Entrades següents

Chambre 212

El director francès Christophe Honoré presenta en aquesta nova pel·lícula sobre l’amor i els records del passat la història d’una dona, Maria (Chiara Mastroianni), que decideix deixar el seu marit, Richard (Benjamin Biolay), després de vint anys de matrimoni. Fi del primer acte. Cau el teló, es fa fosc i veiem París de fons. La dona travessa el carrer i s’instal·la en un habitació d’hotel just davant de la seva antiga casa. Des d’aquest nou escenari, la protagonista revisarà el seu historial d’amants (començant per la versió jove del seu recent exmarit abandonat), i, a manera de flâneur, observarà com continua la vida a la finestra del davant.

Aquesta comèdia romàntica que va inaugurar el Festival D’A és un assaig dialèctic sobre l’amor, la lleialtat, el sentiment de culpa i potser també sobre els límits fantasiosos de la monogàmia. La cinta, que té molts fils de complicitat amb la nouvelle vague (hi ha escenes que semblen recordar l’habitació que compartien Jean Seberg i Jean Paul Belmondo a À bout de souffle, Jean-Luc Godard 1960), es mou amb agilitat entre un guió analític i una delicada posada en escena gairebé teatral que té un dels seus punts forts en una estètica acolorida i molt acurada. Sembla una proposta interessant fins que deixa de ser-ho. Ho té tot per reeixir: el format a l’italiana amb textures surrealistes és agosarat, la història a través del personatge de Maria que interpreta Chiara Mastroianni (per cert, brillant!) arrenca amb molta força i desplega grans expectatives, però en algun moment tots aquells elements tan cuidats s’escolen enmig d’un gran joc d’artificis i gosaria dir que la irrupció sobtada en aquella atapeïda habitació de Charles Aznavour cantant Désormais hi té alguna cosa veure.

A favor de la pel·lícula cal destacar que aquesta idea de l’amor que es reconstrueix des del passat, es retrata amb encert  i es presenta en la trama com un joc discursiu en què hi apareixen fantasmes del passat embolcallats amb desitjos nostàlgics. Probablement, però, hi sobra pirotècnia i quan al final arriba el punt àlgid i sona How deep is your Love? (The rapture) intentes amb ganes reconnectar amb la pel·lícula, però com sovint passa amb l’amor, ja és massa tard.

Ghost Tropic

Cau la nit a Brussel·les, i una sala d’estar va perdent la llum fins a quedar a les fosques. La imatge és senzilla i eficaç: captura l’espai, i captura el pas del temps en l’espai. Implícit en els objectes –un sofà, una alfombra, una taula, un televisor, un cossi ple de roba– hi ha el rastre de les persones que habiten l’espai. Una veu en off es demana en un xiuxiueig: “Si de sobte un estrany vingut de qui sap on entrés en aquesta sala, què hi veuria? Què hi sentiria?”

La pregunta interpel·la directament la naturalesa del cinema, i Bas Devos sap que la resposta passa per la qüestió estètica. Des del seu debut Violet (2014), i especialment en l’anterior Hellhole (2019), Devos ha anat consolidant un dispositiu formal propi des d’on abordar els eixos centrals de la seva obra: els espais urbans i les formes d’ocupar-los. Ghost Tropic (2019) ens passeja de nou pels escenaris nocturns habituals, improvitzant una ciutat fragmentada, inconnexa i fantasmal. La Brussel·les de Devos és porosa i plena d’angles, d’una foscor gairebé constant puntejada de finestres il·luminades que emmarquen retalls de vida, i filmada sovint des de perspectives àmplies que recontextualitzen la vida de l’individu en el marc inabastable de la capital. Aquí, l’anem descobrint rere les passes d’una dona que, sortint d’un torn tardà en una empresa de neteja, s’adorm al metro i es desperta a final de línia, a l’altra banda de la ciutat. Sense diners per agafar un taxi, i amb l’autobús nocturn fora de servei, emprèn un llarg camí de tornada que l’acostarà als altres éssers que ronden la nit.

Vista així, l’obra de Devos podria ser una peça més en la llarga baula d’espectadors nocturns que sorgeixen amb l’eclosió de les grans ciutats. No obstant, el vagareig ociós de Restif de la Bretonne o l’actitud contemplativa del flâneur són substituïdes aquí per un objectiu de caràcter funcional (el retorn a casa sortint de la feina), primera base d’un plantejament que és polític per naturalesa. La protagonista de Ghost Tropic és una dona musulmana resident al barri de Molenbeek, famós per la diversitat cultural que s’hi desplega i, des dels atemptats terroristes del 2017 a París i Brussel·les, centre de múltiples debats polítics. Aviat es fa palès que Devos és un cineasta polític en la mirada i no en el discurs. Observa, enregistra, testimonia: la ciutat, els habitants, els fràgils vincles que es fan i es desfan.

