The Mastermind (2025) aterra a les nostres sales en un moment propici per als lladres de museus, amb el robatori del Louvre encara fresc a les portades. Sobre els individus que, a finals d’octubre, van entrar al museu amb una grua i una radial i van endur-se les joies de Napoleó, tot plegat en vuit minuts i a plena llum del dia, deia l’altre dia la fiscal de París que eren “criminals de poca volada.” Son paraules que també escaurien al protagonista de la nova pel·lícula de Kelly Reichardt, J.B. Mooney (Josh O’Connor), i els seus còmplices, que triguen exactament el mateix temps a sostreure quatre teles d’Arthur Dove d’un museu de Massachussetts.

Podríem aparcar el ressentiment de la fiscal i deixar-ho en amateurs. La paraula ens acosta una mica més al misteri de J.B., aquest home callat i d’aire viu, fuster a l’atur que viu amb la dona i els dos fills, i que als ulls sempre hi té el brill de qui maquina alguna cosa. Aviat se’ns fa evident que l’interès econòmic no és l’únic motor d’aquesta maniobra naïf i precipitada, que l’interès de J.B. per l’art va més enllà del seu valor de mercat. El primer que fa, un cop es troba en possessió de les teles, és penjar-ne una al menjador de casa i admirar-la uns instants abans d’embolicar-la de nou: un amateur de cap a peus, en tots els sentits de la paraula. L’èxit de J.B., és clar, és ben efímer. La cosa s’embolica de seguida, el seu nom apareix als diaris i ell ha d’emprendre la fugida, deixant enrere un matrimoni que fa aigües (i els fills a càrrec d’ella, una Alana Haim amb poques línies de diàleg). Els quadres esdevenen de nou mers objectes de valor: cecs, tancats dins d’una caixa de fusta, atrauen una colla d’individus sense nom –els professionals– i es fan fonedissos. És aquesta la veritable abstracció de l’art.

Som a la tardor de 1970, en plena guerra del Vietnam; una època en què els robatoris d’estar per casa encara son possibles, malgrat que no per gaire temps. A les portes d’una revolució tecnològica que sacsejarà de retruc les trames clàssiques del cine, és tot un gènere el que entra en crisi i tempteja tres vies possibles: l’extinció, la transformació (amb la selva de làsers de Mauvais Sang com a porta d’entrada) o la pel·lícula d’època. Aquest darrer camí és el que emprèn Kelly Reichardt, amb la missió de revisitar un gènere anant-lo a trobar en el seu propi temps i amb un llenguatge contemporani; un principi que ja va donar lloc al gran western que és First Cow (2019). La reconstrucció impecable dels decorats genera un cert efecte mimètic, i la càmera, embriagada per aquests 70s de revista, enfila una posada en escena força més clàssica que, posem per cas, la de Wendy and Lucy (2008). No obstant, la construcció fragmentària de la història posa les coses a lloc; l’escena del robatori, amb un muntatge paral·lel a ritme de jazz, és divertida i trepidant, però funciona més com a detonant que cap altra cosa.

Reichardt és una cineasta del moviment, i és amb la fugida de J.B. que la pel·lícula entra en la seva prosòdia familiar: la d’una força que empeny els personatges carretera enllà, una mica menys tràgica que el destí però més obscura que la voluntat. El tram més bonic de la pel·lícula arriba quan J.B. recala a la casa d’uns antics companys de carrera, en Fred i la Maude, i el que ja anàvem sospitant que no havia estat ben bé un acte de desesperació econòmica va agafant la forma, amb quatre pinzellades, de desencant generacional. El camí segueix, i J.B. travessa les ruïnes del somni americà dibuixant, amb el fil del seu propi moviment, un paisatge de nòmades i desclassats, de rebels i contestataris, dels quals ell tan sols forma part de manera tangencial; enmig del soroll col·lectiu, J.B. és sempre un cos aliè. En resulta un retrat elegant, amb la distància pròpia de les pel·lícules d’època (n’hi ha prou amb recordar una de les grans road movies que, a principis dels 70, recorria aquesta contracara dels Estats Units, la Wanda de Barbara Loden, per fer palesa la distància; potser també amb dir que The Mastermind és una producció de Mubi, la plataforma elefantiàsica que, per cert, s’estrena a Espanya com a distribuidora amb aquesta mateixa pel·lícula); també amb la tendresa pròpia de les pel·lícules de Reichardt. És una alegria constatar que la cadència que marca la seva filmografia sobreviu a tota mena de mutacions, gèneres, pressupostos i rostres de moda (i és un encert, aquí, Josh O’Connor); prou com per fer de The Mastermind una de les estrenes de l’any.