Destacats, General, Portada, Take Five
Deixa un comentari

TAKE FIVE (Febrer 2019)

/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

 

Custodia Compartida (Jusqu’à la garde – Xavier Legrand, 2017) 

La duresa del tema tractat representa un repte d’articulació visual i narrativa que Xavier Legrand aborda amb fermesa i astúcia. El film comença de manera estratègica (què és veritat, què és mentida) per anar desvetllant, sense trampes, la tragèdia que es denuncia des de bon principi, però de la que ningú (ningú?) se’n pot fer càrrec. Judicis que no garanteixen justícia com a punt de partida d’una història de terror, el més profund, el més terrible, terror a l’altre. L’aposta formal, eixuta, neta, i amb l’el·lipsi com a epicentre, és un potent artefacte d’agitació emocional. L’in crescendo de violència (que arriba al seu zenit en una darrera escena demolidora, de muntatge sublim) genera multitud de preguntes que la realitat no ens sap respondre, estem condemnats a viure així? Marian Z.

[Disponible a Filmin]

 

Siempre Hace Buen Tiempo (It’s always fair weather – Stanley Donen, Gene Kelly , 1955)

Si no existiera Cantando bajo la lluvia, mi película preferida sería Dos en la carretera. Así que con la noticia del fallecimiento de Stanley Donen, mi particular homenaje consistió en ver una de las películas suyas que, por desgracia, todavía tenía pendientes. Tres amigos vuelven de la guerra y en plena borrachera juntos se comprometen a quedar 10 años después, descubriendo entonces con algo de amargura que con los derroteros de sus vidas se han convertido en desconocidos entre ellos.  Algo más que una suerte de versión realista y agridulce de Un día en Nueva York, tal y como fue concebida, y cogiendo de telón de fondo la emergente cultura de la televisión (como relevo a la transición del mudo al sonoro de Cantando bajo la lluvia), Siempre hace buen tiempo tiene de nuevo un puñado de números memorables:  además del famosísimo I like Myself  con Gene Kelly haciendo tap-dancing en patines, el Baby you knock me out con Cyd Charisse en el gimnasio rodeada de boxeadores (alguien tiene que haber hablado del matrimonio audiovisual que formaban Charisse y el color verde) y el divertido Thanks a lot, but no thanks de Dolores Gray, entre otros. Cristina Peris.

[Disponible a Filmin]

 

Nocturn 29  (Pere Portabella, 1968)

Nocturn 29 és la primera pel·lícula de Pere Portabella fruit de la seva col·laboració amb Joan Brossa, després de l’experiència de No compteu amb els dits (1967). Tots dos coincideixen en una visió global de l’art en el cinema i en la renúncia de la linealitat narrativa a favor de la subversió d’una nova mirada. Una successió de seqüències i conceptes que no necessàriament designen un significat filen un relat sense un argument aparent. L’empremta de la poesia escènica brossiana queda ben palesa en la seqüència de suites (‘quadres escènics semiautònoms encadenats i gairebé sempre inesperats’) que projecten un discurs volgudament inconnex que recorre a la realitat quotidiana com a continuïtat argumental. La col·laboració de Mestres Quadreny en la composició musical i de Tàpies i Ponç en les imatges plàstiques, acaba de conferir aquesta mena de mosaic col·lectiu de mutacions i mudances visuals. Curiosa l’anècdota que explica Portabella anys després. Diu que, a suggeriment de Brossa, va introduir un pla d’un bosc cremat. La imatge del bosc que va cercar Portabella era d’arxiu i evidentment no fumejava. Va arribar el dia del visionat i va aparèixer el pla del bosc cremat. Brossa va insistir que sense una mica de fum, allò no s’entenia. Malgrat el petit desencontre, sortosament la col.laboració va continuar. Sandra Cuadrado

[Disponible a Filmin]

 

Viatge al Principi del Món (Viagem ao Princípio do Mundo – Manoel de Oliveira, 1997)

A Viagem ao Princípio do Mundo, els paisatges de Portugal es configuren de maneres ben diferents: per a un vell director de cinema (darrera aparició de Marcello Mastroianni), l’espai s’obre com un bagul dels records que l’empeny a constatar, des d’una nostàlgia serena, l’empremta dels anys en els racons que va conèixer; per al seu actor principal, nascut a França, les terres portugueses són l’escenari d’un passat familiar del que mai no ha sabut gaire cosa i que ara mira de reconstruir. Dues vies diferents de retorn als origens que enllacen amb l’exploració de l’atavisme en les zones rurals, en rabiosa contraposició amb un present cada cop més accelerat. Manoel de Oliveira viatja al principi del món per explorar-ne el futur en aquesta pel·lícula pausada, discursiva, tan memorística com política, feta de personatges que carreguen el pes del món sobre les espatlles –com Atles, el tità, o com un home qualsevol, de nom Pedro Macau.  Xavier Montoriol

[Disponible a YouTube]

 

El Silencio de Un Hombre (Le Samouraï – Jean-Pierre Melville, 1967)

En una adolescència absurda, banal i tímida, el cinema pot ser salvació i molts més tòpics infumables. El que no cal és anar més enllà i voler ser director de cinema. I el que cal encara menys, en un excés de joventut, és voler ser un director de cinema autèntic. Obra/vida/pensament fusionats en una obra mestra. Ser Jean-Pierre Melville, era la idea. Ser Jeff Costello, l’objectiu. Quedar-se en res, la realitat. Al contrari que a la pel.lícula, ni samurai, ni un home, ni en silenci, ni amb principis. A El Silencio de un Hombre no sobra ni un pla, és desbordant en la seva austeritat. Lliçó de tot. Sobredosis pura de cinema en vena. Fem un coherent sepukku d’una maleïda vegada? Ricard Andiñach

[Disponible a Filmin]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *