Mes: març 2019

Dolor y Gloria

“Creo que fue Cocteau quien dijo que la belleza puede resultar dolorosa. Supongo que se refería a la belleza de las personas, yo creo que las situaciones que entrañan momentos de belleza inesperados y extraordinarios pueden hacerte saltar las lágrimas, lágrimas que se parecen más al dolor que al placer. Lágrimas que ocupan en nuestros ojos el lugar de los ausentes.” Pedro Almodóvar En sortir del cine em van venir les paraules del Prof. Evans (2002) quan ens parlava del trànsit de l’obra d’Almodóvar de comedies of desire al drama passional, un drama passional que, segons Poyato (2015), va arrencar amb la Flor de mi secreto i que esdevé la porta d’entrada als drames manifestament corporals, vertebrats al voltant del desig, el dolor, la pèrdua i la mort. I és que Dolor y Gloria (2019) posa en escena la sublimació de tots els elements del procés creatiu d’Almodóvar en una única obra i es converteix més que una pel·lícula, en un testimoni i un manifest sobre el concepte d’autoria i el fet creatiu en ell mateix. …

TAKE FIVE (Març 2019)

Published by Muelle5

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Carga maldita (Sorcerer – William Friedkin, 1977) Recientemente se ha estrenado en Netflix la última película de J.C. Chandor Triple Frontera y, en casi todas las reseñas que he leído sobre ella una película se nombraba a menudo: Carga Maldita, de William Friedkin. Películas que se inspiran y se retroalimentan: durante su visionado no he podido evitar acordarme no solo de Apocalypse Now (otro rodaje infernal, esa maldita escena del puente…), sino también de Deliverance. El argumento trata del instinto de supervivencia contra (también) una naturaleza desatada, con un estilo que, a veces, da la sensación que solo se podía conseguir en los años 70. Friedkin consigue la proeza de hacernos desear que unos tipos indeseables sobrevivan a una última apuesta, una misión suicida consistente en trasladar camiones llenos de nitroglicerina a través de la selva, como última oportunidad de dejar de ser muertos en vida. Y cómo lo consigue. Cristina Peris. [Disponible a Filmin] After life (Ricky Gervais, 2019) Sis episodis que fusionen la …

Berlinale 2019 (I)

Published by Xavier Montoriol

Sota les bombes, Potsdamer Platz va esdevenir un desert, i així va romandre durant dècades, travessada pel mur que separava les dues Alemanyes. Un dels testimonis cinematogràfics més celebrats és el que en va deixar Wim Wenders a El cel sobre Berlín (Die Himmel über Berlin, 1987), filmat un parell d’anys abans de la caiguda del mur: enmig d’un gran descampat, vetllat per un àngel, un home busca la glòria passada del cafè Josty, arrasada de fa temps, i s’acaba rendint en un sofà abandonat entre la bardissa. A principis de segle XX, Potsdamer Platz era un dels punts més actius de Berlín, i el famós cafè Josty, freqüentat per artistes i intel·lectuals, la convertia també en un dels epicentres culturals de la ciutat. Reconstruïda a la dècada dels noranta, ara és un desert d’una altra mena: edificis enormes i centres comercials, plens de cadenes de fast-food i cines multisales, avinentesa aprofitada per aplegar-hi, durant uns dies de febrer, la major part de la programació de la Berlinale. Del cafè Josty se’n parla a Heimat …

Festival Americana 2019

Published by Cristina Peris

No he podido evitar, al afrontar la crónica de la 6ª edición del Festival Americana, acordarme del texto de nuestro Xavier Montoriol en el que, tomando como base el ranking del año en Muelle5, hablaba de una tendencia a una nueva sensibilidad en el cine actual, después de un predominio festivalero de pesos pesados en la línea de por ejemplo Haneke, con por ejemplo el americano movimiento New Sincerity. Así, encontramos en Support the girls (Andrew Bujalski, 2018) un producto amable y ligero, en la apropiación de la patriarcal imposición a las mujeres del “smile”, puesto en el ojo de mira en estos días ya en productos mainstream (desde Jessica Jones a Capitana Marvel). En un bar de temática deportiva con clientela predominantemente masculina, donde las camareras tienen como norma principal el “No drama” impuesta por el propietario, además de uniformes que dejan poco a la imaginación, éstas utilizan esa norma como una impuesta distancia para poder afrontar el día a día. Con el humor como arma aliada para tal propósito, la película aplica esta ligereza al tono general de la …

TAKE FIVE (Febrer 2019)

Published by Muelle5

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Custodia Compartida (Jusqu’à la garde – Xavier Legrand, 2017) La duresa del tema tractat representa un repte d’articulació visual i narrativa que Xavier Legrand aborda amb fermesa i astúcia. El film comença de manera estratègica (què és veritat, què és mentida) per anar desvetllant, sense trampes, la tragèdia que es denuncia des de bon principi, però de la que ningú (ningú?) se’n pot fer càrrec. Judicis que no garanteixen justícia com a punt de partida d’una història de terror, el més profund, el més terrible, terror a l’altre. L’aposta formal, eixuta, neta, i amb l’el·lipsi com a epicentre, és un potent artefacte d’agitació emocional. L’in crescendo de violència (que arriba al seu zenit en una darrera escena demolidora, de muntatge sublim) genera multitud de preguntes que la realitat no ens sap respondre, estem condemnats a viure així? Marian Z. [Disponible a Filmin] Siempre Hace Buen Tiempo (It’s always fair weather – Stanley Donen, Gene Kelly , 1955) Si no existiera Cantando bajo la lluvia, mi película …