Destacats, General, Portada, Take Five
Deixa un comentari

TAKE FIVE (Octubre 2018)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

1- A Better Man (Attiya Khan/Lawrence Jackman, 2017)

Documental autobiogràfic protagonitzat per Attiya, una activista feminista que entrevista el seu exnovi maltractador. 22 anys després es retroben en un cafè, ella vol saber quins records té ell de la relació i si està disposat a acceptar la responsabilitat de la seva violència. La mà de Sarah Polley com a productora deixa empremta en un discurs molt directe inspirat en el respecte i la reivindicació, l’aposta pel diàleg i l’inconformisme i en una posada en escena tan freda com crua. Hi apareixen nous conceptes que designen malauradament comportaments socials ben actuals, com el de ‘justícia restaurativa’ en què víctima i agressor busquen la millor solució al conflicte. Al meu entendre, més terapèutic que restauratiu el documental explora a través d’una nova perspectiva els passos d’una relació tòxica i la construcció d’un nou relat imprescindible per a la prevenció de la violència de gènere. Sandra Cuadrado

[Disponible a Netflix i a Filmin]

 

2. Weekend (Andrew Haigh, 2011)

Durant un cap de setmana, Russell i Glenn comparteixen pla, sexe, confidències i l’estranyesa de connectar d’una manera tan intensa que espanta. En dies on les històries d’amor es forgen en plena guerra freda o en els backstage de gires mundials, descobreixo Weekend, i em commou la seva espontaneïtat, la bellesa d’allò casual, d’allò ordinari. L’aparent simplicitat del film, en trama i recursos, esdevé metàfora de la suposada facilitat d’enamorar-se. Però sentir un amor profund sol ser més complex, una raresa, com ho és parir una pel·lícula així. Després de Weekend, Andrew Haigh va rodar 45 years (2015), relat de la decadència sobtada d’un amor de llarga durada. Principi i final es connecten, i s’escolta el pols d’una idea: tan misteriós és aquell amor que comença, com aquell que s’acaba.  Marian Z.

[Disponible a Filmin]

 

3. Thelma (Joachim Trier, 2017)

La represión emocional y sexual de una chica en la universidad, que ha crecido en un contexto familiar de creencias religiosas, desencadena la trama de este thriller sobrenatural. A un magnífico prólogo que engancha al espectador en busca de respuestas, sigue un desarrollo que sabe utilizar muy bien los recursos visuales y sonoros para transmitir lo que experimenta Thelma durante sus ataques, durante los cuales de todo puede pasar. Tranquilos los poco amigos del género terror, como yo misma: una puesta en escena gélida, sobria y elegante, sin sobresaltos, como una (también nórdica, sí) Déjame entrar (Tomas Alfredson, 2009).  Cristina Peris

[Disponible a Movistar+ i a Filmin]

 

4. Els climes (Iklimler,  2006 – Nuri Bilge Ceylan)

Passen les estacions i així l’amor, a les palpentes, amb la incertesa de com dir-ne, mutant amb els climes que en terres dels Ceylan sempre acaben en paisatge nevat. Podríem parlar d’Antonioni, per aquest silenci que es congria sempre com una tempesta, per la comunicació trencada, les mentides i els amants. Podríem parlar de Tarkovski, per l’aura de transcendència que destil·len les imatges, per aquest agonitzar entre ruïnes, bressolats pel temps. Podríem parlar també de Reygadas, tan sols per demostrar-li al mexicà que, jugant al mateix joc, es pot revestir la pel·lícula de patetisme, brutalitat i tendresa a la vegada, i fer-ne un còctel sincer –una sinceritat que no té res a veure, és clar, amb els mecanismes de l’autoficció. O potser n’hi hauria prou amb dir que pocs cineastes són capaços de resoldre el dramatisme amb la sobrietat delicada de Ceylan: la Für Elise en una capsa de música, el brogit d’un avió que marxa… Xavier Montoriol

[Disponible a Filmin]

 

5. Sueño y Silencio (Jaime Rosales, 2012)

Sueño es querer ver más allá, iluminarnos con visiones e interpretar señales para nuestro reposo. Silencio es no tener palabras, no saber qué ocurre, callar ante preguntas que no tienen respuesta. Dos maneras de enfrentarse al drama de la ausencia. Barceló pinta el sacrificio (inicio/final, Isaac/Gólgota, miedo/esperanza) y Rosales, entre lienzo y lienzo, ejecuta un poema libre, místico, duro y sincero sobre el duelo.  Ricard Andiñach

[Disponible a Filmin]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *