Mes: octubre 2018

TAKE FIVE (Octubre 2018)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ 1- A Better Man (Attiya Khan/Lawrence Jackman, 2017) Documental autobiogràfic protagonitzat per Attiya, una activista feminista que entrevista el seu exnovi maltractador. 22 anys després es retroben en un cafè, ella vol saber quins records té ell de la relació i si està disposat a acceptar la responsabilitat de la seva violència. La mà de Sarah Polley com a productora deixa empremta en un discurs molt directe inspirat en el respecte i la reivindicació, l’aposta pel diàleg i l’inconformisme i en una posada en escena tan freda com crua. Hi apareixen nous conceptes que designen malauradament comportaments socials ben actuals, com el de ‘justícia restaurativa’ en què víctima i agressor busquen la millor solució al conflicte. Al meu entendre, més terapèutic que restauratiu el documental explora a través d’una nova perspectiva els passos d’una relació tòxica i la construcció d’un nou relat imprescindible per a la prevenció de la violència de gènere. Sandra Cuadrado [Disponible a Netflix i a Filmin]   2. Weekend (Andrew Haigh, …

First Man

L’arribada de l’home a la lluna és un dels moments històrics de la humanitat i un dels reptes científics assolits més rellevants de tota la carrera espacial. Probablement, la fita que assoleix Neil Armstrong és una de les missions que més mites ha evocat al llarg de la història i aquella imatge de l’astronauta deixant la seva petjada a la superfície de la lluna va transportar l’home a anys llum de l’heroi en què es va convertir en aquell precís moment. First man justament vol recuperar la perspectiva de l’home que va quedar atrapat en aquell mite. Però l’heroi té una coexistència complicada en la pell del científic i la pel·lícula gravita justament entre aquestes dues cares del personatge. És inevitable la referència a altres pel·lícules que han tocat el tema espacial, però mentre 2001: A Space Odissey (Stanley Kubrick 1968), Apollo 13 (Ron Howard 1995), Gravity (Alfonso Cuarón 2013), The Martian (Ridley Scott 2015), o fins i tot Interestellar (Christopher Nolan 2014) situen el seu eix narratiu en una missió que es desenvolupa principalment en òrbita, Damien …

Petra

“Un cineasta tiene dos opciones y solo dos: o convertirse en un resistente o en un colaborador. Colaborador consiste en adoptar las ideas del poder dominante y la estética del poder dominante. Resistir pasa por enfrentarse al pensamiento dominante y crear una estética diferente”. Jaime Rosales (El Lápiz y la Cámara) El año 2008, Jaime Rosales gana el Goya con La Soledad y una palabra resuena con fuerza: polivisión. Habla un cineasta con pasión y cita Ladrón de Bicicletas. En ese momento parecía un excelente momento para un anunciado -artículos y estudios así lo expresaron- despertar del cine español. Parecía que algo estaba cambiando: obras de Portabella, Guerín, Lacuesta, Recha, Serra se mezclaban con Rec, Caótica Ana, Concursante, Los Cronocrímenes o Mataharis, pero fue un espejismo y poco a poco el producto volvió a descompensarse, la fase REM se implantó de manera gradual, un falso equilibrio que se nos vendió como lógico. Diez años después, más guapos, más divididos, más enfrentados, más listos, pero sin discurso cinematográfico, seguimos sufriendo por encontrar obras que nos hagan despertar. Esta multivisión …

