Entrades següents

Decàleg Brossa

1. El cinema és l’art del nostre temps.

2. L’art és una reflexió, una forma d’arribar al coneixement d’un mateix.

3. La poesia és un fragment de vida atrapat en una pàgina en blanc.

4. No vull ser un poeta de diumenge a la tarda.

5. La poesia és fer de la prosa una altra cosa.

6. Publicar és interessant però no és essencial.

7. Quan estic pensatiu m’agrada tenir obert. No puc afegir res més a la veritat que porto dintre.

8. Si vols tenir un gran èxit, fes un festival de merda que hi aniran totes les mosques.

9. El pedestal són les sabates.

10. Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.

‘El cinema, era per a Brossa, l’art del nostre temps.’ Des de sempre el va fascinar, va ser un dels seus grans temes de conversa i una font d’inspiració per a tota la seva poètica. El seu imaginari visual i el seu gust per les acotacions teatrals el van seduir a provar un nou gènere: el guió cinematogràfic (Foc al càntir  i Gart, del 1948). Al costat de Pere Portabella va aconseguir rodar tres films: ‘No compteu amb els dits’, ‘Nocturn 29‘ i ‘Umbracle’. De fet, tant la forma com la temàtica del cine són ben presents en tota la producció brossiana. Com ell mateix expressà, concebia la construcció dels seus poemes com un muntatge cinematogràfic, i no són poques les parts de poemes que estan constituïdes per plans visuals. Va saber eliminar la retòrica i elaborar, en canvi, plans concrets de la realitat quotidiana per a construir un llenguatge cinematogràfic propi que va ser especialment productiu en la poesia escènica.

A partir dels 70 incorpora també la temàtica cinematogràfica en totes les formes: sonets, sextines, antipoemes, objectes o poemes visuals que esdevenen homenatges a directors del cinema clàssic.

Brossa va incorporar el cinema a la seva vida quotidiana. Cada dia anava a la Filmoteca, per això encara hi manté un espai visual en forma d’homenatge: la butaca vermella d’en Brossa. A Muelle5 també el volem reivindicar amb aquest Decàleg Brossa.

Shoplifters

Sang, identitat, lligam, pertinença, arrelament, afecte. Quin d’aquests conceptes és indestriable en un vincle familiar? On comença i on acaba una família? Quins elements han de coincidir perquè la puguem anomenar així? Llaços emocionals, famílies sense vincles biològics, dones i homes que decideixen estimar uns fills, fills que trien els seus pares quan els anomenen per primera vegada. A Shoplifters, fills, pares i avis es troben vivint junts sota un petit sostre, potser sense un ordre lògic ni aparent, però les peces semblen encaixar feliçment.

Hirokazu Kore-eda ens presenta una família integrada per uns personatges outsiders que sobreviuen en una situació molt precaria per mitjà de petits furts. Enmig del fred, Osamu Shibata (Lily Franky) i el seu fill, Shota (Kairi Jō), troben al carrer una nena abandonada, Yuri (Miyu Sasaki), i decideixen portar-la a casa. Tot i les dificultats i les reticències inicials de la mare, Nobuyo (Sakura Ando), la nena s’integra amb facilitat i la família aconsegueix traçar uns llaços molt forts i viure feliç. De sobte, però, tot es torça i els vincles construïts esdevindran fràgils.

Si féssim una anàlisi lèxica del guió, ens adonaríem que vincle* és el terme més recurrent de tota la pel·lícula. La mateixa paraula es repeteix una i altra vegada al llarg de la cinta. Kore-eda sembla construir una història per explorar tots els angles visuals d’aquest concepte. Què és necessari perquè hi hagi un ‘vincle’? De vegades, cal recórrer al sentit primer de les paraules per explorar-ne  tots els marges. Així, paraules tan simples i alhora tan complexes com ‘família’ són conceptes que esdevenen referents universals compartits que han marcat estructuralment la manera de relacionar-nos, de viure i de conviure en totes les cultures. Kore-eda dissecciona aquí el sentit de la ‘família’, i proposa a través dels Shibata un debat sobre el paper dels vincles familiars en la societat actual, sobre com es pot aprendre i desaprendre a estimar i quin és el llindar de l’ètica per aconseguir una integritat.

En terminologia es diu, que un concepte no existeix fins que no hi ha un terme que el designi. Osamu es passa tota la pel·lícula demanant a Shota quan li dirà ‘papa’ (ja a Nobody knows 2004, els nens es presentaven com a víctimes del sistema; recordem la breu escena on apareixia Shota de petit, aparentment abandonat dins un cotxe). Què ha de sentir un nen per anomenar ‘pare’ a un adult amb qui no l’uneix un vincle de sang? Shoplifters ens dona la resposta. Amb una posada en escena descriptiva,  sovint crua però alhora serena i molt poètica (que ens podria recordar Still walking 2008), se’ns presenta una família que conviu sota un mateix sostre. En aquest petit espai observem com viuen, com es relacionen. Totes les accions, fins i tot les més sòrdides, semblen succeir-se plàcidament en una mena de drama amable. La duresa quotidiana es fusiona amb naturalitat amb sentiments molt profunds en un discurs cinematogràfic que resulta molt literari. I de sobte no saps com ni perquè però et quedes atrapat en aquell trànsit deliciós entre noodles, rialles, subsistència, humor, petits furts, grans converses, tallaungles, carícies, desordres, sopes, llibres, focs artificials i un desitjat sexe pels racons. I tot ho construeixen ells i tot sembla funcionar, malgrat la precarietat més absoluta i l’aparent manca de vincles de sang.

Com deia unes línies més amunt, el pes de les paraules és essencial i a Kore-eda aquest sentit dels mots s’equilibra de manera tendra i ordenada amb una gestualitat sensorial i visual que atrapa emocionalment (meravellosa la conversa que mantenen mare i filla abraçades mirant el foc mentre crema un jersei antic). El mapa conceptual de sentiments creix cap a un epíleg tan brillant com pertorbador produint un ressò emocional inesperat en l’espectador. I al final potser el que ens acaba de desbordar, com a col·lectivitat que cerca aquests lligams perfectes, és que la família Shibata aconsegueix construir un microunivers a mida, feliç i amb unes regles pròpies que moltes famílies amb vincles de sang cerquen durant tota una vida i no arriben a trobar mai.

* Vincle ‘Lligam, especialment la relació, unió, sovint subjecció, que hi ha entre dues o més persones.’

Donosti 2018

El estreno de la corresponsal de Muelle5 para la 66 edición del Festival de San Sebastián no empezó con buen pie. Después de 5 años asistiendo como aficionada, y arrastrando algunos problemas oculares, las dos horas previas al pase inaugural de las 10 de la mañana acumulaban un total de dos equivocaciones de cola al ir a buscar la acreditación, una confusión en las invitaciones que podía pedir, perderse por el piso inferior del Kursaal y, después del pase de la película de apertura, el tradicional tropiezo en la Sala 1 de los cines Trueba, que por lo visto sería como el bautismo de la prensa acreditada en el SSIFF…

El amor menos pensado (Juan Vera)

También es tradición, en los años que llevo yendo al festival, asistir a una inauguración anodina, y este año no fue menos (aunque algo más decente ciertamente que las últimas). El amor menos pensado es una película elevada únicamente por el carisma y buen hacer de sus dos intérpretes principales, Ricardo Darín y Mercedes Morán. Un matrimonio se enfrenta al síndrome del nido vacío, que se materializa en ruptura, condicionada también por las vidas del entorno de amigos de la pareja. A partir de ahí, se centra en las vidas en paralelo del matrimonio, y para aligerar el tono melodramático se suceden situaciones cómicas que cambian el tono de la película, hasta entonces dotada de un naturalismo en las situaciones que se pierde por esta causa, y terminando con una resolución que acaba de echar por tierra una cinta con buenas intenciones pero pobre en ejecución.

The innocent (Der Unschuldige, Simon Jaquemet)/  L’homme fidéle (Louis Garrel)

El resto del día nos trajo un par de filmes cuyo punto en común fue una mezcla de géneros más conseguida en la segunda que en la primera. En The innocent , una mujer entregada a su trabajo, familia y fe pierde esta última cuando irrumpe en su vida de nuevo su pasado amoroso. Sin que la protagonista o el espectador pueda dirimir si realmente su ex ha vuelto o es el mismísimo demonio, dado que el director juega a las ambigüedades, el argumento pierde la cabeza y se va transformando lentamente en un inconexo mejunje con inverosímiles analogías que acaban resultando ridículas. En L’homme fidéle, Louis Garrel se distancia del estilo de su padre Phillippe, para dirigir una película muy oscilante en cuanto a géneros, con un retorcido guión que tiene tanto de clásico como de contemporáneo, firmado con ayuda del insigne Jean-Claude Carrière. El problema con el elemento clásico radica en el retrato de los personajes femeninos, que al situarlo en nuestros días podría rozar la misoginia si no se entiende desde el principio como una trama “atemporal”.

