Mes: Maig 2019

TAKE FIVE (Maig 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   C’eravamo tanto amati (Ettore Scola, 1974) És una d’aquelles pel·lícules que sembla abarcar el món sencer. Partint d’una amistat a tres bandes, forjada en els darrers anys de lluita contra el nazisme, Scola traça una crònica de país, resseguint les sensibilitats que li donen forma: de l’empenta idealista d’una generació decidida a canviar el món a l’esgotament amarg, irònic, que acompanya l’erosió dels ideals. Agermanada amb tantes altres pel·lícules de la dècada a través d’aquesta constatació resignada d’un fracàs, C’eravamo tanto amati defuig el derrotisme i exhibeix un domini extraordinari del to, equilibrant el relat emocional (i polític) amb els jocs formalistes de muntatge i narració. I que així és la vida, ens diu Scola, tot oferint-nos una lliçó de cinema plena d’homenatges i amb cameos esplèndids dels més grans: De Sica, Fellini, Mastroianni. Xavier Montoriol [Disponible a YouTube]   El Mundo Sigue (Fernando Fernán-Gómez, 1963) Fernán Gomez procuró un resumen al inicio de la película, de letra de Fray Luis de Granada: “Verás maltratados …

An Elephant Sitting Still

D’A 2019

  Hotel by the river – Hong Sang Soo El festival para Muelle5 empezó con un director bastante controvertido en el seno de la web, Hong Sang Soo. Me es mucho más interesante participar en los debates que origina entre nosotros al hablar de sus películas, que realmente verlas; Hotel by the river me ha provocado el mismo cansancio que el resto del director que he visto y ya llego a confundir (Ahora si, antes no, Lo tuyo y tú) a excepción de, en mi caso, En la playa sola de noche (por ahora la que más me ha gustado del director). O también puede ser que, volviendo a la película original, la somnolencia que invade el hotel y personajes (tal y como apunta Xavier en el Take Five del mes) se me acabara contagiando. Todo dentro de un patrón fílmico que es a Hong Sang Soo tan constante como Penny a Desmond. Amanda – Mikhaël Hers He aquí una película con buenas intenciones, y bien ejecutadas durante la mayoría de su metraje: se aprecian el buen hacer …

Berlinale 2019 (II)

Tornem a la idea del cinema com a termòmetre del seu temps amb què acabàvem la primera part d’aquesta crònica. Si Hellhole (Bas Devos, 2019) ja apareixia vinculada de manera més o menys explícita a aquesta voluntat d’encapsular el Zeitgeist, la Berlinale ens va dur un parell més de propostes que giren sobre aquest eix, i que ho fan a partir d’un punt comú: el retrat generacional. Dreissig (2019), òpera prima de Simona Kostova, segueix un grup d’amics per Berlín durant un dia. Tots voregen la trentena i es belluguen pels barris de Neukölln i Kreuzberg, el rostre més jove i canviant de la ciutat. Els elements de l’equació són, si fa no fa, els que esperaríem d’aquesta mena de proposta; al cap i a la fi, Berlín es perfila cada cop més com a capital europea de la joventut, ciutat-aeroport d’encontres i desencontres, de bars, de discoteques i, a l’ull de l’huracà, entre drogues, alcohol i sexe, de buidor existencial. No obstant, Kostova es desmarca de la fòrmula indie que acostuma a revestir aquests …

TAKE FIVE (Abril 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/   Hotel by the River (Gangbyeon hotel – Hong Sang-soo, 2018) La darrera pel·lícula de Hong Sang-soo, que vam poder veure al D’A, transcorre amb l’aire incert d’un somni d’un matí d’hivern. Malgrat l’aparent lleugeresa que acompanya la proposta –divertida i exasperant a parts iguals quan enfila l’enèsima reformulació dels diàlegs habituals i s’hi recrea–, de seguida s’endevina una pesantor inusual en el passar de les escenes. Potser sigui la somnolència que cau damunt l’hotel i els personatges que el transiten, element distorsionador que tenyeix la pel·lícula d’una irrealitat tan o més suggerent que la de Lo tuyo y tú (2016); potser és cosa del blanc i negre, d’una imatge un pèl més depurada, d’un to més marcadament poètic o de l’efecte d’un gir temàtic; el cas és que, sense abandonar el segell de la casa, Hong Sang-soo firma la pel·lícula més fosca i continguda que li hem vist fins ara –i també, potser, la millor. Xavier Montoriol   Más allá de las montañas …