Viaje al Cuarto de una Madre

Celia Rico parla de la seva devoció per Ozu. Parla des de la humilitat i això fa que te la creguis. Escoltes les seves reflexions sobre la seva obra i el que penses és que ho ha aconseguit, ha aconseguit el que es proposava, les seves intencions es veuen a la pel·lícula. Les constants del mestre japonès s’albiren en l’òpera prima d’aquesta directora: tracta la història d’una mare i la seva filla (la intimitat, l’empatia, la diferència generacional) en un espai-personatge per on transita una quotidianitat que serveix per despuntar emocions contingudes (el dolor, la por a fer mal, l’enyor). També hi ha alguna cosa de Chantal Akerman (la rutina, el pla fixe, parets que tallen cossos, la mirada curiosa des de l’altra habitació), però és clar, tot passat pel sedàs del costumisme (del cine) espanyol. El resultat és una pel·lícula intimista, amb una forma perfectament reconeixible i tractada darrerament de manera redundant (escenes lentes, talls abruptes) que prioritza l’articulació d’un espai on operin els personatges sense perdre de vista els seus rostres, una atmosfera …

Under the Silver Lake

Sea La Momia, sea Venom, o sea el revival Expediente X en televisión, siguen produciéndose productos muy caducados que parecen creados por sus responsables desde un búnker en el que no hayan visto evolucionar los respectivos géneros (más delito tiene el televisivo con un guionista de la serie de Chris Carter, Vince Gilligan, creando Breaking Bad). Y hay un problema cuando, más allá del público, existe cierta crítica que parece obnubilarse cuando se apela a la fantasía infantil-juvenil referencial, y no ver más allá (por favor, no confundir esto con apelar al niño que hay en nosotros como haría un Miyazaki: va un mundo). En Under the Silver Lake, David Robert Mitchell (It Follows, 2014) es consciente de esto y a la vez lo cuestiona y lo abraza en un admirable ejercicio que recuerda a lo que David Lynch hizo en los años ’90 con Twin Peaks: utilizar los mecanismos propios de la soap opera, e incluso integrarlos (ese culebrón que ven los personajes que habitan el famoso pueblo) para subvertirlos y crear algo completamente nuevo. Estamos ante un neo-noir muy …

Abecedari venecià

Arsenale: Es fa indispensable, si es vol fixar una ciutat, d’anar conformant una petita rutina. L’atzar de la primera passejada em va suggerir l’Arsenale com a punt de referència i vaig tornar sovint a la solemnitat de la vella drassana. No hi vaig veure mai res d’extraordinari, tan sols minúscules variacions en la disposició de les coses: els núvols, la llum, les barques, la gent. De matí, el pont s’omple de passavolants que es fan selfies i desapareixen. A les nits, quan la plaça és buida, tot es revesteix d’un misteri profund. És llavors que es fa estrany tornar a ser a Venècia, una ciutat tan singular que sembla néixer a cada passa i esborrar-se rere cada cantonada. Sovint vaig refer camins, convençut de trencar sempre allà on tocava, buscant algun palau que ja s’havia fet fonedís. Bèsties: Ja vam parlar al darrer Take Five de Bêtes Blondes (2018), a càrrec del binomi francès Alexia Walther i Maxime Matray. És una pel·lícula que enfonsa les arrels –si és que a algun lloc arrela– en la …

Carta a Sitges = Acreditació denegada

Att. Dept. Prensa del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya-Sitges, La web Muelle5 es un proyecto creado a partir del Taller de Crítica Cinematográfica del CCCB, impartido por Mónica Jordan e Ignasi Franch en el 2018. Cinco de los alumnos que hicimos el taller decidimos crear un espacio de actualidad cinematográfica y debate sobre la crítica y sus derivas. Requeriríamos una acreditación para nuestro redactor Ricard Andiñach. Pedir la acreditación, el año que según se comenta es el año en que es más difícil conseguirla, tiene un karma jodido. Nuestro proyecto ha surgido hace tres meses, nuestro bagaje se antoja insuficiente, pero nada más lejos de la realidad futura (menuda virtualidad). Muelle5 desea estar en Sitges para seguir creciendo. Podríamos decir que los padres del redactor que enviamos fueron asesinados por un psychokiller, a lo mejor se lo merecerían, pero no es cierto. Podríamos decir que su oso de peluche se convirtió en un cabronazo despiadado, pero no, simplente fue olvidado. Podríamos afirmar que vive en una casa encantada, pero tampoco, vive en Premià, …