3 faces (Jafar Panahi)

Lo mejor de la primera jornada vino al final del día en la sección de Perlas: en 3 faces, Panahi establece una metáfora maravillosa cuando un anciano del poblado que visitan Behnaz Jafari y el mismo Panahi (interpretándose a sí mismos), le explica a éste un sistema de bocinazos establecido entre los conductores de las carreteras de un solo sentido. El sistema tiene sus propias reglas, afirma el anciano, que tiene tantos inconvenientes como ventajas: la calidez de las gentes que viven anclados en un sistema machista; la tradicionalidad impuesta a gente que reconocen a la actriz famosa pero a la vez juzgan a una chica que quiere llegar a serlo; la llamada de la madre de Panahi que le responde que no puede estar rodando una película, por supuesto; lo absurdo de la superstición sobre donde se entierra el prepucio de los niños circuncidados que determinará su futuro…

El reino (Rodrigo Sorogoyen)

Ya en 2016 Que Dios nos perdone adolecía de una evidente deuda para con el estilo visual de David Fincher, y en esta El Reino, ese estilo llegó para quedarse, planteando en forma de thriller una adrenalítica historia sobre la corrupción política en España, cuyo protagonista (magnífico, aunque no sea noticia, Antonio de la Torre) intenta que no le carguen a él solo con todo. Sin dar respiro al espectador, pese a algún efectismo perdonable por lo efectivo (esa escena en el coche) y algún punto sí bastante reprobable (pretender equiparar lo del protagonista con un cambio mal dado… en fin), acaba siendo un magnífico manual de cómo el poder protege al poder, con ayuda de los medios, escenificado en ese magnífico momento final, con el personaje de Barbara Lennie.

Rojo (Benjamín Naishtat)

La de Naishtat es de ese tipo de películas que crecen con el tiempo. La violencia soterrada recorre los diálogos y las situaciones de una película que sabe crear un clima que es caldo de cultivo en el contexto previo al golpe de estado en Argentina, clima enfatizado por los detalles del color de la sangre (en la ropa, en el paisaje) en contraste a los apagados beige del hombre que se esconde (Darío Grandinetti). Por desgracia, falla al complementar el mundo del protagonista con subtramas que pueden carecer de interés a primera vista, y que subrayan la intención del director pero que a la vez dispersa la película, y luego, en la conclusión (más que resolución) de la trama que da inicio al thriller. Con todo, una muy estimable cinta.

Shoplifters (Hirokazu Koreeda)

El romance que Koreeda tiene con el Festival de San Sebastián se materializó en un Premio Donostia a su carrera (en el mismo año en que el japonés se llevó la Palma de Oro en Cannes), cuya entrega se convirtió en el que es probablemente el momento más emotivo de esta 66 edición. En pase especial se proyectó su película Shoplifters, una suerte de compendio de las obsesiones del director, expuestas desde Nadie sabe hasta Nuestra hermana pequeña: las relaciones afectivas dentro de la familia, además de una crítica al sistema que se despreocupa por los marginados. Una niña maltratada es acogida, primero de manera temporal que pasa a definitiva, por una familia que sobrevive a base de robos; poco a poco el afecto que le llega de unos desconocidos, le harán salir de su caparazón, además de enseñarle trucos de la profesión. El retrato de la intimidad de una casa tan caótica como la misma estructura familiar es de los más conseguidos del director

First Man (Damian Chazelle)

Incidiendo en la temática del director sobre el sacrificio y sufrimiento personal en pos de un sueño, Chazelle adapta la biografía de Neil Armstrong First Man: The Life of Neil A. Armstrong de James R. Hansen, donde se retrata tanto los previos pasos de la aventura espacial hasta llegar al alunizaje, y la tragedia en lo personal que supuso para él y su mujer perder a una hija pequeña por un tumor cerebral. El poco equilibrio entre lo primero (la espectacularidad de las asfixiantes imágenes de los astronautas dentro de las cabinas, con primerísimos e inmersivos planos detalle entre atronadores sonidos), y lo segundo (los momentos de la intimidad de los Armstrong, con una fotografía muy deudora del Lubezki de El árbol de la vida de Malick) lastra la película, en parte por el contraste entre una infrautilizada Claire Foy que brilla mucho más que un mecánico y lánguido Ryan Gosling, en su retrato de un hombre poco dado a expresar sentimientos.

Beautiful boy (Felix Van Groeningen)

Después de su paso por Toronto, donde no cosechó buenas críticas pero sí alabanzas para con el dúo protagonista, la decepción en los dos apartados fue más que mayúscula. Al principio, la película de Felix Van Groeningen (Alabama Monroe, 2012) se esfuerza, mediante el montaje a saltos entre épocas y puntos de vista, por apartarse de los clichés del subgénero de adolescentes atrapados en el mundo de las drogas, pero luego acaba por sumergirse en todos y cada uno de ellos (incluida una tópica selección de temas musicales con Bowie, Buckley, Young, etc.). Ni el esforzado pero correcto Steve Carell puede insuflarle vida, ni un crecido Timothée Chalamet que ha dejado aparcada la sutileza de su retrato de Elio en la Call me by your name que le llevó a la fama.

Alpha the right to kill (Brillante Mendoza)

Lo que en otro thriller hubiéramos visto probablemente como clímax – un expeditivo dispositivo policial contra un narcotraficante, que se salda con múltiples bajas –  se utiliza como punto de partida para presentar a los personajes : un agente corrupto y un infiltrado informante de la policía. Un tanto confusa narrativamente a favor de un eficaz realismo, casi documental, pero cuyo devenir en la trama se antoja demasiado visto, con lo que acaba siendo un tanto decepcionante a pesar del enérgico arranque.

Le cahier noir (Valeria Sarmiento) 

Sorprendente y desvergonzado drama culebronesco ambientado en el siglo XVIII, Le cahier noir es la historia del vínculo afectivo que se crea entre un joven huérfano y una joven sirvienta que lo cuida. Dicho huérfano acabará a cargo de un Marqués que seducirá a la sirvienta y luego la apartará para cortejar a alguien más de su rango, hechos que acabarán por separarlos. Con una cuidada ambientación y un diseño de producción realista, las situaciones a qué abocan a la protagonista son exageradamente dramáticas y algunas directamente esperpénticas: desde el inquietante cardenal a la vez que médico que entra por la puerta en el momento en el que se necesita, hasta el final over-the-top de la protagonista.

In fabric (Peter Strickland)

La nueva película de Peter Strickland se convirtió decididamente en el soplo de aire fresco en la sección oficial, la película de riesgo que, como en años anteriores un Enemy de Villeneuve, un High Rise de Wheatley o un Nocturama de Bonello, se sabe a ciencia cierta que dividirá tanto al jurado (a cualquier jurado) que es poco probable que acabe rascando algo en el palmarés… como así ha pasado. Strickland vuelve a su estilo retro para construir un discurso crítico con la sociedad de consumo, personificado en unas excesivamente serviciales dependientas que en realidad son brujas. Cómo se consigue equilibrar tal pastiche de géneros, entre la comedia y el giallo, incluso con el riesgo que supone una segunda parte que es una revisitación de todo lo expuesto en la primera, es algo digno de verse: un desmadrado y divertido festival, con el protagonismo de un vestido que lleva a la perdición a quienes osen poseerlo.

Quien te cantará (Carlos Vermut)

El juego de espejos que propone Carlos Vermut entre las dos protagonistas (Najwa Nimri y una magnífica Eva Llorach, que bien podría haberse llevado la Concha; sin olvidarme de una también brillante Carme Elías), se refleja también en el trabajo del director, sea con Almodóvar, con Bergman, o consigo mismo (la presentación del personaje de Violeta, con Julián Villagrán como trasunto de Miguel Noguera en la escena que interpreta en Diamond Flash) pero la suficiente dosis de personalidad para que el conjunto funcione; quizá lo único reprochable es el empeño en la búsqueda por la fascinación del espectador por lo que está viendo, a veces funciona pero a veces se pierde en su propio juego. Alguna subtrama, como el personaje de la hija interpretada por Natalia de Molina, se utiliza como subrayado (a veces muy poco creíble), de las decisiones que tomará la protagonista. Con todo, una nueva muestra de la creatividad y personalidad de su director.