Les imatges de Ghost Tropic traspuen un misteri inherent a la nit, invocat a través d’una càmera que es perfila com a presència a través d’angles o moviments enigmàtics. Una certa ambigüitat recobreix totes les coses en aquestes hores imprecises de la matinada on la salvació podria ser una casualitat, un desig, o bé el gest imperceptible d’un espectre; però el somieig no fa perdre mai de vista la realitat sociopolítica indestriable de la ciutat, i el pes recau sempre en l’única certesa que travessa la nit: les breus aliances que relliguen momentàniament les vides, el compromís que neix d’un espai compartit. Sense contradir la naturalesa isoladora de les grans ciutats, Devos obre escletxes per al contacte i la solidaritat.

TAKE FIVE (Abril 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

Ex Libris: La Biblioteca Pública de Nueva York (Ex Libris: The New York Public Library – Frederick Wiseman, 2017)

En una de las conferencias que se muestran en este documental, una mujer describe a la perfección el objetivo del mismo: aún existe la percepción de que las bibliotecas no son mas que almacenes de libros. Y la existencia de Ex Libris se afana a desmentir ese mito: desde el trabajo menos visible, como los encargados de clasificar los envíos, hasta los conferenciantes más ilustres, pasando por los funcionarios que atienden a las consultas por teléfono, todos tienen una importancia fundamental en la composición del tejido que crea la comunidad en la ciudad de Nueva York. El equilibrio de Wiseman en el montaje entre las diferentes partes que componen ese tejido se hace ameno, y nunca deja indiferente, de manera que hasta resulta difícil destacar alguna en particular. Entre todas las reuniones para organizar presupuestos y objetivos comunes, las clases para todas las edades, las charlas o las reuniones vecinales, todas disponen de su tiempo en la cinta tanto como cuentan con el fundamental espacio que les proporciona la biblioteca.  Cristina Peris

[Disponible a Filmin]

After life, Season 2 (Ricky Gervais, 2020)

Un periodista d’un diari local (Tony, Ricky Gervais) intenta fer les paus amb la vida després de la mort de la seva dona, Lisa. En aquesta segona temporada ens trobem davant de sis episodis més que fusionen àcidament el dolor i l’humor en una combinació estranya i efectiva que fa respirar el drama en situacions quotidianes. Continua l’escenari decrèpit en la redacció del diari però, ara, els personatges secundaris tenen més pes i la trama, tot i centrar-se en el paper referent del periodista, és molt més coral (cal destacar, el paper de la nova parella del carter i la treballadora sexual, el grup alternatiu de teatre i el director del diari i les seves converses delirants amb el terapeuta). Creix també el registre emotiu a través de la relació amb la vídua amb qui el periodista comparteix vi i converses al peu de les tombes dels seus corresponents difunts. Aquesta nova estructura en el guió il·lustra com el protagonista aprèn a saber veure els altres en una mena de desescalada suau del dol, que inclou fins i tot mostres de generositat. Per la resta, en aquesta comèdia d’una depressió tot resulta molt previsible però tot funciona bé. L’ús del sarcasme pot esdevenir massa recurrent en les escenes més dramàtiques, tot i així, és un recurs encara divertit que ofereix una sortida àgil a la història. Sandra Cuadrado.

[Disponible a Netflix]

Wide Awake (Alan Berliner, 2005)

Alan Berliner és més artista que documentalista, però acaba fent documentals: el seu tema central, el retrat familiar. Explorar el proper per entendre les relacions, buscant revelacions o simplement alguna resposta que el permeti dormir amb pau. La seva obra està fonamentada en el collage, entre el material que produeix de forma activa i el material que conserva d’altres temps quan encara no sabia que allò el portaria a algun lloc. Berliner s’obstina en explotar allò que coneix o que -creu- hauria de conèixer, i ho fa amb un sentit del ritme i de l’humor desarmants. A Wide Awake ell és el seu subjecte d’experimentació, perquè d’alguna manera ha d’afrontar el seu insomni i hàbits de treball ara que serà pare. Ho aconseguirà? Suposarà això algun tipus de renúncia? Ens quedem sense saber-ho, però ens deixa la certesa, veient l’obra posterior, que seguirà creant al nivell d’abans. L’experiència que brinda a l’espectador és alentadora en un paratge esgotat pel cliché; i així s’erigeix: com un artista que comparteix un univers íntim i descaradament particular per fer-nos sentir que, a tots, ens passa el mateix. Marian Z

[Disponible a HBO]

Las Cosas de la Vida (Les Choses de la Vie Claude Sautet, 1970)

Aquesta nit. Has tancat la teva habitació. Parlarem de coses banals. Cap avió anirà mai més amb nosaltres dos junts. La teva vida ja és diferent. Oblidaràs el nostre record. La història ja no continua. Cap llibre no t’explicarà res nou i jo ja no t’escriuré mai més. Apunts de La Chanson d’Hélène de Philippe Sarde. Ricard Andiñach.

[Disponible a Filmin]

Le Tempestaire (Jean Epstein, 1947)

Hauríem de parlar de com es filmen els miracles. Els miracles de veritat, és clar; aquells capaços de revelar-se dins les pròpies possibilitats de la imatge. D’entrada, us diria: els miracles no es filmen, tan sols se’n mostra l’ombra, l’estela, el deixant. A Le Tempestaire, Epstein planteja una altra opció: els miracles també es conjuren a la sala de muntatge, en un joc de ritmes, reversos i velocitats. No queda altre remei que donar-li la raó. Xavier Montoriol

[Disponible temporalment a la web de la Cinemathèque Française]

This is not a burial, it’s a resurrection

La present edició del D’A Film Festival, reinventada en format online degut a la situació excepcional i celebrada amb la complicitat de Filmin, programa una de les nostres pel·lícules preferides de la passada Biennale: This is not a burial, it’s a resurrection. L’any 2019, el nom de Lemonhang Jeremiah Mosese va irrompre amb força al món dels festivals; abans de passar per Venècia, el jove cineasta de Lesotho ja havia presentat la seva òpera prima (Mother, I’m suffocating, this is my last film about you) a la Berlinale. Des de Muelle5, en celebrem l’arribada als nostres circuits.

This is not a burial sorgeix del programa de la Biennale College, en marxa ja fa unes quantes edicions, i que ofereix cada any tutorització i un pressupost més aviat escàs a tres projectes seleccionats, amb la condició que han de ser debut o segona pel·lícula. Malgrat l’objectiu encomiable de fer espai a noves veus, les limitacions del programa –tant econòmiques com de temps– desemboquen sovint en resultats irregulars: projectes erràtics o parits a mitges entre els quals brillen, a vegades, troballes sensacionals. Aquesta n’és una.

La proposta gira al voltant de la confrontació entre dues formes d’existència que es revelen antagòniques i que lluiten per un sol espai. D’una banda, la tradició, que subsisteix en poblets com el que habita la vella Mantoa. Allà, els cossos dels avantpassats estableixen un vincle sagrat amb la terra, abans zona de pas cap als hospitals de la capital: tants malalts s’hi morien que les cases s’hi van moure per ser a prop dels enterrats. D’altra banda, la maquinària imparable del progrés, que empeny a desplaçar tots aquests pobles per inundar la vall: s’hi farà una presa.

Aviat queda clar que el talent de Mosese per la posada en escena és inqüestionable. A través de les decisions estilístiques –des dels enquadraments subtilment orquestats fins a la reorganització dels elements que hi intervenen, passant pel cromatisme–, és capaç de convocar una força tel·lúrica que embolcalla els paisatges i les figures que els habiten, i que troba el seu canalitzador més potent en el rostre de la magnífica Mary Twala Mlongo, impassible, solcat d’arrugues on s’hi escriu tota una vida.

També les terres quedaven sota l’aigua a Still Life (2006) de Jia Zhang-ke. El cineasta xinès posava l’accent en la transformació dels espais i en les formes de vida que afloraven sota aquesta estètica transitòria de bastides i ruïnes, d’un país tan rendit a la modernitat que és incapaç de fixar un rostre. Mosese insisteix en les formes de vida que ballen vora l’abisme, i invoca una dimensió espiritual lligada a la terra que amenaça amb desaparèixer. Cal apuntar que la seva obra assoleix tot el vigor quan deixa que parlin les imatges i els personatges que hi transiten, i trontolla quan recorre a la figura del narrador per mirar de convocar, a través de discursos altament al·legòrics, una espiritualitat que ja era palpable i que queda desvirtuada per l’intel·lectualisme.

London, escapada en temps de confinament

“A bridge between reality and imagination must be built.” Al 1992, el director Patrick Keiller va filmar Londres sota el punt de vista d’un personatge imaginari anomenat Robinson (manllevant el nom de l’omnipresent Daniel Defoe) que, a manera de flâneur, observava la ciutat mentre connectava geografies literàries amb els circuits urbans més marginals. El resultat d’aquest experiment va ser, London, una mena de dietari visual londinenc en format de documental, que es va publicar l’any 1994.

