Mes: abril 2020

TAKE FIVE (Abril 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ Ex Libris: La Biblioteca Pública de Nueva York (Ex Libris: The New York Public Library – Frederick Wiseman, 2017) En una de las conferencias que se muestran en este documental, una mujer describe a la perfección el objetivo del mismo: aún existe la percepción de que las bibliotecas no son mas que almacenes de libros. Y la existencia de Ex Libris se afana a desmentir ese mito: desde el trabajo menos visible, como los encargados de clasificar los envíos, hasta los conferenciantes más ilustres, pasando por los funcionarios que atienden a las consultas por teléfono, todos tienen una importancia fundamental en la composición del tejido que crea la comunidad en la ciudad de Nueva York. El equilibrio de Wiseman en el montaje entre las diferentes partes que componen ese tejido se hace ameno, y nunca deja indiferente, de manera que hasta resulta difícil destacar alguna en particular. Entre todas las reuniones para organizar presupuestos y objetivos comunes, las clases para todas las edades, las charlas o …

This is not a burial, it’s a resurrection

La present edició del D’A Film Festival, reinventada en format online degut a la situació excepcional i celebrada amb la complicitat de Filmin, programa una de les nostres pel·lícules preferides de la passada Biennale: This is not a burial, it’s a resurrection. L’any 2019, el nom de Lemonhang Jeremiah Mosese va irrompre amb força al món dels festivals; abans de passar per Venècia, el jove cineasta de Lesotho ja havia presentat la seva òpera prima (Mother, I’m suffocating, this is my last film about you) a la Berlinale. Des de Muelle5, en celebrem l’arribada als nostres circuits. This is not a burial sorgeix del programa de la Biennale College, en marxa ja fa unes quantes edicions, i que ofereix cada any tutorització i un pressupost més aviat escàs a tres projectes seleccionats, amb la condició que han de ser debut o segona pel·lícula. Malgrat l’objectiu encomiable de fer espai a noves veus, les limitacions del programa –tant econòmiques com de temps– desemboquen sovint en resultats irregulars: projectes erràtics o parits a mitges entre els quals …

London, escapada en temps de confinament

“A bridge between reality and imagination must be built.” Al 1992, el director Patrick Keiller va filmar Londres sota el punt de vista d’un personatge imaginari anomenat Robinson (manllevant el nom de l’omnipresent Daniel Defoe) que, a manera de flâneur, observava la ciutat mentre connectava geografies literàries amb els circuits urbans més marginals. El resultat d’aquest experiment va ser, London, una mena de dietari visual londinenc en format de documental, que es va publicar l’any 1994. La cinta captura de manera pausada el moviment constant de la ciutat fent èmfasi sobretot en tots aquells espais de silenci que han quedat immbolitzats en substrats històrics amagats en edificis i carrers: vivendes de poetes, vistes que van inspirar pintors en les seves obres i tot això amb una finestra de fons que batega amb els atacs de l’IRA i una societat anglesa en ple declivi amb un estrenat John Major al poder. Robinson s’endinsa en els escenaris urbans i mentre retrata les múltiples capes de la ciutat, experimenta un viatge en el temps a través de l’estranya …

Fons d’armari

Un matí de divendres vaig anar a la Filmoteca a revisar la còpia d’una pel·lícula que s’havia de passar uns dies després. El projeccionista encara ens va donar la mà, però tots plegats vam aprofitar el gel desinfectant que ens oferien abans d’entrar a la sala. Va ser la darrera visita al cinema abans del confinament: aquella mateixa tarda, la Filmoteca anunciava el tancament de portes fins a nou avís. La pel·lícula en qüestió era Checkpoint Berlin (2020), de Fabrizio Ferraro. Després de l’estrena al festival de Rotterdam el passat mes de gener, se’n preparava una projecció simultània a diverses filmoteques europees. És una pel·lícula irregular, d’estructura interessant però un pèl complexa per a un primer visionat. Malgrat tenir una lògica interior ben trabada, sovint fa l’efecte que avança sense rumb, i el caràcter discursiu de l’obra, habitual en Ferraro, no hi ajuda gaire. La solemnitat de la reflexió es menja les imatges. No obstant, aquests dies penso sovint en una escena de la pel·lícula: una parella que s’endinsa en el bosc, obrint-se camí entre …

Tiger King

La nova sèrie de Netflix és una bomba de rellotgeria i, tant per tant, val més que ens esclati a les mans. No n’avançarem gaire cosa: us privaríem del plaer d’endinsar-vos-hi a cegues i d’anar experimentant les transmutacions de l’estat d’ànim, que repassa en set capítols un espectre amplíssim d’emocions. D’entrada, impera la incredulitat. No sembla possible que una caterva d’individus tan delirants puguin ser els protagonistes d’un documental. També sorprèn la intuïció dels realitzadors, Eric Goode i Rebecca Chaiklin, que es van instal·lar ja fa uns quants anys al bell mig d’aquest circ humà per enregistrar-ne la progressió, esclatant i imprevisible, fins al desenllaç (provisional; continuen filmant?). I és que en aquesta desfilada no hi ha ningú amb un pam de net, i cada fil que s’estira ens porta a una revelació sonada. El flamant protagonista és Joe Exotic, propietari d’un zoològic privat, una figura excèntrica entregada al tràfic i a l’explotació de tigres. La seva arxienemiga, Carole Baskin, és una suposada defensora dels drets animals, tot i que ella sola s’encarrega de posar-ho …