“Creo que fue Cocteau quien dijo que la belleza puede resultar dolorosa. Supongo que se refería a la belleza de las personas, yo creo que las situaciones que entrañan momentos de belleza inesperados y extraordinarios pueden hacerte saltar las lágrimas, lágrimas que se parecen más al dolor que al placer. Lágrimas que ocupan en nuestros ojos el lugar de los ausentes.” Pedro Almodóvar

En sortir del cine em van venir les paraules del Prof. Evans (2002) quan ens parlava del trànsit de l’obra d’Almodóvar de comedies of desire al drama passional, un drama passional que, segons Poyato (2015), va arrencar amb la Flor de mi secreto i que esdevé la porta d’entrada als drames manifestament corporals, vertebrats al voltant del desig, el dolor, la pèrdua i la mort. I és que Dolor y Gloria (2019) posa en escena la sublimació de tots els elements del procés creatiu d’Almodóvar en una única obra i es converteix més que una pel·lícula, en un testimoni i un manifest sobre el concepte d’autoria i el fet creatiu en ell mateix. Una peça que entra en diàleg amb totes les altres pel·lícules del seu univers i que esdevé en ella mateixa una gran retrospectiva de tota la seva producció cinematogràfica.

La primera escena ens presenta de cop el dolor com a concepte, sense intermediaris, sense converses. Els plans inicials mostren a Salvador Mallo (alter ego de Pedro Almodóvar, interpretat per Antonio Banderas) sota l’aigua d’una piscina, flotant en un estadi de somnolència, de refugi, com si es trobés en l’úter matern. Quan la càmera s’hi apropa, podem resseguir de manera fugaç però amb nitidesa la cicatriu que li atravessa l’esquena. Una imatge simple però visualment magnètica que ens introdueix metafòricament al nucli de la pel·lícula. La història d’un director de cine, que en plena crisi creativa i aturmentat pel dolor físic i també pel dolor existencial i emocional, s’obre davant de l’espectador per revisitar la seva obra i sobretot la seva vida.

A la Filmoteca es programa la reposició de la pel·lícula de Salvador Mallo, Sabor, 30 anys després de la seva exitosa estrena. Mallo se sent pertorbat, no sap si el seu clàssic haurà aguantat bé el pas del temps i el desconcerta la rebuda que pugui tenir als ulls d’un nou públic. Pensa d’anar a veure el protagonista, Alberto Crespo (Asier Etxeandia), a qui no ha vist des de l’estrena, per preparar el col·loqui posterior al visionat. I aquesta retrobada en desencadena d’altres que aboquen al director a una retrospectiva vital on haurà d’afrontar diversos temes pendents. Paral·lel a aquest primer fil argumental, en trobem un de segon estructurat a partir de flashbacks que enllacen amb records de la seva infantesa que, de fet, funciona amb entitat pròpia. I encara hi ha un tercer pla, emmarcat per un joc de miralls, on la realitat cerca la ficció per poder despullar l’ànima del director.

Malgrat aquesta superposició de plans en la construcció del relat, el laberint narratiu es desplega amb simplicitat. Un laberint narratiu que és una altra de les constants almodovorianes. Simplicitat perquè, com ha dit el mateix autor més d’una vegada, en el món del melodrama, de les emocions fortes, el més simple és el més efectiu, allò més despullat, més descarnat, multiplica el seu efecte, fa més mal i arriba a l’espectador amb més força que si es presenta envoltat d’artifici (Sola 2003). En aquest sentit, al meu entendre, hi ha dues escenes que en la més estricta simplicitat produeixen un efecte demolidor en l’espectador per la seva bellesa essencial: dues butaques de bracet i una conversa pendent, Salvador Mallo li confessa a la seva mare, Jacinta, que potser no ha estat el fill que ella hauria esperat; en segon lloc, el petó de comiat entre Salvador i el seu antic amant Federico presidit per un flam enorme i brillant en la penombra de la cuina. Pura vida.

He de confessar que mai m’ha agradat gaire Antonio Banderas però en la pell d’Almodóvar està immens, ras i curt. No només l’evoca físicament i en la manera de parlar i de moure’s, sinó que ens mira com ell i això és realment fascinant. Pel que fa al personatge que interpresa Penélope Cruz (Jacinta, mare de Salvador Mallo), transmet com sempre una força magnètica, imparable que connecta mimèticament amb la Raimunda de Volver (2006) gairebé en un trànsit evolutiu entre els dos personatges. De fet, en el personatge de Jacinta ressonen aquelles altres dones que ja hem trobat en altres pel·lícules (Manuela, Cecilia Roth, a Todo sobre mi madre 1999; Isabel, Penélope Cruz, a Carne Trémula 1997). Totes elles representen dones fortes que per molts infortunis que es trobin a la vida no defalliran mai, dones que ho lluiten tot perquè estan soles i saben que només tenen la seva força i el seu enginy per tirar endavant.

‘No sé si la gente que apenas te conoce, sabe que eres el hombre que más sabe y más cuenta lo que son las mujeres.’ (Marisa Paredes)

Tot i que és una cinta centrada sobretot en rols masculins, Almodóvar un cop més retrata a la perfecció la visió de les dones, aquelles mares a la intempèrie amb homes inútils al costat que només es veuen reconfortades per la veu de les altres dones (meravellosa l’escena de les dones rentant la roba al riu amb Rosalia al capdavant cantant ‘A tu vera’).