La cinta captura de manera pausada el moviment constant de la ciutat fent èmfasi sobretot en tots aquells espais de silenci que han quedat immbolitzats en substrats històrics amagats en edificis i carrers: vivendes de poetes, vistes que van inspirar pintors en les seves obres i tot això amb una finestra de fons que batega amb els atacs de l’IRA i una societat anglesa en ple declivi amb un estrenat John Major al poder.

Robinson s’endinsa en els escenaris urbans i mentre retrata les múltiples capes de la ciutat, experimenta un viatge en el temps a través de l’estranya coexistència de dos universos: una ciutat que ofega protagonistes quotidians i on les hores es paguen a 3 lliures en un caixer del Tesco i un altre món que transcorre en paral·lel on s’evoca la individualitat, l’art, la creativitat i els itineraris literaris d’autors com Defoe, Austen, Rimbaud i Apollinaire. I aquesta trama que connecta el dos móns ens arriba desfilada a través d’un narrador (Paul Scofield) que posa veu al relat a partir de les converses que manté amb el personatge imaginari.

En aquest retrat de la ciutat com a escenari d’esplendor i també de la duresa es podrien intuir certs vincles amb documents històrics com Un mundo mejor (King Vidor 1927) o les simfonies urbanes (Berlin Walter Ruttmann 1927; Man with a Movie Camera Dziga Vertov 1929) i és que en tots ells hi ha alguna cosa de relat social amb un interès comú per la ciutat, com a espai de modernitat i també de decadència. Ciutats que esdevenen alhora un espai d’obstacles i oportunitats i on l’individu intenta sobreviure fràgilment entre la multitud.

‘There is no town in the world which is more adapted for training one away from people and training one into solitude than London’ (Alexander Herzen)

Tornant a London, és interessant també destacar com Keiller a través de Robinson vol oferir un lloc a aquelles individualitats que potser mai apareixeran prou referenciades però que mereixen un espai al costat dels grans creadors. És el cas de l’exiliat rus Alexander Herzen, un personatge que exposa el seu vincle amb la ciutat a partir del seu pensament, el silenci i la solitud. Herzen és un personatge volgudament rescatat de la desmemòria. El seu llegat com a pensador ha passat força desapercebut en l’herència col·lectiva, però Robison el vol reivindicar al mateix nivell de figures literàries com Baudelaire o Verlaine i d’alguna manera salvar-lo de l’oblit que pot acabar imposant la multitud.

‘In Robinson’s nostalgia, London was a fragment of a Golden age, a utopia and he contemplated it for hours’. ‘The true identity is in his absence, in this alone, it’s truly modern’.

Nostàlgia i solitud. Són dos conceptes que resulten indestriables quan es parla d’aquesta ciutat. I com evoca Robinson a la cinta, possiblement Londres sigui la ciutat més insociable del món, però això tant és, perquè aquesta dosi concentrada de solituds i silencis no se sap ben bé com ni perquè però acaba generant una agradable i addictiva sensació de nostàlgia. Això mateix em ressonava cada dia, allà al 2004 quan durant uns anys vaig viure en aquesta ciutat, a la carretera de Camden a prop de la presó de dones de Holloway Road i sentia que aquell aïllament voluntari també m’estava empresonant a mi. En veure la cinta, reconforta comprovar que aquesta mateixa sensació de solitud altres la van sentir abans i, probablement, altres la sentiran en el futur quan convisquin amb aquesta ciutat. I més endavant te n’adones que la solitud que emmagatzemes en un lloc és transportable i pot ser molt útil temps després i així, quan aquella mateixa sensació d’isolament torna, com ens està passant ara, en un altre espai i un altre temps, ja et sents preparada per habitar-la en el pitjor dels confinaments.

[Disponible a Filmin]

Fons d’armari

Un matí de divendres vaig anar a la Filmoteca a revisar la còpia d’una pel·lícula que s’havia de passar uns dies després. El projeccionista encara ens va donar la mà, però tots plegats vam aprofitar el gel desinfectant que ens oferien abans d’entrar a la sala. Va ser la darrera visita al cinema abans del confinament: aquella mateixa tarda, la Filmoteca anunciava el tancament de portes fins a nou avís.

La pel·lícula en qüestió era Checkpoint Berlin (2020), de Fabrizio Ferraro. Després de l’estrena al festival de Rotterdam el passat mes de gener, se’n preparava una projecció simultània a diverses filmoteques europees. És una pel·lícula irregular, d’estructura interessant però un pèl complexa per a un primer visionat. Malgrat tenir una lògica interior ben trabada, sovint fa l’efecte que avança sense rumb, i el caràcter discursiu de l’obra, habitual en Ferraro, no hi ajuda gaire. La solemnitat de la reflexió es menja les imatges.

