El millor cinema el trobem a les nostres converses. La pel·lícula no s’acaba amb els crèdits, acabem el visionat quan ens trobem i en parlem. Aquell pla, una veu en off que ens transporta a un nou espai, una intro màgica, aquell gest que ens acompanya a imaginar altres maneres de representar-nos i de viure. Només tenim ganes de trobar-nos per compartir què ens ha semblat, com ens ha fet sentir, què ens ha fet recordar. Si no ens ha tocat seure juntes en aquell immens auditori del Kursaal, ens busquem abans que s’apaguin els llums i ens fem un senyal per trobar-nos a la porta. A través del cinema que hem pogut resseguir aquests dies al Festival de Donostia (SSIFF 73), hem arribat a un corpus que creix i impregna diferents dimensions: la creació, la reflexió i la recepció. Hem acceptat els dubtes i les contradiccions. Ens hem escrit i ens hem emocionat. Gràcies, J. i V. Ens hem buscat a la sortida. Ens hem trobat a la parada de l’autobús per arribar sota la pluja a veure Sentimental Value a l’Antigo Berri que sempre resulta ser més lluny del que hauries pogut preveure. A la sortida ens hem topat amb Pedro Almodóvar i la S. s’ha refet de l’emoció de la pel·li i s’ha aturat per parlar-hi. Hem vist retratat el dolor i el pes de les ferides. Cada narració ha esdevingut una manera de relacionar-nos amb el dolor i els canvis del cos. Ens hem nodrit d’eines per pensar les peces fílmiques amb les quals ens relacionem i hem donat vida als coneixements compartits. Aquest cop no he pogut estar-m’hi tants dies com hauria desitjat. De tot el que hem vist, ens emportem aquestes notes.

Ens ha fascinat la intimitat de la família que explora Alauda Ruiz de Azúa a Los Domingos i com ha trobat la manera per narrar el malestar a través de les imatges. Aquest intent d’entendre sense necessitat de comprendre. La directora —que ja ens va parlar de la fragilitat familiar des de l’emoció precisa a Cinco lobitos— torna a explorar el microcosmos familiar com a espai de tensió, amor i contradicció. Però aquí la mirada s’estreny, es torna més severa. Aquí se’ns mostra un llenguatge visual molt auster, molt sobri, prova d’això és que gairebé no veiem cap cel en tota la pel·lícula. Tot succeeix de portes cap endins, tota una atmosfera que ja prediu el to dels espais físics que anirem transitant a mesura que evoluciona el malestar: la casa, l’habitació, el convent… Los domingos ens presenta una adolescent, Ainara, que anuncia a la seva família que vol fer-se monja de clausura. I, a partir d’aquí, res torna a ser igual. No perquè entrem en un relat de rebel·lia, sinó perquè el film ens força a revisar què entenem per llibertat, per identitat i per creença. Escriure la intimitat familiar mai m’havia resultat tan revelador. Com s’acompanya algú que creu que està prenent una decisió molt equivocada? Mai les contradiccions m’havien semblat tan lligades a l’escriptura visual i a la realitat. Hi ha molt teixit de diari íntim, testimonis que es converteixen en llegat d’un arxiu domèstic que sovint genera un espai incòmode. M’ha agradat especialment aquest desplaçament semàntic de la família, concebuda tradicionalment com un espai de refugi, a un espai vulnerable i a voltes hostil.

