És l’any 1971 i som en un poble petit de Pontevedra, Illa d’Arousa. María (Janet Novas) ajuda les dones del poble com a llevadora, una tasca que combina amb la seva feina de mariscadora. Les coses es torcen de manera sobtada i ha d’escapar de l’illa on viu, però la fugida només serà possible amb la complicitat d’altres dones, que com ella, també cerquen la seva llibertat.

O Corno (2023), segona pel·lícula de Jaione Camborda (després d’Arima 2019) i guanyadora de  la Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià, ha estat rodada en gallec i va participar en el projecte de residències Ikusmira Berriak 2020 en la seva fase de projecte. En paraules de la directora, la idea de la pel·lícula neix de la necessitat d’explorar la capacitat de donar vida de les dones i de fer dialogar aquest procés tan orgànic amb aquella part més ancestral que ens connecta amb la terra i l’essència més animal de la natura.

I així és. Els primers minuts, a través d’una seqüencia molt impactant per la força amb què es descriu tot el procés d’un part, connectem directament amb la pell, amb l’absoluta presencialitat del moment i amb unes emocions molt íntimes. Trobem una petita estança amb molt pocs elements on observem la María ajudant una dona a parir. També hi és la filla adolescent de la dona embarassada que, des de la por i l’observació, segueix les instruccions de la llevadora. La presència de la dona que assisteix el part, més enllà de ser-hi, inunda tota l’escena des del silenci. Ser-hi per acompanyar, per deixar respirar la mare i per ajudar a viure. Som espectadors del testimoni visual d’un naixement que quedarà com un referent en el cinema perquè aquest moment es retrata des d’un angle que no havíem vist fins ara; el procés del part s’aborda des de les pauses del dolor, des dels espais de silenci entre les contraccions, des d’un temps reposat per observar i per respirar. Sembla que compartim el batec i la suor de la partera i també l’alliberament final que arriba amb el primer plor del nadó. Tot un decàleg d’intencions que introdueixen de ple el relat en la més estricta essencialitat a través d’unes imatges poètiques que arrelen la maternitat a la terra mullada i al paisatge que l’envolta.

A O Corno el paisatge és prioritari. De fet, en tot moment hi ha un vincle molt estret amb la terra i són comptats els plans en què veiem un tros de cel. A nivell formal, és una pel·lícula que té molt en compte l’enquadrament i on els primers plans resulten essencials per reflectir el ritme pausat que requereix la història (agafem per exemple el relat dels temps suspesos entre les contraccions). La direcció de fotografia a mans de Rui Poças (Zama, Lucrecia Martel 2017) de ben segur té un pes molt rellevant per aconseguir aquesta textura. La peça té una estructura circular que s’obre i es tanca de la mateixa manera. Comença i acaba amb vida, una celebració després de transitar per un viatge ple de dificultats.

És també una pel·lícula molt física on el sexe, la vida i també la mort es fusionen en un camí gens fàcil. La presència marca el to per sobre de la paraula. Janet Novas porta el pes de l’obra amb gran precisió. Silencis i gestos que destaquen sobretot per la seva presencialitat en escenes on predominen uns plans curts, sempre molt en contacte amb la terra, on el paisatge sembla que es fusioni amb els personatges. La resta de dones del repartiment (Siobhan Fernandes, Daniela Hernán Marchán, María Lado, Julia Gómez i Nuria Lestegás) fan també una interpretació excel·lent, amb una menció especial per a la jove Carla Rodríguez, que debuta com a actriu a la pel·lícula i que en les seves escenes diu tantes coses amb tan poc.

O Corno ens parla de la maternitat i també de la necessitat de reivindicar la no maternitat. Hi ha unes ganes de compartir des del dubte i d’obrir preguntes sobre el desig de ser mare; però sobretot, hi ha una voluntat d’explorar com la sororitat ha fet avançar la societat en unes circumstàncies com les que descriu la pel·lícula, on el desig i la llibertat de les dones en l’última època franquista quedaven esborrats als marges.

És especialment curós com s’ha tractat aquesta cadena d’ajudes i com aquests vincles van contribuir a salvar el qüestionament del dret de les dones sobre els seus propis cossos. Ser-hi sense jutjar-se. La paraula justa, el silenci adequat, la mirada de complicitat que els assegura que no es quedaran soles perquè l’altra hi serà. Una xarxa de dones que va ser necessària per aconseguir la llibertat en un ambient opressor com l’Espanya rural dels anys 70. Dones que s’acompanyen en moments vulnerables amb l’anhel que cadascuna trobi l’excletxa d’esperança per poder constuir el seu futur. En una societat en què es diluïa el franquisme, però que no per això deixava de ser menys cruel, aquesta xarxa de sororitat va esdevenir la clau de l’estricta supervivència.

Quan tornar enrere no és una opció, escapar és l’única sortida. La foscor de la repressió tardofranquista es descriu sempre fora de camp però la podem tocar des de la prohibició i la clandestinitat. Un altre dels temes presents a la pel·lícula és l’avortament i el perill que la repressió sistèmica abocava contra els cossos de les dones. Hi ha tot un treball estilístic que dialoga amb l’actualitat perquè el debat sobre el control dels cossos de les dones és plenament contemporani.

Totes les dones d’O Corno tenen un punt en comú i és que totes elles són víctimes d’una societat masclista. Què significa ser dona en un entorn repressor? La violència sistèmica contra les dones és un altre dels temes de la pel·lícula, un fil que connecta amb altres històries de dones dirigides per directores que han participat com Camborda en la secció oficial del Festival de Sant Sebastià: em refereixo a Un Amor d’Isabel Coixet, El Sueño de la Sultana d’Isabel Herguera i The Royal Hotel de Kitty Green. Directores que escriuen les històries que elles mateixes desenvoluparan. I que coincideixen en apostar per relats sobre dones que han de transitar per un exili existencial com a via de lluita contra un entorn hostil. En tots els casos ens trobem amb històries personals amb protagonistes femenines que busquen la seva seguretat en un entorn on se senten amenaçades. Hi ha maneres de reescriure el guió que fins ara semblava imposat i cada cop més sovint veiem que el trànsit d’aquestes dones per la foscor explora també vies celebratives com a resultat d’un procés transformador.