No obstant, aquests dies penso sovint en una escena de la pel·lícula: una parella que s’endinsa en el bosc, obrint-se camí entre l’espessor, guiats per l’estranya figura d’un passeur. Som en temps de la RDA, i les opcions per creuar el mur que divideix Berlín escassegen. En aquests quatre o cinc minuts d’escena, Ferraro fa callar les veus en off i les imatges s’apoderen de la pantalla. Alguna cosa en la conjunció dels elements em fa creure que som davant una de les millors seqüències que veurem aquest any (i no ho dic pas pel tancament dels cinemes): en la boscúria hi brillen mil esclats de verd, i la càmara s’abandona a una coreografia atzarosa i persistent, s’entrega a la repetició del gest –una mà que aparta les branques– en una mena de via ascètica cap al cor de la imatge.

Ja de petit, una convicció íntima se’m va instal·lar en algun racó del cos i no m’ha abandonat mai: hi ha un lligam ocult entre l’espessor del bosc i un fons d’armari. El gest, en essència, és el mateix: apartar branques, apartar abrics. La transició esdevé llavors un simple acte de fe. La fantasia infantil encara permet trobar un bosc sencer rere un bosc de jaquetes: ho veiem a Les cròniques de Narnia (2005). Amb els anys, un topa de manera indefectible amb el cul de fusta de l’armari.

D’una banda, penso en els ecos de l’imaginari místic que impregnen aquesta travessa, tant en la pel·lícula de Ferraro com en l’escena de Narnia; el bosc com a espai transitori, com a superfície espessa però penetrable, camí d’una altra realitat. Ferraro parla de superar la pantalla com se supera el mur, d’obrir un espai a l’altra banda, lliure de fronteres. A mi m’interessa més el procés, l’instant en què la imatge es perd en la imatge i el ritme esdevé lletania. Les idees es difuminen i queda tan sols el valor sostingut del gest, dels colors, de la composició; la dansa fortuïta de la vegetació i els cossos.

D’altra banda, penso en l’acte de fe que uneix el bosc i el fons d’armari –la fe entesa aquí com a capacitat de fabular. Ja vaig intentar, en un text anterior, esbossar un mapa d’aquests camins de la fantasia (sense gaire èxit, tot sigui dit). Ja llavors em va semblar entendre que la fascinació que em despertaven de petit tant la primera pel·lícula de Narnia com la de Harry Potter va lligada al caràcter inciàtic de totes dues; al fet que descobrim les peculiaritats d’un món nou alhora que els seus protagonistes. Això les converteix en obres atmosfèriques, preocupades per assentar les bases d’un espai que es regeix per unes altres regles. Hi ha temps per al detall, per a la fascinació, per a l’embadaliment.

Fa uns quants dies, vaig ensopegar amb el text d’un internauta que agrupava diverses pel·lícules dels últims anys sota l’etiqueta de New Fabulism –terme que circula, amb definicions més o menys imprecises, en el món de la literatura. Suggeria una tendència que, en oposició a l’anomenat slow cinema, contemplatiu i dilatat, s’entrega sense complexes als artificis de la narració, explorant-los a vegades des d’una vessant metaficcional, i reivindicant sempre el plaer d’explicar històries. Aquests són, de fet, els postulats de Mariano Llinás, artífex de La Flor (2018), descomunal exemple d’aquesta manera d’encarar el cinema. No vull pas parlar de tendències; la llista de pel·lícules que acompanya el text és força dispar, amb exemples que més aviat semblen contradir la teoria exposada. Simplement, constato en aquest afany fabulador la fantasia desbocada que de petit buscava en els fulletons de Dumas, recuperada per a l’espectador adult, i em sembla reconèixer-hi el gest de la criatura que remena el fons d’armari amb l’esperança de descobrir-hi un bosc.

[Durant la quarantena, de manera excepcional, La Flor està disponible a Filmin i a Kabinett]

Tiger King

La nova sèrie de Netflix és una bomba de rellotgeria i, tant per tant, val més que ens esclati a les mans. No n’avançarem gaire cosa: us privaríem del plaer d’endinsar-vos-hi a cegues i d’anar experimentant les transmutacions de l’estat d’ànim, que repassa en set capítols un espectre amplíssim d’emocions.

D’entrada, impera la incredulitat. No sembla possible que una caterva d’individus tan delirants puguin ser els protagonistes d’un documental. També sorprèn la intuïció dels realitzadors, Eric Goode i Rebecca Chaiklin, que es van instal·lar ja fa uns quants anys al bell mig d’aquest circ humà per enregistrar-ne la progressió, esclatant i imprevisible, fins al desenllaç (provisional; continuen filmant?).