El pare (Raúl Arévalo) té poca presència, de fet no se’n sap ni el nom. En el moment que la família emigra cap a Paterna, l’única missió del pare (que hi havia arribat abans) era trobar una lloc on viure, però només els troba una cova i és la Jacinta qui amb el seu coratge aconsegueix transformar aquell forat en una llar. El petit Salvador és el primer que troba la llum enmig d’aquell escenari domèstic que no apunta precisament un futur prometedor. És ell qui, a la vora del riu, es contagia de la màgia d’aquelles dones mentre renten roba, qui sap mirar meravellat la bellesa dels peixets que s’alimenten de les bombolles del sabó, és ell qui omple la casa de llibres, de curiositat i de desig. Als seus ulls, qualsevol lloc és bo per llegir, per construir, per crear. En els elements més essencials, el nen ja sembla descobrir un material d’entrada a l’univers del cinema que podria connectar amb el primer jo de l’autor.

La recerca del concepte d’autoria través del cinema és un altra de les constants que també es veu reflectida en un exercici d’intertextualitat a Dolor y Gloria. Les referències a les icones del Hollywood clàssic (Marilyn, Liz Taylor) es fusionen amb cites pop (Alaska i La calle desierta, noche ideal) i textures urbanes per mitjà de grafitis que interpel·len consciències socials (‘Hermana, yo sí te creo’, veiem en un mur). Tot aquest univers de cites fílmiques aconsegueix obrir una bretxa de postmodernitat entre el text discursiu de la pròpia pel·lícula i el món extern al que, en última instància, es refereix. També aquesta cinta porta l’empremta d’altres cites fílmiques i literàries (‘A streetcar named desire’, Cocteau, Auster…) i el seu significat i la recepció per part dels espectadors es defineix mitjançant el que Harold Bloom (1973) va denominar ‘l’ansietat de la influència’, és a dir el recurs, per part de l’artista, a textos previs, en una dinàmica que revela l’arrelament a aquests referents i a la vegada la necessitat de superar-los.

Probablement és la pel·lícula més continguda de la filmografia Almodovariana, el guió que potser va escriure amb més pudor. Quan un parla d’un mateix encara que sigui amb la llicència de l’autoficció, sol mesurar cada paraula, cada gest, cada detall. La cinta pot semblar fosca però en cap cas amarga, no hi ha ressentiment ni odi, hi ha bellesa, solitud i molta humanitat, desig, també culpa per no haver-ho sabut fer millor i moltes de ganes de tancar ferides pendents. Potser com en cap altra s’entreveu la precisió, el càlcul i la definició en el muntatge per aconseguir un diàleg amb la imatge que transmeti el ritme adequat en cada seqüència. Per això, la textura de cada pla diu tant i cada to és extremament cuidat. Després de 20 anys de col·laboració amb el seu muntador, José Salgado, Dolor y Gloria es la primera película d’Almodóvar amb Teresa Font com a muntadora. Tot un repte que tots dos resolen de manera magnífica, en paraules de Font (2019), construint una mateixa pel·lícula i fent respirar una mateixa imatge.

“Art is what you can get way with.” Andy Warhol

Dones permanentment amb maletes, eternes converses en sofàs, humans en trànsit, trobades vitals al camerino d’un teatre, el vermell que tot ho envolta. El desig fet llei. La vida que conversa amb la vida. En un moment actual on la cultura es troba sotmesa a la pressió dels ‘fast continguts’, al consum ràpid i l’oblit immediat, retrobar-se amb l’art perdurable d’Almodóvar és un bàlsam per l’ànima que ens connecta amb la part més analògica de les nostres vides, aquella que ens mou i ens paralitza, la que ens fascina i ens perd a parts iguals.

 

Notes

(per ordre de citació en el text)

Cuadernos de Filmoteca Canaria, Estudios sobre Pedro Almodóvar, 2003, SOCAEM, p.34

Evans, Peter William:, Women on the Verge of a Nervous Breakdown, British Film Institute, London 1996. Comentaris a Film and Communication Studies. Queen Mary College, University of London, 2002. La història de Mujeres, segons Evans, és entre d’altres, la recuperació de la veu de la dona pública i social en el postfranquisme.

Evans, Peter William: “Las citas fílmicas en las películas de Almodóvar”, en Fran A. Zurián y Carmen Vázquez (cords.):  Almodóvar: el cine como passion, Cuenca, Universidad de Castilla-La Mancha, 2005, p. 155.

Poyato Sánchez, Pedro: Identidad visual y forma narrativa en el drama cinematogràfico de Almodóvar, Editorial Sintesis, 2015.

Sola Antequera, Domingo: “Estallidos de emoción pura” a Cuadernos de Filmoteca Canaria, 2003, p. 11.

Bloom, Harold: The Anxiety of Influence: a Theory of Poetry, New York and London, Oxford University Press, 1973.

Font, Teresa: Conversa sobre “Prieto Souto, Xose; Doménech González, Gabriel: Respirar con la imagen. Conversaciones sobre montaje con Teresa Font. Cuadernos Tecmerin, 2018” a propòsit d’una masterclass sobre el muntage i el procés creatiu. Filmoteca de Catalunya, 23 de març de 2019.