Roma (Alfonso Cuarón)

En las ocasiones en que he tenido la oportunidad de escribir sobre películas que me han fascinado, en casi todas, con alguna honrosa excepción, siento que no les hago justicia (de aquí mi participación en este blog, por si pudiera llegar a conseguirlo alguna vez). Aquí, el punto de partida de mi escrito es precisamente ese, ya que con Roma ya empiezo sabiendo a ciencia cierta que va a ser tarea imposible. En la monumental obra de Cuarón, lo personal es político, y probablemente su grandeza resida en la delicadeza y la intimidad con que se compone un fresco sobre la diferencia de clases, a través de escenas cotidianas, de pequeños detalles y de escenas aparentemente rutinarias, que sumergen al espectador con sus brillantes composiciones, sin alardes ni efectismos. La sencillez de lo cotidiano es universal, y el retrato de las relaciones humanas (especialmente en el afecto entre la matriarca de familia y de su sirvienta, ambas enfrentándose a la incapacidad de un hombre de asumir responsabilidades, y todo lo que eso conlleva en un México de los finales de los ´70), magistral.

High Life (Claire Denis)

Si alguien se va a acercar a la nueva película de Claire Denis como si fuera Neil deGrasse Tyson esperando precisas recreaciones de la vida de astronautas en el espacio, se ha equivocado de lleno porque ni a Claire Denis le interesa eso ni… bueno, nadie es Neil deGrasse Tyson. Dudo que, aunque Denis se haya declarado fan de la saga Crepúsculo, haya cogido como idea el punto de partida de Passengers echado a perder, pero lo cierto es que la situación sin salida como la que se encuentran los integrantes de las naves-contenedores de High Life me ha recordado aquel fugaz instante en que la película de Morten Tyldum pareció que podía ser una película interesante. No quisiera insultar a la insigne directora recordando aquel delirio (una de esas ocasiones en que te llegas a preguntar por cuántas manos pasa un proyecto de estas características y absolutamente nadie haya pensado que no era una buena idea). Pero cojamos esa idea principal de enfrentarse en la soledad del espacio exterior, sin ayuda, que es la situación en la que se nos presenta a Monte (Robert Pattinson), cuidando de que la nave funcione y de que un bebé siga con vida, para ir desgranando en flashbacks los momentos que nos han llevado a ese punto : las pasiones y deseos inherentes a la naturaleza humana de personas sin futuro, un grupo de convictos que participan en una misión para extraer energía de agujeros negros, pasando de un encarcelamiento a otro, a cambio de rebajar condena.

Entre dos aguas (Isaki Lacuesta)

Con puntuales acercamientos a La leyenda del tiempo a modo de flahsback, Isaki Lacuesta nos trae de nuevo las vidas de Isra y Cheíto, empezando por el nacimiento de la hija del primero, para a continuación ser esposado y llevado de vuelta a prisión. A partir de aquí, el retrato de vida y supervivencia llega en algunos momentos como un prodigio de sensibilidad, en esos encadenados que propone con su predecesora, que navega, como su título indica, entre la realidad y la ficción, que respira verdad y autenticidad : las situaciones de sus protagonistas están guionizadas, pero no sólo son creíbles sino también cercanas. Magnífica merecedora de la Concha a la mejor película.

The sisters brothers (Jacques Audiard)

Basada en la novela del mismo título de Patrick deWitt, el western de Jaques Audiard sitúa a dos hermanos matones (Reilly, también productor, y Phoenix) a sueldo del Comodoro (Rutger Hauer) en plena fiebre del oro, en pos de un nuevo “encargo”: acabar con un buscador de oro (Riz Ahmed) que ha creado una fórmula para encontrarlo más fácilmente en el agua, y que cuenta con la ayuda del ambiguo personaje encarnado por Jake Gyllenhaal. Audiard firma con su habitual y notable destreza narrativa, y deja con generosidad el espacio adecuado para que sus cuatro soberbios actores guíen la trama, en especial Reilly, funcionando perfectamente tanto por separado como los cuatro juntos.

Blind spot (Tuva Novotny)

El último día del festival asistimos a un alarde de planificación en clave de tragedia familiar, realizada en íntegro plano secuencia, que esquiva inteligentemente lo que podría haber acabado siendo un telefilm de domingo por la tarde. Su pericia a la hora de zambullirnos de lleno en el dolor y la desesperación de la familia, unido a una esforzada interpretación de la protagonista (que merecidamente acabó llevándose la Concha), merece que sigamos atentamente la trayectoria de su directora sueca Tuva Novotny, hasta ahora solo conocida en su faceta de actriz (Annihilation).

Bad times at El Royale (Drew Goddard)

En la clausura más refrescante de los últimos años, y después de su debut con La cabaña en el bosque, Drew Goddard lleva a siete desconocidos a finales de los ’60 a coincidir en un hotel dividido entre los estados de Nevada y California, y que oculta tantos secretos como sus nuevos huéspedes (si conoces la historia del hotel que inspira Bad Times at El Royale, creo que la película tiene mucha más gracia). A pesar del brío con que se narra una historia muy interesante, la brillantez formal en la recreación de los diferentes puntos de vista, y los giros nada previsibles, estos mismos hacen que la película se alargue en exceso y los 140 minutos acaben pesando, sobretodo en un clímax centrado en un desacertado Chris Hemsworth como líder de una secta.

 

TAKE FIVE (Novembre 2018)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

Reality (Matteo Garrone, 2012) 

L’exquisita i brutalíssima Dogman (Garrone, 2018), encara a cartellera, em condueix a Reality, una de les pel·lícules més aclamades del seu director. D’estètica catòdica, la cinta recrea un univers hortera amb una forta poètica compositiva, una sort de El Show de Truman (Peter Weir, 1998) invers i macarra. Una trama a priori esbojarrada: un home es precipita a la demència al no ser seleccionat per concursar a la nova edició de Grande Fratello. Un tema desoladament actual: els desitjos de prosperar, de ser algú, es confonen en una carrera ambigua entre la legitimitat i la imatge d’èxit quimèrica que ens han venut. Una història humana i tràgica, mordaç i delirant. Un final hiperbòlic que ens recorda que no hi ha res més absurd que la pròpia realitat. Marian Z.

[Disponible a Filmin]

 

The image you missed (Donal Foreman, 2018)

Un director de cine irlandès recupera 30 anys d’arxius sobre el conflicte polític a Irlanda del seu pare i també cineasta, Arthur MacCaig. El resultat és un complex exercici d’intertextualitat visual en què interactuen materials de tots dos en un únic relat i amb la lluita nord-irlandesa com a escenari de fons. És interessant la contraposició de retrats socials, de moments i de veritats davant la manera personal de cadascú d’entendre el compromís i la lluita política. Foreman reescriu en un documental la relació que no va poder construir amb el seu pare desconegut. Una versió d’una conversa pòstuma amb MacCaig, un personatge que tot i passar-se la vida sencera desant minuciosament materials visuals per tenir-ho tot documentat, finalment, es va perdre la imatge del seu fill per voluntat pròpia. Sandra Cuadrado

[Estrenat a L’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona. Disponible a Filmin]

 

Vive l’amour (Tsai Ming-liang, 1994)

Un apartament buit a la ciutat de Taipei és el centre de gravetat al voltant del qual orbiten tres personatges solitaris, sumits en un estat de paràlisi existencial. L’apatia cau sobre els carrers com un sol de migdia i els encontres se succeeixen d’esma, en l’alienació, sense deixar empremta. En aquest panorama desolador, sota una crosta de silenci, creix el plor, depassa la gola i esclata per fi com una primera senyal de vida. No hi ha redempció ni promeses de futur: tan sols l’arrel violenta de l’instant present. El seu temps i el seu dolor es fan nostres. Xavier Montoriol

 

The song of Ávila (Jonas Mekas, 1967)

Diario filmado (3 minutos 1 segundo). Rodado el 22 de julio de 1967. Película finalizada en el 2006. 39 años después de su viaje a Ávila, siguiendo los pasos de Santa Teresa de Jesús, Mekas muestra el registro de su visita. Atraído por una mística, entendida como estética de la existencia, asistimos a la experiencia iluminadora. Revelación similar a cuando repasamos esos álbumes de fotos premodernos e intentamos volver a aquellos momentos. Esos instantes, ¿no nos vienen a la memoria de forma similar a cómo nos muestra Mekas su viaje? El recuerdo no es visual, procede del cuerpo. Trascender, hacer visible lo que todavía se ama, una poética que exalta la maltratada nostalgia. Ricard Andiñach

[Disponible a Vimeo]

 

La balada de Buster Scruggs (Joel & Ethan Coen, 2018)

El destino de un legendario pistolero (insuperable Tim Blake Nelson) que salta de canción en canción hasta el duelo/dueto final; la agridulce sensación de final pospuesto para alguien que ya había pasado por ahí; un hombre con evidente pero poco apreciado talento tan sólo superado por Bob Dyl-perdón, un pollo (!!); la paciencia y perseverancia de un viejo hombre en busca de un golpe de suerte en forma de dorado filón; una mujer, empeñada en sobrevivir durante en un viaje en caravana, a pesar de cada una de las zancadillas que el destino le va poniendo por delante; y la aparentemente banal conversación entre cinco viajeros de una diligencia sobre en qué grupos se dividen las personas, conversación que termina de manera espeluznante. Seis notables capítulos ambientados en el lejano Oeste pero independientemente fusionados con el musical, el suspense o el drama romántico, con los temas marca de fábrica de la casa (la muerte, el absurdo, la crueldad, todo junto) y la estupenda música de Carter Burwell. Cristina Peris

[Disponible en Netflix]

Entrevista a Bertrand Mandico

Bertrand Mandico (Toulouse, 1971) es va donar a conèixer l’any 1999 amb el curtmetratge Le Cavalier Bleu i ha anat bastint des de llavors una filmografia orgànica i mutant, integrant referents d’allò més diversos sempre des d’una veu molt personal. El seu primer llargmetratge, Les Garçons Sauvages (2017), presentat a la 74 Mostra de Venècia, va ser rebut per la crítica com una de les grans revelacions de l’any.

