All posts filed under: Retrospectiva

Lis Rhodes

El mes de juny de 1979, a la Hayward Gallery de Londres, va tenir lloc l’exposició Film as Film que aplegava els treballs d’un grup de cineastes amb la voluntat de posar en diàleg peces visuals i artístiques sobre la filmografia i la recerca de les avantguardes històriques. En un mateix espai compartien sala assaigs il·lustrats sobre cinema des de perspectives diverses: des del cinema futurista passant pel cinema abstracte alemany fins a l’avantguarda francesa dels anys 20. L’única dona cineasta convidada a l’exposició va ser Lis Rhodes. Rhodes, com a mostra de rebuig a la selecció del Comitè de l’Art’s Council, va decidir llançar una contraproposta a la programació imposada i va decidir convidar la seva companya Felicity Sparrow perquè s’unís en la seva recerca, formant així el seu propi grup de treball. Aviat altres cineastes com Annabel Nicolson i Jane Clarke es van adherir a la iniciativa i juntes van difondre l’assaig Whose History? (“La història de qui?”), on exposaven la seva intenció de reescriure la visió de l’exposició des d’una perspectiva feminista, …

Jean Renoir, el Tècnic

[Aquest text de Glauber Rocha fou publicat originalment a O CRUZEIRO l’any 1968]   Vaig conèixer Jean Renoir l’any passat, a Montréal, durant l’Expo-67. Per una feliç coincidència, ambdós érem membres del jurat del Festival de Cinema Canadenc. La feina començà, de fet, abans de l’arribada de Renoir, que venia de Los Angeles. Havia perdut la maleta a l’aeroport. La seva salut se’n ressentí. Vam rebre instruccions del director del Festival: començar sense el mestre. Érem en un cinema de barri mirant un documental quan el gerent vingué a avisar-nos que monsieur Renoir havia arribat. Vam interrompre la projecció, i l’escultor canadenc Richard Lacroix, també del jurat, es preparà, visiblement nerviós, per rebre el mestre. El jurat estava format per gent jove dels Estats Units, de Canadà, d’Itàlia. Per a tots nosaltres, veure Renoir era una experiència emocionant. Mentre Lacroix es precipitava cap a la porta del cinema, jo m’encongia a la butaca, intimidat. Vaig veure emergir la silueta de cap blanc, acompanyat de la dona. Lacroix ens presentà: Mr. Chapman, documentalista canadenc, Beryl Fox, cineasta …

Els misteris d’Ostende

D’Ostende a Trenque Lauquen, les ficcions desbordants de Laura Citarella semblen brotar sempre d’alguna petita ciutat de la província de Buenos Aires. Invariablement, n’adopten el nom: Ostende (2011), Trenque Lauquen (2022) esdevenen títols d’una suggerència opaca, com enigmes a resoldre. Laura, interpretada per l’actriu Laura Paredes, és el denominador comú que recorre aquesta cartografia fantàstica. Podria ser que es tractés d’un mateix personatge –diversos articles apunten que Trenque Lauquen es plantejava, si més no d’inici, com una seqüela d’Ostende–, tot i que en el fons no importa massa. Ella és la porta d’entrada a un misteri que es presenta com un lleuger decalatge en la realitat: primer, fent el paper d’observadora externa que elucubra teories improbables; després, endinsant-se en les intrigues fins a desaparèixer en l’ull de l’huracà. Citarella és hereva d’una tradició que, en el cinema, es remunta fins als serials de Louis Feuillade –Trenque Lauquen, com una progressió desfermada d’Ostende, n’adopta l’extensió episòdica–, els quals deriven, al seu torn, dels fulletons del segle XIX. La multiplicació de les línies narratives n’és una característica …