Sobre acompanyar el dolor i les ferides

I d’unes ferides familiars a unes altres. El vincle de les germanes a Valor sentimental (Joachim Trier) esdevé un espai segur, un refugi que fa de mur de contenció quan torna a aparèixer un pare absent i amb ell un dolor que potser es creia massa passat. Aquí la conversa no ha estat tan unànime; si algunes trobàvem que la història de Nora i Agnes era molt honesta, d’altres vam acabar una mica saturades per la multiplicitat de capes que el director havia volgut afegir a l’estructura temàtica de base ja prou intensa. Potser és precisament en aquesta acumulació que la pel·lícula troba la seva força però és on rau també el seu límit. Trier aposta per un relat que vol abraçar-ho tot: el dol, la memòria, la identitat, l’herència… I ho fa des d’una sensibilitat, de vegades, una mica insistent. Tot i això, hi ha una delicadesa constant en la manera com observa els personatges, especialment en els silencis i en els gestos petits, que aconsegueixen transmetre allò que el guió de vegades verbalitza en excés. M’ha agradat, especialment, el viatge de les germanes i com conviuen amb la seva història a través del seu vincle. El seu recorregut esdevé menys una resolució i més un procés obert, que troba en les seves contradiccions una sanació que no passa necessàriament per tancar les ferides.

També ens ha agradat la calma i la sensibilitat amb què es desplega The son and the sea (Stroma Cairns). Un noi de Londres, Jonah, convenç el seu millor amic, Lee, per viatjar a la costa d’Escòcia buscant escapar del caos de la seva vida. Vol endreçar l’habitació, el seu cap, la seva vida. L’ordre es fa difícil d’establir. En la seva escapada a Escòcia coneixen un noi sord, Charlie, amb problemes familiars. La relació entre ells els porta a afrontar vulnerabilitat i pèrdues compartides. La pel·lícula construeix una atmosfera contemplativa on el silenci pesa tant com la paraula, i on els gestos mínims revelen conflictes emocionals profunds. Amb una posada en escena delicada i una fotografia que converteix el mar com un paisatge de refugi, metàfora del dol i la reconciliació, el film aposta per una narrativa on la textura sensorial pesa tant com el teixit narratiu. Potser per això, aquest to pausat pot resultar irregular en alguns trams, diluint lleugerament la intensitat dramàtica. Tot i així, destaca per la seva honestedat emocional i per una mirada que explora els vincles familiars sense artificis, amb una sensibilitat que prioritza la fragilitat humana.

On el consens no ha generat cap petita escletxa és que ens quedem a viure al convent de Duas vezes João liberada (Paula Tomas Marques). Avenim també que volem habitar en aquests espais col·lectivitats i performar un alliberament com el de João. El film mostra les dificultats per portar al cinema la història de João Liberada, la primera monja trans perseguida per la inquisició al s. XVIII, i ho fa a través del joc i la ficció. La pel·lícula imagina un espai on la identitat pot reinventar-se col·lectivament, transformant el refugi en un acte polític. El convent esdevé un espai de resistència i d’imaginació política, un lloc des d’on repensar el cos, el desig i la comunitat fora de les estructures normatives. En aquest gest, João desplaça l’alliberament del terreny estrictament individual cap a una experiència compartida, com una manera d’entendre com s’explica la teoria queer en termes historiogràfics. Una recerca de la història del cinema queer que està lligada a l’experimentació, ja que busca crear una ruptura entre ideologia i text. No és fàcil reflectir aquesta complexitat de representació històrica de tot allò que ha representat la dissidència al llarg dels segles perquè s’ha ocultat molt i gairebé no han arribat referents, però Marques aborda el tema des del present i, amb molt d’humor, ens planteja com un personatge del passat posaria en qüestió el punt de vista adoptat en la pel·lícula per reflectir la seva manera d’estar al món. Una reflexió sobre viure, estimar i pensar altrament a través del fantasma de João que ens ha enamorat.

Contradiccions

El Festival també ens ha servit com un espai de reflexió per compartir dubtes pendents, contradiccions sobre els nostres projectes inacabats i notes manuscrites en llibretes que registren com van els nostres dies a mesura que avancen els visionats. El marc de totes aquestes converses és una reflexió sobre el text d’Alix Beeston* que tracta el potencial transgressor que tenen les pel·lícules en curs, inclús les pel·lícules mai fetes per mancança de recursos o de temps.

Aquí reprodueixo alguns talls dels pensaments o ocurrències que hem compartit aquests dies. D’entre les coses que anotem en aquesta llista, algunes les hem manllevat de dietaris fílmics* que hem llegit durant els dies de Festival i que dialoguen amb les nostres pròpies contradiccions.

