All posts filed under: Retrospectiva

Catàleg brevíssim del gest

Published by Xavier Montoriol

Escriu el poeta Lluís Solà, glossant l’obra de Joan Vinyoli: “Ens colpeix un gest musical. Apareix literalment com a irrefutable. És el gest de la captació de la cosa.”[1] Les paraules de Solà apunten a la dimensió negativa de la poesia, a l’esfera d’allò indicible; i, no obstant, el gest apareix literament i és irrefutable. En un exercici de ressonàncies, podríem dur aquestes mateixes paraules a l’obra de Jean Epstein. Malgrat les trames precises que estructuren les seves pel·lícules, Epstein té molt més de poeta que de narrador, i el seu cinema sembla fet també d’aquests gestos en què alguna cosa és captada. Les seves imatges són plenes de misteri perquè orbiten al voltant de l’invisible, que s’endevina a contraclaror d’allò que es mostra, i ho fan d’una forma estranya, recorrent una i altra vegada al maridatge de l’ésser i la mecànica (recordem, per exemple, com la unió ambigua entre el vell i la natura a Le Tempestaire es concreta en una sèrie de jocs formals que desfan la tempesta). Servint-nos altra vegada de les …

London, escapada en temps de confinament

Published by Sandra Cuadrado

“A bridge between reality and imagination must be built.” Al 1992, el director Patrick Keiller va filmar Londres sota el punt de vista d’un personatge imaginari anomenat Robinson (manllevant el nom de l’omnipresent Daniel Defoe) que, a manera de flâneur, observava la ciutat mentre connectava geografies literàries amb els circuits urbans més marginals. El resultat d’aquest experiment va ser, London, una mena de dietari visual londinenc en format de documental, que es va publicar l’any 1994. La cinta captura de manera pausada el moviment constant de la ciutat fent èmfasi sobretot en tots aquells espais de silenci que han quedat immbolitzats en substrats històrics amagats en edificis i carrers: vivendes de poetes, vistes que van inspirar pintors en les seves obres i tot això amb una finestra de fons que batega amb els atacs de l’IRA i una societat anglesa en ple declivi amb un estrenat John Major al poder. Robinson s’endinsa en els escenaris urbans i mentre retrata les múltiples capes de la ciutat, experimenta un viatge en el temps a través de l’estranya …

No obriu joieries a la Place Vendôme

Published by Xavier Montoriol

Si feu un google ràpid, veureu que la Place Vendôme de París s’ha convertit, aquesta darrera dècada, en zona predilecte dels atracadors d’alta volada. Les raons no cal buscar-les gaire lluny: sota les voltes de la plaça s’hi apleguen les marques de primera línia: Rolex, Channel, Louis Vuitton, Bulgari… la llista és llarga. L’única vegada que l’he trepitjada, cap allà a dos mil catorze, restauraven la columna. No recordo tenir-hi cap interès especial, i la bastida no devia ajudar-hi gaire. Altres passavolants s’hi entretenien, jo vaig passar de llarg. Fet i fet, hi ha tantes ciutats com ulls que se les miren. Aquestes aproximacions a l’espai, que són personals i intransferibles, es barregen amb els fantasmes de l’imaginari col·lectiu. Literatura i cinema s’han ocupat de cartografiar extensament ciutats com París, on el paisatge urbà és indestriable de les elaboracions artístiques. L’espai referencial i el text ficcional es condicionen mútuament. Diversos articles apunten els precedents de la Place Vendôme. Hi ha registres de l’assalt a una joieria el desembre de 1960 i de l’atracament d’un banc …