[Cliqueu aquí per llegir l’entrevista original en francès.]

 

Alguns dels teus curtmetratges, com Boro in the Box o 8, giren al voltant de la relació dels personatges amb el cinema. Si la càmera molsosa del jove Boro ens remet a l’aspecte més aviat material del rodatge, els vídeos de l’Octave esdevenen un mitjà d’accés a indrets màgics i desconeguts. Com és la teva pròpia relació amb el cinema?

És una relació visceral. Jo enquadro totes les meves pel·lícules: no abraço els actors i les actrius, però sí que abraço la càmera quan filmo, l’acaricio, esdevé un implant, una extensió de mi mateix. Quan filmo, em fa l’efecte d’entrar en trànsit, de formar un tot amb la meva pel·lícula; de ser actor i espectador. A estones perdo el coneixement, l’esperit se m’evapora, i he de retornar a l’instant present.

No filmo en digital sinó en pel·lícula. I aquesta manera de filmar pertany a l’ordre dels rituals, és un procediment alquímic. Quan filmo, intento transformar allò que tinc, no en or, sinó més aviat en pedra preciosa. Per exemple: la sobreimpressió és molt present en la meva obra i em fa la sensació que ho anticipa tot. Que mira cap al demà, cap al futur, cap a una avantguarda, projectant-me en una sèrie de coses que tinc ganes de provar. Però també tinc un retrovisor permanent que em permet examinar el passat. No vull caure en l’amnèsia, no puc fer cinema si oblido allò que ha estat bonic, encertat, inspirador, brillant… Faig pel·lícules des d’aquesta superposició entre l’enllà al qual m’encamino i el passat que deixo enrere però que és sempre tan present.

 

La teva relació amb el cinema es remonta també a la infància, com en el cas dels curtmetratges esmentats?

De petit, el cinema era per a mi una frustració. Jugava a ser actor: escenes melodramàtiques amb agonies infinites. Dibuixava seqüències. La càmera m’era aliena.

 

Fa l’efecte que la teva filmografia forma un corpus orgànic, interconnectat, relligat per certes temàtiques recurrents i una estètica molt personal. Quins interessos trobaríem al cor d’aquest univers cinematogràfic?

L’amor impossible, la mort, l’envelliment, la fi del desig, la mutació: preocupacions recurrents. Després, també hi ha el monòleg interior i les referències, que em parlen com si fossin persones que tingués assegudes a l’espatlla… Convoco i faig casar referències nobles i brutes.

Confio en el meu inconscient i alhora me’n malfio com de la pesta… Avanço a ulls clucs, punyal en mà, per si de cas surt malament. Però li cal temps per alliberar-se, a aquest coi d’inconscient. Llavors, quan raja, el canalitzo una mica, sense forçar-lo, perquè sinó deixa de córrer: recullo les idees en un sedàs, les remeno, les poleixo, miro de posar-hi raó… Però em fa l’efecte, pel·lícula a pel·lícula, d’anar teixint una tela d’aranya. Totes les obres es comuniquen i estan relligades. Una pel·lícula remou totes les altres i alhora les conté.

La importància rau en el relat, en la música, en les sensacions, en els sentiments, en deixar-se portar per la història… Les meves pel·lícules es poden veure sense cap referència, això no és important. No cal collir les flors per apreciar-les, n’hi ha prou amb mirar-les i olorar-les. El meu objectiu és que la pel·lícula pugui arribar a diferents tipus de públic, de forma tan profunda i perdurable com sigui possible, conservant part del misteri.

El meu realisme particular passa per alinear-me amb l’espectador. És a dir, assumeixo el mitjà amb què treballo: els meus personatges són conscients que estan fent cinema i jo mateix presento a l’espectador una pel·lícula que és conscient de ser pel·lícula. Aquest realisme propi em permet assolir una metarrealitat. I d’aquesta manera jugo amb l’espectador, dient-li que estem fent cinema i, no obstant, submergint-nos plegats i de manera plena en l’experiència. M’agrada molt aquest abandonament romàntic. Aquest joc amb l’espectador, aquesta realitat retornada com un guant cobert de carn.

 

Les Garçons Sauvages és el teu primer llargmetratge, però el precedeix una obra abundant i consolidada, formada per desenes de curtmetratges. Què t’atrau d’aquest format, que reivindiques força més que la majoria de directors?

El curtmetratge m’ha permès sobreviure artísticament mentre espero l’oportunitat de fer un llargmetratge. A falta d’altres opcions, he fet molts curts, explorant les possibilitats que ofereix el format, amb l’objectiu essencial de fer una bona pel·lícula. Una pel·lícula singular.

 

Les Garçons Sauvages és una pel·lícula molt sensorial, molt artística, però fa l’efecte que es recolza també sobre una base teòrica: podríem llegir-la com un manifest feminista, com una exploració de la fluidesa de gènere o com un estudi psicoanalític de la relació entre les pulsions eròtiques i les pulsions de mort, per exemple. Quina presència té l’academicisme en el teu procés de creació?

Vaig voler fer la pel·lícula que em perseguia, la pel·lícula que volia veure, seguint el meu plaer d’espectador i d’autor; explorar un tipus de relat fantàstic que potser no seria habitual en un primer llargmetratge: una història que barreja aventura acadèmica i surrealisme orgànic, vaixell i tempesta, sexe i metamorfosi… Vaig filmar mirant d’abraçar la fantasia, sempre amb el desig de portar el públic per un camí clàssic. Amb Les Garçons Sauvages, vaig donar llibertat a les meves pulsions de guionista i les ganes de barrejar les cartes del gènere, recolzant-me en una sèrie de premisses estètiques marcades.

L’esteticisme és com una llum que brilla en la nit de la realitat bruta que ens envaeix. És una claror que il·lumina el relat, guiant-me d’escena en escena, i jo miro de resistir-m’hi, de vinclar-la, de maltractar-la, perquè no esdevingui un obstacle ni acabi ofegant la pel·lícula. La forma ha de traduir el fons de manera insidiosa. Miro de no perdre’m en l’estètica, de mantenir-me en la línia fràgil entre el grotesc i la delicadesa.

Més enllà, podríem dir que el que m’interessa és la mecànica orgànica vivent, la comunió de fluids, les fusions, les metamorfosis: el creuament de fronteres, les zones sense marcar… Tot això ho treballo de manera obsessiva i inconscient. Les Garçons Sauvages no és una pel·lícula de tesi sinó que pertany més aviat a l’ordre de les pulsions.

Les meves idees em diuen on sóc, però no m’indiquen cap on vaig.

La pel·lícula és també una reacció a les convencions acadèmiques. Ja n’hi ha prou de veure les coses de manera primària o binària, homes interpretats per homes i dones interpretades per dones. I si es dona el cas que una dona interpreta un home, llavors es contextualitza per justificar-ho o conferir-hi una lògica. Crec que és hora de divertir-nos jugant amb la representació sexual. Em va marcar profundament la interpretació de Dylan que Cate Blanchett va fer a la pel·lícula de Haynes [I’m Not There, 2007]. Trobo que això no hauria de ser una excepció, sinó un principi de possibilitat. És el que he mirat de fer amb Les Garçons Sauvages.

 

El so té un paper central en la teva obra: de la música suggestiva a la construcció de l’ambient, passant pels diàlegs, que estan post-sincronitzats. Podries parlar-nos una mica d’aquest aspecte del teu cinema?