I és que en aquesta desfilada no hi ha ningú amb un pam de net, i cada fil que s’estira ens porta a una revelació sonada. El flamant protagonista és Joe Exotic, propietari d’un zoològic privat, una figura excèntrica entregada al tràfic i a l’explotació de tigres. La seva arxienemiga, Carole Baskin, és una suposada defensora dels drets animals, tot i que ella sola s’encarrega de posar-ho en dubte amb cada síl·laba, gest i acte.

Aviat queda clar que la cosa no va de tigres, i que el magnetisme que les pobres bèsties desprenen tan sols els ha servit per atraure una col·lecció de personatges obscurs, dubtosos i desenfrenats, plens de mancances que estan disposats a suplir amb l’aura de poder que els confereix la cria d’animals salvatges. Tiger King és una gran batalla d’egos, plena d’acusacions creuades, infantilismes i desmesura. El xou és tan salvatge que sovint eclipsa la fondària dels drames humans… que hi són, i ben palpables: la gran majoria dels personatges són figures marginals, en situació de pobresa, víctimes de manipulacions econòmiques i emocionals, i de les seves addiccions. No és pas cosa de la mirada que s’hi projecta: el panorama és tan desfassat i pintoresc, i el material tan abundant, que els capítols s’empassen amb una mescla d’estupefacció, comicitat i horror. La quarantena se us escurçarà set hores de cop i volta.

TAKE FIVE (Març 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

Una chica vuelve sola a casa de noche (A girl walks home alone at night – Ana Lily Amirpour, 2014)

La poderosa estética de A Girl Walks Home Alone at Night se resume en la icónica imagen de la vampira protagonista en chador, skate y camiseta de rayas, en un film rodado como si fuera un western en una ciudad fantasma iraní (falsa). Su estilo visual lo es todo, apoyando en largos planos fijos y travellings una escasa trama (la historia de amor de la protagonista con un remedo de James Dean), en un compendio de las películas indie de los ’90 : Ana Lily Amirpour no esconde sus muy obvios referentes (Jarmusch, Ferrara, Lynch…). A destacar la escena en la habitación a ritmo del vinilo del Death de White Lillies. Aviso para navegantes: no recomendada para los haters del deudor estilo Wong Kar-Wai del Barry Jenkins de Beale StreetCristina Peris

[Disponible a Filmin]

Little Crusader (Křižáček – Václav Kadrnka, 2017)

En un escenari medieval mínim, suggerit a través de quatre pinzellades, que ens situa gairebé en un espai fora del temps –o en un estat interior–, un cavaller surt a la recerca del seu fill, el petit Janík, que s’ha calçat l’armadura i ha abandonat el castell de bon matí. Křižáček és una obra estilitzada però senzilla, feta a partir de gestos i detalls, sensible a la llum i a l’empremta del vent. Hi intueixo un vincle silenciós amb altres propostes recents, totes elles capaces d’invocar un cert misteri a través de les imatges. Un dels fils a estirar: l’herència de Bresson en el cinema contemporani? Xavier Montoriol

El cuento de la princesa Kaguya (Kaguya-hime no Monogatari – Isao Takahata, 2013)

Segurament els nostres visionats d’aquest mes venen marcats per l’estrany estat de confusió i tristesa que ens ha sobrevingut. I és probable que mirar aquesta pel·lícula d’Isao Takahata no hagi estat la idea més brillant per defugir el desassossec. Tot i així, el film es col.la al Take d’aquest infaust mes de març. El cuento del cortador de bambú (conegut també com La historia de la princesa Kaguya) és un conte japonès que data del segle X, que l’estudi Ghibli recull per atorgar-li el seu gest i cobrir-lo d’una feridora tendresa. La història conta el destí fatal d’una princesa que arriba a la terra dins d’un tall de bambú i és acollida per uns pares que l’estimaran amb delit. Coneix l’amistat i l’amor. Però el designi d’una princesa a la terra no és precisament la seva idea de la felicitat i l’oblit és preferible aI patiment d’una vida no escollida. La delicadesa del dibuix, de traç infantil i lleuger, s’endinsa en l’aflicció i ressona de manera radiant, intensa. Amb els colors i els paisatges la mirada s’omple de llum i ens allunya per un instant de la foscor del confinament; la catarsi està assegurada. Marian Z

[Disponible a Netflix]

A Guide to Second Date Sex (Rachel Hirons, 2020)