Decàleg Jonas Mekas

Published by Sandra Cuadrado

Tradició i modernitat. Humanitat i individu. Memòria i oblit. Des de Lituània a Nova York. Més de 35 anys d’esperit crític que transiten, amb el pes de l’herència cultural, del registre poètic al plàstic sempre a la recerca de la realitat humana en tota la seva complexitat. Jonas Mekas (1922/2019) despulla el cinema de les opressions formals convencionals i ens ofereix tornar a mirar des del desordre organitzat de l’essència visual. Com apuntava Joan Brossa (1919/1998) , amb qui manté moltes connexions creatives, Mekas també reivindica el present com la forma real de tota la vida. Rellegint i visionant el seu llegat, recuperem en aquest decàleg alguns del seus pensaments i reflexions. 1. “No té sentit observar una obra d’art com una entitat indepenent; no és evident_ necessita una història, necessita moltes converses; és part de la vida d’un individu.” (Diaries, 1960) 2. “Ja és hora de fer-ho volar tot.” (Diaries, 1960) 3. “Les regles de les NO-REGLES són també unes regles.” (Diaries, 1966) 4. “Mantiguem-nos desorganitzadament organitzats.” (Report on New American Cinema Group, 1962) 5. “Hi va haver …

Entrevista a Bertrand Mandico

Published by Xavier Montoriol

Bertrand Mandico (Toulouse, 1971) es va donar a conèixer l’any 1999 amb el curtmetratge Le Cavalier Bleu i ha anat bastint des de llavors una filmografia orgànica i mutant, integrant referents d’allò més diversos sempre des d’una veu molt personal. El seu primer llargmetratge, Les Garçons Sauvages (2017), presentat a la 74 Mostra de Venècia, va ser rebut per la crítica com una de les grans revelacions de l’any. [Cliqueu aquí per llegir l’entrevista original en francès.]   Alguns dels teus curtmetratges, com Boro in the Box o 8, giren al voltant de la relació dels personatges amb el cinema. Si la càmera molsosa del jove Boro ens remet a l’aspecte més aviat material del rodatge, els vídeos de l’Octave esdevenen un mitjà d’accés a indrets màgics i desconeguts. Com és la teva pròpia relació amb el cinema? És una relació visceral. Jo enquadro totes les meves pel·lícules: no abraço els actors i les actrius, però sí que abraço la càmera quan filmo, l’acaricio, esdevé un implant, una extensió de mi mateix. Quan filmo, em …

SITGES 2018

Published by Ricard Andiñach

DIA DESPRÉS DE SITGES: Abans d’escriure aquest viatge per Sitges he estat ballant. Porto molta estona ballant, el temps no era relatiu? Un raig travessa la sala d’estar, tanco els ulls, intento buidar la ment. Ballo sol, no sé ballar, l’última vegada que vaig ballar amb algú l’insult final no va ser suau. Rodem amb pla seqüència? Millor que no, això és pels que han de demostrar que en saben. Sona la publicitat de Spotify, si soc un garrepa, soc d’aquí, de Filipines. Deixo de destrossar la cançó, avui no em despullaré per escriure, és la crònica de Sitges. Vinga, som-hi, viatjaré a altres mons. Primer obrir una Voll, no una puta Moritz, glop. He xalat a Sitges? Sí. Glop. He vist cinema? Sí. Com canta REM al final d’Under The Silver Lake: “El que vull sentir, vull sentir-ho ara”. Glop. SUSPIRIA: Tot control de la foscor, entesa com a mal, a condicions de memòria històrica, no ajusticiada, i atmosfera de tensió social, no resolta, esdevindrà llum, si les bruixes (empoderament femení) segueixen ballant. O …

Postfeminisme a Lady Bird, The Bookshop i Three Billboards Outside

Published by Sandra Cuadrado

El postfeminisme* és un corrent de la teoria feminista que fa una revisió de la segona i tercera onada del feminisme que ja considera assolit i que es marca com a nous objectius atendre les categories de diferències d’edat, la posició social de les dones, l’ètnia i el gènere i una atenció constants als micromasclismes. Tot això connectat amb el trencament tradicional del binarisme de gènere que esdevé el marc de la teoria queer* (teoria que rebutja la categorització de les persones segons la concepció binària tradicional dels sexes, els rols que s’atribueixen socialment a homes i dones i l’existència de l’orientació sexual, que considera només construccions culturals del sistema heteronormatiu) i del moviment LGBT. El cinema proveeix un ampli ventall de perspectives sobre les implicacions socials i polítiques del postfeminisme. Si examinem tant el cinema independent com el mainstream fins a les sèries, veurem que els elements postfeministes hi són ben presents, fet que demostra no només la seva ascendent consolidació sinó la necessitat d’establir un nou punt de vista femení critic i molt …

