Portrait de la jeune fille en feu (2019) és la quarta pel·lícula de Céline Sciamma (Tomboy 2011) i se situa a la Bretanya francesa, a finals del s. XVIII. Marianne (Noémie Merlant), una pintora, rep l’encàrrec de fer un retrat d’Héloïse (Adèle Haenel), com a regal de noces per a un promès i indesitjat marit a qui no ha vist mai.  Héloïse no vol acceptar aquest  matrimoni acordat i es nega a fer de model per al quadre. Marianne s’haurà de fer passar per la seva dama de companyia, passar llargues estones al seu costat per observar-la i pintar-la a través del record. I així, a través de la mirada de l’artista memoritzarem en una successió de seqüències pictòriques les mans, el coll, els cabells i sobretot la pell d´Heloïse. I a través de la memòria de la pell durant el procés creatiu creixerà el desig i la tensió sexual entre totes dues.

A Portrait hi ha un treball molt elaborat de les textures, emmarcades per una llum intensa i plaent (tant interior com exterior) i una composició de l’escena molt acurada que es defineix a la perfecció a través de la tria dels colors, dels espais, de les teles, dels gestos i dels silencis. El vestuari té un pes essencial en la definició dels personatges; així, els patrons dels vestits, el disseny dels detalls de sastreria i la tria dels teixits evidencien una anàlisi extrema de l’estètica que es vol mostrar i probablement el resultat endinsa l’espectador en un registre plàstic proper a la pintura. De fet, sovint es té la percepció d’entrar en un estadi contemplatiu i d’estar més a prop de la visualització d’una seqüència de llenços que d’una pel·lícula. Aquesta fusió de textures de l’art amb recursos cinematogràfics filen un discurs amb notes de realisme màgic que sobrevola i magnifica la intensitat emocional d’aquest drama romàntic.

That is beautiful which springs from inner need, which springs from the soul
Wassily Kandinsky, Concerning the Spiritual in Art

La pel·lícula aposta també per una lectura feminista de la història i revisa els rols tradicionals atorgats a la dona en el món de l’art posicionant en un pla d’igualtat l’artista i la persona que l’inspira. Si històricament les dinàmiques tradicionals en els cercles artístics es basaven en un rol de submissió de la musa al pintor exclusivament en masculí, aquí no només l’artista és una dona, sinó que Héloïse aporta la seva visió al retrat i suggereix refer elements estructurals de la composició. De fet, totes dues construeixen l’obra perquè es veuen abocades a observar-se i a escoltar-se, un procés creatiu que totes dues alimenten i que posa en qüestió la visió tradicional de l’art a  finals del XVIII obrint nous marges permeables cap a la intimitat de les emocions i l’espiritualitat.

Art is what you can get away with. Andy Warhol

Just abans d’enviar el text a “esborranys”, una mena d’espai purgatori que compartim els Muelles on cadascú aporta els seus comentaris abans de la publicació final, rebo el seu missatge i em demana si he vist Portrait de la jeune fille en feu. 15 anys després encara compartim pensaments de llibres i films entre Berlín i Barcelona. Feia uns mesos que no parlàvem i just tornem a coincidir en aquelles coses que veiem i ens agraden i que intentem transcriure en un intent d’equilibrar aquell altre temps que hem de dedicar a aquelles altres coses que no ens agrada fer. I comparteixo la seva reflexió i, sí, potser aquí rau tota la intensitat i la bellesa formal de la pel·lícula, en aquesta manifestació de la mirada de l’art en el cinema a través dels ulls de Marianne, una visió personal que interpreta allò històric o imaginat amb recursos plàstics, textuals, lingüístics i sonors, un art que et pots endur posat com un d’aquells meravellosos i delicats vestits i que mentre duri el seu efecte t’ajudarà a equilibrar la mediocritat dels altres espais grisos que voldríem mantenir en secret, almenys mentre duri la foscor de la sala.