Mes: gener 2023

Suro

L’imaginari simbòlic que desplega Mikel Gurrea en la seva primera pel·lícula, Suro, em recorda Natura, un conte breu de Narcís Oller que formava part d’un recull de notes i quadrets que va editar l’Avenç l’any 1897 amb el nom de Figura i paisatge. Les evocacions de l’observació exterior oferien una visió plàstica de l’entorn de l’escriptor. Oller, declarava en les seves Memòries que ‘en la contemplació de les coses reals és on he trobat sempre mes principals deliquis, tota la inspiració de mes narracions i mes novel·les.’ Aquests contes, que s’acosten a allò que podríem anomenar contemplacions de la natura, són en definitiva un recull d’impressions, unes narracions on l’escriptor en una mena de preludi dels Drames Rurals (Víctor Català, 1902) assaja la correspondència entre estat d’ànim i paisatge en els personatges així com les descripcions simbòliques dels espais naturals exteriors. De fet, és la mateixa Víctor Català qui elogia el conte en una carta dirigida a Oller en la qual li assenyala ‘després de llegir Natura he après a reconèixer l’ànima irracional de la …

Fairytale [Skazka]

Som al purgatori. Entre soques d’arbres ressecs i ruïnes impossibles, en paisatges deutors dels gravats que Gustave Doré va fer per la Divina Comèdia, s’hi passegen Hitler, Stalin, Mussolini i Churchill. La boira és constant i les figures, imprecises. Tot transcorre amb una parsimònia ultraterrenal. Els protagonistes d’aquest “conte de fades” no són actors ni tampoc animacions: Aleksandr Sokúrov conjura els grans tirans del segle XX mitjançant una recopilació extensa de material d’arxiu que manipula posteriorment amb tecnologies d’animació. Les imperfeccions de les imatges generades per ordinador, els contorns borrosos de les faccions o els moviments a vegades poc orgànics fan que aquestes figures siguin encara més inquietants. Som als llimbs, també pel que fa a la materialitat del cinema. La posada en escena accentua aquesta ambigüitat: si bé les imatges no estan compostes amb una càmera, sinó que es tracta d’una mescla d’animació i de material d’arxiu, els marges de l’enquadrament es mouen com si algú estigués sostenint una càmera… o de fet, és un moviment tan suau i regular que sembla més aviat …

EO

Eo és l’ase dels cops: des que una entitat animalista l’allibera del circ al començament de la pel·lícula, vagarà pels racons de món sense rumb ni propòsit, a mercè de la voluntat de les persones que se’l creuen pel camí. Emparentat amb el Balthazar de Robert Bresson –descendent, a la vegada, de L’idiota de Fiódor Dostoievski–, Eo encarna d’alguna manera la figura del sant, assumint impassible les adversitats del destí, amb una mirada inalterable davant les coses; o potser seria més adequat dir que se situa en allò que Rilke anomenava l’obert, i que definia d’aquesta manera en una carta adreçada a un lector: “Usted debe entender el concepto de ‘abierto’, que he intentado proponer en esa elegía, de tal manera que el grado de conciencia del animal sitúa a éste en el mundo sin que tenga que enfrentarse permanentemente a él (como hacemos nosotros); el animal está en el mundo; nosotros estamos ante el mundo debido a ese curioso giro y a la intensificación que ha desarrollado nuestra conciencia.” És interessant confrontar aquesta idea …