un bon exemple, i un dels més bells: les sobreimpressions, la càmera lenta, els jocs de ritme o l’atenció al gest en plans detall van construïnt una poètica cinematogràfica que és manté intacta al pas dels anys, com un d’aquells cossos que s’exhumen incorruptes (metàfora incentivada per l’ombra de Poe). La chute de la maison Usher és una pel·lícula estranya i preciosa, agermanada amb Nosferatu (Murnau) o La belle et la bête (Cocteau) per la via de les cases insondables on mai no hauríem hagut d’entrar. Xavier Montoriol [Restauració disponible a Henri i a d’altres plataformes, com YouTube] Vortex (Gaspar Noé, 2022) Deia el …