Mes: Març 2020

TAKE FIVE (Març 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Una chica vuelve sola a casa de noche (A girl walks home alone at night – Ana Lily Amirpour, 2014) La poderosa estética de A Girl Walks Home Alone at Night se resume en la icónica imagen de la vampira protagonista en chador, skate y camiseta de rayas, en un film rodado como si fuera un western en una ciudad fantasma iraní (falsa). Su estilo visual lo es todo, apoyando en largos planos fijos y travellings una escasa trama (la historia de amor de la protagonista con un remedo de James Dean), en un compendio de las películas indie de los ’90 : Ana Lily Amirpour no esconde sus muy obvios referentes (Jarmusch, Ferrara, Lynch…). A destacar la escena en la habitación a ritmo del vinilo del Death de White Lillies. Aviso para navegantes: no recomendada para los haters del deudor estilo Wong Kar-Wai del Barry Jenkins de Beale Street.  Cristina Peris [Disponible a Filmin] Little Crusader (Křižáček – Václav Kadrnka, 2017) En un escenari medieval mínim, suggerit a través de …

No obriu joieries a la Place Vendôme

Si feu un google ràpid, veureu que la Place Vendôme de París s’ha convertit, aquesta darrera dècada, en zona predilecte dels atracadors d’alta volada. Les raons no cal buscar-les gaire lluny: sota les voltes de la plaça s’hi apleguen les marques de primera línia: Rolex, Channel, Louis Vuitton, Bulgari… la llista és llarga. L’única vegada que l’he trepitjada, cap allà a dos mil catorze, restauraven la columna. No recordo tenir-hi cap interès especial, i la bastida no devia ajudar-hi gaire. Altres passavolants s’hi entretenien, jo vaig passar de llarg. Fet i fet, hi ha tantes ciutats com ulls que se les miren. Aquestes aproximacions a l’espai, que són personals i intransferibles, es barregen amb els fantasmes de l’imaginari col·lectiu. Literatura i cinema s’han ocupat de cartografiar extensament ciutats com París, on el paisatge urbà és indestriable de les elaboracions artístiques. L’espai referencial i el text ficcional es condicionen mútuament. Diversos articles apunten els precedents de la Place Vendôme. Hi ha registres de l’assalt a una joieria el desembre de 1960 i de l’atracament d’un banc …

TAKE FIVE (Febrer 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Tell me who I am (Ed Perkins 2019) Alex Lewis pateix un accident als 18 anys i després de tres setmanes inconscient finalment es desperta sense memòria. Durant més de 15 anys intenta reconstruir la seva identitat a través dels records i els objectes que coneix pel seu germà bessó, Marcus, que és l’única persona a qui recorda del seu passat. El documental se sosté hàbilment sobre una estructura dramatúrgica en tres actes on se superposen les veus i les visions del dos germans en la construcció d’un relat aparentment conegut però que amaga un substrat corprenent. Des d’un punt de vista formal, les seqüències gravades com a entrevistes en un estudi afavoreixen un retrat íntim que esdevindrà gradualment opressiu adoptant textures de thriller psicològic a mesura que avança la història. Si el procés de reconstrucció dels fonaments d’una nova identitat de l’Àlex a partir de la història feliç manllevada del seu germà (on no hi apareix cap esment als abusos que van patir …