Parteixo d’intuicions sonores, tot i que després acabo abandonant allò que havia imaginat. La pel·lícula imposa la seva banda sonora. La música m’inspira per crear imatges i tot seguit l’abandono per obrir la imatge a una altra cosa.

És una construcció orgànica. Miro de trobar un equilibri que permeti guiar l’espectador per la història des d’una perspectiva sonora sense fer-se gaires preguntes. No enregistro el so durant el rodatge o, en tot cas, agafo un so testimonial que descarto de seguida.

Miro la pel·lícula muntada sense so i creo la banda sonora per estrats. Atmosferes electròniques, músiques, post-sincronització (amb una nova direcció d’actors), efectes de so… Aquests elements, diferents tots ells, són treballats en conjunt, com una totalitat sonora. Després faig el camí a la inversa: trec la imatge per veure si la meva història funciona tan sols amb el so. Tots dos elements han de funcionar per separat. Com que filmo en pel·lícula, la post-producció d’imatge és curta. Tot ho fabrico en el moment del rodatge. Per contra, tinc molta més feina reconstruint la banda sonora, que ha d’actuar sobre les imatges com un riu en un paisatge.

 

Les teves pel·lícules són plenes de referents i de referències. Ens interessa especialment la teva relació amb Walerian Borowczyk, un cineasta que has esmentat sovint. Què t’hi uneix?

El vaig descobrir quan estudiava animació. Vaig quedar fascinat pel seu recorregut, la seva relació amb el curtmetratge, amb l’animació experimental, amb el surrealisme, amb l’erotisme. Era una obra coherent i el vaig veure com un model… Borowczyk i David Lynch, tots dos sorgits d’un cinema d’animació experimental.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Borowczyk després de fer el meu primer curt, Le cavalier bleu (1999). Ell l’havia vist i li havia agradat. Però no m’hi vaig veure amb cor, no em preguntis per què. Quedarà com a recança.

 

Ecce Films ens ha tornat a meravellar a la Mostra de Venècia: si l’any passat descobríem Les Garçons Sauvages, aquest any ha estat el torn de Bêtes Blondes (Matray & Walther). Fa la impressió que aposten per veus insòlites, per cinemes que exploren espais desconeguts. Com és la teva feina amb ells?

L’Emmanuel Chaumet és un productor iconoclasta i li agraden els cineastes iconoclastes. Va ser ell qui em va venir a buscar quan jo em floria amb un (co)productor de renom. No té res a veure amb els productors fantasmals que senyoregen els festivals, copa de xampany en mà, i que es limiten a co-produir pel·lícules d’autor fabricades per als grans festivals.

Fa pel·lícules d’autors iconoclastes o comèdies passades de voltes tot bevent cafè a la barra d’un bistro de barri. No creu en la supremacia del guió formatat ni en els muntatges de finançament internacional. Quan ens posem d’acord en un projecte, ell busca diners; i quan ja els tenim (o en tenim una part), llavors mirem com fer la pel·lícula. Com fer entrar el cub dins el cercle… I així anem fent, sense discussions inútils.

Has parlat diverses vegades d’una sèrie de projectes actius, entre els quals hi trobem 20+1 projections, una llarga col·laboració amb Elina Löwensohn, un rostre habitual al teu cinema. També hi ha constància d’una sèrie de ciència-ficció, Prairie, i d’un altre llargmetratge, After Blue. En què treballes ara?

El llargmetratge té un doble títol: After Blue / Paradis Sale. Ara mirem de trobar finançament per aquest projecte de ciència ficció, que transcorre en un altre planeta i que presenta un gènere més aviat inèdit. És una faula ecològica, on la determinació de no matar serà el tema central, juntament amb la idea que consolar els morts és un gest més heroic que no pas venjar-los.

Prairie és a la sala d’espera. El món de les sèries em sembla menys atrevit que no pas el del cinema. I continuo fent curtmetratges amb l’Elina: ara n’estem muntant un sobre uns policies de Nova York que investiguen el cas d’una antiga estrella de rock que es va fer esventrar a voluntat per alliberar la seva bellesa interior. I després hi ha tota una constel·lació d’altres projectes.

 

Hi ha novetats del teu projecte dorment L’homme qui cache la forêt?

Sí, el reanimo suaument, fent-li el boca a boca. Confio que acabarà veient la llum. És un projecte complex i ambiciós, gairebé una pel·lícula de final de carrera… Però vaig creant una filmografia caòtica, a pesar meu. Cal veure totes les meves pel·lícules com la primera i l’última a la vegada.

 

 

Il·lustració: Tià Zanoguera (tiazanoguera.com)

Entretien avec Bertrand Mandico

Bertrand Mandico (Toulouse, 1971) se fait connaître en 1999 avec son premier court-métrage, Le Cavalier Bleu. C’est le point de départ d’une filmographie organique et mutante, qui intègre des référents très divers en gardant toujours une voix très personnelle. Son premier long-métrage, Les Garçons Sauvages (2017), a été présenté à la 74 Mostra di Venezia et a devenu ensuite une des révélations de l’année.

 

Quelques de vos court-métrages, comme Boro in the Box ou 8, tournent autour du rapport des personnages avec le cinéma. Si la caméra moussue du jeune Boro nous remet à l’aspect plutôt matériel du tournage, les vidéos d’Octave deviennent un moyen pour accéder à des endroits magiques et inconnus. Quel est votre propre rapport avec le cinéma?

C’est un rapport viscéral. Je cadre tous mes films. Je n’embrasse pas les acteurs et les actrices, mais j’embrasse la caméra quand je tourne, je la caresse, elle devient une greffe, un prolongement de ma personne. Quand je filme j’ai l’impression d’être en transe, de ne faire qu’un avec mon film. D’être acteur et spectateur. Par moment je perds connaissance, mon esprit s’évapore, je dois revenir à l’état présent.

Je filme en support pellicule. Et cette façon de tourner est de l’ordre du rite, un procédé alchimique. Quand je tourne, j’essaye de transformer ce que j’ai, peut-être pas en or, mais plutôt en pierre précieuse. Par exemple, la surimpression est très présente dans mon travail filmique, mais j’ai aussi la sensation que j’avance tout en surimpression. En regardant vers l’avenir, vers le futur, vers une avant-garde, en me projetant dans des choses que j’ai envie de tester. Puis j’ai aussi un rétroviseur permanent par lequel je fouille le passé. Je ne veux pas être amnésique, je ne peux pas faire du cinéma en oubliant ce qui a été beau, bien, inspirant, brillant…  Je fais des films avec cette superposition entre l’avant, vers lequel je vais, et le passé, que je quitte mais qui est toujours prégnant.

 

Se remonte-t-il aussi à votre enfance?

Enfant j’étais dans une frustration de cinéma. Je jouais à l’acteur: des scènes mélodramatiques avec des agonies infinies. Je dessinais des séquences. La caméra m’était étrangère.

 

On a l’impression que votre filmographie forme un corpus organique, interconnecté, relié par certaines thématiques récurrentes et une esthétique très personnelle. Quels sont les intérêts qui se trouvent au cœur de cet univers filmique?

L’amour impossible, la mort, le vieillissement, la fin du désir, la mutation (préoccupations récurrentes)… Puis il y a aussi le monologue intérieur, les références qui me parlent comme une personne qui serait assise sur mon épaule… Je convoque et je marie références nobles et sales.

Je fais confiance en mon inconscient, mais je m’en méfie comme de la peste… Je marche les yeux fermés, un poignard dans la main, au cas où ça tourne mal… Mais il faut un certain temps pour qu’il se libère, ce foutu inconscient. Ensuite, quand il coule, je le canalise un peu sans le brusquer, sinon il se fige… Je retiens les idées dans un tamis, je gratte, je rabote, j’essaie de rationnaliser… Mais j’ai l’impression, de film en film, de tisser une toile d’araignée. Tous les films communiquent et sont reliés. Un film fait bouger tous les autres et contient tous les autres.

Ce qui est important c’est le récit, la musique, les sensations, les sentiments, se laisser porter par l’histoire… On peut voir mes films sans avoir aucune référence, peu importe. On n’est pas obligé de cueillir des fleurs pour les apprécier, on peut se contenter de les sentir et les regarder.  Mon but est que le film puisse toucher différents publics, au plus profond et durablement, en gardant une part de mystère.

Prendre le spectateur à parti, c’est mon réalisme à moi. C’est-à-dire que j’assume mon médium, mes personnages sont conscients qu’ils sont en train de faire du cinéma, et moi-même je mets le spectateur face à un film qui est conscient d’être film. C’est donc mon réalisme, qui me permet d’atteindre une métaréalitée. Et je joue ainsi avec le spectateur, en lui disant qu’on est en train de faire du cinéma, mais tout de même on se tient par la main et on plonge pleinement dans l’expérience. C’est quelque chose que j’aime beaucoup, cet abandon romantique. Ce jeu avec le spectateur, cette réalité que l’on retourne comme un gant couvert de chair.