• Estic prenent les decisions equivocades?
• Estic tan contenta d’haver acabat el guió.
• Estic tan tipa de mi mateixa, dels meus pensaments, bucles, temors i maldecaps.
• Estic una mica millor.
• Estimo l’univers sencer i tot el que hi ha.
• Estic feta pols, ara mateix.
• Estic per cancel·lar la sessió de demà.
• Estic asseguda al llit i no sento res.
• Estic cansada, avui, i crec que em ronda un refredat.
• Estic per dir-vos que avui allargo.
• Estic enllestint la proposta però no sé si em presentaré.
• Estic escrivint una carta al xxx perquè seria massa dur dir-l’hi en persona.
• Estic contenta amb el que he vist avui.
• M’agrada la meva vida i el que he construït jo sola i el que hem compartit juntes*.

Al voltant del concepte de pel·lícula inacabada que, en aquest cas, ha arribat a bon port ens ha semblat revelador el projecte In-I motion de Juliette Binoche, que ha dirigit el seu primer llargmetratge documental a través de la descoberta de la recerca corporal en la dansa. L’origen de la pel·lícula es trasllada al 2007, quan ella mateixa i el ballarí, Akram Khan, van fer una pausa a les seves carreres per fer In-I, una performace de dansa que va girar per tot el món. De la gira, en va resulta un dietari visual que la directora va anar traçant amb cura a partir de peces diverses, un gran collage que inclou tant imatges d’assajos de dansa durant 15 anys i també la perfomance final que en va resultar. Un projecte que durant anys va quedar inacabat per no trobar el format que alliberés la pel·lícula. Finalment, en va resultar un documental que experimenta amb la cocreació i amb el que significa generar espais col·lectivitzats a partir de de l’ocupació del cos i l’exploració a través de la dansa. Destaquem que ens resulta molt generós per part seva mostrar en la pel·lícula un procés d’aprenentatge que és molt íntim i fer-ho sobretot quan ella, com a actriu amb una brillant carrera, es despulla per tornar a mostrar tota la fragilitat d’un nou inici. En paraules de la mateixa Binoche: “jo no soc ballarina, ni tan sols diria que soc actriu. Per què hem d’estar encotillats en un únic lloc fins al final de les nostres vides? Som aquí per experimentar possibilitats i per intentar-ho.” Crec que quan torni a casa m’apuntaré a dansa. Fa massa temps que ho tinc pendent.

També resulta que durant aquests dies de Festival estic llegint el dietari de la Sheila Heti* , m’encanta la coherència de les seves incoherències i, com em passa amb les peces d’Annik Leroy i la VALIE EXPORT,  no puc evitar la superposició de materials, no sé on acaba el text i comencen les imatges, per mi tot viatja en el meu cap com un gran collage. Però malgrat la fragmentació ho puc veure tot en una mateixa pantalla, tot conflueix en un mateix lloc, una visió reveladora en la recerca d’un cert ordre que transita entre el to poètic i l’assagístic. Ha estat potser l’edició més curta  de les viscudes al Festival de Donostia, però alhora ha estat la vegada més viscuda i la més compartida. Hem col·lectivitzat records, ferides i projectes. Potser també des del cinema volem estructurar el desordre a la nostra manera i obrir un espai que permeti respirar els nostres anhels i les nostres pel·lícules inacabades. Deia Alauda Ruiz de Azúa a la roda de premsa que a través del cinema ens quedem amb l’esperança, ens quedem amb les relacions imperfectes, la incertesa i les contradiccions. Nosaltres, també.

Referències*

Incomplete. The feminist possibilities of unfinished film, Alix Beeston i Stefan Salomon (eds.), 2023.

Mathilde Rouxel. Jocelyne Saab, the Film as an Unspeakable Memory. About the ‘Joumana’ Unfinished Project. Film Undone, June 2023, Berlin (DE), Germany. hal-04271169

Sheila Heti. Diaris alfabètics, Angle Editorial, 2024.