/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
Reality (Matteo Garrone, 2012)
L’exquisita i brutalíssima Dogman (Garrone, 2018), encara a cartellera, em condueix a Reality, una de les pel·lícules més aclamades del seu director. D’estètica catòdica, la cinta recrea un univers hortera amb una forta poètica compositiva, una sort de El Show de Truman (Peter Weir, 1998) invers i macarra. Una trama a priori esbojarrada: un home es precipita a la demència al no ser seleccionat per concursar a la nova edició de Grande Fratello. Un tema desoladament actual: els desitjos de prosperar, de ser algú, es confonen en una carrera ambigua entre la legitimitat i la imatge d’èxit quimèrica que ens han venut. Una història humana i tràgica, mordaç i delirant. Un final hiperbòlic que ens recorda que no hi ha res més absurd que la pròpia realitat. Marian Z.
[Disponible a Filmin]
The image you missed (Donal Foreman, 2018)
Un director de cine irlandès recupera 30 anys d’arxius sobre el conflicte polític a Irlanda del seu pare i també cineasta, Arthur MacCaig. El resultat és un complex exercici d’intertextualitat visual en què interactuen materials de tots dos en un únic relat i amb la lluita nord-irlandesa com a escenari de fons. És interessant la contraposició de retrats socials, de moments i de veritats davant la manera personal de cadascú d’entendre el compromís i la lluita política. Foreman reescriu en un documental la relació que no va poder construir amb el seu pare desconegut. Una versió d’una conversa pòstuma amb MacCaig, un personatge que tot i passar-se la vida sencera desant minuciosament materials visuals per tenir-ho tot documentat, finalment, es va perdre la imatge del seu fill per voluntat pròpia. Sandra Cuadrado
[Estrenat a L’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona. Disponible a Filmin]
Vive l’amour (Tsai Ming-liang, 1994)
Un apartament buit a la ciutat de Taipei és el centre de gravetat al voltant del qual orbiten tres personatges solitaris, sumits en un estat de paràlisi existencial. L’apatia cau sobre els carrers com un sol de migdia i els encontres se succeeixen d’esma, en l’alienació, sense deixar empremta. En aquest panorama desolador, sota una crosta de silenci, creix el plor, depassa la gola i esclata per fi com una primera senyal de vida. No hi ha redempció ni promeses de futur: tan sols l’arrel violenta de l’instant present. El seu temps i el seu dolor es fan nostres. Xavier Montoriol
The song of Ávila (Jonas Mekas, 1967)
Diario filmado (3 minutos 1 segundo). Rodado el 22 de julio de 1967. Película finalizada en el 2006. 39 años después de su viaje a Ávila, siguiendo los pasos de Santa Teresa de Jesús, Mekas muestra el registro de su visita. Atraído por una mística, entendida como estética de la existencia, asistimos a la experiencia iluminadora. Revelación similar a cuando repasamos esos álbumes de fotos premodernos e intentamos volver a aquellos momentos. Esos instantes, ¿no nos vienen a la memoria de forma similar a cómo nos muestra Mekas su viaje? El recuerdo no es visual, procede del cuerpo. Trascender, hacer visible lo que todavía se ama, una poética que exalta la maltratada nostalgia. Ricard Andiñach
[Disponible a Vimeo]
La balada de Buster Scruggs (Joel & Ethan Coen, 2018)
El destino de un legendario pistolero (insuperable Tim Blake Nelson) que salta de canción en canción hasta el duelo/dueto final; la agridulce sensación de final pospuesto para alguien que ya había pasado por ahí; un hombre con evidente pero poco apreciado talento tan sólo superado por Bob Dyl-perdón, un pollo (!!); la paciencia y perseverancia de un viejo hombre en busca de un golpe de suerte en forma de dorado filón; una mujer, empeñada en sobrevivir durante en un viaje en caravana, a pesar de cada una de las zancadillas que el destino le va poniendo por delante; y la aparentemente banal conversación entre cinco viajeros de una diligencia sobre en qué grupos se dividen las personas, conversación que termina de manera espeluznante. Seis notables capítulos ambientados en el lejano Oeste pero independientemente fusionados con el musical, el suspense o el drama romántico, con los temas marca de fábrica de la casa (la muerte, el absurdo, la crueldad, todo junto) y la estupenda música de Carter Burwell. Cristina Peris
[Disponible en Netflix]