 

Les Garçons Sauvages est votre premier long-métrage, mais vous avez déjà une œuvre abondante et consolidée, formée par dizaines de court-métrages. Qu’est-ce qui vous attire de ce format, lequel vous revendiquez beaucoup plus que la plupart des cinéastes?

Le court métrage m’a permis de survivre artistiquement en attendant de pouvoir faire un film long. J’ai fait nombreux courts faute de mieux, en explorant les possibilités offertes par ce format. L’essentiel étant de faire un bon film. Un film singulier.

 

Les Garçons Sauvages est un film très sensoriel, très artistique, mais on a l’impression qu’il s’appuie aussi sur une base théorique: on pourrait le lire comme un manifeste féministe, comme une exploration de la fluidité de genre ou comme un étude psychanalytique du rapport entre les pulsions érotiques et les pulsions de mort, par exemple. L’académisme, a-t-il un rôle dans votre processus de création?

J’ai voulu faire le film qui me hantait, faire le film que je voulais voir, ne pas bouder mon plaisir de spectateur et d’auteur. Explorer un type de récit fantastique qu’on n’a peut-être pas l’habitude de développer quand on aborde un premier long: une histoire qui mêle aventure académique et surréalisme organique, île tropicale et studio, bateau et tempête, sexe et métamorphose… J’ai tourné en essayant d’embrasser la fantaisie, avec toujours le désir d’entrainer le public dans un sillage classique. Avec Les Garçons Sauvages, j’ai laissé libre cours à mes pulsions scénaristiques et mon désir de brouiller les cartes du genre, en m’appuyant sur des partis pris esthétiques marqués.

L’esthétisme est comme une lumière qui brillerait dans la nuit du réel brut qui nous envahit. C’est une lueur qui éclaire le récit, qui me guide de scène en scène, j’essaye de lui résister, de le tordre, de le mal traiter pour qu’il n’entrave le film ou l’étouffe. La forme doit traduire le fond de façon insidieuse. Je veille à ne pas faire de l’esthétisant, je cherche à rester sur un fil fragile, entre grotesque et délicatesse.

Ensuite, on peut dire que c’est la mécanique organique vivante qui me motive, la communion de fluides, les fusions, les métamorphoses: les passages de frontières, les zones non marquées… Je travaille cela de façon obsessionnelle, inconsciente. Les Garçons Sauvages n’est pas un film à thèse, c’est plus de l’ordre de la pulsion.

Mes idées me disent où je me trouve, mais elles ne m’indiquent pas où je vais.

Mais le film est aussi une réaction aux conventions académiques, j’en ai assez de voir de façon primaire ou binaire, des hommes jouer des hommes et des femmes jouer des femmes. Où lorsqu’une femme joue un homme on contextualise et on rend la chose logique ou justifiée. Je crois qu’il est temps de s’amuser à jouer avec la représentation sexuelle. J’avais été profondément marqué par l’interprétation de Cate Blanchett incarnant Dylan dans le film de Haynes [I’m Not There, 2007]. Pour moi, ce genre de prestation ne doit plus être une exception, mais un principe de possibilité. C’est ce que j’ai essayé de faire avec Les Garçons sauvages.

 

Le son joue un rôle central dans votre œuvre: de la musique suggestive aux sons ambiance, en passant par les dialogues, qui sont postsynchronisés. Est-ce que vous pourriez nous parler un peu de cet aspect de votre cinéma?

J’ai des intuitions sonores au départ. Il arrive que je ne garde rien de ce que j’avais imaginé. C’est le film qui impose sa bande-son. La musique m’inspire pour créer des images et ensuite je l’abandonne pour ouvrir l’image à autre chose.

C’est une construction organique. J’essaie de trouver un équilibre pour que le spectateur puisse être mené d’un point de vue sonore dans le récit sans trop se poser de questions. Je ne prends pas de son sur un tournage, ou un son témoin dont je me débarrasse rapidement.

Je regarde mon montage sans le son et je crée la bande son par strate. Ambiances électroniques, musiques, post-synchro (avec une nouvelle direction d’acteurs), bruitages. Ses éléments séparés sont travaillés dans leur ensemble, comme un tout sonore. Ensuite je fais le chemin inverse: j’enlève l’image pour voir si mon récit tient la route simplement avec le son. Les deux éléments doivent fonctionner séparément. Comme je tourne en pellicule, la post-production image est courte. Je fabrique tout au moment du tournage. En revanche, j’ai beaucoup plus de travail concernant la matière sonore car je reconstitue la bande-son qui doit agir sur mes images comme un fleuve sur un paysage.

 

Vos films sont comblés de référents et de références. Nous nous intéressons spécialement à votre rapport avec Walerian Borowczyk, un cinéaste dont vous avez souvent parlé. Qu’est-ce qui vous unit à lui?

Je l’ai découvert étudiant en cinéma d’animation, et j’ai été frappé par son parcours, son rapport au court métrage, à l’animation expérimentale, au surréalisme, à l’érotisme, une œuvre cohérente, je l’ai vu comme un modèle… Lui et David Lynch, tous deux fruits d’un cinéma d’animation expérimental.

Suite à mon premier court, Le cavalier bleu (1999), j’ai eu la possibilité de le rencontrer. Il l’avait manifestement apprécié. Mais je me suis dégonflé, ne me demandez pas pourquoi. Ça reste un regret.

 

Ecce Films nous a encore émerveillé à la 75 Mostra di Venezia: si l’année dernière on découvrait Les Garçons Sauvages, cette fois a été le tour de Bêtes Blondes (Matray & Walther). L’impression c’est qu’ils parient pour des voix insolites, pour des cinémas qui explorent des espaces inconnus. Comment se déroule votre travail avec eux?

Emmanuel Chaumet est un producteur iconoclaste et il aime les cinéastes iconoclastes. C’est lui qui est venu me chercher, je moisissais chez un (co)producteur de renom. Emmanuel n’a rien du producteur «seigneur» qui hante les festivals une coupe de champagne à la main, ne co-produisant que des films art-house formatés pour les grands festivals.

Il fait des films d’auteurs iconoclastes ou des comédies décalées, en buvant un café au comptoir d’un bistro de quartier… Il ne croit pas à la suprématie du scénario formaté, ni aux montages financiers internationaux. Une fois que nous sommes d’accord sur un projet, il cherche l’argent. Quand l’argent est trouvé (ou pas totalement), on voit comment faire le film.  Comment faire entrer le cube dans le cercle… Et on fait sans discussions inutiles.

On vous a entendu parler de différents projets en cours, notamment 20+1 projections, une longue collaboration avec votre actrice habituelle, Elina Löwensohn; mais aussi d’une série de science-fiction, Prairie, ou d’un autre long-métrage, After Blue. En quoi travaillez-vous à ce moment?

After blue a un double titre: After Blue/ Paradis Sale… Nous essayons de trouver d’argent pour ce projet de film de science-fiction, se déroulant sur une autre planète, d’un genre plutôt inédit. Une fable écologique, ou refus de tuer sera le dénominateur central… Et l’idée aussi qu’il est plus héroïque de consoler les morts que de les venger.

Avec Prairie je suis dans une salle d’attente, le monde de la série me semble moins aventureux que celui du cinéma. Et je continue les courts avec Elina. On monte en ce moment un film sur des policiers new-yorkais enquêtant sur une ex-rock-star qui s’est faite volontairement éventrée pour libérer sa beauté intérieure.  Et puis une constellation d’autres projets.

 

Y a-t-il des nouvelles de votre projet dormant L’homme qui cache la forêt?

Oui, je le réanime, doucement, en lui faisant du bouche à bouche.  J’espère qu’il verra le jour. C’est un projet ambitieux et complexe qui nécessite presque un film de fin de carrière… Mais je crée une filmographie chaotique malgré moi. Il faut voir tous mes films à la fois comme un premier et un dernier film.

 

Illustration: Tià Zanoguera (tiazanoguera.com)

SITGES 2018

DIA DESPRÉS DE SITGES: Abans d’escriure aquest viatge per Sitges he estat ballant. Porto molta estona ballant, el temps no era relatiu? Un raig travessa la sala d’estar, tanco els ulls, intento buidar la ment. Ballo sol, no sé ballar, l’última vegada que vaig ballar amb algú l’insult final no va ser suau. Rodem amb pla seqüència? Millor que no, això és pels que han de demostrar que en saben. Sona la publicitat de Spotify, si soc un garrepa, soc d’aquí, de Filipines. Deixo de destrossar la cançó, avui no em despullaré per escriure, és la crònica de Sitges. Vinga, som-hi, viatjaré a altres mons. Primer obrir una Voll, no una puta Moritz, glop. He xalat a Sitges? Sí. Glop. He vist cinema? Sí. Com canta REM al final d’Under The Silver Lake: “El que vull sentir, vull sentir-ho ara”. Glop.