Seria una mena de versió terrenal de 500 Days of Summer, sense modernets, ni Morrissey ni passejada feliç a Ikea. La Laura (Alexandra Roach, Utopia) i el Ryan (George Mackay, Captain fantastic) són simplement una parella més. Tots dos porten motxilles de relacions anteriors, viuen a Londres, els agrada beure i no tenen ni idea de com gestionar una segona trobada. Saben també que s’espera que siguin completament diferents de com ho han estat prèviament per evitar errors categòrics en aquest futur incert com a parella, això sí, mantenint la gran esperança de fer-ho bé aquesta vegada. Però, per molta voluntat que hi posen, a l’hora de la veritat les coses sempre poden anar sobradament malament i així es manifesta. Una trama simple que incorpora sexe desacomplexat i uns diàlegs naturals on l’humor fa de vernís d’una posada en escena senzilla i sense pretensions. Un relat que podria tenir certs vincles amb alguna de les trames de Sex Education amb escenes que ben bé encaixarien a Derry girls. Una aposta simple però efectiva. I és que el que en un dia normal seria una cita de merda, pot esdevenir un pla entranyable en temps de confinament. Sandra Cuadrado

[Disponible a Filmin]

The Grandmaster (Yi dai zong shi – Kar Wai Wong, 2013)

El círculo tiene que cerrarse. Nada acaba. La cuestión no es imitar, sino aprender la manera para llegar al tuétano. Aprender del pasado sin reiterarlo y crear para un futuro, que muchas veces es solo un idilio con el presente. Repitiendo el enésimo amor imposible, un deseo que sabes (por la cadencia, por los concisos planos detalle) que nunca será concedido. Elegía del exceso para lección cinematográfica. Nos habla de artes marciales aludiendo al cine, saturando el estilo. La historia tendría que volver a ser lineal para que hubiera un mañana. Y recordad: nunca busquéis venganza. Ricard Andiñach

[Disponible a Filmin]

No obriu joieries a la Place Vendôme

Si feu un google ràpid, veureu que la Place Vendôme de París s’ha convertit, aquesta darrera dècada, en zona predilecte dels atracadors d’alta volada. Les raons no cal buscar-les gaire lluny: sota les voltes de la plaça s’hi apleguen les marques de primera línia: Rolex, Channel, Louis Vuitton, Bulgari… la llista és llarga.

L’única vegada que l’he trepitjada, cap allà a dos mil catorze, restauraven la columna. No recordo tenir-hi cap interès especial, i la bastida no devia ajudar-hi gaire. Altres passavolants s’hi entretenien, jo vaig passar de llarg. Fet i fet, hi ha tantes ciutats com ulls que se les miren.

Aquestes aproximacions a l’espai, que són personals i intransferibles, es barregen amb els fantasmes de l’imaginari col·lectiu. Literatura i cinema s’han ocupat de cartografiar extensament ciutats com París, on el paisatge urbà és indestriable de les elaboracions artístiques. L’espai referencial i el text ficcional es condicionen mútuament.

Diversos articles apunten els precedents de la Place Vendôme. Hi ha registres de l’assalt a una joieria el desembre de 1960 i de l’atracament d’un banc el març de 1980. El cinema ens n’ofereix d’altres: ja l’any 1955, sota les ordres de Jules Dassin, Jean Servais liderava un robatori sigilós, cuinat a foc lent, a tocar de la famosa plaça; parlem de Rififi. L’eco arriba fins a Le cercle rouge, de Jean-Pierre Melville: ara som a 1970, i el gran cop de la dècada l’encapçala Alain Delon, en una altra joieria de la mateixa Place Vendôme.

Les hauran vistes, lladres i botiguers de la Vendôme d’aquest segle vint-i-u? Els haurà passat pel cap, en el fragor de l’instant, l’Alain Delon fumant en gabardina? Per a mi, ja no hi ha marxa enrere: París ha crescut. El proper cop que trepitgi la plaça, serà de matinada. Buscaré llum a les finestres i pararé l’orella per sentir, ja de lluny, el motor d’un cotxe que s’acosta.

Proposem: sessió doble Rififi i Le cercle rouge. Ambdues disponibles a Filmin.