Autoritarismo, Mito y Abstracción: Síntomas del Tercer Reich en el Cine Expresionista Alemán

Published by Xavier Montoriol

Godard dijo que el cine es la verdad veinticuatro veces por segundo. Puede incluso que las películas contengan múltiples verdades y que algunas de ellas solo estén inscritas en la sucesión de fotogramas como una latencia. El cine articula un imaginario colectivo, leyéndolo y reinterpretándolo, y participa de alguna forma de las tendencias psicológicas de su entorno. Siguiendo esta premisa, Siegfried Kracauer analiza en su libro Von Caligari zu Hitler el cine alemán desde sus inicios hasta el régimen del Tercer Reich y observa una serie de premoniciones y motivos que anticipan el ascenso del nazismo. Ante este planteamiento, surgen algunas preguntas que quizás no hallen una respuesta precisa. ¿Qué discursos genera el cine sin que apenas nos demos cuenta? ¿De qué forma lo hace? ¿Cuáles son los ejes temáticos que vertebran el cine alemán prehitleriano y cómo logran formular ese atisbo de futuro? Según el director Fatih Akin, hay algo en los bosques alemanes que acaba imprimiéndose en la pantalla (Suchsland 47:20). La primera imagen que asoma tras esa sugerencia es la del Siegfried …

La Reconquista

Published by Marian Z

El pas del temps i els primers amors impossibles d’oblidar. Un tàndem àmpliament explotat en el cinema, en part gràcies a l’essència de la seva naturalesa: el discurs temporal. La il·lusió de poder tornar enrere, de reviure un temps passat que sempre ens semblarà millor, és una idea amb la que tothom, en un moment o altre, pot fantasiar. És probable que a Jonás Trueba, la nostàlgia, però també la recerca constant d’allò precís i vertader, li siguin llocs familiars, atesa la seva filmografia. Fins i tot, hi podríem trobar un punt militant en aquesta recerca, una mena d’inconformisme, al menys, pel que fa l’amor, que també sembla present en alguns dels títols de les seves pel·lícules (Los ilusos, Los exiliados Románticos o en la cinta que ens ocupa: La Reconquista). Jonás Trueba ens explica la història de dos joves de 30 anys, Manuela (Itsaso Arana) i Olmo (Francesco Carril), que es retroben després de molt temps sense veure’s, i que van viure junts aquella arcàdia que és el primer amor. Aquest encontre se succeeix …

Call Me by Your Name, la llibertat de triar el desig

Published by Sandra Cuadrado

La construcció de la identitat, el procés de descoberta sexual i el pas del temps són els eixos centrals sobre els quals gira Call me by your name (Luca Guadgnino 2017). La pel·lícula explica de manera senzilla la història d’amor entre dos joves: l’Elio (Timothée Chalamet) i l’Oliver (Armie Hammer) durant l’estiu de 1983 en un poble italià. Call me by your name es basa en la novel·la d’André Aciman (2007). James Ivory (Howards End) es va encarregar d’adaptar un guió que sembla filar a la perfecció el classicisme, el gust per la bellesa dels detalls i una ajustada tria de les paraules que podrien connectar el discurs d’aquesta pel·lícula amb altres obres del seu itinerari com A room with a view, Maurice o The Remains of the Day. Les referències a l’art, a través de la recerca arqueològica del pare, Mr. Perlman (Michael Stuhlbarg) i del doctorand Oliver, així també com de la literatura i la música són constants i afavoreixen un ritme clàssic i culte que esdevé inherent a tota la pel·lícula. El …