SUSPIRIA: Tot control de la foscor, entesa com a mal, a condicions de memòria històrica, no ajusticiada, i atmosfera de tensió social, no resolta, esdevindrà llum, si les bruixes (empoderament femení) segueixen ballant. O amb altres paraules: Pastel à la page. Recomanada per als visionaris que interpreten les taques com a pistes del passat.

MANDY: Em reflecteixo a la cara de Cage, follia i rialla, referencial i brutal el film de Panos Cosmatos triomfa en la utilització de la revenge/violència per exaltar l’amor. Què era, l’amor? Recomanada per als que tenen aquell sentit de l’humor que vibra. (44 Paraules!)

IN FABRIC: Ara jo també rebo a la gent com els empleats dels magatzems, exageradament servicial i no cola, darrere un excés de parafernàlia visual i verbal sempre hi ha un engany, el consumisme ens mata, però, sense el grandiós punt Strickland. Recomanada per als que van a la moda.

HIGH LIFE: Els fluids carnals ressegueixen les cicatrius de la nau 7. Brindem per una humanitat desapareguda mitjançant les tribulacions de l’enèsima bruixa del festival (Binoche descontrolada). El cant apocalíptic de Claire Denis és pura poètica de l’esperança, vindran moments txungos/francesos, però, sempre hi haurà un forat negre esperant-nos. Recomanada per als fans de Crepúsculo, allà us donin eternitat.

LAZZARO FELICE: Acaba la pel·lícula, els títols finals ja han marxat, segueixo clavat a la butaca amb la mirada perduda a la catifa de la sala, sento una vergonya profunda, esquinçadora, sento la història sobre la meva esquena, una responsabilitat que ve de la meva part de culpa per haver generat la societat diabòlica a la que estem sotmesos. Tots som culpables. Lazzaro Felice és la nova il·lustració radical. Recomanada per a tothom.

GALVESTON: Toca veure Galveston per enèsima vegada, ai no, que és la primera. Ni revenja ni res, només la dosi de redempció sobre fons de tempesta. Si veieu la pel·lícula de Melanie Laurent recordeu que és del 2018, de res. Què millor després de perdre? Doncs tornar a jugar ràpidament. Recomanada per a tots els malotes que follen poc.

UNDER THE SILVER LAKE: Escena inicial, exclusió visual del protagonista, la seva mirada filma, no forma part del conjunt. Escena final, el protagonista observa la seva realitat, acceptació, assimilació, ja homeless no hi ha llar, no hi ha referents. Obra transcendental original i desbordada per entendre les pistes, els paranys, les farses i les absurditats del món postmodern o postelquesigui. Recomanada per als valents que es llencen per precipicis.

THE HOUSE OF THE JACK BUILT:
Buenas, soy Lars Von Trier, ¿está mi terapeuta?
No, no está.
Dígale que es muy urgente, necesito hablar con él.
No podrá ser.
¿Cómo? A ver si me pongo el frac de Dreyer y voy pallá.
Sr.Trier, su terapeuta nos ha dejado.
¡Qué quiere decir?
Se ha suicidado.
Pero si ya estoy curado, he rodado una película para ese fin.
Usted es un iluso, ¿no?
Sale Matt Dillon y al principio la Thurman y al final Bruno Ganz.
Sí, sí si le creo. Le voy a tener que colgar.
Recomanada per als qui es pensen que ningú està més fotuts que ells.

BURNING: Pregunta molt important: pots masturbar-te i escriure alhora? El prota no ho solapa, primer exercita el noble art de la gaiola i després exercita el dubtós art de la prosa. Ho fa al mateix lloc, on ha contemplat el metafòric raig que l’arrencarà dels dubtes de l’escriptor, crepuscle que banyarà el ball senzill i poètic en zona de conflicte (les dues Corees) que efectua la seva estimada, llum que després ja encesa, cremant, portarà un final narratiu clàssic. Prendre consciència és perillós, escriure també, i com deien els estimats capellans, masturbar-se t’obre les portes de l’infern. Recomanada per als escriptors encallats.

CLIMAX: En les històries d’amor, el clímax és al principi. Gaspar Noé ho sap, i la seva pel·lícula cau de quatre grapes en aquest parany. No cal dir que qualsevol excusa és bona per demostrar-nos la seva habilitat per l’estètica i pel rupturisme. No cal dir que no hi ha límits per al comportament humà, ja no vivim en un teatre, ara vivim en un manicomi, on les forces originals alliberen qualsevol brutalitat. Climax és performance filmada, és un concepte reiterat fins a esgotar a l’espectador, és buidor transcendental, és tralla de la bona. Recomanada per als que encara balleu amb els ulls tancats.

ANON: Clive Owen lluitant contra fantasmes virtuals, o sigui, correu ben lluny. Recomanada per als que es compren aquelles revistes de disseny tan cares.

DRAGGED ACROSS CONCRETE: Dragged és tot allò que tens ganes de dir, de cridar, un concepte totèmic per acabar dient allò de sempre. Voler fer un discurs rupturista per finalitzar amb un desenllaç emmotllat i típic en el discurs moral. Recomanada per als amants dels miratges superficials divertits.

BASTANT DESPRÉS DE SITGES: Quan un esdevé rebutjat, sempre té en compte el bon criteri del que ha jutjat, però li pugen per les esquerdes del cervell els dubtes. La gran pregunta sobrevola, com rapinyaires després d’una bona clatellada, el capgròs del cronista: pararan algun dia els tuits de l’Àngel Sala? No, va en sèrio… El balanç del Festival serà ple? Vull dir, definirà les tendències del cinema actual. Quan vaig parar al peatge de l’autopista Pau Casals, va sonar música de violoncel, ja ja ja, quina sobredosi, no, va en sèrio 2, vaig tenir la il·luminació més concisa: SÍ.
On som? Els discursos suposadament rebels i revolucionaris segueixen envaint el cinema, pamflets que juguen sobre rols establerts per l’ordre i el control, amb finals complaents i èticament controlats pel sentit comú correcte. Aleshores només ens quedaria vomitar els referents. Referents que serveixen per descompassar el present i donar-li un sentit artístic més enllà del conegut. Perquè la narració actual pugui ser possible només cal sortir de l’enquadrament esperat i acaparar tot el bagatge, tot el passat i mirar des de fora, amb una nova mirada, la mirada dels cineastes que cauran en una nostàlgia ara ja emmascarada. Aquesta nova nostàlgia no és evident, és una melancolia per un cinema oblidat. Es generen nous mons, acadèmies de dansa, sota llacs, teràpies totals, grans magatzems, naus espacials, boscos infernals, Inviolata, etc… Per explicar la realitat a partir de la ficció de mons inventats. Mons que per aquest cronista acaben sent més reveladors que molts dels paranys del dia a dia. Sitges crea connexions i fa ballar. -Y que siga el Rock and Roll- quan caiguem morts pararem de ballar, glop.

Els finals de El Reino i BlacKkKlansman

Tota forma d’art és política. Una idea que deriva en mantra per a molts cineastes que creuen que una visió del món, impregnada en la pel·lícula, és també una manera de comprometre’s amb ell. El Reino i BlacKkKlansman coincideixen a cartellera, i ambdues aborden la qüestió política de manera directa, fermes en la recerca d’una reacció agitada, d’urgència, en el seu públic.

El Reino no tracta cap cas concret, però casos reals són la inspiració i guia de la seva trama. BlacKkKlansman es basa en un cas real, i l’estupefacció de l’espectador mentre va descobrint la història no pot portar més que al desconcert. La versemblança s’imposa a El Reino gràcies al pols de Sorogoyen (potser més per la direcció que pel propi guió) i en canvi a BlacKkKlansman es qüestiona en tot moment. Spike Lee presenta bons i dolents, i la caricaturització és un punt a favor del seu posicionament (ells són els dolents, són retardats mentals, sembla dir); Sorogoyen situa com a protagonista al corrupte, l’humanitza i busca la identificació, amb clara voluntat de denunciar com d’interioritzat tenim l’abús, com de natural ens sembla agafar el que volem sense importar-nos res més. Les dues cintes juguen amb el canvi de to (Lee de manera constant, Sorogoyen cap al final), portant la ironia i la negror fins a fronteres relliscoses, en un crescendo d’acció i tensió que condueix a l’espectador just al lloc precís, a punt per al cop de gràcia final.