Du rififi chez les hommes (Jules Dassin, 1955)
Le cercle rouge (Jean-Pierre Melville, 1970)

TAKE FIVE (Febrer 2020)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

Tell me who I am (Ed Perkins 2019)

Alex Lewis pateix un accident als 18 anys i després de tres setmanes inconscient finalment es desperta sense memòria. Durant més de 15 anys intenta reconstruir la seva identitat a través dels records i els objectes que coneix pel seu germà bessó, Marcus, que és l’única persona a qui recorda del seu passat. El documental se sosté hàbilment sobre una estructura dramatúrgica en tres actes on se superposen les veus i les visions del dos germans en la construcció d’un relat aparentment conegut però que amaga un substrat corprenent. Des d’un punt de vista formal, les seqüències gravades com a entrevistes en un estudi afavoreixen un retrat íntim que esdevindrà gradualment opressiu adoptant textures de thriller psicològic a mesura que avança la història. Si el procés de reconstrucció dels fonaments d’una nova identitat de l’Àlex a partir de la història feliç manllevada del seu germà (on no hi apareix cap esment als abusos que van patir de petits) està perfectament conduït, potser no succeeix el mateix amb el secret que amaga la història. Quan com a espectador assisteixes a la barbàrie de la pederàstia i no te l’has d’imaginar (v. la crítica de Ricard Andiñach sobre Gracias a Dios on s’obre aquest debat), et planteges que potser es podria aportar aquest mateix testament de denúncia obviant alguna escena que furga en detalls gràfics i que exposa alguna dosi extra i qui sap si estalviable d’exhibicionisme emocional. Sandra Cuadrado

[Disponible a Netflix]

Alberi (Michelangelo Frammartino, 2013)

En algun racó del sud d’Itàlia, una corrua d’homes abandona en silenci el poble i s’endinsa en el bosc, brandant destrals. La seva presència no altera l’harmonia dels arbres. En mitja hora escassa, Frammartino explora la pervivència d’un vincle profund entre l’ésser humà i la naturalesa, fossilitzat en les formes rituals d’una tradició que intuïm ancestral. A través d’un paisatge sonor embolcallant i d’una càmera  que es mostra sensible a les energies del seu entorn, el cinema se’ns presenta com a espai des d’on reviure connexions perdudes. Traça camins de retorn als arbres i a les coses que van néixer en l’espessor del bosc, entre arrels i molsa. Xavier Montoriol

Piedra y Cielo (Víctor Erice, 2019)

Ante una obra de arte cabe la posibilidad de transformarse. Desear mutar el espíritu y metamorfosearse en bestia que solo diría la verdad. Evocar que somos una escultura de Oteiza. Serlo todo y nada más que eso. Con toda su simple complejidad, su inabarcable entendimiento o su arrolladora plenitud. El vacío que transportamos sin coraje, rellenarlo de cielo. Escuchando el Andante Doloroso, asumiendo la tristeza del que nunca llega. Como el Memorial Aita Donostia ya envejecido, habiendo sufrido atentados humanos y meteorológicos, desgastado, pero a su vez más completo. Toda una vida deseando filmar el relámpago. Esa sensación de plenitud que es piedra y cielo, intentando atrapar el tiempo. Erice sigue esculpiendo, sigue intentándolo. La visión de su videoinstalación nos aplasta y nos ensalza, no somos nada y a su vez somos firmamento (Urtzi). Desapareceremos, pero seguiremos mirando. Ricard Andiñach

[Fins el 7/6/2020 al Museu de Belles Arts de Bilbao]

Lluvia negra (Kuroi ame – Shôhei Imamura, 1989)

Lluvia negra és explícita i es roda amb la consciència de qui sap que la foscor no s’oblida. El film es basa en una novel·la que narra els efectes de la bomba atòmica a Hiroshima; és una pel·lícula recent (1989) però sembla feta des d’una mirada i una memòria remotes. La voluntat de continuïsme dels personatges sorgeix de l’acceptació de la seva derrota, i les seves relacions i els seus anhels habiten entre la tradició i la llibertat; una llibertat que els hi dóna la convicció que sobreviure és el peatge, no el destí. De cossos calcinats a carpes que peguen bots insòlits, Imamura confronta duresa i poètica, i d’aquesta combinació en brota un estil que és creença. MarianZ

[Disponible a Filmin]

La extraña pasajera (Now, voyager – Irving Rapper, 1942)

Más allá de la clásica historia de transformación de un patito feo en cisne, el viaje interior y de autodescubrimiento de Charlotte (Bette Davis, que se podría decir que interpreta cuatro papeles distintos) en La extraña pasajera aborda temas con enfoque decididamente moderno para la época. Aún con momentos algo anticuados vistos con ojos de hoy (el taxista de Brasil, la sobreactuación de la niña que interpreta a Tina…), en las cuatro etapas de la vida de Charlotte se tocan temas como el papel de la psiquiatría, el adulterio, los valores patriarcales que la sociedad impone a las mujeres, ejemplificados en la autoritaria madre (Gladys Cooper) que está sustituyendo el papel que ejercería el marido… e incluso su resolución, donde la identificación de Charlotte con Tina establecerá esa más realista conexión con Jerry (Paul Henreid), huyendo de un complaciente final feliz.  Cristina Peris