/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/
1-Mirai, Mi Hermana Pequeña (Mirai no Mirai, 2018 – Mamoru Hosoda)
Humanos y bestias se confunden en el universo Hosoda. Saltos en el tiempo y viajes a otras realidades. Un Japón contemporáneo que se refleja en el pasado para mirar hacia adelante. Niños que maduran. Sí, la sombra de Ghibli es alargada, pero Mamoru Hosoda es ya un autor reconocible. Mirai, Mi Hermana Pequeña es una preciosa historia sobre la familia, cómo encontrar su sitio en ella y, sobre todo, cómo explorar los lazos de amor y compresión que nos unen a cada uno de sus miembros. Su sencillez, en lo narrativo y lo formal, refuerza su carácter, rebajarla por esa razón sería como dejar pasar aquellos gestos cotidianos que nos hacen humanos. Y a pesar de cierta irregularidad en las aventuras del pequeño protagonista, la ternura se impone de forma tan abrumadora que no se me ocurre motivo para no recomendarla a cualquiera que haya sido niño, o bestia. Marian Z.
[Pendent data d’estrena a cines / Programada a Sitges Film Festival]
2- Bêtes Blondes (2018 – Maxime Matray & Alexia Walther)
Hi ha una genealogia delicada, atzarosa, de grans equilibristes que transiten ullclucs pel cordill tibant de la genialitat, salvant els abismes del ridícul i la inconsistència. Són personatges que projecten una mirada insòlita sobre el seu entorn i, no obstant, ens sorprèn la seva coherència quan dels molins en fan gegants. De la Mancha a New Orleans, on els imbècils es confabulen contra el gran Ignatius Reilly, i d’allà al Danzig revoltós de l’Oskar Matzerath, l’infant etern que repica el seu timbal de llauna. La Mostra de Venècia ens va descobrir una nova bèstia de la picaresca: Fabien, estrella démodée de la televisió, que passeja la seva amnèsia per allà on hi hagi tapes de salmó i embolics de primer ordre. Una fugida endavant que ens revela, poc a poc, que tota gran comèdia creix al voltant d’un organisme tràgic que no pot ser explicat de cap altra manera. Xavier Montoriol
[Pendent data d’estrena a cines / Projectada a la Settimana della Critica de Venècia]
3- Franz (2016 – François Ozon)
1919, Quedlinburg, blanc i negre sobre l’Alemanya derrotada. Un francòfil alemany, Franz, ha mort a la guerra, l’Europa acadèmica es trenca. A la recerca de perdó, un francès, Adrien, viatja a Alemanya, arrossegant la culpa dels vencedors, simbolitzant la connexió perduda de les cultures enfrontades. Els brillants flashbacks acolorits i falsos esdevenen un ideal perdut. Adrien, perdonat per Anna, traspassa el pes de la responsabilitat i la mentida. Anna decideix falsejar la memòria (la històrica com a metàfora) pel consol dels que estima. Davant la contemplació d’El Suïcidi de Monet (record inventat/ideal) Anna assimila que el seu suïcidi ha estat vital i Ozon, que filma amb una desbordant elegància, executa una lliçó d’història per a tots els intransigents. Ricard Andiñach
[Disponible a Filmin]
4-Caras y Lugares (Visages villages, 2017 – Agnès Varda)
Diu Agnès Varda que l’atzar ha estat el seu millor assistent, però en aquest documental res és casual. Cada retrat té una història, cada trobada una lluita, cada paisatge un manifest. Un meravellós viatge d’anada i tornada. Varda, amb la complicitat de l’artista visual JR, observa, escolta i sobretot retrata la veu de totes aquelles persones anònimes que al llarg d’aquest intens viatge a la humanitat, amaguen una història, potser imperceptible però immensa. Precursora de la nouvelle vague, és trist que el seu nom hagi passat massa temps desapercebut i sovint encara avui ressonin amb més força els noms dels seus antics companys. Ella té un record i un agraïment per a tots ells. I a tots els dedica un lloc just en la seva memòria. Però tu no, Godard, i no, no t’ho perdonarem mai. Sandra Cuadrado
[Últims dies a la cartellera]
5- Roma (2018 – Alfonso Cuarón)
En Roma, Alfonso Cuarón construye un relato de vida desde la perspectiva de Cleo, trabajadora doméstica en una familia de clase media en el México de los ‘70. Retrato de un personaje enmarcado en un barrio, una clase social y un contexto histórico que nunca se pierden de vista, sino que amplían la mirada tanto como sus planos, llegando casi a planos-secuencia, y hacen grande el homenaje a las personas esenciales, pero a la vez invisibles, las historias de las personas que no (se) suelen contar. Duele pensar que la belleza en blanco y negro de esta película no se verá en salas. Cristina Peris
[Disponible en Netflix en breve]
