Mes: agost 2018

TAKE FIVE (Agost 2018)

Published by Muelle5

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/ 1- La Notte (Michelangelo Antonioni, 1961) La nit: temps incert i voluble, tenyit per la fascinació dels somnis, on els encontres es fan i es desfan i les confessions es couen a foc lent. A l’hospital, als carrers, als jardins d’una mansió, els personatges deambulen sense pertànyer enlloc i van construint l’espai a través de la mirada. A mesura que avança la nit, els silencis fan palesa una veritat que s’alimenta de la pròpia incomunicació. Em disculpareu que hi hagi arribat ara. Xavier Montoriol [disponible a Filmin] 2-La Filla de Ryan (Ryan’s Daugther, 1970 – David Lean)  La Filla de Ryan és moltes coses i, segurament, ja s’han dit totes. Una història de desig i, després, d’amor. De maduresa. De crueltat. I també d’esperança. David Lean filma plans que no tenen pressa i els compon de manera reveladora i preciosista, l’eloqüència de les imatges fa que la seva obvietat no destorbi, i parlar aquí de l’ús del muntatge i el color seria estèril. Em …

Carta 1- Apropiació

Published by Ricard Andiñach

Arran d’un article de Martí Sales sobre la figura de Joan Ferraté, m’enlluerno amb el concepte APROPIACIÓ. Ferraté en fa ús per la lectura: “Al més sovint, l’apropiació de la que parlo no ha anat més enllà (i no és pas poc!) de la consecució d’un estil de lectura a fons, extremadament egoista quasi sempre però, al mateix temps, del tot abnegat, en el qual entre el lector, la consciència actual del lector, i l’obra, el complex dels sentits proposats per l’obra, arriba a no haver-hi cap discontinuïtat que valgui la pena de reconèixer o definir, ja que la forma de l’obra hi és també, tant com es pugui, la forma que adopta l’experiència del lector”. Canviant ús per la lectura per ús del visionament, podríem arribar a aquesta apropiació en el cinema? Una mirada detallada de les pel·lícules fins a mimetitzar-les. Seria com un estat mental plaent i relaxat que comportés una atenció ja assimilada. Des del respecte per l’artista creador, fer l’obra nostra i intentar desxifrar al màxim l’utòpic tot. No cal dir …

Nostalgia, ¿tenemos un problema?

Published by Cristina Peris

En su artículo sobre la segunda temporada de Stranger Things, Noel Ceballos menciona el artículo de Ben Ho “Como Hollywood te manipula usando tus recuerdos de infancia”, donde se habla de la nostalgia como fuerza económica, poniendo como antecedente a Star Wars de George Lucas y adjudicando el éxito de las franquicias actuales (Marvel, Jurassic Park) a la conjunción del poder adquisitivo de los que eran adolescentes en la época de mayor apogeo, y una nueva generación que nacieron después y ven las franquicias como algo nuevo. Es curioso pero nunca nadie piensa en la incombustible Los Simpson (Matt Groening, 1989), a la que se le han dedicado no pocos vídeomontajes con las escenas homenajeadas, desde Ciudadano Kane a Spiderman, de La Gran Evasión a Thelma y Louise. Cuando se habla de nostalgia en los productos audiovisuales se tiende a pensar en primer lugar en Stranger Things (Duffer Brothers, 2016), aunque en realidad el éxito de la serie se trata de la constatación de que el producto nostálgico ha llegado para quedarse. Remakes han habido …

Misión Imposible: Fallout

Published by Ricard Andiñach

Som-hi, aquest any ens proposen ruta turística premodernisme: Belfast (teràpia + fet i amagar party), Berlín (intercanvi de material + guerra freda revival), París (paracaigudisme + tecno-llum), Londres (caretes + parkour) i Caixmir (quota consciència tranquil·la + sortida amb helicòpter). Recordeu, porta roba trendy, gavardina i calçat còmode (sense alces). Això, ja ho veieu, no serà una bona crítica per tant comencem pel final, la frase que tanca M.I Fallout és pronunciada per Ethan (Tom Cruise) i ve a dir que no el facin riure. Ethan no pot riure, només faltaria. Ha de patir per tot el mal que ha fet, per totes les víctimes innocents que ha pelat. Qui és Ethan Hunt? Doncs un pallús. Ningú pot ser un agent especial i demanar 20 vegades perdó en una pel·lícula on el protagonista ha de salvar el món i tenir tants miraments, prou de vendre motos, fills de… la indústria, no cola. Tornem al principi, si és cert, el principi és un compendi de tot el que és M.I., comencem amb un somni i acabem …

Los Increíbles 2

Published by Cristina Peris

Brad Bird vuelve a la animación con la secuela de Los Increíbles (2004), nada menos que 14 años después, pero situando la acción justo donde terminó la primera parte. Recordemos que Bird viene de Tomorrowland, desaprovechada cinta de aventuras retro-scifi impropia del autor de El gigante de hierro, con una asombrosa falta del sense of wonder que trataba desesperadamente de inculcar, cual martillo pilón, a base de repetir el mensaje “los soñadores cambiarán el mundo” durante todo el metraje. En la primera entrega de Los increíbles, la cinta se tomaba su tiempo en centrarse en el presente de la familia, con los superhéroes baneados, y cómo la nostalgia de los días de gloria meten al patriarca Bob Parr en una trampa. La acción se presentaba principalmente en el tramo de la jamesbondiana isla (ayudado por la banda sonora de Michael Giacchino, canalizando a John Barry), funcionando en especial cuando la familia trabajaba unida. Aquí, Bird apuesta sobre seguro al repetir la fórmula de la primera entrega, con la familia luchando para volver a restablecer su …

El retrat familiar com a experiència cinematogràfica

Published by Marian Z

“Tot és autobiogràfic i tot és un retrat”, deia Lucian Freud. “Pinto a la gent que m’interessa i que m’importa”. Les obres basades en un mateix o el que s’ha vingut a anomenar l’autoficció (un terme provinent de la literatura) són un lloc fèrtil on el cinema d’autor s’hi ha sentit, en moltes ocasions, còmode per poder arrelar. Directors com Woody Allen o Xavier Dolan tenen el seu alter ego representat en algunes de les seves obres, i en els darrers temps trobem multitud de cintes, molt habitualment òperes primes, on autores i autors han partit de la seva biografia per a construir els seus relats i explorar els temes que els interessa (Estiu 1993 (Carla Simón), Julia Ist (Elena Martín) o No Sé Decir Adiós (dirigida per Lino Escalera i escrita per Pablo Remón)). Hi trobem dintre d’aquestes inquietuds i línies temàtiques, alguns directors que han optat per un camí particular, on integren el seu entorn de manera molt més directa i frontal: la seva família. Arran de l’estrena del premiat curt documental de …