DIA DESPRÉS DE SITGES: Abans d’escriure aquest viatge per Sitges he estat ballant. Porto molta estona ballant, el temps no era relatiu? Un raig travessa la sala d’estar, tanco els ulls, intento buidar la ment. Ballo sol, no sé ballar, l’última vegada que vaig ballar amb algú l’insult final no va ser suau. Rodem amb pla seqüència? Millor que no, això és pels que han de demostrar que en saben. Sona la publicitat de Spotify, si soc un garrepa, soc d’aquí, de Filipines. Deixo de destrossar la cançó, avui no em despullaré per escriure, és la crònica de Sitges. Vinga, som-hi, viatjaré a altres mons. Primer obrir una Voll, no una puta Moritz, glop. He xalat a Sitges? Sí. Glop. He vist cinema? Sí. Com canta REM al final d’Under The Silver Lake: “El que vull sentir, vull sentir-ho ara”. Glop.

SUSPIRIA: Tot control de la foscor, entesa com a mal, a condicions de memòria històrica, no ajusticiada, i atmosfera de tensió social, no resolta, esdevindrà llum, si les bruixes (empoderament femení) segueixen ballant. O amb altres paraules: Pastel à la page. Recomanada per als visionaris que interpreten les taques com a pistes del passat.

MANDY: Em reflecteixo a la cara de Cage, follia i rialla, referencial i brutal el film de Panos Cosmatos triomfa en la utilització de la revenge/violència per exaltar l’amor. Què era, l’amor? Recomanada per als que tenen aquell sentit de l’humor que vibra. (44 Paraules!)

IN FABRIC: Ara jo també rebo a la gent com els empleats dels magatzems, exageradament servicial i no cola, darrere un excés de parafernàlia visual i verbal sempre hi ha un engany, el consumisme ens mata, però, sense el grandiós punt Strickland. Recomanada per als que van a la moda.

HIGH LIFE: Els fluids carnals ressegueixen les cicatrius de la nau 7. Brindem per una humanitat desapareguda mitjançant les tribulacions de l’enèsima bruixa del festival (Binoche descontrolada). El cant apocalíptic de Claire Denis és pura poètica de l’esperança, vindran moments txungos/francesos, però, sempre hi haurà un forat negre esperant-nos. Recomanada per als fans de Crepúsculo, allà us donin eternitat.

LAZZARO FELICE: Acaba la pel·lícula, els títols finals ja han marxat, segueixo clavat a la butaca amb la mirada perduda a la catifa de la sala, sento una vergonya profunda, esquinçadora, sento la història sobre la meva esquena, una responsabilitat que ve de la meva part de culpa per haver generat la societat diabòlica a la que estem sotmesos. Tots som culpables. Lazzaro Felice és la nova il·lustració radical. Recomanada per a tothom.

GALVESTON: Toca veure Galveston per enèsima vegada, ai no, que és la primera. Ni revenja ni res, només la dosi de redempció sobre fons de tempesta. Si veieu la pel·lícula de Melanie Laurent recordeu que és del 2018, de res. Què millor després de perdre? Doncs tornar a jugar ràpidament. Recomanada per a tots els malotes que follen poc.

UNDER THE SILVER LAKE: Escena inicial, exclusió visual del protagonista, la seva mirada filma, no forma part del conjunt. Escena final, el protagonista observa la seva realitat, acceptació, assimilació, ja homeless no hi ha llar, no hi ha referents. Obra transcendental original i desbordada per entendre les pistes, els paranys, les farses i les absurditats del món postmodern o postelquesigui. Recomanada per als valents que es llencen per precipicis.

THE HOUSE OF THE JACK BUILT:
Buenas, soy Lars Von Trier, ¿está mi terapeuta?
No, no está.
Dígale que es muy urgente, necesito hablar con él.
No podrá ser.
¿Cómo? A ver si me pongo el frac de Dreyer y voy pallá.
Sr.Trier, su terapeuta nos ha dejado.
¡Qué quiere decir?
Se ha suicidado.
Pero si ya estoy curado, he rodado una película para ese fin.
Usted es un iluso, ¿no?
Sale Matt Dillon y al principio la Thurman y al final Bruno Ganz.
Sí, sí si le creo. Le voy a tener que colgar.
Recomanada per als qui es pensen que ningú està més fotuts que ells.

BURNING: Pregunta molt important: pots masturbar-te i escriure alhora? El prota no ho solapa, primer exercita el noble art de la gaiola i després exercita el dubtós art de la prosa. Ho fa al mateix lloc, on ha contemplat el metafòric raig que l’arrencarà dels dubtes de l’escriptor, crepuscle que banyarà el ball senzill i poètic en zona de conflicte (les dues Corees) que efectua la seva estimada, llum que després ja encesa, cremant, portarà un final narratiu clàssic. Prendre consciència és perillós, escriure també, i com deien els estimats capellans, masturbar-se t’obre les portes de l’infern. Recomanada per als escriptors encallats.

CLIMAX: En les històries d’amor, el clímax és al principi. Gaspar Noé ho sap, i la seva pel·lícula cau de quatre grapes en aquest parany. No cal dir que qualsevol excusa és bona per demostrar-nos la seva habilitat per l’estètica i pel rupturisme. No cal dir que no hi ha límits per al comportament humà, ja no vivim en un teatre, ara vivim en un manicomi, on les forces originals alliberen qualsevol brutalitat. Climax és performance filmada, és un concepte reiterat fins a esgotar a l’espectador, és buidor transcendental, és tralla de la bona. Recomanada per als que encara balleu amb els ulls tancats.

ANON: Clive Owen lluitant contra fantasmes virtuals, o sigui, correu ben lluny. Recomanada per als que es compren aquelles revistes de disseny tan cares.

DRAGGED ACROSS CONCRETE: Dragged és tot allò que tens ganes de dir, de cridar, un concepte totèmic per acabar dient allò de sempre. Voler fer un discurs rupturista per finalitzar amb un desenllaç emmotllat i típic en el discurs moral. Recomanada per als amants dels miratges superficials divertits.

BASTANT DESPRÉS DE SITGES: Quan un esdevé rebutjat, sempre té en compte el bon criteri del que ha jutjat, però li pugen per les esquerdes del cervell els dubtes. La gran pregunta sobrevola, com rapinyaires després d’una bona clatellada, el capgròs del cronista: pararan algun dia els tuits de l’Àngel Sala? No, va en sèrio… El balanç del Festival serà ple? Vull dir, definirà les tendències del cinema actual. Quan vaig parar al peatge de l’autopista Pau Casals, va sonar música de violoncel, ja ja ja, quina sobredosi, no, va en sèrio 2, vaig tenir la il·luminació més concisa: SÍ.
On som? Els discursos suposadament rebels i revolucionaris segueixen envaint el cinema, pamflets que juguen sobre rols establerts per l’ordre i el control, amb finals complaents i èticament controlats pel sentit comú correcte. Aleshores només ens quedaria vomitar els referents. Referents que serveixen per descompassar el present i donar-li un sentit artístic més enllà del conegut. Perquè la narració actual pugui ser possible només cal sortir de l’enquadrament esperat i acaparar tot el bagatge, tot el passat i mirar des de fora, amb una nova mirada, la mirada dels cineastes que cauran en una nostàlgia ara ja emmascarada. Aquesta nova nostàlgia no és evident, és una melancolia per un cinema oblidat. Es generen nous mons, acadèmies de dansa, sota llacs, teràpies totals, grans magatzems, naus espacials, boscos infernals, Inviolata, etc… Per explicar la realitat a partir de la ficció de mons inventats. Mons que per aquest cronista acaben sent més reveladors que molts dels paranys del dia a dia. Sitges crea connexions i fa ballar. -Y que siga el Rock and Roll- quan caiguem morts pararem de ballar, glop.