Els condemnats

This boy… and this girl… were never properly introduced to the world we live in. Els rostres de Bowie i Keechie brillen sota una llum blanca, tremolosa, mentre es miren i es besen; de sobte, es giren per observar, amb una ganyota d’espant, alguna cosa que queda fora de pla. La llum que fins llavors els havia acariciat el rostre ara els fa semblar dos animals encegats pels fars d’un cotxe. Entra el títol: They live by night. Els crèdits inicials passen sobre imatges no menys premonitòries del seu destí: les vistes aèries d’un cotxe filmades des d’un helicòpter, una perspectiva llavors inusual que es repetirà en d’altres escenes. I si bé no hi ha cap helicòpter a la pel·lícula, la petitesa de la figura humana enmig del paisatge, on tots els seus moviments són visibles, ja apunta que, en la fugida, no hi haurà escapatòria. Bowie i Keechie són molt joves, gairebé dues criatures. Travessen la pantalla amb el fulgor d’un amor intens i impossible que els agermana amb Eddie i Joan, protagonistes de …

Catàleg brevíssim del gest

Escriu el poeta Lluís Solà, glossant l’obra de Joan Vinyoli: “Ens colpeix un gest musical. Apareix literalment com a irrefutable. És el gest de la captació de la cosa.”[1] Les paraules de Solà apunten a la dimensió negativa de la poesia, a l’esfera d’allò indicible; i, no obstant, el gest apareix literament i és irrefutable. En un exercici de ressonàncies, podríem dur aquestes mateixes paraules a l’obra de Jean Epstein. Malgrat les trames precises que estructuren les seves pel·lícules, Epstein té molt més de poeta que de narrador, i el seu cinema sembla fet també d’aquests gestos en què alguna cosa és captada. Les seves imatges són plenes de misteri perquè orbiten al voltant de l’invisible, que s’endevina a contraclaror d’allò que es mostra, i ho fan d’una forma estranya, recorrent una i altra vegada al maridatge de l’ésser i la mecànica (recordem, per exemple, com la unió ambigua entre el vell i la natura a Le Tempestaire es concreta en una sèrie de jocs formals que desfan la tempesta). Servint-nos altra vegada de les …

London, escapada en temps de confinament

“A bridge between reality and imagination must be built.” Al 1992, el director Patrick Keiller va filmar Londres sota el punt de vista d’un personatge imaginari anomenat Robinson (manllevant el nom de l’omnipresent Daniel Defoe) que, a manera de flâneur, observava la ciutat mentre connectava geografies literàries amb els circuits urbans més marginals. El resultat d’aquest experiment va ser, London, una mena de dietari visual londinenc en format de documental, que es va publicar l’any 1994. La cinta captura de manera pausada el moviment constant de la ciutat fent èmfasi sobretot en tots aquells espais de silenci que han quedat immbolitzats en substrats històrics amagats en edificis i carrers: vivendes de poetes, vistes que van inspirar pintors en les seves obres i tot això amb una finestra de fons que batega amb els atacs de l’IRA i una societat anglesa en ple declivi amb un estrenat John Major al poder. Robinson s’endinsa en els escenaris urbans i mentre retrata les múltiples capes de la ciutat, experimenta un viatge en el temps a través de l’estranya …

No obriu joieries a la Place Vendôme

Si feu un google ràpid, veureu que la Place Vendôme de París s’ha convertit, aquesta darrera dècada, en zona predilecte dels atracadors d’alta volada. Les raons no cal buscar-les gaire lluny: sota les voltes de la plaça s’hi apleguen les marques de primera línia: Rolex, Channel, Louis Vuitton, Bulgari… la llista és llarga. L’única vegada que l’he trepitjada, cap allà a dos mil catorze, restauraven la columna. No recordo tenir-hi cap interès especial, i la bastida no devia ajudar-hi gaire. Altres passavolants s’hi entretenien, jo vaig passar de llarg. Fet i fet, hi ha tantes ciutats com ulls que se les miren. Aquestes aproximacions a l’espai, que són personals i intransferibles, es barregen amb els fantasmes de l’imaginari col·lectiu. Literatura i cinema s’han ocupat de cartografiar extensament ciutats com París, on el paisatge urbà és indestriable de les elaboracions artístiques. L’espai referencial i el text ficcional es condicionen mútuament. Diversos articles apunten els precedents de la Place Vendôme. Hi ha registres de l’assalt a una joieria el desembre de 1960 i de l’atracament d’un banc …