Com es fa front a la darrera escena connecta els dos films de manera incontestable: són dos finals demolidors, que evidencien una realitat (ficcionada o no) que es transmuta en cop de falç, en una interpel·lació directa a l’espectador on el cine podria ser només l’excusa. Una descàrrega de còlera que entens de manera clarivident. Finals poderosos i eficaços però que, degut al seu efectisme, poden córrer el risc de veure compromesa la seva finalitat.

Eisenstein, exponent de l’ús del llenguatge cinematogràfic al servei de la missió política, postulava per una reacció en cadena que portaria en darrera instància a activar a l’espectador: “es tracta de realitzar una sèrie d’imatges composades de tal manera que provoquin un moviment afectiu, que a la vegada susciti una sèrie d’idees. El moviment va de la imatge al sentiment, del sentiment a la tesi”. Si bé les idees que hi pugui haver rere El Reino o BlacKkKlansman estan fortament arrelades en una part important de la societat (probablement, el públic d’aquestes cintes), una societat que tant Lee com Sorogoyen titllen d'”endormiscada”, aleshores, és realment efectiva la fuetada rabiosa a les nostres consciències? És vàlida com a pretext per la culminació d’una experiència cinematogràfica? És possible el vincle directe entre la ràbia i l’acció en una esfera d’extrem individualisme? Aquí cadascú pot exercir la seva tesi. Per sort, l’art no és política.

Un dia més de vida

Corre l’any 1975 i els portuguesos, després de la Revolució dels Clavells, es retiren de les colònies. La independència d’Angola queda fixada per l’onze de novembre d’aquell mateix any, però esclata la guerra civil. El país, ric en minerals i petroli, esdevé una peça clau de la Guerra Freda: els ianquis mouen els fils del FNLA i els soviètics donen suport al MPLA. Enmig de l’èxode, el foc creuat i les massacres, el reporter polonès Ryszard Kapuściński aterra a Luanda per seguir el conflicte de ben a prop.

Un dia més de vida (Another day of life, 2018), pel·lícula d’animació dirigida pel binomi Raúl de la Fuente i Damian Nenow, adapta el relat que Kapuściński va fer d’aquells dies. Ho fa a través d’unes il·lustracions precioses, a vegades excessives, sempre a punt de fragmentar-se, que suavitzen la cruesa d’alguns escenaris; a estones salta a la imatge filmada i esdevé documental per projectar una mirada retrospectiva sobre els fets a través de diversos testimonis encara vius –una maniobra enriquidora que, malgrat tot, acaba trencant el ritme de la narració.

Els personatges transiten pel fil de la Història i les seves vides s’empapen de la incertesa que governa el país. Són sempre al caire de l’abisme, empesos per una curiositat innata i la voluntat d’explicar un món que es transforma davant seu. Sota aquesta llum es gesten amistats que ja no esperen res –i per això, potser, són sinceres– i cada dia és un dia més de vida. Tot el caos es condensa en una sola paraula, confusão, que diu aquesta absència d’ordre i el nou ordre que empeny per néixer, la desfeta d’una terra, la foscor, les tensions que fluctuen fins a esclatar en guerra. Les vides són tan fràgils que gairebé no valen res i, alhora, la intensitat del moment les ancora rabiosament al temps, a l’espai.

Sota aquestes circumstàncies, la memòria esdevé l’únic lloc on aferrar-se, i és aquí on el periodisme es magnifica i es fa raó de vida: escriure, retratar, per donar veu i deixar traça. També és aquí on es desdibuixen les fronteres entre periodisme i literatura i se’ns revela l’espai intersticial on germinen les obres d’autors com Ryszard Kapuściński o Svetlana Alexievich.

La pel·lícula planteja temes d’allò més interessants, com ara la responsabilitat dels periodistes en la cobertura d’un conflicte, tenint en compte que la seva presència i producció poden alterar el curs dels esdeveniments. No obstant, els interrogants queden sempre en segon pla, a l’ombra d’un Kapuściński santificat. Els manca solidesa i reflexió, insisteixen a desfer-se, com les imatges, que es desintegren una i altra vegada en un recurs que acaba resultant aclaparador. Un dia més de vida brilla quan arriba a captar l’emoció febril dels qui s’aboquen a l’abisme de la Història i ho sacrifiquen tot per la pervivència d’uns ideals, i perd força quan es deixa endur per l’entusiasme de l’homenatge idealitzat.

TAKE FIVE (Octubre 2018)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

1- A Better Man (Attiya Khan/Lawrence Jackman, 2017)

Documental autobiogràfic protagonitzat per Attiya, una activista feminista que entrevista el seu exnovi maltractador. 22 anys després es retroben en un cafè, ella vol saber quins records té ell de la relació i si està disposat a acceptar la responsabilitat de la seva violència. La mà de Sarah Polley com a productora deixa empremta en un discurs molt directe inspirat en el respecte i la reivindicació, l’aposta pel diàleg i l’inconformisme i en una posada en escena tan freda com crua. Hi apareixen nous conceptes que designen malauradament comportaments socials ben actuals, com el de ‘justícia restaurativa’ en què víctima i agressor busquen la millor solució al conflicte. Al meu entendre, més terapèutic que restauratiu el documental explora a través d’una nova perspectiva els passos d’una relació tòxica i la construcció d’un nou relat imprescindible per a la prevenció de la violència de gènere. Sandra Cuadrado

[Disponible a Netflix i a Filmin]

 

2. Weekend (Andrew Haigh, 2011)

Durant un cap de setmana, Russell i Glenn comparteixen pla, sexe, confidències i l’estranyesa de connectar d’una manera tan intensa que espanta. En dies on les històries d’amor es forgen en plena guerra freda o en els backstage de gires mundials, descobreixo Weekend, i em commou la seva espontaneïtat, la bellesa d’allò casual, d’allò ordinari. L’aparent simplicitat del film, en trama i recursos, esdevé metàfora de la suposada facilitat d’enamorar-se. Però sentir un amor profund sol ser més complex, una raresa, com ho és parir una pel·lícula així. Després de Weekend, Andrew Haigh va rodar 45 years (2015), relat de la decadència sobtada d’un amor de llarga durada. Principi i final es connecten, i s’escolta el pols d’una idea: tan misteriós és aquell amor que comença, com aquell que s’acaba.  Marian Z.

[Disponible a Filmin]

 

3. Thelma (Joachim Trier, 2017)

La represión emocional y sexual de una chica en la universidad, que ha crecido en un contexto familiar de creencias religiosas, desencadena la trama de este thriller sobrenatural. A un magnífico prólogo que engancha al espectador en busca de respuestas, sigue un desarrollo que sabe utilizar muy bien los recursos visuales y sonoros para transmitir lo que experimenta Thelma durante sus ataques, durante los cuales de todo puede pasar. Tranquilos los poco amigos del género terror, como yo misma: una puesta en escena gélida, sobria y elegante, sin sobresaltos, como una (también nórdica, sí) Déjame entrar (Tomas Alfredson, 2009).  Cristina Peris

[Disponible a Movistar+ i a Filmin]

 

4. Els climes (Iklimler,  2006 – Nuri Bilge Ceylan)

Passen les estacions i així l’amor, a les palpentes, amb la incertesa de com dir-ne, mutant amb els climes que en terres dels Ceylan sempre acaben en paisatge nevat. Podríem parlar d’Antonioni, per aquest silenci que es congria sempre com una tempesta, per la comunicació trencada, les mentides i els amants. Podríem parlar de Tarkovski, per l’aura de transcendència que destil·len les imatges, per aquest agonitzar entre ruïnes, bressolats pel temps. Podríem parlar també de Reygadas, tan sols per demostrar-li al mexicà que, jugant al mateix joc, es pot revestir la pel·lícula de patetisme, brutalitat i tendresa a la vegada, i fer-ne un còctel sincer –una sinceritat que no té res a veure, és clar, amb els mecanismes de l’autoficció. O potser n’hi hauria prou amb dir que pocs cineastes són capaços de resoldre el dramatisme amb la sobrietat delicada de Ceylan: la Für Elise en una capsa de música, el brogit d’un avió que marxa… Xavier Montoriol

[Disponible a Filmin]

 

5. Sueño y Silencio (Jaime Rosales, 2012)

Sueño es querer ver más allá, iluminarnos con visiones e interpretar señales para nuestro reposo. Silencio es no tener palabras, no saber qué ocurre, callar ante preguntas que no tienen respuesta. Dos maneras de enfrentarse al drama de la ausencia. Barceló pinta el sacrificio (inicio/final, Isaac/Gólgota, miedo/esperanza) y Rosales, entre lienzo y lienzo, ejecuta un poema libre, místico, duro y sincero sobre el duelo.  Ricard Andiñach

[Disponible a Filmin]