This boy… and this girl… were never properly introduced to the world we live in. Els rostres de Bowie i Keechie brillen sota una llum blanca, tremolosa, mentre es miren i es besen; de sobte, es giren per observar, amb una ganyota d’espant, alguna cosa que queda fora de pla. La llum que fins llavors els havia acariciat el rostre ara els fa semblar dos animals encegats pels fars d’un cotxe. Entra el títol: They live by night. Els crèdits inicials passen sobre imatges no menys premonitòries del seu destí: les vistes aèries d’un cotxe filmades des d’un helicòpter, una perspectiva llavors inusual que es repetirà en d’altres escenes. I si bé no hi ha cap helicòpter a la pel·lícula, la petitesa de la figura humana enmig del paisatge, on tots els seus moviments són visibles, ja apunta que, en la fugida, no hi haurà escapatòria. Bowie i Keechie són molt joves, gairebé dues criatures. Travessen la pantalla amb el fulgor d’un amor intens i impossible que els agermana amb Eddie i Joan, protagonistes de …

Escriu el poeta Lluís Solà, glossant l’obra de Joan Vinyoli: “Ens colpeix un gest musical. Apareix literalment com a irrefutable. És el gest de la captació de la cosa.”[1] Les paraules de Solà apunten a la dimensió negativa de la poesia, a l’esfera d’allò indicible; i, no obstant, el gest apareix literament i és irrefutable. En un exercici de ressonàncies, podríem dur aquestes mateixes paraules a l’obra de Jean Epstein. Malgrat les trames precises que estructuren les seves pel·lícules, Epstein té molt més de poeta que de narrador, i el seu cinema sembla fet també d’aquests gestos en què alguna cosa és captada. Les seves imatges són plenes de misteri perquè orbiten al voltant de l’invisible, que s’endevina a contraclaror d’allò que es mostra, i ho fan d’una forma estranya, recorrent una i altra vegada al maridatge de l’ésser i la mecànica (recordem, per exemple, com la unió ambigua entre el vell i la natura a Le Tempestaire es concreta en una sèrie de jocs formals que desfan la tempesta). Servint-nos altra vegada de les …

“A bridge between reality and imagination must be built.” Al 1992, el director Patrick Keiller va filmar Londres sota el punt de vista d’un personatge imaginari anomenat Robinson (manllevant el nom de l’omnipresent Daniel Defoe) que, a manera de flâneur, observava la ciutat mentre connectava geografies literàries amb els circuits urbans més marginals. El resultat d’aquest experiment va ser, London, una mena de dietari visual londinenc en format de documental, que es va publicar l’any 1994. La cinta captura de manera pausada el moviment constant de la ciutat fent èmfasi sobretot en tots aquells espais de silenci que han quedat immbolitzats en substrats històrics amagats en edificis i carrers: vivendes de poetes, vistes que van inspirar pintors en les seves obres i tot això amb una finestra de fons que batega amb els atacs de l’IRA i una societat anglesa en ple declivi amb un estrenat John Major al poder. Robinson s’endinsa en els escenaris urbans i mentre retrata les múltiples capes de la ciutat, experimenta un viatge en el temps a través de l’estranya …