Decàleg Jonas Mekas

Tradició i modernitat. Humanitat i individu. Memòria i oblit. Des de Lituània a Nova York. Més de 35 anys d’esperit crític que transiten, amb el pes de l’herència cultural, del registre poètic al plàstic sempre a la recerca de la realitat humana en tota la seva complexitat. Jonas Mekas (1922/2019) despulla el cinema de les opressions formals convencionals i ens ofereix tornar a mirar des del desordre organitzat de l’essència visual. Com apuntava Joan Brossa (1919/1998) , amb qui manté moltes connexions creatives, Mekas també reivindica el present com la forma real de tota la vida. Rellegint i visionant el seu llegat, recuperem en aquest decàleg alguns del seus pensaments i reflexions. 1. “No té sentit observar una obra d’art com una entitat indepenent; no és evident_ necessita una història, necessita moltes converses; és part de la vida d’un individu.” (Diaries, 1960) 2. “Ja és hora de fer-ho volar tot.” (Diaries, 1960) 3. “Les regles de les NO-REGLES són també unes regles.” (Diaries, 1966) 4. “Mantiguem-nos desorganitzadament organitzats.” (Report on New American Cinema Group, 1962) 5. “Hi va haver …

Entrevista a Bertrand Mandico

Bertrand Mandico (Toulouse, 1971) es va donar a conèixer l’any 1999 amb el curtmetratge Le Cavalier Bleu i ha anat bastint des de llavors una filmografia orgànica i mutant, integrant referents d’allò més diversos sempre des d’una veu molt personal. El seu primer llargmetratge, Les Garçons Sauvages (2017), presentat a la 74 Mostra de Venècia, va ser rebut per la crítica com una de les grans revelacions de l’any. [Cliqueu aquí per llegir l’entrevista original en francès.]   Alguns dels teus curtmetratges, com Boro in the Box o 8, giren al voltant de la relació dels personatges amb el cinema. Si la càmera molsosa del jove Boro ens remet a l’aspecte més aviat material del rodatge, els vídeos de l’Octave esdevenen un mitjà d’accés a indrets màgics i desconeguts. Com és la teva pròpia relació amb el cinema? És una relació visceral. Jo enquadro totes les meves pel·lícules: no abraço els actors i les actrius, però sí que abraço la càmera quan filmo, l’acaricio, esdevé un implant, una extensió de mi mateix. Quan filmo, em …

SITGES 2018

DIA DESPRÉS DE SITGES: Abans d’escriure aquest viatge per Sitges he estat ballant. Porto molta estona ballant, el temps no era relatiu? Un raig travessa la sala d’estar, tanco els ulls, intento buidar la ment. Ballo sol, no sé ballar, l’última vegada que vaig ballar amb algú l’insult final no va ser suau. Rodem amb pla seqüència? Millor que no, això és pels que han de demostrar que en saben. Sona la publicitat de Spotify, si soc un garrepa, soc d’aquí, de Filipines. Deixo de destrossar la cançó, avui no em despullaré per escriure, és la crònica de Sitges. Vinga, som-hi, viatjaré a altres mons. Primer obrir una Voll, no una puta Moritz, glop. He xalat a Sitges? Sí. Glop. He vist cinema? Sí. Com canta REM al final d’Under The Silver Lake: “El que vull sentir, vull sentir-ho ara”. Glop. SUSPIRIA: Tot control de la foscor, entesa com a mal, a condicions de memòria històrica, no ajusticiada, i atmosfera de tensió social, no resolta, esdevindrà llum, si les bruixes (empoderament femení) segueixen ballant. O …